Ara mateix (les 14,41 del dia 26 de gener de 2015), he entrat a llegir comentaris, encara no estava preparada per escriure-us, i m'he trobat amb el darrer comentari de la Carme: s'acaba el mes!
I, de cop, així, sense pensar-ho gaire, he sentit la necessitat d'escriure. Perquè s'acaba el mes i perquè avui és...
Vint-i-sis de gener, un dia emblemàtic per mi, ja que el meu nét gran, en Martí, el primer nét, ha fet set anys.
El set és un número màgic. O potser tots els números són màgics?
Set anys és el que diuen alguns psicòlegs que dura una relació amorosa: al cap de set anys - diuen- comencen a assecar-se les relacions; l'un ja coneix l'altra (o l'altre), gairebé de manera "total". Perquè també he sentit a dir, o he llegit, o m'han explicat (i no sé si m'ho he acabat de creure) al cap de set anys, ja ens han canviat totes les nostres cèl·lules. Ja som diferents, ja no conservem res del que vam ser ara fa set anys. És científic, aquest postulat? O només és l'excusa que necessitem per dir-nos a nosaltres mateixos que hem canviat?
Jo canvio, tu canvies, tots canviem! Canviem maneres de fer, maneres de pensar, fins i tot maneres de sentir, el que - diu la Psicologia- no canvia mai, és la nostra estructura de personalitat. És veritat? És mentida? És una excusa per continuar vivint i justificant el que fem (o el que no fem?)
M'alegra moltíssim poder participar en aquest blog comunitari, perquè em proporciona la possibilitat de tornar a comunicar, de tornar a veure, de tornar a llegir, de tornar a sentir, tantes i tantes emocions, tants i tants sentiments, tant i tant plaer com havia anat acumulant en els primers anys de "blogger", de blogaire, de blocaire!
Per això, Des Del Meu Mar us dic: Benvinguts de nou, tots plegats, a la meva vida. Aquí estic. El meu blog, actualment, és una casa mig buida (o mig plena), la qual cosa no vol dir que no hi vagi de tant en tant, per endreçar, per treure la pols, per obrir les finestres i deixar-hi entrar una mica d'aire pur...
Em vaig "comprar" una altra caseta, en un indret que és diferent; que no és ni millor ni pitjor, però que no em resta tant de temps (d'aquest poc temps lliure que tinc- o que no tinc- per fer allò que m'agrada). No és que no faci el que m'agrada, sempre ho procuro, però molts cops, sense saber per què, acabo fent una obligació d'allò que, en un principi, pensava que havia de ser una devoció. No us passa? I llavors, el que em ve de gust, és deixar d'estar subjecte a tot: necessito espai, necessito volar, necessito aire. El nou vell indret es diu facebook. Pel que us dic: no em pren tant de temps, d'aquest temps que necessito cada vegada més, com l'aire que respiro. Temps per deslliurar-me de lligams, de compromisos, de tot...
Vull ser lliure!
En tots els sentits.
Malgrat tot el que dic, les meves relacions personals, hagin o no canviat les meves cèl·lules, són aquí, amb mi, al meu costat, per poder-vos dir a tots plegats que us desitjo que s'acompleixin els vostres desitjos, col·lectius o individuals. I per enviar-vos, virtualment, ja que entenc que personalment és molt difícil, una forta abraçada, i petons de tots els colors!
I una cançó que sempre m'ha agradat, que és un resum del que vull: volar lluny!