Els ponts moderns que no es van fer vells

Amb aquesta entrada donarem pas a una sèrie d’entrades on totes elles versaran sobre els ponts fixos que travessaven l’Ebre català en època moderna.

A diferència d’altres llocs de la conca de l’Ebre, a la part baixa mai es va bastir un pont fix i si ho van intentar o fer no va quedar constància del fet: ni arqueològica, ni documentada.

Ni els romans, ni visigots, ni musulmans i tampoc els cristians d’època mitjana, van si més no intentar-ho, sempre van tenir prou amb el pas de barques, potser pels cabals, o per la geologia i profunditat no s’ho plantejaven. O bé per altre costat van pensar que era millor preservar el riu com una gran autopista pel transport de les mercaderies i un pont no hagués fet altra cosa que nosa pels vaixells que circulaven amunt i avall pel riu.

És així com el pont de barques va anar sobrevivint com a únic pas de transit rodat semi-fix fins a època moderna, el 1892. Sent el quatre de juliol d’aquell any, el dia que va haver l’accident premeditat o no, del seu incendi i destrucció. Però els ponts que van ser pioners per travessar l’Ebre van ser els del ferrocarril al 1867 per Tortosa i el 1892 per Garcia-Móra la Nova.

Si fem un llistat cronològic del ponts moderns de l’Ebre català, són:

• Tortosa. Pont del Ferrocarril 1867, substituït per altre més modern el 1913. Dinamitat el 1938.
• Garcia. Pont del Ferrocarril 1892(?). Sense informació de si va ser volat o bombardejat.
• Tortosa. Pont de la Cinta 1895. Dinamitat el 1938.
• Tortosa. Pont de l’Estat 1999, accessos 1911. Dinamitat el 1938.
• Móra d’Ebre. Pont de Ferro 1918. Dinamitat el 1938.
• Amposta. Pont Penjant 1921. Bombardejat el 1938.

Els lectors ja han entès que aquesta destrucció tant massiva de passos fixos de l’Ebre català deriva del conflicte de la Guerra Civil, situació que es farà molt crua i brutal durant els mesos de la Batalla de l’Ebre, quedant el territori pràcticament assolat.

Amb aquests articles intentarem crear petites càpsules de memòria al respecte d’aquest tema i oferir-vos imatges dels mateixos ponts.

La imatge mostra la situació geogràfica dels ponts dins de les Terres de l’Ebre a les acaballes del segle XIX i començament del XX. Es tracta d’un mapa gairebé modern, anys 2000 editat per la diputació de Tarragona on han estat esborrades les comarques septentrionals de la província.
Encerclades trobareu les imatges dels ponts, ja volats i bombardejats exceptuant el pont del Ferrocarril de Garcia-Móra la Nova.

Pont penjant d'Amposta

Una postal magnífica de Lucien Roisin del pont d'Amposta i la seva riba històrica, l'Ebre i una barca, als inicis del segle XX.
Tota una manera de viure vora riu, desapareguda.

Volta Ciclista a Catalunya

22 d'agost del 1926, primera etapa de la vuitena Volta ciclista a Catalunya: Barcelona - Amposta 185km i la va guanyar el francés Simon Tequi, +info

Pont Colgant d'amunt lo riu Ebre

Pont penjant d'Amposta (1915 - 1921)
Lucien Roisin Besnard (París 1876 - Marsella 1942)



Les primeres targetes postals van circular al 1869 a Àustria, idea que s’atribueix a Heinrich von Stephan i Enmanel Herman.
A l’estat espanyol fins el 1871 no es va posar en marxa l’engranatge de les targetes postals, i encara així tardaria dos anys en sortir la primera targeta postal impresa per la “Fábrica Nacional de Moneda y Timbre”, amb una litografia de Joaquim Pi i Maragall. Prohibida la circulació de targetes postals privades, fins el 1886 on es va permetre l'iniciativa privada sempre que respectarà el format de 14cm de llarg per 9cm d’amplada i amb cartolines d’alta qualitat i gramatge, que facil·litarà el treball postal.

Les primeres targetes postals ornamentades amb gravats i dibuixos es deuen a la guerra franco-prussiana a les quals s’estampaven escuts i símbols militars. Però la manera moderna es va generar amb motiu de les grans exposicions universals dels anys vuitanta del S. XIX, sobretot a la de París 1889.
Amb la fotografia i els seus mitjans de reproducció relativament senzills la targeta postal als inicis del S. XX, va assolir una popularitat extraordinària, a més de ser un mitja de comunicació molt utilitzat, també va contribuir a ser un vehicle cultural: donava a conèixer ciutats, pobles, tradicions, obres d’art i arquitectura, costums i publicitat que les finançava, fenomen avui en dia encara actiu.


En el període entre guerres, a Catalunya entre altres destaca la figura de Lucien Roisin (fot. Barcelona), aquest no va utilitzar la tècnica de la fototípia, sinó que va començar a editar-les directament en paper fotogràfic i per tant de major qualitat. Roisin fotògraf parisenc del barri de Montmartre, va buscar fortuna amb el món de la fotografia “turística” per a postals i la va trobar. La seva arribada a Barcelona va ser de la mà d’Àngel Toldrà, per al qual va treballar durant tres anys retratant racons de Catalunya i Balears, una vegada acabat el contracte, continuarà instal•lat a Barcelona on el seu negoci La Casa de la Postal, a la Rambla de Santa Mònica, era de parada obligatòria.