Cap d'any. Gener. La força del cicle que es renova. Com també ho fem per Sant Joan. I els mestres el setembre. Temps de propòsits, temps d'esperança que dipositem, vés a saber per què, en el calendari. Potser perquè així sentim que el canvi extern ens donarà una empenta per acomplir els nostres reptes més personals. I col·lectius.
A la taula de cap d'any n'escrivírem uns quants per a l'any que comença: felicita, disfruta, il·lusiona't, comparteix, llegeix… I a sobre de cada un d'ells un gra de raïm, el raïm de la sort -diuen. Som fets de rituals i als rituals ens devem. Sagrats o laics, cerimonials o simpàtics, alguna cosa han de tenir que ens lliguen a alguna cosa ancestral, molt antiga i segurament per això molt sàvia. Com quan a les parets humides i fredes de les coves pintàrem figures humanes caçant, com quan en absis romànics convertírem en art la representació del diví amb les nostres pors i les nostres esperances. Com encara ara quan donem cops a un tió conjurant la il·lusió dels més petits entorn nostre.
Propòsit, determini, resolució, designi, intenció, decisió… molts noms per a una mateixa força. La que ens permet sentir-nos partíceps del cicle de la vida, on la mort és sempre un pas cap a la nova naixença.
Em vénen al cap els versos d'un dels poetes més tristos però més sincers alhora: Philip Larkin. Fins i tot per a ell existeix la renaixença. Està escrita a les vetes dels anells dels arbres:
"L'any passat és mort, semblen dir, era un assaig,
i ara cal començar de nou, de nou, de nou."
Philip Larkin, Els arbres. Traducció de Marcel Riera. Labreu edicions.