Si parlem del
control de les miccions a la ciutat la cosa ve d’antic. Tot just a l’entrada de
la catedral pel portal de l’Olivera i trobarem “NINGV SEORINE EN AQVEST LLOCH
PER SER SAGRAT SOTS PENA DE EXCOMUNICACIO”, una inscripció que actualment ens
fa gràcia i ens trau algun coloret, però que ens demostra la problemàtica de
les ciutats per controlar les urgències urinàries, fins i tot en espais de
culte. Veritablement un tresor fet inscripció.
Quan les ciutats eren boniques.
Tot i que
actualment segurament vivim infinitament millor que fa cent anys, veure
aquestes fotos ens demostra com aquella societat s’esforçava per dignificar
aspectes tan primaris com fer pipí. Els urinaris de Tortosa van arribar tard en
comparació a altres ciutats d’Europa, però el seu disseny com en altres ciutats
ens demostra que col·locar alguna cosa al carrer era important i l’esforç per a que resultés agradable i en harmonia amb la resta, gran. Aquest mobiliari urbà
amb una finalitat tan peculiar es va situar a una de les zones de més moviment
i llavors allunyada dels habitatges: el Mercat i les zones de càrrega i
descàrrega del moll fluvial. Sempre van ser d’ús masculí, com si les dames de
l’època no tinguessin problemes de contenció, tot i així cal tenir en compte
que el paper de la dona i no fa tant va ser molt secundari, molt segur ni es
pensaria amb la problemàtica, molt segurament elles ho resolien pixant baix la
falda.
El 1907 és quan es
planteja l’estudi d’uns urinaris vers la problemàtica, el lloc com hem dit
abans: el Mercat. La gent que treballava i comerciava allà difícilment podia
fer les seves necessitats a recer de les mirades, a no ser que fos al riu.
La premsa local és
una mina i tot just aquell any començava a calfar motors envers aquesta
necessitat: “Es de urgente necesidad la construcción de varios urinarios o
columnas giratorias, para evitar el espectáculo antihigienico y antiestético
que ofrecen muchas calles”. Les fotos ja tenen això, ens evoquen el més bucòlic
i sempre deixem de costat el més terrenal: les olors, els sorolls... No es fa
difícil pensar en el tuf de la ciutat: un espai gairebé sense clavegueres,
aigua corrent, la convivència d’animals i persones...
L’edifici del
Mercat disposava d’escusats però aquets no garantien la salubritat suficient,
per a un edifici que servia per abastir ciutat i territori d’aliments. Per
aquesta raó els responsables del Mercat es posen en contacte amb l’arquitecte
Pau Mongió i Segura, per l’estudi dels urinaris. Encara estem al 1907 i
l’arquitecte proposa fer una assaig prop de l’edifici del Mercat, un artefacte
giratori que descarregava aigua cada dos o tres hores d’una cisterna superior,
però per a portar a cap aquest embrió, del fabulós disseny del urinari, calia
l’aprovació del senyor batlle de torn. Cosa que no passarà fins al 1923, quinze
anys després.
Mentre, la premsa de
tant en tant, remou el tema dels urinaris, és així com a l’any 1914 hi trobem:
“Tan pronto como se construyan los dos urinarios que se proyectan detrás del
Mercado, se suprimirán los retretes del interior de aquel recinto, con lo cual
ganará la higiene de aquel edifició y tendrá Tortosa lo que no había tenido
hasta ahora: recipientes urinarios para el público, mejora que deberá al digno
alcalde de nuestro querido amigo D. Joaquin Homedes”.
Finalment arriba el
1923 moment en que s’inaugura el primer dels dos urinaris que es col·locaran al
costat riu del Mercat. El primer en ser estrenat va ser el de la façana nord
el més proper a la ciutat tot just al costat del transformador de La
Canadiense.
Una estructura
metàl·lica de planta octogonal amb accés per un dels seus costats. Els laterals
exteriors permetien la fixació de publicitat, mentre a l’interior donaven
intimitat a les set places on orinar. De tot el conjunt el més destacat és la
seva coronació amb la coberta estrellada amb 16 vèrtexs arrodonits, buscant la
corba tan modernista i la decorada amb motius orgànics amb la torreta amb frontons escalonats on
es situava la cisterna. Tot el conjunt mostra respiradors per evitar les ferums
de l’orina, destacant els quatre de la part superior decorats amb una reixa. A
més l’urinari estava il·luminat i tenia aigua corrent, posteriorment va ser
instal·lat el segon urinari a la façana sud.
Tot i així aquests
espais sempre van generar certa controvèrsia i dificultats per encaixar en els
hàbits de la ciutadania. A Barcelona a principis de segle van ser utilitzats
per atacs terroristes, com al de la Rambla de les Flors on es van col·locar
bombes, i amb el temps van esdevenir punts de contacte entre homosexuals i on
practicar l’exhibicionisme, guanyant molt mala fama entre la societat i
ràpidament desmantellats i retirats del carrer. Molt possiblement cap d’aquets
casos van ocórrer a la ciutat de l’Ebre, però altre cop la premsa local treu
punta del seu ús: “Varias veces hemos presenciado, con la obligada repugnancia,
que algunos individuos de determinada clase de la sociedad, creyendo
encontrarse en pleno despoblado, salen de los urinarios del Mercado,
olvidándose de aquella decente llamada: caballeros, abrocharse. Rogamos, por
tanto, al alguacil del Mercado vigile dichos lugares, no excusados, sino bien
públicos, y haga respectar la moral y las buenas costumbres”. És l’any 1924,
sols feia un de la seva existència i ja està clar que aquells d’alta classe i
bona moral, no feien massa ús dels mingitoris.
Els anys van
passant i els temps evolucionant. Fent un salt, ens traslladem als anys de la
República, on els urinaris encara devien funcionar però no eren de bon grat pel
senyor Llasat, president de la Minoria Tradicionalista, és l’any 1934. On a una
entrevista amb el senyor Alcalde de la ciutat, li transmet: “... en el sitio
que ocupan los urinarios públicos, sean construídos, al igual que en otras
poblaciones de importància semejante a la nuestra, unos retretes subterráneos
destinados uno a hombres (i ara si, la dona, forma part activa de la societat)
y otro a mujeres, y que además de evitar la carència de condiciones higiénicas
de los actuales, constituirían una mejora que el público en todo momento ha de
ver con agrado”.
En part el senyor
Llasat tenia raó, després d’onze anys d’ús aquells urinaris ja no estarien per
a massa trots i la ciutat pel seu dinamisme requeria d’unes noves
instal·lacions, on els dos sexes poguessin fer les seves necessitats. Però va
arribar la guerra i ho va espatllar tot, fins i tot el tema de les aigües
menors i els banys públics.
La ciutat mai
recuperarà el dinamisme anterior a la Guerra Civil i per tant mai va tornar a
plantejar la construcció de banys públics en aquest indret, va ser com si la
ciutat minvés. Tot i així, al que a banys públics respecta, la ciutat conserva
els situats al Parc (gairebé sempre tancats) molt propers a la comissaria de la
Policia Nacional.