Cronologia d’una destrucció

El projecte d’enderrocament de les cases de la catedral, ja gairebé toca el seu final.

Amb la fotografia d’inicis de segle passat, on encara es conserva amb la seva totalitat, intentarem fer una cronologia.

Primer cal situar-nos, ens trobem a la part central de la façana fluvial de Tortosa. És la part que concentrava més edificis de rellevància a la ciutat. Aquest sector compren des de la Peixateria gòtica construïda sobre les voltes del Vall (Bollonera) del 1380, fins al convent dels Trinitaris actual Palau Montagut (Comunitat de Regants), lloc on es troba el portal de Tamarit.

Aquest lloc força habitat ja des de la Baixa Edat Mitjana, formava part de l’entramat emmurallat de la ciutat, en moments bèl·lics, aquest sector es reforçava com tots els altres, tapiant portes, finestres i carrerons que donàvem al riu. Les cases van ser la pròpia muralla.

Aquest sector tenia dues portes, una secundaria que ja hem nombrat, portal de Tamarit i la principal de la ciutat: el portal del pont de barques.  A més, tot i l’avanç de la terra per guanyar terreny al riu (zona escorxador) moltes de les cases d’aquesta zona tenien accés directe al riu, mitjançant rampes i escales, a la fotografia encara es poden veure les del Palau del Bisbe. Aquestes quedaran anul·lades per la construcció de la rambla Felip Pedrell.

Si la primera vista la tenim reflectida als gravats de Wyngaerde, i entenen que aquesta ha estat una de les zones més viscudes de la ciutat, podem dir que la seva transformació ha estat continuada fins als nostres dies. Tot i així el clos tancat va perdurar fins als anys 30 del segle XX, moment en que es tiren a terra les cases marcades en blau clar, per donar accés a la Costa de Capellans i el carrer Santa Anna. En morat els espais que van perdurar i perduraran encara un poc més:  a la dreta de la imatge el Palau del Bisbe i a l’esquerra la part posterior del palau dels Montagut i la resta de cases (enfilant el sector nord), que fins no fa tant de temps encara llepaven el riu.

En groc la part a enderrocar, unes cases que encara avui en dia mantenen la mateixa fisonomia, moltes d’elles no han canviat ni un sol bastidor de finestra exceptuant la casa de la dreta que va ser enderrocada però que encara conserva la seva façana al carrer Croera i a més cal sumar altra més moderna a l’extrem esquerre que es construiria amb la reurbanització de la Costa de Capellans.

És així com segurament a partir d’aquest any 2015, la antiga muralla fluvial habitada i que donava protecció a tota la ciutat, inclosa la Seu, caurà a terra i donarà lloc a un nou espai esponjat a la ciutat.

Ja veurem si les solucions futures, són millors que els problemes actuals.

Algunes dades referents a patrimoni a la ciutat de Tortosa. El 1978 el nucli antic va ser declarat Conjunt Històric Artístic, el 1981 la Llei de Patrimoni Històric vetllava pel mateix. El 2005 s'aprova el PINCAT, Pla Integral del Casc Antic de Tortosa, on el catàleg d'edificis i conjunts urbans i rurals de caràcter històric, artístic i ambiental de la ciutat i municipi de Tortosa ignora completament les cases de la Catedral i projecta la gran plaça. Finalment aportem la data de l'aprovació per part de l'Ajuntament del Pla Director de les Muralles de Tortosa el 2015 i redactat per la Generalitat.

El pont més conflictiu dinamitat

El pont de l’Estat als seus inicis va ser un pont conflictiu: per la seva construcció, per la situació, per la seva utilitat, intrigues locals, nacionals, religioses...

Al remat va ser dinamitat com tots els altres ponts de l'Ebre català a l’abril del 1938. No farem més llarga aquesta entrada ja que podeu resseguir l’etiqueta Pont de l’Estat on trobareu més informació sobre aquest pont bastit per la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona l’any 1899 tot i que no va ser inaugurat fins al 1911, es va fer i no tenia accessos! Si ens permeteu la comparació: és com l’actual Aeroport de Castelló, fet i sense activitat, per conflictes polítics que van més enllà de la mateixa infraestructura. 

A la imatge hi podeu vore l'estat del pont de l'Estat al final de la Guerra Civil i de la façana fluvial  a l'altura de l'actual plaça del Paiolet, després dels intensos bombardejos de l'aviació feixista. 

La Plaça Nova o el carrer Bisbe Aznar

Fotografia realitzada des d’una certa altura, segurament donada per alguns dels edificis que tancaven l’espai per la banda del riu, fins als bombardejos de la Guerra Civil.

Llavors el carrer Bisbe Aznar no tenia sortida i comunicava directament en Carrer Canvis, éren els edificis construïts damunt de les voltes gòtiques del vall. En època medieval van ser la peixateria de la ciutat. La terminologia de plaça ve del moment en què es va cobrir en volta el vall i el carrer passa a ser una de les zones més amples de la ciutat, donant accés al Carrer Ciutat i deixant el conegut pont de Pedra (carrer de la Rosa) pel record, tot i que la toponímia encara es conserva.

A la foto d’inicis de segle i publicada per Fototípia Thomas hi podem veure un carro amb vela, i diferents botigues mítiques de la ciutat com la ferreteria Nivera, l’establiment Vergés o la coneguda Viladrich.

En quant als edificis val a dir que a la foto destaquen la casa Ravanals, i el conegut edifici de la Peixateria, tot i no ser-ho. Un edifici del segle XIV que encara conserva molts elements gòtics tot i ser completament reformat al XIX per fer-hi habitatges. Actualment, i per sort, les dues encara es mantenen en peu.

Per últim destacar la gran quantitat de tendals tirats als balcons i la poca gent, tot i ser una de les zones més comercials i de pas de la ciutat. Cal pensar que per travessar el riu (pel pont de Barques o de la Cinta), anar cap a la zona nord de ciutat (casa de la Ciutat, palau Episcopal, la Seu...), era necessari passar per aquesta zona: el centre de la ciutat, del segle passat. 

La reconstrucció del Pont de l'Estat, V

Recuperem altre cop la seqüencia de fotos que il·lustra com el pont anava completant-se i que la podem mostrar gràcies a la donació d'Ignacio Irazuzta Ugarte.

Aquesta imatge que mostra la part de baix de la estructura de la base del pont, és força interessant, ja que gràcies a ella podem tenir una visió prou completa de com va quedar la part central de la façana fluvial, després de la Guerra Civil. És l'any 1940 i a ella podem veure com els habitatges de la zona (carrers Bisbe Aznar, Sant Roc, Canvis, Plaça de la Constitució, Barana de l'Ebre, Botigues de la Sal), encara no havien recuperat la utilitat inicial i són simplement runes. 

A més la gran boca del barranc a la seva desembocadura, com és pot apreciar són les voltes gòtiques apuntades, que avui en dia encara es conserven però amagades darrere de la nova boca, construïda al mateix temps que el mur de contenció del riu i que va crear el que avui es coneix com la Rambla Felip Pedrell.

Aquestes voltes sostenien l'edifici de la peixateria medieval vora riu, i conformaven l'últim pas per travessar el vall, a més de formar part del sistema defensiu de la ciutat medieval, ja que vora riu mai es va construir una muralla a l'ús: les cases i edificis feien aquesta funció.

I a l'esquerra d'aquesta boca la passarel·la provisional que facilitava el pas del riu a la postguerra, tot i que estava fortament vigilada.

A la dreta de la imatge el que es va conèixer com el carrer Barana de l'Ebre, amb l'edifici de la fonda dels Cugat i el carrer Botigues de la Sal. Amb una petita obertura que no és altra cosa que una claveguera que porta totes les aigües brutes al riu, al igual que feia i malauradament encara fa el vall.

En aquestes dues imatges la fase final de l'estructura, ja tocant gaire bé la riba dreta.
Com es veu a l'ultima, aquest fet va crear una gran expectació al seu moment a la ciutat.

La font del Paiolet, II

Fa un temps vam fer una entrada sobre aquesta font de ferro colat situada al Paiolet.

Arran d'aquella publicació ens va enviar J. Ramírez aquesta altra fotografia de la mateixa font, la instantània pot completar la seqüencia de fotos anteriorment publicada. Situant-se entre els anys 36 i 37 del passat segle a ella es poden veure les primeres destrosses causades pels bombardejos, tot i que el pont de la Cinta i de l'Estat, encara restarien en peus fins l'any 1938.

La foto retrata a un jove: Manolo Marró, als peus de l'ombra de la barana del Pont de l'Estat.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, IV

Recuperem la seqüència fotogràfica que mostra el desenvolupament constructiu del pont, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.

A les dues primeres fotografies la gran grua que es desplaçava per la base del pont, amb els seus grans tensors i que facilitava l’avanç de la construcció sobre el riu.

Però d’aquesta entrada cal destacar aquesta instantània. Una fotografia entre captivadora, bella i esfereïdora. Ens mostra als peons al pont posant a l'objectiu contents i amb orgull de formar part de l’obra, aliens al teló de fons que mostren. Un teló d’una ciutat que realment fa por, una ciutat completament devastada per la guerra, tota plena de mitgeres obertes, de cases sense sostre i finestres sense cortines.

Un decorat que tardarà en agafar altre cop pujança i mostres d’una ciutat complerta. A la part del Paiolet (esquerra de la imatge) es fa notori els estralls dels bombardejos, però no sols aquí, tota la façana fluvial quedarà danyada. Al centre de la imatge l’antiga zona de la plaça de les Cols (ara baixada del pont), els danys es tornen a fer evidents. Tot zones força estratègiques que van fer que la ciutat es tornés inhabitable, desplaçant a la gent cap a les muntanyes. Seguint la direcció del corrent del riu, a la dreta de la imatge la zona del Palau Oliver de Boteller i les cases adjacents al carrer Botigues de la Sal, com és l’hostal dels Cugat on es veu clarament el desperfecte de l’habitatge. Uns desperfectes causats en la seva majoria per l’aviació italiana a l’any 1937, a més del que suposa ser front de guerra durant gaire bé un any.

A dalt del Sitjar el volum dels Quarters obra del segle XVIII i que serà destruït per donar pas al nou hospital de Tortosa.

Per últim la mateixa estructura, amb la visió de la riba de la Casota, les diferents naus de fustes, el Flamenco i l’església del Roser que serà un dels edificis més danyats d’aquesta zona. Altre aspecte de l’època de postguerra i anteriorment característic de la zona, és la total desaparició de les drassanes i de l’activitat fluvial.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, III

Tornem a la seqüència de fotos que il·lustren el procés constructiu del nou Pont de l’Estat, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.

A la primera que presentem es pot veure la destrossa del campanar del Roser, amb la voladura dels dos últims cossos de la torre i com es fixa el primer tram del pont des de la riba de Ferreries.

La visió contraria ens mostra els desperfectes causats al marge esquerre del riu. Amb la destrucció de les cases de la façana fluvial i els desperfectes causats pels bombardejos als carrers  Canvis, Bisbe Aznar i Sant Roc. Actual zona del Paiolet. A més de la visió de la gent travessant la passarel·la provisional que unia les dues ribes de la ciutat.

En aquesta altra imatge ens amplia la vista de la ciutat desfeta per la guerra, uns desperfectes que es fan molt palesos a la zona de baixada del pont, coneguda com la plaça de la Constitució. Les cases aquí mostren les seves entranyes i poques han arribat fins a l’actualitat sense canvis i no sols aquí, la resta dels espais de la ciutat també apareixen força danyats. Un altre aspecte a destacar és la visió dels Quartes al Sitjar també força malmesos.  

Veure als obrers a les noves estructures dóna una excepcional visió de la magnitud de l’obra.

Aquesta perspectiva a nivell de riu, ens fa veure no sols l’estructura volant del pont, sinó que també la passarel·la la pilastra del Pont de la Cinta i els ferros del pont enfonsats  a l’aigua. 

La reconstrucció del Pont de l'Estat, II

Més fotografies enviades per Ignació Irazuzta Ugarte, de la reconstrucció del Pont de l'Estat a la postguerra.

En aquestes imatges es poden veure a les autoritats del moment a la riba de Ferreries, i just a l'altra banda la riba de l'esquerra amb els danys soferts durant la guerra i la passarel·la provisional, durant aquells anys el Passatge Franquet va tenir vistes al riu. 

En aquesta el material constructiu del pont, a la fotografia també es pot observar la imatge inicial que oferia el Roser abans de la seva restauració amb les seves façanes de totxo vist roig, que serà eliminat pel criteri estètic de Regiones Devastadas.

En aquest contrapicat l'estructura de ferro del pont i el campanar del Roser escapçat. Durant la guerra, allà es varen col·locar metralladores feixistes per a disparar contra l'altra riba, l'única manera de silenciar-les va ser volant l'últim tram de la torre. Des de llavors el campanar no ha recuperat la seva alçada original  projectada per Joan Abril i Guanyabens.

La capella de Sant Roc

Un espai per al culte.

La capella donava la sortida al riba-rec de la ciutat de Tortosa, moll de fusta fet per estaques de riba de rec al marge esquerre del riu, que facilitava que els bucs ancoraren en aquella part.

La capella es situava a tocar de riu, tot just al cap del carrer que porta el seu mateix nom, la qual va desaparèixer als anys 70 del segle XIX, l’any 1874 a conseqüència d’una riuada i barrancada que la va enderrocar. Rebentades les parets el Sant passa a formar part dels patrons que han surat pel riu al llarg de la història, al Roc el van recollir aigües avall prop d’Amposta. “La imatge que’s veneraba a la esmentada capella fou recullida per los Ampostins al pasar surar per davan d’Amposta en les aigües del Ebro, quan se la endugué la riuada y barrancada del Rastre del any 1874 qu’enderrocá la capella” escrit publicat a la Veu de la Comarca el 28 d’agost el 1904.

La capella mai va ser reconstruïda, ja que el culte a Roc, molt popular a la ciutat (copatró de la ciutat; amb l’Àngel Custodi, La Cinta, Santa Càndida i Santa Còrdula), es va traslladar a una capella lateral de la veïna església del Roser, on va perdurar la seva devoció fins el primer terç del segle XX.

La capella era de nau única, amb sostre a tres aigües i façana principal amb un petit frontó coronat amb elements decoratius. Destacaven dos contraforts exteriors, als cantons que donaven cap a la façana fluvial.

Fragment d'una fotografia on es poden veure restes de la capella de Sant Roc, de les seves estructures i la seva decoració una vegada enrunada per la barrancada. Al fons les barques del pont.

La festivitat de l’agost.

La festivitat es celebrava el 16 d’agost i és curiós trobar diferents notícies que la retraten prou bé. Implicava al veïns del carrer i a la “cofradia” amb l’elecció dels diferents “mayordomos” els quals garantien l’engalanat dels carrers, el carrer de Sant Roc es guarnia amb branques de tamarit, salve i canyes de les illes fluvials properes i amb les veles de llaüts se cobria per evitar la calor, al Diari de Tortosa del 14 d’agost del 1903 se fa una crònica dels fets “La víspera animándose ya la calle con los detalles de la típica enramada que se conducía desde las islas de Aberni o de Aragonés en dos lanchas por algunos vecinos y adornándose profusamente con el verde follaje de los tamariscos, sauces y cañas las puertas y balcones bajos, dando a la via de un verdadero bosque. Por la mañana habíase colocado el embelat, toldo de la calle, a la altura de los terrados resguardando del sol canicular...”

Informacions extretes de: “Lo riu és vida” Percepcions antropològiques de l’Ebre català. De Montse Boquera Margalef. 

També en diferents notícies parla de la creació d’un altar en fustes allà on anteriorment havia estat la capella els dies de la festivitat. Per tant destacar la gran importància de la festa i la gran relació que aquesta tenia amb la vida de la ciutat i la vida del riu.

De com s’engalanava el Roser, el 16 d’agost de 1889 al Correo de Tortosa es pot llegir: “El religioso vecindario de Tortosa ha dado hoy una nueva prueba de su devoción al glorioso San Roque (...) el presbiterio de la iglesia (fa referència a l’església del Roser) se hallaba tapizado con ricos damascos y el altar iluminado profusamente, figurando en la escalinata, ... la preciosa imagen de San Roque, de tamaño natural. La capilla de música que dirije el Ddo. Don Francisco Abarcat ha cantado con acierto una bonita misa del maestro Baguer,... precioso tener abierta la puerta principal,...”

La processó i la participació ciutadana.

A més a la tarda es celebrava una processó on “se invitarà a todas las sociedades y corporaciones. A este acto asistirá probablemente Excmo. Sr. Obispo” aquesta sortia del Roser i passava per Barana, Plaça Nova, Rosa, Plaça Catedral, Mercè, Plaça Hospital, Montcada, Àngel, Carbó, Llonja, Sang, Plaça Constitució, Plaça Font i Sant Roc, “Se suplica a los devotos que asistan a la procesión, lleven su correspondiente cirio”. En quant a la gent que assistia a la festivitat, ja hem vist que involucrava de forma total als veïns del carrer i als confrares amb la gestió de la decoració, però a més se’ns relata con la festa afectava a tota la ciutadania de l’època “no se trabaja en ningún taller, también hemos visto muchos labradores que celebran la fiesta, siendo de gran número los que han asistido en la mañana de hoy a la función que ha tenido lugar en la iglesia de Nuestra Señora del Rosario.”

Llàstima que sols ens fa un retrat del actes oficials i poc de la festa de veïnatge, ja que cal suposar que el fet d’engalanar el carrer constituiria una festa en si mateix.

La festa continuava a la nit amb la celebració d’un novenari. 

Les fotografies han estat cedides per Joan Otero.

La font del Paiolet

A la foto la zona que va ocupar la capella i l’embarcador de Sant Roc, ara guarnit amb una font de ferro colat que dóna servei als veïns i que moltes d’elles van sobreviure fins als anys 50 del S. XX. Amb l’embarcador ja era una zona d’esbarjo, i pel que mostra a la foto a principis de segle continua sent-ho, amb xiquets i gent recolzada al balcó que se creava en aquesta zona i resseguia al carrer Barana del Ebro fins la zona portuària. Un espai on confluïen els carrers Canvis, Sant Roc i Pes de la Palla, que deixa de tenir un caràcter comercial, per a tindre una fisonomia de parc, amb el seu arbre, font amb paviment per impedir la creació de fang, llocs per seure...
Així veiem com la ciutat en molt poc de temps va canviant la seva fisonomia i seguirà canviant-la sobretot en aquest sector de la façana fluvial.


A principis d’any de 1938 la ciutat de Tortosa va ser fortament bombardejada per l’aviació feixista, realment aquest bombardejos seran els causants de les grans transformacions que va patir la ciutat i sobretot el Paiolet, un espai entre ponts i per tant molt estratègic, encara que majoritàriament sols hi visqués població civil. Com es pot veure a la foto del 12 de març de 1938 molts dels avions feien el camí de sud a nord, deixant un rastre de bombes que afectava a tota la riba esquerra de la ciutat, des del pont del Ferrocarril fins al castell de la Suda.


Així que aquesta foto pot ser resultat d’aquest bombardeig o d’altre calcat, a la foto queda ben poc, cases desventrades amb escales penjant, mitjaneres foradades, els carrers ple de pals, bigues, runa i ni una sola persona. Amb aquesta foto res queda de la ciutat florent i comercial amb vapors pel riu, ni tampoc l’idíl•lica placeta amb la font on jugar els nens del barri a la fresca que puja pel riu.


Ens situem al 1938, plena guerra civil la ciutat aviat serà front de guerra i la façana fluvial es convertirà en una trinxera i les dues ribes quedaran incomunicades amb la voladura dels ponts. 1/Carrer Canvis, que s’escurça a causa de l’ensorrament de les cases del seu cap, adquirint la fisonomia actual. 2/Carrer Bisbe Aznar, amb l’escurçament del carrer Canvis, fa que aquest tingui accés directe al riu, ja que abans estava barrat per les cases de “la peixateria”. 3/Carrer Sant Roc, totalment desdibuixat per la runa, actualment aquí hi ha finques de relativa nova creació (anys 50). 4/ Espai alliberat per l’ensorrament de cases que posteriorment crearà l’actual plaça del Paiolet afegint també la rambla Felip Pedrell, que es crearà amb la construcció del mur. Els edificis amb la taca roja són aquells que és van salvar per qüestió de metres, actualment encara resten en peu i habitats molts d’ells.


En aquesta foto de l’any 40 (enviada per Joan Ramírez) retrat de la gran postguerra on tot és provisional: la passarel•la, muntada sobre barques de formigó, la torreta de ferro al mig per portar llum a les cases, la runa que plena carrers, el ferro del pont que llepa el riu. Amb altra perspectiva, retrata la desfeta de la zona, tot ple de runa, però afilant la vista hi trobem la font de ferro col•lat que amb el seu terra encara intacte per a reservar del fang als bevedors, ha resistit tota una llarga guerra, bombardejos i queda com a testimoni d’una placeta que mai més tornarà a ser la mateixa que abans de la guerra. També s’observa l’eixida del muret vora riu i més enllà el pont de la Cinta que tancava el paisatge a la primera foto, ara tot rebentat, a Ferreries les cases de vora riu danyades per les bombes ja que també va ser un sector fortament bombardejat.

Així doncs el Paiolet s’ha anat creant gràcies a l’alliberament d’espai construït. Primer amb la barrancada de 1874 s’ensorra la capella de Sant Roc, amb la creació de l’embarcador i el Riba-rec el lloc adquireix rellevància a la ciutat, posteriorment la zona quedarà com espai d’oci fins la guerra on quedarà destrossat, els anys 40/50 amb la construcció del nou mur del riu i les noves edificacions li donaran l’aspecte actual, encara així l’espai està per redescobrir. Primerament com encreuament lliure, després com a rotonda i actualment conté containers i un petit espai de jocs i bancs, gens aprofitat a l’espera d’una concepció urbanística més apropiada i digna.

L'embarcador de Sant Roc

La façana fluvial sempre ha estat un lloc privilegiat de la ciutat de Tortosa. Des d’època medieval forma part del clos emmurallat de la ciutat, encara que estrictament no estava conformada per una muralla. Les cases, palaus (Palau Episcopal o Palau Oliver de Boteller SXV) i edificis promoguts per la ciutat (la Llotja SXIV) tenien una doble funció residència en el primers i servei i comerç en els segons, a més de preservar la seguretat del vilatans, és així com molts d’aquests edificis presentaven merlets a la seva façana. Altre aspecte a destacar és el Riba-rec que naixia als peus de la capella de Sant Roc i anava a morir per l’actual Mercat, lloc necessari per a dur a terme el comerç fluvial, que aglutinava al seu voltant els paiols i drassanes entre altres. Així doncs la façana també articulava un gran pas terrestre a través del pont de barques i la Porta del Pont, comunicant el nord i el sud dels Països Catalans i amb l’interior d’Aragó.

Amb el temps les prioritats de la ciutat han anat canviat i han fet que la ciutat donés l’esquena al riu oblidant aquesta façana fins l’estat actual on ha deixat del tot de ser la vista primordial. Així doncs explicar l’espai més canviant de la ciutat es fa necessari per posar-lo en valor i recuperar el riu com el carrer principal de la ciutat, que sempre ha estat.

Ens parem en una foto del finals del S XIX, concretament a finals de la dècada del 1870. La foto ens mostra l’embarcador de Sant Roc, actual zona del Paiolet.


(1) Mostra el naixement del Riba-rec, lloc que abans ocupava la capella de Sant Roc, que va ser enderrocada per una barrancada l’any 1874. (2) El carrer de Sant Roc, actualment es mostra quasi inalterable, amb la mateixa configuració medieval que acollia el gremi de Sabaters. (3) L’embarcador en qüestió. (4) Carrer de la Palla, actualment desaparegut i convertit amb l’espai que configura la baixada del pont de l’Estat. (5) Església del Roser, bastida el 1714 i enderrocada a principis del SXX per donar espai al pont. (6) Carrer Botigues de la Sal, que actualment continua amb la mateixa fisonomia. (7) Riba-rec, mur que facilitava la càrrega i descàrrega d’embarcacions. (8) Vapor Ebro amarrat a l’embarcador.

Així doncs a la foto encara se conserva una visió de moviment comercial com es pot veure a l’ampliació on es veu diferents homes fen tràfecs a la porta d’un magatzem o botiga, altres descansant a l’ombra del carreró, gent plantada xerrant, fins i tot una xiqueta agafada a la barana que dóna al riu al costat d’unes tines i també observar com el sector havia estat urbanitzat i embellit amb fanals.


Cap al 1882, apareix una notícia al Correo de Tortosa que fa referència a les obres d’ampliació del baixador: “Con el ensanche que se le da, tendrá 10 metros: siendo así, será el mejor de cuantos tenemos.” També i a través d’unes notícies del mateix diari podem dir que les escales de l’embarcador eren una zona d’esbarjo i popular per als xiquets de la ciutat, el 7/7/1885 diu: “Esta mañana a las diez, un chiquillo que se hallaba sobre la baranda del rio, junto al embarcadero de San Roque, se ha caido al agua.” I altra que fa: 4/11/1884 “uno de los niños fue rodando hasta el rio, de donde, gracias al oportuno auxilio de dos hombres que se hallaban sentados en la mencionada escalera...”

Amb el pas del temps i amb la dificultat que li presentava als vapors pujar fins a Sant Roc a causa dels estiatges i per comoditat a l’hora d’amarrar i embarcar passatgers i mercaderies , es deixarà d’anar fins a l’embarcador i se passarà a amarrar les naus i vapors cap a la zona del Mercat, cosa que farà que aquest de mica en mica quede en desús i per tant amb el temps desapareixerà.



Amb la comparativa dels tres fragments de diferents fotografies: la primera de Bonaventura Masdéu de la primera part de la dècada del 1870 on surt la capella de Sant Roc i la tercera editada per Fototípia Thomas a la dècada del 1910 on surt retratada la mateixa zona es pot veure l’evolució urbana. Amb 40 anys de distància la ciutat va perdre una capella a conseqüència d’una barrancada, és va bastir un embarcador i amb pocs anys amb la creació del nou pont de l’estat va ser eliminat a favor d’un espai portuari al sud de la ciutat més proper al Mercat i el ferrocarril. Si més no la ciutat canvia però el que resta inalterables són els habitatges de la façana fluvial que patiran els grans canvis durant la guerra civil.

La Plaça del Paiolet

Plaça del Paiolet.
Riuada del 1961.
Fotografia enviada per Josep Maria Faiges Albiol.


La plaça com la coneixem actualment, sembla que sempre fos així, un espai obert vora riu, però no, les barrancades i les riuades com a elements naturals i els bombardejos i accions humanes han fet que la zona del Paiolet quedes totalment transformada. A la foto podem vore el carrer Canvis, el carrer del Bisbe Aznar (anterior Plaça Nova) i el carrer de Sant Roc que en època medieval corresponia al carrer dels Sabaters. Durant la Guerra Civil la proximitat dels ponts de la Cinta i l’Estat, va fer que fos una de les zones més castigades pels bombardejos amb l’ensorrament dels edificis més pròxims al riu i que actualment donen lloc a la plaça, ja que abans els carrers eren barrats per cases que configuraven la façana fluvial des de l’època medieval, testimoni d’això són les arcades gòtiques que resten ocultes a la Vall i que sostenien la Peixateria. La fotografia dels 60 tampoc mostra cap indici del pas provisional que es va bastir durant la postguerra i que unia el carrer Bisbe Aznar amb Ferreries, ara apareix l’ombra del nou pont de l’Estat estrenat l’any 1942.
Les barrancades també van fer que la zona quedes ben canviada, la del 1874 va ensorrar la capella de San Roc al cap del carrer homònim i de gran devoció a l’època, aquesta capella donava l’eixida al riba-rec: el moll on ancoraven bucs i llaüts, aquest riba-rec va crear un carrer vora riu que es va dir Baranda del Ebro (antecessor de l’actual rambla) i passava per davant de l’església del Roser fins al Palau Oliver de Boteller. Una vegada esborrada del mapa la capella es construiria l’embarcador de Sant Roc, unes escales que baixaven fins al riu, per facilitar la càrrega i descàrrega del vaixells tant de mercaderies com de passatgers. Així que res queda, la construcció de la Rambla Felip Pedrell per a facilitar el trànsit rodat modern no sols modificà la zona del Paiolet, sinó tota la façana fluvial de la ciutat.

Passarel·la provisional

Després de la guerra i fins la inauguració al 1941 del nou pont de l'Estat, es va construir una passarel·la per comunicar les dues ribes. Es va situar entre els dos antics ponts aprofitant l'espai que van alliberar els bombardejos i que van fer que el carrer Bisbe Aznar comuniqués amb el riu, actual plaça del Paiolet. Destacar la presència del guarda, a l'entrada del pont, segut a la caseta de fusta amb el fusell als genolls. A més de fortament vigilada, per travessar-la calia pagar peatge d'uns 6 rals.

En aquesta foto es pot veure en quin estat va quedar la zona del Paiolet, la rampa del pont ja sense la ferralla de l'antic, les voltes de la vall, quarters,...

Fotografies enviades per Joan Ramírez.

El Vapor Ebro

El Vapor Ebro, amb el Cinca, van ser els primers que van navegar per l’Ebre, van ser construïts el 1855 als talles Creuzot, a Marsella, per encàrrec de la Real Compañía de Canalización del Ebro. Aquets vapors van merèixer grans elogis en aquells temps, pel fet que un tercer vapor, idèntic a l’Ebro i construït en aquells anys, estava destinat a figurar a l’Exposició Universal de París del 1855.

El juliol de 1857 es va consagrar l’Ebro, feia 50 metres d’eslora i 10 d’amplària, compresos els tambors de les rodes; tenia buc de ferro, i pesava 88 tones; tenia la màquina de baixa pressió i tenia una força de 80 CV. Constava de saló, cambres de 1a i 2a classe, gabinet de senyores, cambra de mariners, etc, i que la seva consagració es feu el dia de la inauguració del canal marítim, al juliol de 1857.
Manat pel capità C. Bombonel, el vapor Ebro estava destinat al transport de passatgers, per a realitzar servei ordinari des de Tortosa a Mequinensa i de Tortosa, per Amposta, al port dels Alfacs. L’any 1873, davant la crisi econòmica de la Real Compañía, l’Ebro es va subhastar, i acabà adjudicat a un creditor, el qual aviat el va desballestar.

Text extret de LA NAVEGACIÓ PER L’EBRE. ELS VAIXELLS DE VAPOR (1856-1929)
M. Carme Queralt Tomas
Maite Subirats Argento
Museu del Montsià

Ciutat rebentada

Fotografia publicada a la premsa l'any 1939, amb el peu següent: "Puente sobre el Ebro destruido por los rojos en los arrabales de Tortosa de cuyo pueblo son las casas que indica la flecha", el que no diu el peu de foto és qui va rebentar tota la zona del Paiolet amb les seves bombes.

Pont de la Cinta: Pont de peatge, construït per la Maquinista Terrestre i Marítima i inaugurat el 8 de juny de 1895, amb capital privat, en substitució del pont de barques que va ser incendiat el 1892. També va ser conegut com el pont del muts, per la rapidesa en que va ser bastit i el secretisme en que es va portar. Va ser dinamitat per l'exercit republicà al convertir-se la ciutat en front de guerra i quedar dividida pels dos bàndols.

Fotografia enviada per Joan Ramírez.