Sense escarafalls

He fet 50 anys, decorat un pis nou i un segon llibre. Estimo molt a qui és el meu nou company de vida. Visc més endreçada.

No gaires escarafalls. Però sí, voldria veure-us de nou, i abraçar-vos molt. 

Ps. La foto, meravellosa, és del meu estimadíssim David Marí, còmplice del nostre "La boira incessant" (Edicions Tívoli, 2017. 

QUAN (allavontes a l'Urgell)

Quan vaig començar el bloc encara treballava a la Segarra. Els nens anaven a escola a Verdú. La crisi no ens havia afectat tant. No teníem gos. No sabia posar música al bloc. No coneixia el 75% de la gent que ara són amics/blocaires. Tampoc havia après a recitar a Sudanell, ni a escriure a Lo Càntich, ni a confegir qualitats de vida al Xercavins. Tenia un sofà blau ple de retrets. Una amiga encara era viva. Els meus veïns em saludaven perquè hi eren. No havia posat cap rètol reivindicatiu en què el missatge fos tan clar.

(....  unes quantes raons més....i cafès... i pastes....)

M'alegra haver començat un bloc. Conèixer gent. Escriure i buidar el pap. Servir d'inspiració. Ser la pera o la cantireta o ambdues. M'alegra haver-vos trobat.

Gràcies per ser-hi. I per ajudar-me a fer camí.

LAMBERT (entrada luctuosa al 2015)

Des que vaig obrir el bloc, m'han passat moltes coses (algunes per alt i tot). Una va ser la mort d'un amic d'un amic nostre, la nit del 31 de desembre del 2014. Com que us atabalaria massa, us deixo amb un resum del que fou el Lambert en poema. Més endavant sortiran coses més alegres, faltaria plus ;-)

Avui, últim dia del 2014,

allò que per alguns era un Shangri-la

tímid, discret i poc esmentat,

ha esdevingut el recer del plor escàs

en aquell costum de poble i vestigi,

on som coneguts pel recer de teula i pedra

abans que per la pell que habitem.

Un home prudent, de nom antic, de posat seriós,

ha trobat la mort a l'entrada del cor amic,

allà on el destí va decidir que fóra bo

hostatjar-se

fins que el cos digués prou.

Arribàrem a la cantonada entre la vida pròpia

i la que se'ns deixa en préstec mentre fem via,

i diguérem que no teníem argent ni mirra

per a fer el traspàs dels 21 grams.

L'or del finat

- l'obra i el que obre, la gana,

l'art, l'apòstol dels desnonats -

no arriba. Ni la riba tampoc

al riu del lament que ens esquinça.

Jo, en les últimes hores d'aquest any,

recordo com era viure

combinant vergonyosament

les lletres de la paraula "dignitat".