Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.

A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.

Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

Les zones porxades. La plaça de les Cols IV

Com hem estat veient fins ara la plaça de les Cols era l’espai neuràlgic per excel·lència de la ciutat i en part encara ho continua sent. Si tenim en compte que motes de les manifestacions festives, religioses, socials o reivindicatives encara avui, passen per aquest lloc.

La fotografia que il·lustra aquest fet la va realitzar Ramon Borrell i Codorniu, aquesta en concret és posterior a les anteriors, i a ella ja es poden observar algunes de les innovacions que portava la modernitat, com són els dos grans i bells fanals, al mig de la plaça. Fixeu-vos amb el  personatge enfilat a una escala i a sota altre amb altra escala de tisora que sembla acompanyar-lo. Que fan? No ho podriem assegurar, podrien ser fanalers (encara que sembla a ple dia), fotògrafs o simplement buscat una posició picada, per veure les carrosses de la Festa de la Cinta.

Tot i així,  al contrari que en les anterior fotos aquesta és del 1911(poc temps després seran enderrocades les cases de ponent per construir les rampes), la plaça es veu força animada, per un costat gent a les vores i sota el porxo per veure passar bé la desfilada o processó. Balcons la majoria d’ells en tendals (aquets comencen a ser substituïts per les persianes de fusta), amb gent recolzada. Al fons venint de la plaça de la Font, la banda de música i en primer terme la carrossa amb l’al·legoria de la baixada de la Cinta, representada per xiquets: amb el cor d’àngles, sant Pere i sant Pau a cada costat de la Mare de Déu. Fixeu-vos com els cignes tapen el cotxe i als conductors.

La foto va més enllà i al seu costat esquerre ens mostra altres quefers de la plaça, com si haguessin estat pillats per sorpresa, tots els carros i els animals (alguns d’ells carregats de barrils de vi), han estat arraconats al costat de llevant. Molt possiblement aquests traginers venien del Mercat i anaven a buscar el Pont de la Cinta, per sortir de la ciutat creuant el riu i van tenir que cedir el pas a la comitiva festiva.

Espero que  gaudiu de l’observació del vestuari, pentinats, de barrets i gorres, de la bicicleta, de mercaderies... és una de les fotografies antigues més maques que hi podem trobar d’aquesta plaça, actualment tant alterada.

Fotografia cedida per Joan R.

Lo Carrilet, un símbol

Pocs operaris de la factoria de ferrocarrils a vapor d’Anglaterra Humslet, al 1890, van imaginar que aquella màquina encarregada per la companyia de ferrocarrils valenciana, acabaria sent tot un símbol per a la Citat de Tortosa i el delta de l’Ebre.

Recentment després dels seus 125 anys ha estat restaurada per l’associació d’Amics del Carrilet de Deltebre i ressituada al Parc de Tortosa.

Però la foto ens transporta al moment primer en que va ser col·locada en aquella zona del Parc, zero expectació,  ni música, ni fanfàrries... És el 1968 i la maquina va entrant al parc amb el que sembla l’ajuda d’un gat hidràulic.

La foto va ser presa per Juan Miguel Sánchez (Manzanares 1907 – Amposta 1978).  Va ser un fotògraf amb establiment al número 18 d’Amposta, tot i que anteriorment havia tingut altre a Tortosa.

Amb aquesta fotografia donarem fi a la sèrie d’espais ferroviaris al voltant de la ciutat de Tortosa. Pensem que és molt adient per tancar la sèrie, ja que amb l’acció retratada també es va tancar un cicle, on el transport ferroviari perdia impuls davant el transport rodat per carretera. Passant a ser unes màquines industrials i funcionals, símbols d’un passat i un territori.

Fotografia cedida per Joan Josep Carot Bladé.

Plànol Cartoteca Digital. 

La platja de maniobres

És una estació ferroviària especial per l’ordre dels trens de mercaderies, que estan composats per vagons aïllats.  Aquestes estacions estan formades per feixos de vies per ser transitades pels vagons i així poder maniobrar-los en successió per a l’explotació.

Al cas de Tortosa hi trobem un total de deu vies o feixos que surten d’una única via, és a dir, amb un feix d’entrada i altre de sortida, via general. Aquest desdoblament i desviacions permetran distribuir els combois cap a la zona de mercaderies, la de passatgers, manteniment, dipòsit de locomotores, grua... Actualment encara hi son visibles tres andanes, comunicades per passos a nivells i un d’inferior que recentment ha estat clausurat.

Com la gran majoria de les estacions de mercaderies la de Tortosa és una estació de trànsit, tot i que durant un temps va albergar la terminal de la línia de la Vall de Zafan. Al llarg del temps aquestes vies amb els seus desviaments han anat variant per adaptar-se als canvis i usos dels trens i mercaderies. 

Fins que va quedar en desús quedant com una estació terminal o cul-de-sac a l’any 1996, on sols arriben trens de mitjana distància de la línia R16. 

Fotografia de l'estat actual de la platja ferroviària de l'estació de Tortosa. Vista de la part nord, direcció a València.

Fotografia antiga editada per Àngel Toldrà i Viazo. Principis del SXX. Vista de la part sud, direcció a Barcelona, actualment encara en ús. 

Font del mapa Cartoteca Digital. 

Parada i fonda

En aquesta entrada una imatge de la Fonda de l’Estació.

Un dels serveis que prestava tot l’entramat ferroviari de la ciutat a principis de segle. A la postal l’interior del seu menjador, veritablement impressionant la seva decoració i lluïment amb la taula ben parada per a un tiberi.

Amb el pas del temps i en pro d’una funcionalitat mal entesa, tots aquests espais han quedat força alterats.

Fotografia cedida per grup Baix Ebre i Montsià Antics.

Mapa Cartoteca Digital.

La ronda Docks

Si parlem de topònims arrelats al transport del ferrocarril, un dels més bonics i destacats, és l’anglicisme, de la Ronda Docks.

Docks no és altra cosa que molls, hangars, andanes... traduït al català, i per tant el nom de la ronda esdevé clarificador i molt adient. Ja que aquella ronda es va dissenyar paral·lelament a l’estació de mercaderies per a facilitar la càrrega i descàrrega d'aquestes. A més es situa més allunyada de la ciutat i permetia realitzar amb més comoditat aquest treball, quedant l’actual Ronda Reus reservada per al tràfec de passatgers que entraven i sortien de l’estació. És el lloc on es situa l’edifici principal de la mateixa.

D’aquest espai extensament retratat, es pot fer una comparativa on veure com al voltant de la Ronda Docks va creixent l’activitat de mercaderies, amb l’aparició de casetes, magatzems i amb el creixement de la ciutat quedant finalment plenament integrada dins de la trama urbana. De dalt a baix i d’esquerra a dreta, hi podreu veure com evoluciona l’espai urbà al voltant de l’estació, deixant de ser horts per convertir-se en la ronda, el carrer del Marquès de Bellet i Compte Bañuelos.

Actualment la ciutat la té retolada de forma singular i que fa treure més d’un somriure a aquell que ho llegeix, hi posa Carrer Ronda Docks. Com si ronda no fos una tipologia de via, i calgui el sobrenom de carrer, el mateix li passa a la Ronda de Reus amb els sobrenom de carrer ronda Reus... ;)

Les postals han estat editades en diferents dècades de principi de segle XX, per Àngel Toldà, Fototípia Thomas, Ramon Borrell. Una de les més interessant és la que la primera que té un punt de vista diferent, a ella surt el riu i el pont al fons, aquesta fotografia la podem compartir gràcies al grup de facebook de Baix Ebre i Montsià Antics.

Font del plànol la Cartoteca Digital.

El Pla de l’Estació.

Si un és de fora o del lloc, al passar per l’eix de l’Ebre, es pot preguntar d’on ve la toponímia del Pla de l’Estació. Quelcom al llegir Estació directament fa una associació  a vies de trens i ferrocarrils, però allà, ni una cosa ni l’altra.

Per esbrinar la toponímia de l’actual zona industrial i comercial, a la dreta del riu, cal remuntar-se als anys 40 del segle passat.

Ja durant la guerra a l’any 1938 les obres de la línia van començar a realitzar-se novament, sobretot per a donar suport a les forces feixistes de Franco al front de l’Ebre. Un cop acabada la guerra i en la dura postguerra, s’intenta donar l’últim impuls al ferrocarril de la Vall de Zafan. S’apropien de la idea de connexió ferroviària de Tortosa amb Sant Carles de la Ràpita, que el tramvia anteriorment no va poder realitzar. Comunicant l’interior d’Aragó i Saragossa amb l’eix del Mediterrani, fent de Tortosa un nus ferroviari de connexió i amb sortida al mar.

Per aquesta raó la línia necessitava una important zona de mercaderies, la qual queda determinada en el plànol adjunt al text; l’actual Pla de l’Estació.

Els treballs van continuar fins al 1942, aquests estaven realitzats per batallons de presoners de guerra. Quedant finalitzat el tram d’Alcanyís-Tortosa, amb un total de 128km. La connexió amb el mar mai es realitzarà, d’aquell tram sols queda l’esplanació i el nom.

Tot i que l’estació de Tortosa va servir de terminal, en aquest punt entre la Raval de Cristo, Roquetes i Tortosa, es pretenia construir una important estació de mercaderies pròpia de la Val de Zafan, que permetria el tràfec i la connexió entre les ciutats de València, Tarragona, Barcelona i el Port dels Alfacs.

Plànol de l’estació de mercaderies de la Val de Zafan, ha estat cedit per una persona que ha volgut col·laborar amb aquesta temàtica ferroviària, que estem desenvolupant actualment.

Font del plànol: Cartoteca Digital. 

El tramvia a la sortida de Roquetes.

Una fotografia de principis de segle, realitzada per Lucien Roisin al carrer Major de Roquetes. Tot just abans de creuar el pont del canal. Allà al mig del carrer estava construïda l’estació-terminal i sala d’espera de la L1 Tortosa-Roquetes. Aquest tramvia tenia un segon ramal o línia que anava fins Jesús.

Va ser un tramvia interurbà que mai va ser electrificat, convertint-se en l’últim de tracció animal de Catalunya.

La seva construcció va ser molt ràpida (era d’iniciativa particular promogut per Federico Rodríguez Fajardo i José María Piñol)  a les darreries del segle XIX. Des de la sol·licitació a la inauguració van passar dos anys, el 18 de juny de 1885 van arribar de Tarragona els cotxes del tramvia, els mateixos hi tenien tres classes: Imperial, primera i segona. La classe imperial va ser suprimida al poc de temps, al no tenir públic. Aquests cotxes van ser construïts a Bèlgica a l’empresa Mortanweiz. Una notícia del Diario de Tortosa ens diu: “No falta de nada en ellos, abundan los detalles preciosos de construcción: Hasta “raspador” para encender fósforos tienen” (20/6/1885).

La tracció de sang va ser molt comuna als transports urbans d’arreu del món que començava a mostrar-se cosmopolita i industrialitzat. Aquesta manera de transportar passatgers va ser utilitzada sobretot en llocs de perfil pla. L’ample de la via a Tortosa era d’1’3m, fet que facilitava l’arrast  de les mules.

Les sortides del tramvia tenien com a referència els tocs de campana de la veïna església del Roser, abans de la seva construcció al 1914, la referència estava establerta amb els tocs de campana de la Seu. A l’època de major tràfec de passatgers (últimes dècades del XIX), el tramvia va arribar a transportar fins a més de 1000 persones al dia. Va ser una gran competència per als tartaners que es dedicaven a fer els trajecte de l’Estació a Jesús i Roquetes.

La seva finalitat era connectar els dos Ravals (Roquetes, acabava d’estrenar la seva independència al 1850) més grans de la ciutat amb l’estació de Ferrocarrils. Englobat en un projecte molt més ambiciós que pretenia electrificar les vies per connectar Jesús-Roquetes en Tortosa-Estació i finalment connectar-lo amb Amposta i Sant Carles de la Ràpita-Port. Tot i així ni tan sols l’electrificació dels ramals existents, L1 i L2, es van fer.

Si el tramvia va modificar les rutines de les tartanes i els seus passatgers, amb la destrucció del Pont de Barques al 1892 i la construcció dels ponts de ferro, acompanyat de l’aparició dels cotxes de línia (primer explotats per Diego Homedes i posteriorment per J. Esquerré) van fer que els viatges des de l’Estació-Tortosa a Roquetes i Jesús fossen més ràpids i econòmics. Tornant a canviar els hàbits de la ciutadania, quedant antiquat i desfasat els viatges en tramvia amb tracció de sang, sent els pitjors anys la dècada dels 20.

L’any 1928 serà clausurat el ramal de Jesús i l’any 1929 el de Roquetes, sent substituïts aquets per autobusos del senyor Esquerré.

L’any 1932, la brigada de l’Ajuntament, procedia a l’enderrocament de la casa-estació del tramvia, que estava situada al mig del carrer, per donar una major comoditat al transport rodat i afavorir i millorar l’entrada a la ciutat de Roquetes.

 Més info a: Rais i Ferradures.

Bicicletes al Carrilet.

Imatge dels últims temps (dècada dels 60), del carrilet Tortosa La Cava.

A la fotografia es pot veure l’automotor Renault, a l’estació i depòsit de Tortosa. I als seus passatgers carregant un dels vehicles més utilitzats al Delta: la bicicleta.

Font de la fotografia trens.cat

La nevada del 62.

En aquesta entrada els trens travessant Tortosa. El pas elevat de l’Avinguda Generalitat. Interessant de veure a l’operari maniobrant el canvi d’agulles.

Font del mapa la Cartoteca Digital.

Font de la imatge. Baix Ebre i Montsià Antics, Facebook

La construcció del ferrocarril la Vall de Zafan

Al febrer del 2013 ja vam publicar aquesta foto de la construcció de la línia de Ferrocarril de la Vall de Zafan però pensem que torna ser rellevant publicar-la per mostrar el fet de construcció d’aquestes línies ferroviàries actualment desaparegudes. 

Ara la tornem a publicar amb la situació en la que es va realitzar, tot just a la sortida de Roquetes, a la coneguda Vall del Marquès. 

De Tortosa a Alcanyís

Fotografia del tren que feia el trajecte conegut com la Vall de Zafan, es a dir de Tortosa a Acanyís.

La foto està realitzada a l’estació de Tortosa a la dècada dels anys 60 del segle passat, on podem veure una  preciosa locomotora a vapor de la sèrie 201. A més la fotografia és interessant ja que ens deixa veure part de la ciutat: com és el recent inaugurat Seminari, una part del depòsit de trens actualment desaparegut i cap a la dreta de la imatge al turó el fortí d’Orleans i a nivell del carrer Cervantes el modernista garatge Cervera.

A més en aquestes entrades relacionades amb el transport ferroviari inclourem un plànol on marcarem la situació de la foto, (cercles concèntrics en color morat).

Font del mapa la Cartoteca Digital.

Font de la imatge. Baix Ebre i Montsià Antics, Facebook. 

Ferrocarril a la Vall de Zafán

Postal acolorida de la construcció de la via d'ample ibèric al seu pas per Roquetes, a la fotografia surt la coneguda casa de la Vall del Marquès, casa d'estiueig de la burgesia tortosina construïda al XIX per Diego de León.

Actualment aquest tram, com gran part d'aquesta via forma part de la Via Verda que uneix el Baix Aragó amb el Baix Ebre.

Per saber una mica més d'aquesta línia ferroviària que va unir La Puebla de Híjar amb Tortosa i que mai va arribar a assolir les aspiracions de tocar el mar a la Ràpita, vos deixo aquest enllaç: Volviendo al Pasado, La Val de Zafán.

Els primers autobusos

Fotografia enviada per Alfonso Montero, d'un Hispano Suiza que cobria les poblacions de Valderroures i Tortosa passant per la Terra Alta.

Accident ferroviari

Accident ferroviari, el peu de foto diu així: "Otro accidente ferroviario hubo también en Tortosa donde un tren descarriló a siete kilómetros de aquella ciudad. Sólo hubo afortunadamente que lamentar un herido: el empleado don José Alós". Fotografia de Gaya.
Fotografia piblicada a Mundo Gráfico 1934

Carrer Major del Raval de la Creu

El Carrer Major del Raval de la Creu és el que ara es coneix com Rambla Catalunya i des de sempre ha estat el carrer més important de Ferreries i un dels més concorreguts, testimoni d’aquests fets és la arquitectura que encara es pot observar en gran part del carrer. Habitatges i indústries que són reflex de l’esplendor del raval i de Tortosa. A més de la indústria que es va instal·lar a la zona, altres aspectes van beneficiar el bullici d’aquest espai de la ciutat, com va ser el tramvia, la carretera cap a València i l’Aragó, el pas del pont: primer el de Barques i posteriorment el de la Cinta i per últim el de l’estat, a més de la proximitat de Roquetes i del raval Jesús.

A la fotografia es veu l’ambient del carrer, amb els carrils del tramvia a la vora de l’esquerra que anaven a parar al Capde Pont, que va ser desballestat per facilitar la circulació i accés al pont a les últimes dècades del segle XIX. Els habitatges representatius d’aquesta època d’industrialització amb els baixos convertits en xicotets tallers i comerços, la gent, carros ben plens, els recents plantats arbres encara amb la subjecció per endreçar-los i el paviment terrós ple de carrilades de les rodes.

Últimament el sector ha perdut un bloc d’habitatges representatiu de l’ambient de la fotografia del raval i d’una ciutat realment influent a molts sectors del país tant a nivell social, industrial com polític. Als tortosins encara ens falta estimular-nos envers el nostre patrimoni i així obtindre una mica més d’autoestima al respecte com ja s’ha aconseguit a altres llocs, on aquesta façana hagués estat conservada i restaurada, no pas enderrocada. Per tant cal reeducar-nos per a que pèrdua de patrimoni com aquesta no hi torni a passar ja que és del tot irreversible.

Finca situada a la Rambla Catalunya amb carrer Castelló, a prop de les bodegues Lehmann. D’aquestes dues fotografies sols disten dos anys i la imatge primera ja és història.

Carrilet entrant a l'estació.

Actual avinguda de la Generalitat amb la plaça del Carrilet, lloc on fins la dècada dels anys 60 va estar l'estació de terme i depòsit del carrilet de Tortosa - La Cava.


Bicicletes, extraperlo guardiacivils i estudiants, saca d'arròs, molts de pagesos i colles de valencians, embrassades, gent malalta de quartana i de dolor, i de cistelles en pollastres, alguna àdena i capons, i aubergínies i tomates per a regalar als sinyors.


Estrofa de la cançó lo Carrilet de la Cava.
Versionada per Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries. 

Enviada per un col·laborador que vol mantenir l'anonimat.

El llaüt lliscava com un dimoni.

Fragment del conte Riada, de Jesús Moncada amb un vocabulari fantàstic referent als llaüts i a les feines del riu. Les fotografies de la vella Mequinensa estan extretes del seu web: jesusmoncada.cat



Un cop travada la imatge, vam posar els rems als escàlems. La gent s’havia quedat muda i els llaüters a la vora del riu movien el cap amb preocupació.
-Solteu! –va manar el vell.
Vam recollir amarres i jo em vaig encomanar a tots els meus morts. El llaüt va separar-se del moll mentre la gent agitava els braços entre crits de bona sort i amb una estropada ens vam llançar enmig d’aquella fúria.
Redéu, quin viatge! El llaüt lliscava igual que un dimoni i el riu bramava! Vam saltar colls i pedrets que haurien esgarrifat un mort! Jo tenia els pèls de punta, però el vell més que vell servava impertorbable, subjectant l’arjau del timó entre les cames. A cada cop de rem, sentia darrere meu l’esbufegar de Segarra, que anava a la part de la sama, i la Baldada clavava potades sobre el carbó. Des del banc veia el cap del Crist amb la boca oberta per la qual semblava escapar-se-li la ranera de l’agonia. Els rems es doblegaven a punt d’estellar-se, les onades trencaven contra la borda. En arribar a un pedret prop de Faió, el vell es va posar tens. El corrent era fortíssim i ens portava directes al roquissar.



-Fora rem, Manel! –va cridar l’oncle. Vosaltres dos foteu-li amb tota l’ànima!
Jo vaig parar, mentre Moles i Segarra, a l’altra banda, s’esfetgegaven. Amb la maniobra, el llaüt va tallar d’esquitllèbit el corrent, a fi d’esquivar el pedret. L’aigua s’aixecava en galls en topar amb les roques. Érem ja molt a prop del roquissar que vaig sentir l’espetec. L’escàlem de Segarra s’havia fet ascles i el peó va anar d’esquena contra la coberta de la sama. En fallar el rem, la proa va enfilar bruscament el roquissar. Se’m va gelar la sang.
-Ens matarem! –va esclafir Moles.
Del maleït viatge en van fer moltes contalles per tota la ribera: que si el sant Crist havia canviat de color, que si va desclavar una mà, que si els regalims de sang se li van allargar per les galtes... Històries que escampen pels cafès, tota la culpa de les quals la té el Moles, que es morirà embafadet de veritats perquè no conta més que mentides. Però, de tota manera, no m’hauria estranyat ni mica que al de la creu li hagués passat tot això que conten i molt més, perquè allò del pedret va ser terrible. Encara veig el vell Gòdia, mentre el Moles udolava que ens matàvem, donar un cop de timó cap a la dreta i repenjar-se sobre l’arjau amb mig cos fora de la borda. Van cruixir totes les juntes del llaüt, però el vell, que encara no he pogut aclarir d’on va treure tanta força, va adreçar la nau i vam passar, el mateix que un llamp, a quatre dits del roquissar. Vam estar a punt d’esbocinar-nos. Per això dic que ben bé li hauria pogut canviar el color al Crist! Ara, que va ser ell, el Crist, qui va cridar “Timó a la dreta, Gòdia, que ens la fotem!”, mentida podrida! El vell Gòdia podia ser més tossut que una mula, però no calia que ningú li digués el que havia de fer, que de feines de riu en sabia més que Déu.


Fragment extret del conte RIADA, que inclou el llibre Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada.

L'embarcador de Sant Roc

La façana fluvial sempre ha estat un lloc privilegiat de la ciutat de Tortosa. Des d’època medieval forma part del clos emmurallat de la ciutat, encara que estrictament no estava conformada per una muralla. Les cases, palaus (Palau Episcopal o Palau Oliver de Boteller SXV) i edificis promoguts per la ciutat (la Llotja SXIV) tenien una doble funció residència en el primers i servei i comerç en els segons, a més de preservar la seguretat del vilatans, és així com molts d’aquests edificis presentaven merlets a la seva façana. Altre aspecte a destacar és el Riba-rec que naixia als peus de la capella de Sant Roc i anava a morir per l’actual Mercat, lloc necessari per a dur a terme el comerç fluvial, que aglutinava al seu voltant els paiols i drassanes entre altres. Així doncs la façana també articulava un gran pas terrestre a través del pont de barques i la Porta del Pont, comunicant el nord i el sud dels Països Catalans i amb l’interior d’Aragó.

Amb el temps les prioritats de la ciutat han anat canviat i han fet que la ciutat donés l’esquena al riu oblidant aquesta façana fins l’estat actual on ha deixat del tot de ser la vista primordial. Així doncs explicar l’espai més canviant de la ciutat es fa necessari per posar-lo en valor i recuperar el riu com el carrer principal de la ciutat, que sempre ha estat.

Ens parem en una foto del finals del S XIX, concretament a finals de la dècada del 1870. La foto ens mostra l’embarcador de Sant Roc, actual zona del Paiolet.


(1) Mostra el naixement del Riba-rec, lloc que abans ocupava la capella de Sant Roc, que va ser enderrocada per una barrancada l’any 1874. (2) El carrer de Sant Roc, actualment es mostra quasi inalterable, amb la mateixa configuració medieval que acollia el gremi de Sabaters. (3) L’embarcador en qüestió. (4) Carrer de la Palla, actualment desaparegut i convertit amb l’espai que configura la baixada del pont de l’Estat. (5) Església del Roser, bastida el 1714 i enderrocada a principis del SXX per donar espai al pont. (6) Carrer Botigues de la Sal, que actualment continua amb la mateixa fisonomia. (7) Riba-rec, mur que facilitava la càrrega i descàrrega d’embarcacions. (8) Vapor Ebro amarrat a l’embarcador.

Així doncs a la foto encara se conserva una visió de moviment comercial com es pot veure a l’ampliació on es veu diferents homes fen tràfecs a la porta d’un magatzem o botiga, altres descansant a l’ombra del carreró, gent plantada xerrant, fins i tot una xiqueta agafada a la barana que dóna al riu al costat d’unes tines i també observar com el sector havia estat urbanitzat i embellit amb fanals.


Cap al 1882, apareix una notícia al Correo de Tortosa que fa referència a les obres d’ampliació del baixador: “Con el ensanche que se le da, tendrá 10 metros: siendo así, será el mejor de cuantos tenemos.” També i a través d’unes notícies del mateix diari podem dir que les escales de l’embarcador eren una zona d’esbarjo i popular per als xiquets de la ciutat, el 7/7/1885 diu: “Esta mañana a las diez, un chiquillo que se hallaba sobre la baranda del rio, junto al embarcadero de San Roque, se ha caido al agua.” I altra que fa: 4/11/1884 “uno de los niños fue rodando hasta el rio, de donde, gracias al oportuno auxilio de dos hombres que se hallaban sentados en la mencionada escalera...”

Amb el pas del temps i amb la dificultat que li presentava als vapors pujar fins a Sant Roc a causa dels estiatges i per comoditat a l’hora d’amarrar i embarcar passatgers i mercaderies , es deixarà d’anar fins a l’embarcador i se passarà a amarrar les naus i vapors cap a la zona del Mercat, cosa que farà que aquest de mica en mica quede en desús i per tant amb el temps desapareixerà.



Amb la comparativa dels tres fragments de diferents fotografies: la primera de Bonaventura Masdéu de la primera part de la dècada del 1870 on surt la capella de Sant Roc i la tercera editada per Fototípia Thomas a la dècada del 1910 on surt retratada la mateixa zona es pot veure l’evolució urbana. Amb 40 anys de distància la ciutat va perdre una capella a conseqüència d’una barrancada, és va bastir un embarcador i amb pocs anys amb la creació del nou pont de l’estat va ser eliminat a favor d’un espai portuari al sud de la ciutat més proper al Mercat i el ferrocarril. Si més no la ciutat canvia però el que resta inalterables són els habitatges de la façana fluvial que patiran els grans canvis durant la guerra civil.

Carros i tartanes al Mercat

El Mercat en plena activitat, envoltat de carros, tartanes i traginers que s'ajunten en grups per xarrar a l'espera d'un encàrrec o passatgers a la Plaça de la Pau. Fotografia de mitjans de S.XX.
Postal d'edicions Arribas.