LLARGA VIDA A LA BLOGOSFERA

Fa tres anys de la darrera cita virtual en aquest blog de blogs, i ara veig amb goig que torna. Aquell 2015 va ser també l'any en què vaig posar un punt i apart que creia definitiu en l'activitat del blog Col·lectiu d'Antiartistes, posant fi així a una sostinguda activitat de més de vuit anys en la blogosfera. Embarcat en projectes editorials propis i en altres aventures, en el món real i també en el virtual, em veia massa enfarfegat de feina per continuar amb un projecte com aquell que requeria una dedicació constant i una atenció també permanent a l'actualització dels amics de la família bloguera.

Tanmateix, aquest 2017 va reclamar-me d'alguna manera que retornés al Col·lectiu, un col·lectiu certament limitat, com ho són les societats limitades unipersonals, però amb una clara vocació de presència social. Les contingències i atzars del que s'ha vingut a denominar procés em va fer rellançar aquest blog, que havia nascut bàsicament per fer agitació cultural, centrant-lo en l'estricta actualitat política, que anteriorment havia estat una part dels continguts, però no la fonamental ni la més important.

Ignoro el futur que tindrà l'actual versió del Col·lectiu d'Antiartistes, però en tot cas ha estat un plaer retrobar aquest blog que roda amb el món, i amb tots els bloguers que el fan rodar, alguns tenaços i infatigables en la tasca de mantenir la seva parcel·leta en l'ample i vast terreny de la blogosfera, d'aLtres més esporàdics.

En tot cas, estic bastant d'acord amb el que ha escrit un company que m'ha precedit: els blogs són el futur. O haurien de ser-ho. Potser no són ara el present de la xarxa, dominada per la brevetat i celeritat vertiginosa d'altres formats com Twitter i Facebook, però en definitiva, un espai més tranquil, reposat, més apropiat per la reflexió com és el dels blogs, pot tornar a ressuscitar i, no solament mantenir-se com diu McAbeu, sinó potser -potser- tornar a créixer. Crec que fóra una bona notícia que així passés. El món necessita que els keep calm and..., i tot el paradigma slow, siguin més que uns eslògans i acabin impregnant un estil de vida social que ens faci més pròxims els uns amb els altres, més comunicatius també, més aptes a enraonar que no a xerrar, més dialogants i menys falsament dialèctics (que el zasca deixi de ser paraula de moda i la substitueixen altres com entesos, ben observat, ben mirat, etc).

Crec que el procés que m'ha fet retornar a aquests paratges ha servit, sobretot en els darrers mesos, perquè molts sentíssim, portats per la gran intensitat de la vida política que ha pres els carrers, els nostres carrers, que el contacte amb els que ens envolten és primordial i que una comunitat sana i lliure el necessita. Els blogs, dins d'aquesta idea, poden ser un instrument eficaç, perquè poden recollir molt millor que altres mitjans els matisos, la profunditat fins i tot, que pot adquirir una comunicació directa.

Llarga vida, doncs, als blogs.

Epifania

S’estava dreta, repenjada a un dels pilars que sostenien la marquesina de la petita estació, la benzinera. Feia molts anys que no les veia, a ella i a la benzinera. Ambdues havien canviat. La benzinera per a bé. Ella, no tant.

Em va mirar, crec que al principi sens reconèixer-me.  Jo, en canvi, l’havia  reconegut de seguida, fins i tot abans de decantar-me de la carretera. No necessitava fer gasolina, només havia pensat que potser fóra bona idea donar un cop d’ull al poble abans d’entrar-hi definitivament. També el poble havia canviat, és clar. Ara havia arribat la crisi, però jo m’havia perdut el temps en què havia crescut sota la mateixa empenta enfollida que havia sacsejat el país de dalt a baix, aquella espiral de vendes, demolicions, noves construccions. Ja pujant per la carretera ho havia vist, en la distància: la filera de cases adossades que gairebé tapaven el campanar llunyà, com a impertorbables soldats que guardessin la línia que havien arrabassat als plàtans arranats.

Sí, havia canviat, i això, paradoxalment, me la feia més fàcilment identificable. Els anys havien esmolat els trets de la seva cara, l’havien masculinitzat, i la feien semblar-se encara més  al Jep.

-De manera que era veritat –va dir, sense ni tan sols deixar de repenjar-se.

-El què?

-Què et poso?

Vaig mirar el seu dit, brut de nicotina, assenyalant els sortidors a la meva vora.

-Trenta, de súper 95.

Mentre tirava de la màniga vaig inspeccionar el seu braç fort, fibrós, com ho havia estat el del Jep.

-Véns a vendre –va fer.

Vaig alçar els ulls, cap al sol, cap als turons. La casa era invisible, però la llum que queia a plom, com una cortina, devia estar banyant-la ara. I el rierol. Com la tarda que el Jep em va dir que havia vist l’univers al gorg. Després aquell mateix gorg el va engolir, uns anys després. I ella m’ho va escriure així. El gorg l’ha engolit.

Dos dies més tard, ella va pujar pel camí. El mateix que ella i son germà havien pujat tants cops, mentre jo els esperava, impacient per anar  a córrer pel bosc, a relliscar pel rierol, a capbussar-nos al gorg. Eren idèntics, sí, llevat del fet que ell era un nen i ella una nena. Però en aquell temps això no era tan destriable, fins que ella va créixer, abans que ell. Li treia un cap, però sempre era el Jep el que manava, el que triava els jocs, el que decidia. I ella i jo els que obeíem.

-M’han dit que has decidit no vendre, finalment –em va cridar, fent pantalla amb la seva mà pigada contra el sol.

Vam baixar pel camí, com tants cops ho havíem fet. La casa, dalt, ens observava, silenciosa i solitària, com si hagués heretat els ulls vigilants i cautelosos de ma mare, que ens observava sempre encara amb les últimes inútils recomanacions, a penes audibles des dels metres que ja havien guanyat els nostres passos lleugers. Compte amb el gorg!

El rierol baixava crescut. Havia estat una tardor plujosa. Ella va conduir-me entre la frondosa vegetació. Els peus ens clapotejaven damunt la terra molla. El gorg va aparèixer de cop, entre els àlbers.  Vam estar una estona guaitant en silenci la seva plàcida superfície.

-Va dir-me que va tenir una epifania –va trencar ella el mutisme-. Saps què volia dir?

Vaig remenar el cap. No sabia si en veritat ho sabia. Si ningú podria saber-ho mai, ni tan sols ella, que ara s’hi assemblava tant.

-Em va dir que havia vist l’univers sencer –vaig mussitar.

Ella va callar. Molt a prop es van sentir passes i veus que agitaven la profusa vegetació que cobria l’antiga artiga. Eren nens que venien a imaginar aventures, com havíem fet nosaltres tants cops, ja massa anys enrere.

-Llavor és l’univers que el va engolir –va dir ella, bruscament.

Els nens van arribar, es van aturar de cop en veure’ns, i llavors ella els va saludar. Eren tres vailets.

-Compte amb el gorg! –els va cridar, quan ja havíem recomençat a creuar l’albereda.