M’hi vaig
fixar just quan sortia de casa. Jo tenia el cotxe aturat en un semàfor i em
cridà l’atenció veure-la tan altiva i esvelta, amb les sabates de taló, un
collaret de perles, l’ostentós abric de pèl d’algun pobre animal i la seva bossa
Louis Vuitton. Res de particular si no hagués estat perquè amb l’altra mà
aguantava la cadena que subjectava un gos petaner magre i esquifit, caminant
desmanegat al seu davant. El gos duia un collar desproporcionat al seu coll que
em recordà els antics esclaus capturats a l’Àfrica i portats a Amèrica. Es
girava recelós i amb temença vers la dona que li anava dient: tira, tira!
Jo, que igual
que sant Francesc d’Assís m’estimo els animals i no estic canonitzada perquè ja
se sap que l’església catòlica té tracte de favor amb les dones, vaig sentir
veritable llàstima per l’animaló i em va semblar que un gos tan petit, millor
portar-lo a coll que d’aquella manera, i més si la seva mestressa mostrava una
elegància i unes maneres tan sobrades i contraposades al quiso.
Passa sovint
que, quan vas per la ciutat en cotxe, veus com els mateixos vianants et van
avançant una vegada i una altra en cada semàfor on t’has hagut d’aturar. Aquest
era el cas de la dona i el gos.
Al següent
semàfor vaig veure pel retrovisor com m’abastaven i en directe com em
rebassaven i em vaig haver de mirar dues vegades el meu rellotge-calendari
perquè el gos semblava haver-se fet més gran i- vaig pensar- potser fa molt de
temps que m’estic en aquest semàfor, anys potser. Però la dona no havia canviat
tant. Sí que semblava més relaxada i menys tibada. La naturalesa és sàvia, vaig
concloure, i sempre busca l’equilibri entre els oposats.
En la propera
aturada, la situació era tan diferent que la meva teoria sobre la saviesa de la
naturalesa i la recerca de l’equilibri s’havia desmuntat, perquè el gosset,
aquell gos escanyolit i poca pena no només s’havia convertit en un gos elegant
i arrogant com la mestressa, i havia augmentat de volum encara més i havia
dreçat les orelles i la cua, sinó que la mestressa havia de fer esforços
sobrehumans per poder-lo seguir. De fet, van passar tan de pressa pel costat
del cotxe que vaig dubtar que fossin els mateixos, però la bossa horrorosa de
Louis Vuitton amb els seus detallets kitch era la prova inconfusible que no
m’enganyava.
Em vaig sentir
tan encuriosida que vaig fer uns quants avançaments perillosos per no perdre’ls
de vista, però tot va ser en va. Mai més no els vaig tornar a veure a la
ciutat, ni en aquesta ni en cap altra. L’any passat però, quan tornava del
Caixmir i, mentre esperava que el meu avió s’enlairés, em va semblar veure’ls
córrer per la pista d’aterratge. El gos ja tenia l’alçada d’una persona. La
dona, amb els talons trencats, s’havia
enxiquit tant que semblava ser ella qui, amb un collar de perles molt gran, que
quasi l’escanyava, lligat a la cadena,
anava davant del gos. El gos duia una bossa Louis Vuitton penjada.
No sé perquè,
vaig tornar a pensar en la naturalesa sàvia i també en la justícia social, que
diuen que vetlla pels pobres i pels oprimits, ah! i també en el cel, on pel que
he sentit a dir hi caben tots els gossos petaners i molt poques dones amb bossa
Louis Vuitton.
| Gos que no té res a veure amb el que esmento |
| Autèntica bossa Luís Vuitton, no tan gran com la del conte |