La ciutat de Tortosa al llarg dels segles
XVII i XVIII, comença a bastir un nou
sistema defensiu, amb seqüeles urbanes importants per a la ciutat, que
afectaran fins a l’actualitat. És a dir durant aquest dos segles la ciutat
quedarà baix el poder de l’Exèrcit i de l’Església, tant al segle de crisi
XVII, com al de recuperació el XVIII.
Després de tot un segle de guerres, amb la
capitulació de Tortosa el 1708 i la nova ordenació de la ciutat i del territori
a través del decret de Nova Planta, es va estabilitzar l’economia a la força i
així començaria la recuperació econòmica i demogràfica.
Segons els estudis de Baila, els cens de 1719
i el de Floridablanca al 1787 extreu per a la ciutat un total de 16.138
habitants. És a dir un augment considerable de la població que es pot atribuir
a una reducció de les epidèmies, de les guerres i davallada de la gana. Al del 1787 es pot extreure l’estructuració de la població activa, és a
dir a que és dedicaven: de 15.467 persones que reconta el cens hi diu: un 79%
dedicat al sector primari, un 10% al sector secundari i un 11% dedicat al
sector terciari, més gairebé 800 persones que no comptabilitzaven al dedicar-se
al món religiós.
Una economia basada a l’agricultura, amb una
nova visió afrancesada, la qual va augmentar les terres de regadiu i més espai
treballat. L’olivera i el garrofer seran els conreus més extensos al territori
i els conreus intensius de regadiu al voltant de la ciutat i el riu. És a dir la
gent deixa de treballar a la casa, per fer-ho fora: al camp, tallers, és el
començament de la societat industrial.
En quant a la aristocràcia i noblesa de la
ciutat cal dir que el seu poder llavors serà escàs i molt sovint no serà
present a la ciutat, en quant a la indústria cal destacar que aquesta serà vinculada
als productes de la terra, com fàbriques de sabó, explotació de barrella,
molins i terrisseries...
En quant al transport dir que queda pacificat
el mar i les carreteres, fet que potencia el moviment de mercaderies i el seu
comerç, a més d’impulsar la navegació del riu amb la potencialitat del port
dels Alfacs i el canal de navegació fins Amposta.
Tot i així, la ciutat no va saber capitalitzar
aquesta relativa bonança i va quedar fora dels circuïts comercials que l’envoltaven
i el seu desenvolupament va ser poc en comparació de les ciutats del seu ordre
no atraient capital inversor ni públic, ni privat.
Una ciutat militaritzada i religiosa.
Durant aquests dos segles i fins a el primer
terç del XIX, els vertaders protagonistes de la ciutat i la seva evolució seran
els enginyers militars i la construcció d’aquests sistemes fortificats. Com a
úniques edificacions significatives de l’època seran l’edifici del seminari i
la seva església, el nou hospital de la Santa Creu, esglésies com la dels
Dolors i Sant Blai o el convent dels carmelites.
És una ciutat closa, tancada, plaça forta. Per
bastir quelcom nou, cal enderrocar quelcom vell. L’enginyer Gil de Frederic al
1766 va escriure “Y con estas translacions y fundaciones nuevas que se han
permitido dentro de la Ciudad, por causa de haver-se derribado con las guerras
todos los referides conventos, se ha estrechado la habitación para los Vecinos,
pues se han derribado muchas casas para sus Construcciones”. Cases enderrocades
i barris completament reformats per encabir els espais abans esmentats dins el
clos urbà.
Una ciutat que comença ha entrar en una
moderada expansió econòmica i demogràfica quedarà tenallada per els dos
veritables poders al moment: militar i religiós. Tot i així, la ciutat
començarà una nova etapa de renovació urbana i constructiva influenciada per
les grans ciutats del seu voltant Barcelona i València.
Els habitatges. La casa d’escaleta
L’arquitectura domèstica d’una ciutat
conventual, és utilitària, tret dels espais reservats per a les altes classes
socials de la mateixa: palaus, casones. Els habitatges comuns són els més extensos
de la ciutat, sense pretensions estilístiques i hereva d’una arquitectura
medieval. Juan F. Peyrón va descriure la ciutat així: “Esa Ciudad es Antigua,
bastante grande y mal construïda...” Cal pensar que la ciutat, de carrers
estrets i per asfaltar, no deixava massa bona imatge. El creixement demogràfic
implica una densificació del casc, on comença a minvar l’espai lliure al seu
interior i l’altura de les cases comença a ser més elevat, tot i estar
controlat per l’estament militar aquesta qüestió, a més de la densificació de
ravals propers com el de Sant Vicent, la Creu, Roquetes i Jesús. Una de les
característiques principals d’aquest moment constructiu és l’aparició del
balcó.
Podem fer les següents classificacions dels
habitatges de la ciutat: 1) la casa unifamiliar, habitada per artesans i
comerciants, derivada de la tipologia medieval. D’un o dos pisos, amb planta
baixa dedicada a obrador, botiga... Amb escala per accedir a les plantes
superiors i sovint amb pati exterior o eixida. 2) Cases ocupades per estrats
socials intermedis, és a dir, professionals liberals, metges, notaris,
militars, religiosos,... de més superfície que l’anterior i amb més cambres, la
planta baixa serà ocupada per estables i bodega. 3) Palaus i cases senyorials,
en elles es pot observar pretensions estilístiques, amb un significat: marcar
la diferència i posició social. La major part d’aquets casalots seran
remodelacions de nuclis anteriors del segles XIV o XV, en aquests també
apareixen els balcons (com a exemple els palaus Despuig i Oriol, que seran
retirats en les últimes restauracions). 4) La casa plurifamiliar o d’escaleta.
La casa d’escaleta és una nova tipologia que
apareix al nostre territori, sobretot a les ciutats closes, derivats de
l’augment de la població i de la falta d’espai urbà dins la ciutat. A falta de
terrenys caldrà guanyar-lo amb altura. Edificis que amb aspecte de casa
unifamiliar, albergaran diferents famílies, en règim de lloguer. Una tipologia
urbana que deriva de l’època medieval, de la casa artesana o menestral; on a la
casa es feien totes les activitats: era taller, espai comercial, lloc per
viure, amb pou, cuina, rebost, galliner, pati... On viure la família,
treballadors i fins i tot criats... Un espai culminat per golfes i coberta de
teulada.
Ara,
amb la nova tipologia, els espais seran petits i superposats verticalment, sols
per viure, amb un o dos espais, cuina i escusat als quals s’accedeix per l’escala.
És la superació d’una tradició constructiva, que va anat canviant-se per
adaptar-se a les noves necessitats i formes de vida de la societat. Era una
construcció lleugera, econòmica, de nova construcció o d’adaptació ja que
moltes cases d’artesans s’aniran transformant i que eclosionarà a la segona
meitat del segle XVIII i continuarà construint-se fins al segle XX, a la ciutat
de l’Ebre.
Per fer un anàlisi i conèixer millor aquesta
tipologia d’edifici farem una petita descripció de les seves característiques
més importants i singulars.
L’escaleta
És l’element transformador i principal de la
casa, aquesta deriva de la tipologia medieval de l’escala de caragol. És el que
fa canviar de casa artesana a un nou tipus de casa d’habitatges. Era única i
continua de baix al terrat, xicoteta, estreta, fosca i angosta, que donava
accés als diferents pisos, comunament sòl ser cega (sense llum o forat
vertical) i del tipus d’anada i tornada (dos trams rectes de sentit oposat) amb
petits replans als extrems. En la seva majoria són escales de volta realitzades
de maó, graons de maó i rajola damunt, en alguns casos apareixeran manises en
la contra-petjada per decorar l’espai. Els sabaters (peça d’unió entre la vertical i l’horitzontal)
solen ser de fusta, tret dels primers trams que són de pedra. La barana de la
mateixa si existeix solen ser de ferro forjat molt senzilles o d’obra amb
passamans de fusta.
El sostre
Realitzats amb bigues de fusta,
majoritàriament pi del país, consistia en volta de rajola i paviment segons la
funció i la qualitat desitjada. Fet que permetia per primer cop un bon
aïllament entre els pisos.
El terrat
És una de les novetats d’aquestes
edificacions, té un significat funcional, com un espai comú i necessari, obert
al cel. Aquest espai venia a substituir els espais que la casa artesana tenia;
el pati, l’eixida, porxades, golfes,... Un espai de veïnatge, on fer festes,
llavar o estendre la roba. A més aquesta solució, era més econòmica que un
sostre amb pendents i de teulada, l’espai ara serà llis i inclinat cap al
carrer per desaiguar en caiguda lliure.
Façana
Aquesta estava coronada per un ampit o barana
que tancava l’espai del terrat. Aquesta no tenia cap pretensió estilística, i
si la té dependrà del poder adquisitiu o voluntat del promotor de l’obra.
Sovint la façana té un sòcol de pedra. L’ús de pedra denota també el poder
adquisitiu de l’habitatge. Aquells de nivell alt, la pedra, es fa servir en
tota la planta baixa, recercats de les portes, balcons, finestres i cantoners.
A les de nivell més baix la pedra desapareix i és substituïda per
l’arrebossament. En alguns casos és pintada o poden aparèixer esgrafiats.
A més en ella es pot veure l’organització
jeràrquica de l’habitatge. La qual s’expressa horitzontalment i de baix, cap a
dalt. Apareix una disminució progressiva d’altura de les plantes, una reducció
d’obertures, amplada i volada dels balcons. També es fa notar amb l’ús del
materials (fusta, terres, sostres,...) i de les seves qualitats, sent més
senzill com més alt.
Els balcons
Són els grans protagonistes d’aquest tipus de
casa. Solen estar fets d’una llosana de ferro i rajola, molt sovint és l’única
nota de color que mostra l’habitatge en la seva façana, amb barana de ferro.
Aquelles cases de més alt nivell mostren una gran llosa treballada, com a pis
del balcó. Aquets a l’igual que a la façana, fan referència a la jerarquia
anteriorment descrita, quan més alts, més petits i més estrets.
Les finestres i balcons, normalment són protegits
amb tendals. Són així com el terrat, l’únic espai de connexió amb la vida
pública de la ciutat, en molts casos i en aquelles cases que no disposen de
terrat serà el lloc on estendre la roba o prendre la fresca. També en aquesta
època es quan comencen aparèixer gelosies, un sistema de cobriment que serà el
precedent de les tribunes.
El maó
En aquestes construccions i per la reducció de
despesa, es fa el canvi de pedra per maó. Aquest canvi es fa de forma
progressiva, fins a ser amb companyia de la fusta els primers materials utilitzats.
Els paviments, majoritàriament seran taulells
de fang cuit, comunament posats en forma d’espiga, també progressivament hi
haurà la incorporació de manises en sòcols, per guanyar en netedat i evitar
humitats.
L’habitatge
Entre les seves estances hi haurà una gran
varietat de models. La majoria d’ells disposaran d’un espai d’escusat, altre de
cuina, altre de zona de vida i una cambra on dormir, adequats a les noves
classes socials que començaven a formar-se. La majoria d’ells xicotets, seran
de lloguer. Com hem explicat amb la jerarquia, en la construcció en el seu
habitatge també passarà: al primer pis viuran les persones més acomodades,
mentre els pisos superiors seran ocupats per gent amb menor poder adquisitiu,
ja que el seu lloguer també serà més econòmic. En alguns edificis hi ha un espai per poder poar des de dalt l'aigua del pou.
Els baixos
Majoritàriament tots els baixos tenen la
mateixa estructura. Dues obertures, la més gran que dóna accés al taller,
obrador, estable, pallissa o botiga, si
l’edifici és molt estret sols hi haurà una obertura i els veïns accediran a
casa a través de la botiga o obrador. La
petita és aquella que dóna pas a l’escala, totes aquestes portes a la seva part
superior hi tindran una reixa, la qual serveix per donar aire i llum a
l’entrada i la part baixa de l’escala, per altra part la més fosca. En alguns
casos, a Tortosa hi és present, a sobre d’aquestes portes apareix un entresòl,
un espai aprofitat per l’altura de la planta baixa i que sovint és utilitzat
pels botiguers, pagesos o artesans
instal·lats allà. Lluny de tenir llum elèctrica a la porta apareix el picaport,
una peça de ferro sovint figurativa d’una mà, que servia per picar la porta i
comunicar-se amb els veïns: un toc = primer pis, dos tocs = segon pis,.. i així
successivament.
Aquests habitatges, es seguiran construint i
no sols a la ciutat, sinó també als ravals, els qual van començar acollir també
un gran nombre d’habitants, que no encabien dins les muralles. Els podem trobar
sobretot a Roquetes i Jesús, tot i que la majoria d’aquestes construccions aquí
eren unifamiliars, és a dir, un habitatge pel mateix nucli tot i albergar
diferents generacions de la mateixa família. El tret característic d’aquest
tipus concret de cases, als ravals, és la planta baixa. La porta n’és l’única
obertura a nivell de carrer, i en molts casos en aquestes cases la zona de
cuina i menjador es situa a l’entresòl per deixar espai lliure a la planta
baixa per a les eines i útils del treball al camp.
L’adopció de l’estructura d’escaleta en
habitatges unifamiliars dins les muralles és deguda a la reducció de la mida
dels solars. Un exemple pot ser el barri de Santa Clara i Sant Jaume,
urbanitzat al llarg del segle XIX, amb solars minsos i superposició de plantes
amb l’escala com a element vertebrador de la mateixa.
Aquestes cases no es perdran amb el pas de temps
i van ser inspiradores de les noves construccions dels eixamples, que aviat
s’obririen en les ciutats, en el cas de Tortosa també ho trobem de forma molt
exemplar en edificis com són la Casa Wenetz (1864), on s’estableix una
jerarquia organitzativa, de baix cap a dalt, on destaca el pis principal i l’ús
del balcó i culminada amb terrat. Aquesta estructura la trobarem als diferents
edificis dels eixamples tortosins, al Temple un exemple encara existent pot ser
la casa Matheu o la casa Margenat.
L’abandonament i declivi del nucli antic.
En quaranta, com a molt cinquanta anys el
nucli antic de la ciutat ha perdut la seva vida. En part per culpa de les cases
d’escaleta. Aquestes cases havien albergat tota una saga familiar de gent
treballadora, que malgrat les incomoditats i les mancances dels habitatges
havien forjat tota la seva vida al barri, creant una gran xarxa social i
comunitària al seu voltant.
El per què la responsabilitat la té aquesta
tipologia de casa és evident, per la manca d’adaptació a les noves formes de
vida, que comporta la cultura dels mass media. Són els anys de recuperació dins
del franquisme, els anys 60, la generalització d’electrodomèstics sobretot la
TV, que mostra uns models de vida molt allunyats de nosaltres però que tot i
així anirem abraçant. Per altra part, cal esmentar la febrada pel totxo, la
construcció de barris nous sencers que s’enceta en aquesta època i perdurarà relativament
fins gairebé pocs anys. La construcció de pisos, més amplis, més assolellats,
amb ascensor, aparcament i tants altres extres, faran que aquells que habitaven
a Ciutat Vella, facin un canvi cap als afores.
Són molt poques les parelles joves que
s’ubicaran al centre durant aquestes dècades, deixant els barris per la gent
gran que de mica en mica ha anat faltant, deixant les cases sense habitants i
abandonades. A més d’aquest problema d’abandonament progressiu, cal sumar-li
altres: als anys 80, molt dels propietaris es desfan d’aquestes propietats, per
no pagar impostos i les lliurava a l’Ajuntament de la ciutat, que no podent
fent front a tant habitatge vuit i en mal estat, optava per enderrocar-lo amb
la intenció de crear espais lliures dins d’un casc urbà tant densificat. És el
que coneixem com esponjament urbà, i que sempre s’ha practicat, un exemple
el tenim amb la creació de la Plaça de l’Àngel als anys 30. Per altra banda, en
molts casos mai s’arribarà a reconstruir allò que va deixar malbé la Guerra
Civil i molts edificis restaran així: enrunats, fins fa relativament poc, més de 2000 persones mai van tornar a viure al centre de la ciutat, després del conflicte bèl·lic.
Amb aquest panorama tant desolador, el preu de
l’habitatge ha anat en caiguda lliure i moltes de les zones han estat ocupades
per nivells socials baixos, als quals caldrà sumar-los l’arribada de nouvinguts
en la dècada dels 90 i 2000. Molts dels propietaris que quedaven, van començar
a vendre i a llogar llavors, tot i ha que dir-ho, a preus un tant impensables. Alguns
d’aquets immigrants a la vegada desapareixien i els abandonaven fent negoci amb
el préstec rebut, deixant la propietat al banc. És aquí, on en molts casos i
degut al fort abandonament d’aquets habitatges comença l’ocupació. En total es
comptabilitzen més de dues-centes cases tapiades per l’Ajuntament en Ciutat
Vella, sobretot als barris del Garrofer, Santa Clara, Castell i voltants del
carrer Montcada, cases majoritàriament sense propietari resten a la sort de ser
ensorrades per un temporal. Per una banda el consistori ha parat l’ocupació
il·legal, però per l’altra no ha posat cap remei al veritable problema que és;
l’abandonament dels barris històrics. Amb les tàpies les cases queden buides i
totalment desprotegides, cosa que fa que any rere any s’assoli alguna d’elles.
Són alguns del problemes del casc antic de
Tortosa, però no tots. La ciutat en relació amb els seus habitants, és la que
té més percentatge d’habitatge vuits de Catalunya. En altres indrets
edificis/carrers sencers estan sotmesos a la pressió immobiliària i molts
d’ells tocats de mort o ja enderrocats. Una greu falta de sensibilització per
part del consistori i de les administracions per recuperar, restaurar i
reutilitzar el centre històric de la ciutat, per evitar el despoblament i per
facilitar la convivència entre diferents cultures, fomentant l’atracció de gent
jove com a nous veïns i estabilitzar el petit comerç urbà. Aquestes mancances
fan que sigui difícil d’aturar la decadència de la ciutat, tot i que sembla que
comenci a canviar en alguns aspectes, però del tot insuficients.
Relació de les imatges.
1. Façana de les cases d’escaleta: Carrer Santa
Anna, Carrer Croera, Carrer Ferran Clua, Plaça dels Estudis, Carrer del Vall. A
totes elles es pot veure com es reprodueix l’esquema constructiu i la jerarquia
de les altures.
2. El color dels balcons, de dalt a baix i d’esquerra
a dreta: Carrer del Vall, Carrer Nou de Santa Clara, Carrer Escorxador, Carrer
del Vall, Carrer Ferran Clua, Carrer Santa Anna, Carrer de Sant Lluís i Carrer
Nou Cirera. Es pot comprovar la gran varietat de dissenys i colors a les
manises de la llosana del balcó.
3. Els esquemes dels baixos, d’esquerra a dreta:
Carrer Replà, Carrer Escorxador, Carrer Santa Anna.
4. Les reixes, element de ventilació i guarnició
del portaló, d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Carrer Montcada, Carrer
Replà, Rambla Catalunya, Portal del Romeu, Carrer Montcada i Rambla Catalunya.
Les dues reixes més modernes són de Ferreries, tot i formar part dels eixamples
moderns de la ciutat l’esquema de la reixa a la porta, era un fet comú i
continuador de la tradició constructiva.
Bibliografia.
BAILA i PALLARÉS, Miquel A., La ciutat de
Tortosa. Evolució de l’espai urbà. Ed. Antinea, Vinaròs, 1999.
ROSELL COLOMINA, Jaume. La construcció en l’arquitectura
de Barcelona a finals del segle XVIII. Tesi Doctoral, Universitat Politècnica
de Catalunya, Barcelona 1996.
Diari Punt-Avui: La Tortosa que no s'ensenya,
21/02/12, article de JOSEP BAYERRI.
Diari Punt-Avui: La ‘casa d'escaleta', 06/10/12
article de FRANCESC ROCA.
Bloc: A plomo y a nivel: “Casas d’escalerilla o escaleta” per CARLOS IZQUIERDO.