DIÀLEG
ENTRE CREADOR I CREAT ?
—Aquí em teniu, sóc un blogaire
singular.
És clar, és clar! També em
podia haver presentat com un home polièdric.
—Ah, només eren pensaments de
qui em llegeix agafats al vol, disquisicions meves, elucubracions... Ho deia
per la cara que feies, era una interpretació meva del teu gest.
—Un moment, que sigui
singular no vol dir que jo sigui especial. La literatura en va plena de
personatges així. Si vols afinar, li podem dir un home particular.
—Bé, si em preguntes per
l’edat i ja estàs aventurant que en tinc més de cinquanta anys, s’està entrant
en el reduccionisme. Què no es pot ser blogaire amb menys de vint anys? Tothom
es pensa que un blogaire singular vesteix un jersei gastat, un paraigua amb
alguna barnilla trencada, ulleres lleugerament caigudes, una bossa amb el kit d’emergència:
llibreta, càmera de fotos, bolígraf... Tampoc la pregunta d’on sóc és innocent.
Què et porta a pensar que sóc barceloní? Només cal que pensis que sóc d’ascendència
jueva i, també, de família de comerciants viatjants i lletrats?
—Pots pensar que administrar
un bloc és una fugida endavant o una cortina de fum que amaga condescendència
amb vés a saber que. Potser esperes que cerqui el realisme màgic a la selva o
tal vegada la calor enganxifosa que impregna la felicitat clandestina a ciutat. Tu, com
tots els lectors, vols que sigui un personatge que es dóna a la bona vida,
envoltat de música tropical a un decorat falsament paradisíac. També m’empenys
a practicar tot allò que contravé les normes socials, que fa de la prohibició
una paret de paper estripada aquí i allà. Em fas ser un personatge que domina
l’escenari.
—Definitivament, no vols que
sigui el discret botiguer de davant de casa teva ni la dependenta de perfums
per a dones avorridament benestants.
—Ah, és clar! Mentre posava
paraules als teus pensaments no m’havia concentrat en escoltar allò que deies,
ben bé és això, que penses una cosa i gairebé dius el contrari. Ara dubtes
entre decantar-te entre que el botiguer sigui un assassí en sèrie o un poeta
que no pot viure del que escriu.
—Vols i dols. Desitges
penetrar al darrer post i restes indecís al taulell de comentaris. L’anàlisi de
l’article et porta a pensar que una part del personatge és real, experiències
viscudes quan era infant o potser allò que no sabria expressar si no és per
escrit.
—No em preguntis des de quan sóc una peça que
roda pel joc del món. Tampoc importa com vaig arribar. Des d’una butaca
arraconada a la foscor o un lent ordinador obert a tot arreu, la teva decisió
està presa. Mous els fils del personatge amb els teus dits.
Tries els blogs, com i quan
vols, fas de la trobada virtual un món real que encara que amb un
CONTROL ALT SUPRIMIR