He llegit els vostre escrits i comentaris fins el dia onze.
Em sento com peix fora de l’aigua amb tants escriptors. Però
sóc aquí perquè la primera trobada real em
va agradar molt, encara que sols és un dia, és una riquesa enorme haver-us
conegut.
Aquí parleu de democràcia, indignació, fermesa, protesta,
fortalesa, y del groc. Hi ha fotografies, dibuixos, poemes, relats de blanc i
negre... Il·lusió de fer un llibre i desànim per escriure, un aniversari que
recorda a la mort i sols amb quaranta anys. Cosa no comuna als que hem estat
educats en la nostra cultura. Això m’ha fet pensar.
Quan era jove, no tenia temps d’interioritzar massa. Ara
quasi deu anys d’estar jubilada tampoc en tinc massa de temps, però és diferent.
Puc deixar que el temps passi sense pensar-hi. Puc asseure’m
mentre camino, contemplar els colors del mar canviants pel sol i el vent. O també
si puc veure algun esquirol saltant pels arbres. El món pot caure... i no passaria
res. Quan estic amb gent que m’aporta riquesa passa el mateix. Em falten tantes
coses per aprendre!
Ja no podré admirar els cims i llacs de les nostres
muntanyes més altes, per això penso en el què ja he vist i viscut, i he tingut
sort. Estic contenta.
He conegut gent de diverses religions, amb costums molt
diferents de les nostres. També he lluitat amb molts entrebancs i els he
superat. Estic contenta.
Puc escriure, pintar, fotografiar, cuidar plantes, cuinar, i
fer un munt de coses més. Estic contenta.
Ara, quan em miro al mirall, el reflex em dóna uns pocs cabells,
quasi blancs i arrugues a la cara d’una persona gran. Miro més i veig que la
culpa és del reflex, no sóc jo. Encara puc fer moltes coses, no tantes ni tan
fortes com abans, però més enriquidores.
Estic contenta.
Per això estic aquí, o pot ser, hi sóc.