Les zones porxades. La plaça de la Font III

Una seqüència  fotogràfica de la plaça de la font que ens indica com va ser la seva evolució urbana i com es renova el casat de la mateixa.

Com vam dir en anteriors entrades aquesta plaça ha estat i és, un dels espais més dinàmics de la ciutat, podent observant-se en les fotografies i com en un espai tant reduït, lluïen diferents  mostres destacables del modernisme ebrenc. Actualment sols han sobreviscut fins als nostres dies l’edifici conegut com els magatzems López Vergés o Casa Ramona Sechi obrat per Vaquer Urquizu i l’adjacent que alberga la farmàcia modernista Sanmartín. Tots aquets edificis van respectar la idiosincràsia de l'espai urbà, mantenint els porxos, això no passarà al seu costat de ponent on els porxos desapareixeran amb la renovació del casat. 

Els anys que apareixen a la seqüència són orientatius de la dècada en que van ser realitzades les fotografies. Fotografies realitzades des de l’estrangulament de la plaça i que mostra la part sud de la mateixa. La sèrie comença a la dècada del 1870 amb la fotografia de Bonaventura Masdeu (amb la font gòtica) i arriba fins al final de la dècada dels anys 30 on podem veure la destrucció de la mateixa a causa dels bombardejos feixistes, que va patir la ciutat (era una zona estratègica i nus de comunicació, al tenir a la vora la baixada del pont).

Entre mig podem veure, diferents postals fotogràfiques que van ser editades a principis dels S XX. Unes fotos que ens mostren una època d’esplendor de la ciutat, moment en que es creen la majoria d’edificis modernistes de la ciutat, com és el cas del Royal Bar (edifici frontal?), un edifici que basteix sobre la seva estructura primitiva un espectacular mirador a la moda de l’època, mostrant una imatge força cosmopolita que serà esborrada durant la postguerra.

Malauradament aquest edifici, va ser esventrat per una bomba, i tot i que la façana principal no va ser afectada, al 1944 l’Ajuntament del moment va decidir enderrocar-lo per esponjar l’espai. Altres edificis de la plaça seran enderrocats a la postguerra (com la fonda Europa), donant amplitud al carrer Bonaire i posteriorment  creant la plaça de Montserrat, coneguda com dels Farols. 

Cronologia d’una destrucció

El projecte d’enderrocament de les cases de la catedral, ja gairebé toca el seu final.

Amb la fotografia d’inicis de segle passat, on encara es conserva amb la seva totalitat, intentarem fer una cronologia.

Primer cal situar-nos, ens trobem a la part central de la façana fluvial de Tortosa. És la part que concentrava més edificis de rellevància a la ciutat. Aquest sector compren des de la Peixateria gòtica construïda sobre les voltes del Vall (Bollonera) del 1380, fins al convent dels Trinitaris actual Palau Montagut (Comunitat de Regants), lloc on es troba el portal de Tamarit.

Aquest lloc força habitat ja des de la Baixa Edat Mitjana, formava part de l’entramat emmurallat de la ciutat, en moments bèl·lics, aquest sector es reforçava com tots els altres, tapiant portes, finestres i carrerons que donàvem al riu. Les cases van ser la pròpia muralla.

Aquest sector tenia dues portes, una secundaria que ja hem nombrat, portal de Tamarit i la principal de la ciutat: el portal del pont de barques.  A més, tot i l’avanç de la terra per guanyar terreny al riu (zona escorxador) moltes de les cases d’aquesta zona tenien accés directe al riu, mitjançant rampes i escales, a la fotografia encara es poden veure les del Palau del Bisbe. Aquestes quedaran anul·lades per la construcció de la rambla Felip Pedrell.

Si la primera vista la tenim reflectida als gravats de Wyngaerde, i entenen que aquesta ha estat una de les zones més viscudes de la ciutat, podem dir que la seva transformació ha estat continuada fins als nostres dies. Tot i així el clos tancat va perdurar fins als anys 30 del segle XX, moment en que es tiren a terra les cases marcades en blau clar, per donar accés a la Costa de Capellans i el carrer Santa Anna. En morat els espais que van perdurar i perduraran encara un poc més:  a la dreta de la imatge el Palau del Bisbe i a l’esquerra la part posterior del palau dels Montagut i la resta de cases (enfilant el sector nord), que fins no fa tant de temps encara llepaven el riu.

En groc la part a enderrocar, unes cases que encara avui en dia mantenen la mateixa fisonomia, moltes d’elles no han canviat ni un sol bastidor de finestra exceptuant la casa de la dreta que va ser enderrocada però que encara conserva la seva façana al carrer Croera i a més cal sumar altra més moderna a l’extrem esquerre que es construiria amb la reurbanització de la Costa de Capellans.

És així com segurament a partir d’aquest any 2015, la antiga muralla fluvial habitada i que donava protecció a tota la ciutat, inclosa la Seu, caurà a terra i donarà lloc a un nou espai esponjat a la ciutat.

Ja veurem si les solucions futures, són millors que els problemes actuals.

Algunes dades referents a patrimoni a la ciutat de Tortosa. El 1978 el nucli antic va ser declarat Conjunt Històric Artístic, el 1981 la Llei de Patrimoni Històric vetllava pel mateix. El 2005 s'aprova el PINCAT, Pla Integral del Casc Antic de Tortosa, on el catàleg d'edificis i conjunts urbans i rurals de caràcter històric, artístic i ambiental de la ciutat i municipi de Tortosa ignora completament les cases de la Catedral i projecta la gran plaça. Finalment aportem la data de l'aprovació per part de l'Ajuntament del Pla Director de les Muralles de Tortosa el 2015 i redactat per la Generalitat.

El tramvia a la sortida de Roquetes.

Una fotografia de principis de segle, realitzada per Lucien Roisin al carrer Major de Roquetes. Tot just abans de creuar el pont del canal. Allà al mig del carrer estava construïda l’estació-terminal i sala d’espera de la L1 Tortosa-Roquetes. Aquest tramvia tenia un segon ramal o línia que anava fins Jesús.

Va ser un tramvia interurbà que mai va ser electrificat, convertint-se en l’últim de tracció animal de Catalunya.

La seva construcció va ser molt ràpida (era d’iniciativa particular promogut per Federico Rodríguez Fajardo i José María Piñol)  a les darreries del segle XIX. Des de la sol·licitació a la inauguració van passar dos anys, el 18 de juny de 1885 van arribar de Tarragona els cotxes del tramvia, els mateixos hi tenien tres classes: Imperial, primera i segona. La classe imperial va ser suprimida al poc de temps, al no tenir públic. Aquests cotxes van ser construïts a Bèlgica a l’empresa Mortanweiz. Una notícia del Diario de Tortosa ens diu: “No falta de nada en ellos, abundan los detalles preciosos de construcción: Hasta “raspador” para encender fósforos tienen” (20/6/1885).

La tracció de sang va ser molt comuna als transports urbans d’arreu del món que començava a mostrar-se cosmopolita i industrialitzat. Aquesta manera de transportar passatgers va ser utilitzada sobretot en llocs de perfil pla. L’ample de la via a Tortosa era d’1’3m, fet que facilitava l’arrast  de les mules.

Les sortides del tramvia tenien com a referència els tocs de campana de la veïna església del Roser, abans de la seva construcció al 1914, la referència estava establerta amb els tocs de campana de la Seu. A l’època de major tràfec de passatgers (últimes dècades del XIX), el tramvia va arribar a transportar fins a més de 1000 persones al dia. Va ser una gran competència per als tartaners que es dedicaven a fer els trajecte de l’Estació a Jesús i Roquetes.

La seva finalitat era connectar els dos Ravals (Roquetes, acabava d’estrenar la seva independència al 1850) més grans de la ciutat amb l’estació de Ferrocarrils. Englobat en un projecte molt més ambiciós que pretenia electrificar les vies per connectar Jesús-Roquetes en Tortosa-Estació i finalment connectar-lo amb Amposta i Sant Carles de la Ràpita-Port. Tot i així ni tan sols l’electrificació dels ramals existents, L1 i L2, es van fer.

Si el tramvia va modificar les rutines de les tartanes i els seus passatgers, amb la destrucció del Pont de Barques al 1892 i la construcció dels ponts de ferro, acompanyat de l’aparició dels cotxes de línia (primer explotats per Diego Homedes i posteriorment per J. Esquerré) van fer que els viatges des de l’Estació-Tortosa a Roquetes i Jesús fossen més ràpids i econòmics. Tornant a canviar els hàbits de la ciutadania, quedant antiquat i desfasat els viatges en tramvia amb tracció de sang, sent els pitjors anys la dècada dels 20.

L’any 1928 serà clausurat el ramal de Jesús i l’any 1929 el de Roquetes, sent substituïts aquets per autobusos del senyor Esquerré.

L’any 1932, la brigada de l’Ajuntament, procedia a l’enderrocament de la casa-estació del tramvia, que estava situada al mig del carrer, per donar una major comoditat al transport rodat i afavorir i millorar l’entrada a la ciutat de Roquetes.

 Més info a: Rais i Ferradures.

Urna de Sant Crescenci, de la Seu de Tortosa

Peça que forma part del Tresor de la Catedral, una peça de plata en el cos de sant Crescenci, de procedència romana o genovesa datada al 1624, amb el remat de la Mare de Déu de la Cinta. Va ser donada pel cardenal Espínola el 15 d’octubre del 1626, portant els seus escuts.

Durant la Guerra Civil, com la resta del tresor va ser inventariada i custodiada per l’Ajuntament republicà, amb el número 12 i dipositada el 22 de juliol de 1936. Aquesta va ser inventariada per mossèn Solé amb el títol d’Objectes d’art de la Seu de Tortosa disposats a l’Ajuntament el dia 22 de juliol de 1936 i que posteriorment seran dipositats al Banc d’Espanya al carrer Cervantes.

Com es sabut algunes de les peces amb el guirigall final de la Guerra van dispersar-se i amb això i allò encara no han retornat al seu lloc original, quedant perdudes per algun lloc inconcret del planeta Terra.

Aquesta en concret va ser recuperada el 15 de maig del 1939, al Palau Nacional de Montjuïc de Barcelona, retornant a la Seu de Tortosa.

Fotografia de Lucien Roisin.

Massip, Jesús. El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Publicacions Abadia de Montserrat.

Capitells romànics

Són els únics capitell historiats del claustre de la Seu, de Tortosa. Els podem trobar a la porta d'accés al pati a la nau de migdia. Molt possiblement aquests capitells van pertànyer a l'antic claustre romànic de la catedral. A ell hi trobem diferents escenes de la vida de Jesucrist.

A la foto de Roisin en qüestió hi podem veure el capitell de la dreta, en ell es representa l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, els tres d'Emmaús: Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se´ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo...

Aquestes escenes queden ocultes per la perspectiva de la fotografia, el que observem i seguint l'ordre inicial: un altar i les figures d'uns soldats amb vestimentes medievals que prenen pres a Jesús. 

Amb el mar de fons, els negocis dels Carsi

Imatge dels treballs relacionats amb l’arròs a La Ràpita, per als molins arrossers de Carsi.

La Casa Carsi Hermanos y Cia, va ser fundada a Barcelona en 1820. Tenia entre altres la funció de Banca, a més de molí arrosser, fàbrica de gel, d’adobs i de vins. La seva època daurada va a ser a principis del segle passat amb seus a Barcelona, Vinaròs i Sant Carles de la Ràpita. 

Els Carsi, eren naturals de Morella i el seu buc insígnia va ser el Molí de Farina, “El Progreso” a Vinaròs, posteriorment s’anomenaria “Arrocerias San Martin” (1952), passant a mans d’industrials de Silla, transformada en molí d’arròs amb personal vingut de València. Actualment no hi queda res, ni del moli, ni de la luxosa torre familiar adjacent dels Alcoverro (posterior Holel Aixalà), enderrocats per la pressió urbanística.

Eixugar-lo a les eres, amb el mar de fons. Les fotografies de Roisin, són extremadament fines fixeu-vos en cada un dels detalls: els sacs, les eres, els garbells, els posts de la llum, la vestimenta... i sobretot en la curiositat del personatge de la dreta, que desatén la seva feina per mirar a càmera. Simplement espectacular.

Fotografia: Baix Ebre i Montsià Antics.

Info: Vinapedia.

El pont bombardejat d’Amposta

Va ser el pont més jove de tots els construïts a l’Ebre català. Va començar a bastir-se el 1915 i acabarà inaugurant-se l’any 1921. L’obra va ser dissenyada per José Eugenio Ribera, inspirada en el projecte del pont de Brooklyn, sent el segon del món en desenvolupar aquesta estructura de pont penjant de formigó.

El pont muntat sobre dues pilastres de 24m d’alçada i amb tipologia d’arc de triomf, cobreix uns 130m de llum dividit en tres trams, un central i dos laterals. Es va triar aquesta tipologia de pont per dues raons fonamentals: per facilitar la navegació fluvial (guanyant altura) i per l’impediment de construir pilars i basaments al centre del riu. Els solaments de la pilastra del costat esquerre van presentar una gran dificultat ja que van haver de enfonsar-los uns 30 metres de profunditat.

Aquest pont va facilitar molt la comunicació entre Catalunya i el País Valencià, ja que evitava fer la volta fins Tortosa i va esdevenir tot un símbol, no sols de la ciutat d’Amposta sinó de tot el territori ebrenc.

El març del 1938, va patir dos atacs de l’aviació feixista italiana, sent el segon del dia 10 el que va fer que caigués a terra la seva estructura flotant a causa de les bombes incendiàries. Aquell dia morirà al mateix pont una veïna de l’Aldea: Conxa “de la llet”; anava a Amposta a vendre llet a granel. El pont quedarà en desús fins a finals anys 40, quan serà reconstruït, reinaugurant-se el quatre d’octubre del  1947.

Fotografia del pont bombardejat extreta del web: fotosdecatalunya.cat

Postal de L Roisin. Família Ruis-Matheu.

El Parc i l’arraconament d’Agustí Querol

Amb la construcció del Mercat, a dins Tortosa, la gent es quedava sense lloc on passejar. La destrucció del passeig de la Ribera, que al mateix temps ocupava la platja fluvial que van ser les drassanes medievals de la ciutat, va fer que la gent travessés els portals per sortir fora ciutat, a passejar.

El lloc seria una filera de plataners i moreres a la vora del Camp de Titets, les noves drassanes, a la vora dels calafats i de les barraques dels mestres d’aixa. Aquell espai anirà guanyant en fama i predilecció ciutadana. Fins que al 1884 guanyen la partida els passejants i les drassanes seran traslladades al marge dret del riu, constituint-se en aquesta zona el Parc del Temple.

El seu desenvolupament va de la mà del creixement dels eixamples de la ciutat, projectat a la manera francesa, el parc constarà d’un passeig central rodejat de parterres i glorietes. Que amb el temps s’anirà ennoblint, uns exemples seran: la construcció de l’Escala de Pau Monguió, la creació de fonts i llacs, escultures, fins i tot el trasllat de la Llotja medieval... Perfilant-se com el lloc idoni d’esbarjo de la ciutat i de la seva burgesia.

I és aquí, en el seu ennobliment on, en aquesta entrada, ens aturem. Ens aturem per parlar de l’escultura que va finançar el consistori per homenatjar a uns dels escultors més importants de l’Estat al segle XIX; Agustí Querol i Subirats (1860-1909).

És l’any 1918 i l’escultura-monument és encarregada a un altre escultor tortosí José Cerveto: Un bust de l’escultor sobre una columna i peanya hexagonal a la zona de les palmeres (part nord del parc, abans havia estat situada a l'espai modernista del Llac Vell). El motiu de la seva creació va ser la celebració de la gestació del que seria el primer museu monogràfic de l’Estat: “Museu Querol”. Obres que provenien del seu estudi madrileny serien exposades a la ciutat de l’Ebre.

Al final tot se’n va anar en orris. Per oblits, desinterès i falta d’astúcia, la ciutat de Tortosa va perdre una gran oportunitat, tot i tenir a la família de la seva part. Però no sols, la concepció de la creació del nou museu va quedar en res, la mateixa escultura del Parc acabarà desapareixent, arraconant l’homenatge d’aquest tortosí. Perdoneu, però no podem concretar el per què de la seva retirada: qüestions polítiques?, feia nosa?, la Guerra? amenaçava ruïna?... no ho sabem.

El fet és, que la seua ciutat natal es sumava i es suma a perpetuar aquest oblit, d’aquest escultor que va adquirir fama mundial. La seva filla Sílvia va intentar reanimar els projectes del museu a Tortosa durant la postguerra, però l’alcalde “nodemocràtic” de llavors, mai va respondre a les seves cartes.

Tot i així  pensem que encara estem a temps de crear un nou pol d’atracció cultural per a la ciutat de Tortosa. 

La recuperació i la dignificació d’aquest artista depèn de nosaltres, es pot fer una bona tasca, al voltant del seu entorn i reputació. ESTÀ A LES NOSTRES MANS. És impressionat els milers d’actius que té la ciutat i que son desdenyats, cal reactivar-los, tot i que siguin projectes de segles passats.

Fotografia: postal editada per Lucien Roisin, Barcelona. Anys 20 del SXX.

Les palmeres del Parc

Fotografia de Lucien Roisin, de la zona de les palmeres del Parc. Als inicis del segle XX.

La plaça de l'Església, Roquetes

Postal editada per Lucien Roisin als volts dels anys 20 del segle passat.

Pont penjant d'Amposta

Una postal magnífica de Lucien Roisin del pont d'Amposta i la seva riba històrica, l'Ebre i una barca, als inicis del segle XX.
Tota una manera de viure vora riu, desapareguda.

La plaça Alfons XII

La plaça Alfonso cap al principi de la dècada dels anys 30 del SXX.

No és la seva primera configuració però sí la més encertada, on les edificacions van de la mà de les corrents universals com el modernisme i el noucentisme, una plaça burgesa a l’estil de tantes altres ciutats, on està ben integrada amb la trama urbana i la vegetació encara que jove no representa cap obstacle per al pas, ni per transitar-la.

Si fem un repàs a ella hi trobem al 1/ la casa dels Algueró. 2/ la magnífica casa Ballester 1910, amb la imponent tribuna i el remat tant aconseguit, que serà destruït amb una ampliació posterior. 3/ El Centre del Comerç, inaugurat al 1913 damunt dels magatzems d’oli dels Ballester, aquesta associació  va canviar d’ubicació ja que anteriorment es situaven al Palau Miravall del carrer Montcada. 4/ la casa dels Pallarés. 5/ els Quarters, si s’afina la vista es poden veure llocs de guaita del Sitjar. 6/ La casa de les Torretes, o millor dit la cupuleta que rematava la torre. 7/ El monument de Ros de Medrano, inaugurat al 1928 enderrocat durant la Guerra Civil. 8/ El sostre del que va ser el Teatre Principal de la ciutat, posat en marxa al voltant del 1880, va cremar donant lloc al Cinema Coliseum.

Postal editada per L. Roisin. Barcelona.

Tipos del país

Postal fotogràfica d'inicis del segle XX, de Lucien Roisin.
Retrat d'una parella de pagesos asseguts a les típiques cadires baixes de boga a la porta de casa, segurament a la fresca.
Fotografia enviada per Joan Otero.

Pastor de riu

Postal de Lucien Roisin, enviada via facebook pels amics Gent de Tortosa.

Pont Colgant d'amunt lo riu Ebre

Pont penjant d'Amposta (1915 - 1921)
Lucien Roisin Besnard (París 1876 - Marsella 1942)



Les primeres targetes postals van circular al 1869 a Àustria, idea que s’atribueix a Heinrich von Stephan i Enmanel Herman.
A l’estat espanyol fins el 1871 no es va posar en marxa l’engranatge de les targetes postals, i encara així tardaria dos anys en sortir la primera targeta postal impresa per la “Fábrica Nacional de Moneda y Timbre”, amb una litografia de Joaquim Pi i Maragall. Prohibida la circulació de targetes postals privades, fins el 1886 on es va permetre l'iniciativa privada sempre que respectarà el format de 14cm de llarg per 9cm d’amplada i amb cartolines d’alta qualitat i gramatge, que facil·litarà el treball postal.

Les primeres targetes postals ornamentades amb gravats i dibuixos es deuen a la guerra franco-prussiana a les quals s’estampaven escuts i símbols militars. Però la manera moderna es va generar amb motiu de les grans exposicions universals dels anys vuitanta del S. XIX, sobretot a la de París 1889.
Amb la fotografia i els seus mitjans de reproducció relativament senzills la targeta postal als inicis del S. XX, va assolir una popularitat extraordinària, a més de ser un mitja de comunicació molt utilitzat, també va contribuir a ser un vehicle cultural: donava a conèixer ciutats, pobles, tradicions, obres d’art i arquitectura, costums i publicitat que les finançava, fenomen avui en dia encara actiu.


En el període entre guerres, a Catalunya entre altres destaca la figura de Lucien Roisin (fot. Barcelona), aquest no va utilitzar la tècnica de la fototípia, sinó que va començar a editar-les directament en paper fotogràfic i per tant de major qualitat. Roisin fotògraf parisenc del barri de Montmartre, va buscar fortuna amb el món de la fotografia “turística” per a postals i la va trobar. La seva arribada a Barcelona va ser de la mà d’Àngel Toldrà, per al qual va treballar durant tres anys retratant racons de Catalunya i Balears, una vegada acabat el contracte, continuarà instal•lat a Barcelona on el seu negoci La Casa de la Postal, a la Rambla de Santa Mònica, era de parada obligatòria.

Moll fluvial d'Amposta

Fotografia de L. Roisin, any 1920.
Arxiu Fotogràfic Museu del Montsià

19 d'abril de 1938

El dimarts 19 d'abril de 1938 a les 18:00 es van dinamitar tots els ponts de Tortosa. El Batalló número 1 de destruccions, de l'Exèrcit de la República es va encarregar de les voladures.







Breu cronologia dels fets: el 3 d'abril Lleida cau en mans dels feixistes, el 15 d'abril arriben a Vinaròs i divideixen en dos el territori de la República, desprès de violents bombardeigs aeris, les tropes italianes del Corpo di Truppe Volontaire van arribar a Ferreries, a la dreta de l'Ebre, sent Tortosa primera línea de batalla però l'ordenat replegament de les tropes de Tagüeña, oferint una forta resistència, va significar un fracàs propagandístic pels italians.

Les imatges del resultat de les voladures estan extrets del Noticiario Español del Departamento Nacional de Cinematografia al 1939, el qual era la propaganda feixista que després passaria a ser el NO-DO. Podeu veure'l sencer aquí

L'Exèrcit de la República per cobrir les retirades i els fronts va volar altres ponts com ara el de l'estació de Manresa-Riu dels Ferrocarrils Catalans, la matinada del 24 de gener del 1939.