Madrid, candidata a organitzar els Jocs Olímpics

Crec que no sóc l'únic que s'ha alegrat de que Madrid no aconseguira organitzar els Jocs Olímpics de 2020, almenys, ahir i despús-ahir, les xarxes socials estaven plenes de comentaris de gent que celebrava la notícia. El que no esperàvem (almenys jo) era que l'alcaldessa de Madrid anava a fer el ridícul d'una manera tan espantosa. La seua manera de parlar anglès, amb un accent horrible i els arguments que esgrimia per a defensar la candidatura de Madrid no han fet només que confirmar el que molts pensem des de fa temps: la nostra classe política és mediocre, especialment els polítics dels dos grans partits: PP i PSOE. A estos dos partits, la gran majoria dels que arriben a càrrecs de responsabilitat és per “enchufe”, per ser “amics de...”, “fills de...”, “nebots de no sé qui”, etc.

No hi ha dret a que els treballadors que volen accedir a un lloc de treball mínimament qualificat se'ls exigeix tindre una molt bona preparació acadèmica, 2 carreres, un màster, 5 anys d'experiència mínim i un excel·lent nivell d'anglès i en molts casos un altre idioma (alemany o francès, etc.) i mentrestant als nostres polítics no s’els hi exigeix res, quan estan ocupant llocs de molta més responsabilitat i en la majoria dels casos molt millor pagats.

Tots coneixem exemples del nostre entorn, a Catarroja tenim el nostre propi cas d'alcaldessa que sense preparació, ni formació, ni experiència, ha arribat a ser alcaldessa d'un dels pobles més importants de la Comarca i presidenta de la Mancomunitat de L'Horta Sud.

Com diu el refrany castellà “ací qui no té padrí no el bategen” i si en tens, ja no et fa falta tindre res més, et col·loquen i et posen tots els assessors que facen falta, Ana Botella, alcaldessa de Madrid, té més de 260 assessors i tots ells cobren més de 60.000 euros a l'any.
Si serà per diners...
Per a que després diguen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.

Una autèntica vergonya, esperem que almenys este procés de presentació de la candidatura de Madrid haja aprofitat perquè molta gent que vota al PP òbriga els ulls i s'adone que són uns polítics mediocres, incompetents i corruptes i que és un error molt greu votar algun d’estos dos partits.

Això sí, almenys hem pogut passar unes bons moments durant este cap de setmana rient-nos amb els comentaris de la gent que es burlava de l'actuació tan patètica de la delegació espanyola a Buenos Aires.

Putos covards

Encara me'n recorde de quan treballava a Anglaterra, farà uns huit anys, i es jugava el campionat del món de futbol, anaven a enfrontar-se la selecció argentina i l'anglesa, partit sempre de gran interés, no tan sols perque els habitants d'estos dos països són molt aficionats al futbol, sinò, sobre tot, per la rivalitat que hi ha entre ells degut a la guerra de les Malvines. Un partit d’especial trascendència (com diuen els periodistes esportius) si et trobes a Anglaterra treballant a una oficina on aproximadament la meitat de la gent és anglesa i tots ells molt aficionats al futbol i n’hi ha un argentí que més que aficionat, jo diria que era fanàtic.

Jo no sòc aficionat al futbol, però com estava vivint a Anglaterra i teníem un company argentí, existia un ambient de molta rivalitat entre els anglesos i la resta de persones que treballàvem a l'oficina: espanyols, francesos, alemanys i un portugués. La majoria dels aficionats de països mediterranis o llatins eren partidaris de la selecció argentina, els francesos pense que ho feien tan sols per dur-li la contrària als seus eterns rivals, els anglesos. Els alemanys estaven dividits, però no ho vivien amb tanta intensitat com la resta de companys d'altres països.

N'hi havia molta expectació, tots els dies podíem escoltar com l'argentí no parava de reptar als anglesos, d’una manera molt agressiva, els deia: "We are going to kick you guys in the ass!" i altres frases per l'estil.

Finalment la selecció anglesa va guanyar a l’Argentina, no cal que explique com de contents estaven els anglesos, encara que no ho exterioritzaven massa (forma part del seu caràcter: la famosa "flema" britànica), se’ls veia tranquils i feliços. Mentre que l’argentí, estava decaigut (com és lògic), més que trist jo diria que estava enfadat, suportava les burles dels companys anglesos amb dignitat i resignació, no intentava buscar excuses per tractar d’explicar les raons per les quals el seu equip havia perdut, es limitava a reconèixer la derrota i poc més.

Un dia vaig preguntar al company argentí: “¿Qué ha pasado, como es posible que la seleccion argentina haya perdido?”. 
Ell em va contestar: “Porque son unos putos”.

Jo com no estava segur d’haver entès completament el sentit de la frase, li vaig preguntar: “¿Qué quieres decir?”

I ell em contestà:  “Puto en argentina significa cobarde, los jugadores de la selección argentina son todos unos putos cobardes”.

Ja no em vaig atrevir a preguntar res més.

Durant les darreres setmanes, ni els governants de la Unió Europea ni els màxims responsables de les Nacions Unides han sigut capaços de possar-se d’acord per tal d'enviar tropes de pacificació a Líbia que podrien evitar la masacre de civils per part dels militars i mercenaris amb els que Gadafi ataca el seu poble.

Només puc dir una cosa: són uns putos covards que s’estimen més vorer com milers de ciutadans moren a mans d’un dicatador que enviar tropes internacionals sota la bandera de les Nacions Unides a evitar la mort i el sofriment de milers de persones amb totes les greus conseqüències que té una guerra.

Vergonya aliena

Mai m'he sentit massa orgullós de ser espanyol (de fet no m'he sentit mai massa espanyol, encara que el meu DNI i passaport així ho afirmen), però encara així i tot, sempre que he parlat amb persones d'altres nacionalitats (anglesos, alemanys, portuguesos, francesos, etc.) amb les quals he tingut oportunitat de parlar sobre tòpics nacionals o costums propis de cada estat, sempre he intentat defensar els costums típics espanyols, considerant-los com propis d’un estat del que, ens agrade o no, formem part, ni que siga per imperatiu legal, per tant considerava la defensa de tot allò típicament espanyols, com la "siesta" o els estranys horaris, o la gastronomia, quasi com una obligació.

Els tòpics nacionals eren un dels temes favorits de conversa quan estàvem sopant a Anglaterra o Alemanya, asseguts a una taula on hi havien francesos, alemanys, anglesos i espanyols (açò encara que poguera semblar un acudit, és una situació molt habitual quan estàs treballant al sector de l'automòbil a un d'aquests països).

El cas és que un dels temes de conversa sobre els que solíem parlar era sobre la falta de rigor de les autoritats espanyoles a l'hora d'establir controls que evitaren que els esportistes es doparen. Jo sempre havia intentat defensar que el món de l'esport al nostre estat era tan net com el de qualsevol altre dels estats que ens envolten i amb els quals competim a les principals competicions internacionals (ciclisme, futbol, atletisme, bàsquet, etc.). Els fets ocorreguts fa unes setmanes demostren que ells tenien raó i que jo estava equivocat, el món de l'atletisme espanyol està embrutat per l'ombra del dubte i les actuacions de la Guàrdia Civil de les últimes setmanes així ho demostren.

Per descomptat podem dir que el tòpic de la picardia espanyola s'ha complit, no trobe una paraula millor per a definir la sensació que tinc com de vergonya aliena, em sent menys orgullós de ser espanyol que mai, no m’importa a qui li poguera molestar, pense que gran part de la mala fama que tenim a nivell internacional ens la mereixem. I que conste que sempre he odiat eixa frase que diu que "tenim el que ens mereixem", però en este cas he de reconèixer que els esportistes espanyols han llançat per terra tots els esforços dels que, a altres àmbits, hem anat pel món intentat defensar l’honradesa i les virtuts humanes tan importants com la humilitat, la feina ben feta, la capacitat d’esforç i de treball de les persones que habitem a l'estat que ocupa la major part de la Península Ibèrica.

Les senyes d'identitat del poble valencià. Segona part.

Fa uns dies vaig dedicar una entrada d'aquest blog a les senyes d'identitat del poble valencià, tema complex i delicat que vaig intentar tractar amb una certa dosi d'ironia, no perque considere que es tracta d'un tema poc seriós o sense transcendència (que per suposat, no ho és) sinò perquè volia abordar-lo des de una perspectiva diferent,  no volia fer el típic tractat polític/filosòfic més o menys transcendental, entre altres raons perquè no tinc prou nivell com per a fer-ho i hauria de dedicar moltes hores a informar-me, llegir llibres, articles d'opinió, parlar amb gent sabuda, etc. Afortunadament els valencians tenim molts autors consagrats (Joan F. Mira, Joan Fuster, etc.) que han escrit llibres i articles d'opinió molt interesants sobre aquest tema.

Hui voldria continuar tactant el tema en la mateixa línia, en l'entrada anterior vaig dir que els valencians, encara que tenim molts trets que ens defineixen com a poble o nació, hem malgastat molt de temps i moltes energies debatint d'una manera estèril sobre detalls que, al menys des del meu punt de vista, no tenen tanta importància, com per exemple: la bandera, el nom de la llengua, el nom del país, etc.

Mentre els valencians discutíem sobre tots eixos símbols que tota la resta de comunitats autònomes ja tenen clars des de fa molts anys, no se n'adonavem de que ens estaven furtant la cartera, especialment des del govern central i altres comunitats autònomes que s'aprofitaven dels diners dels nostres impostos per a tindre una financiació autonòmica molt més profitosa i s'emportaven la major part de les inversions de l'estat per a fer unes infraestructures molt millors que les nostres (autovies, tren d'alta velocitat, etc.).

Podriem dedicar una entrada sencera a parlar de la discriminació que pateix el País Valencià (i ho farem) en infraestructures i finançament de serveis bàsics com la sanitat, educació, cultura, etc. 

Hui volia plantejar esta entrada des d'un punt de vista més positiu, m'agradaria continuar parlant de les senyes d'identitat del nostre poble, de les quals encara queden algunes que no han estat posades en dubte, amb una clara intenció de despersonalitzar-nos, encara queden algunes que es podria dir s'han salvat de la crema, algunes tradicions o costums que s'han mantingut vives, malgrat tot, des del Sènia al Segura, des de Vinaròs fins Oriola. L'altre dia ja vaig mencionar unes quantes: la gastronomia tradicional valenciana amb plats típics de reconeguda fama internacional,  l'afició als bous de carrer, l'afició per la música (especialment a les bandes), els focs artificials i, com no, la pilota valenciana, el nostre esport nacional.

No conec cap valencià/na de més de trenta anys que no haja jugat a pilota o no haja assistit a alguna partida. Quan jo era un xiquet soliem jugar al carrer. Hui en dia està prohibit, és molt difícil trobar un carrer on se puga jugar a pilota sense demanar un permís especial a l'Ajuntament. I com que ja no en queden de trinquets (a Catarroja diuen que n'hi havien dos), hem de jugar als frontons dels poliesportius municipals. A mi el que més em molesta és que el poliesportiu municipal de Catarroja està molt lluny del poble i si no tens prou de temps per anar caminant (com sol ser habitual hui en dia) has d'anar amb cotxe. 

Del joc de pilota s'ha escrit molt, tothom sap que es juga des de temps immemorials a molts dels pobles que envoltaven el Mediterrani (Grècia, Egipte, etc.); que segurament el dugueren els romans a la Península Ibèrica; que al nostre país s'ha conservat amb un estil propi, mentre que a altres llocs de la Península ja no es juga des de fa molt de temps i a altres sí que es conserva, com al País Basc, però amb un estil i unes normes diferents. També s'ha parlat molt dels èxits internacionals dels nostres pilotaris. I, no podem deixar de mencionar la cançó del Tio Fredo sobre la pilota valenciana.

Jo, després d'haver jugat unes quantes partides recentment (feia més de vint i cinc anys que no hi jugava), m'he adonat de que es tracta d'un joc molt dur, que requereix estar molt en forma i tindre les mans molt fortes, mans típiques de llauradors i treballadors de l'obra. Mans  que algú com jo, acostumat a tasques d'oficina no les té, però que amb una bona protecció pot jugar, costa més de mig hora preparar-se les mans abans de jugar, és tot un ritual. 
Després d'haver superar algunes nits que me feia mal tot el cos (sobre tot  des de les cervicals fins a les mans, passant pels muscles), intentaré continuar practicant-lo, si més no, per a posar-me en forma i dur a la pràctica el valencianisme d'una manera positiva.