Un arquitecte barbut, que va transitar per
Tortosa a finals del XIX i principis de segle XX. Arquitecte municipal i diocesà.
Per alguns va ser una persona que va portar
part de la Renaixença al territori ebrenc, amant del catalanisme, un
intel·lectual, entusiasta de l’arqueologia. Modern i renovador de les
metodologies fins al moment emprades pel municipi tortosí. Per altres no només
va ser tot això, sinó que a més va ser una persona egocèntrica, falsificador,
mentider i molt polititzat que va empeltar perfectament en les intrigues
polítiques locals d’aquell moment, de tarannà burgès i conservador. Un
personatge amb clars i ombres, que anava i venia. Tot així no serem nosaltres
qui farem un judici ràpid i poc profund d’aquest personatge que va transitar el
territori, ho deixarem pels experts i historiadors.
Si com a personatge va ser controvertit la
seva obra tampoc va ser menys. Controvèrsies amb el Mercat municipal (que va,
i resulta no és d’ell! marededéusenyor!), amb l’església de la Reparació, amb
el Museu, Campanar de Xerta... que no tractarem ara mateix intensament.
Arquitecte format a Barcelona, va ser deixeble
del seu mestre i el va agafar com a model a seguir. Aquest mestre va ser Elies
Rogent.
Rogent (1821-1897) va ser el model a seguir
per a bona part dels arquitectes que compartiran l’espai i el temps amb la
Renaixença, uns creadors en busca de l’art català, anhelant transformar la
societat amb renovacions formals i un sentit nacional. El segle XIX serà arquitectònicament parlant
un segle de confrontacions entre classicistes romàntics i els moderns
(arquitectura lligada a l’estructures i el ferro), a més cohabitaran altres
estils com els neos, neorromànic, neogòtic, neorenaixement,... desembocant al
Modernisme. L’arquitectura per la que
aposta Rogent i que marcarà a tots els seus seguidors és d’un eclecticisme
entre aquestes posicions. Al mateix temps que confirma els estils medievals per
a la seva arquitectura, supera l’arqueologisme per fer un ús lliure de les
mateixes. Apassionat dels viatges, prompte coneix els estils medievals de
Catalunya, Espanya i Europa que anirà incorporant en el seu programa estilístic,
arcs de mig punt, arquivoltes, mènsules, cornises i motllures, aplicant-los
d’una manera racional, subtil i ben integrats, fent de la seva arquitectura un
espai: rigorós, senzill, sobri i esquemàtic. Sent tot plegat una arquitectura
simbòlica, la seva aparença ens mostra l’ús de l’edifici. Tanmateix Rogent no
menysprearà l’ús del ferro i el vidre a la seva arquitectura, mostrant així la
seva vocació de modernitzar el fet de construir, superant l’historicisme.
Aquí farem una pausa per saber que es feia a
la resta del món durant aquesta centúria, la qual cosa és important, ja que
comencen a entrar dins d’un món globalitzat, i al mateix temps ens ajudarà a
veure i a contrastar l’obra del nostre mestre Joan Abril i Guanyabens. Perquè
no hi ha res inconnex, ja que de l’evolució d’aquestes formes, es crearà el
Roser. Per posar un exemple constructiu del classicisme d’inicis de segle no
cal anar més lluny que a França i parlar de Napoleó, al seu Arc de Triomf de la
place de l’Étoile a París (1806-1836) basat en el clàssic Romà. Dels
historicismes i els neomedievalismes posem d’exemple un dels més exagerat: el
Parlament de Londres, de Charles Barry i A. Pugin (1840-1865). El ferro fet
arquitectura, tota una veritable revolució: la Torre de l’Exposició Universal
de Paris al 1889 de Gustave Eiffel. El vidre com a aliat: 1851, Cristal Palace
de John Paxe. L’Academicisme, sent un dels exponents màxims l’Òpera de Paris de
Garnier (1861-1875), una arquitectura producte de la societat decimonònica, per
acabar evolucionant ja al nou món, en els primer gratacels. Després de
l’incendi de Chicago, posarem d’exemple l’Edifici dels Magatzems Marshall de
Henry Richarson al 1885. Per finalitzar aquest ràpid recorregut arquitectònic
del SXIX ho farem en les construccions de maons angleses relacionades amb el
boom que va suposar el moviment d’Arts and Crafts de Willian Morris, nascut en
contra posició al goticisme d’inicis de la centúria. Mentre que al continent es
desenvolupava l’Art Nouveau, com a la casa Tassel de Victor Horta a Brussel·les
el 1892, o a casa nostra el Modernisme: la casa Amatller el 1898 per Puig i Cadafalch
o Gaudí creant el seu univers, com la casa Batlló el 1904.
Bé doncs, ara ja podem contextualitzar a Joan
Abril i Guanyabens (1852-1939) i la seva obra, ja que estem segurs que ell
també coneixia perfectament aquestes corrents (volem pensar bé). Si bé és cert que no podem
comparar l’impuls constructiu de ciutats com Chicago, Barcelona, Paris o
Londres amb la nostra humil Tortosa, aquella centúria a la ciutat de l’Ebre no
van quedar-se quiets. Un dels principals aspectes van ser les millories en
transport, tant fluvial amb els vapors com l’arribada del ferrocarril (1867),
la construcció en ferro de la gran estructura del far de Buda a l’any 1864 de
50m d’alçada. Al 1857 la inauguració del Canal de la Dreta. La destrucció de
gran part de les muralles, la renovació de carreratges i albellons, la nova
xarxa d’enllumenat, la construcció dels nous ponts després de l’incendi del
pont de barques el 1892. La construcció dels Eixamples i el Parc Municipal,
possiblement la major transformació que havia vist mai la ciutat, tot i no
poder fer del territori i de la ciutat un pol industrialitzat, aspecte que
encara avui es fa notar a la nostra realitat. En quant edificacions a la ciutat
en aquell temps podem destacar: la casa Wenetz (1864), la casa Franquet
(1864-1869), el Mercat amb la seva gran estructura de ferro (ara sí) de Joan
Torras i Guardiola (1870), el Passatge Franquet de Josep Grifoll al 1877, el
Palau Campany... entre altres per anar a derivar com en la resta del país cap
al modernisme, sent segurament el màxim exponent ebrenc l’Escorxador del 1908
de Pau Monguió.
El nostre arquitecte va anar fent però el seu
estil no quedarà alterat, o sí, amb el canvi de moda imposat plenament i la
introducció de noves concepcions estilístiques que la ciutat viu. Abril, una
persona intel·lectual, amant de la llengua del país, de l’arqueologia i la
cultura, no cedirà i es mantindrà ferm en el llegat del seu mestre Rogent, tot
un home de la Renaixença en l’eclosió d’un nou món i de formes més dinàmiques.
És el 1914 quan queda bastida la nova
parròquia del Roser, en ella encara podem observar l’estil del mestre, en la
decoració medievalista i l’estructuració de les formes i l’ús d’estilemes
rogentians. Malgrat la fidelitat al mestre, en aquesta obra mostrarà altres
expressions, no quedant al marge de l’evolució i el coneixement d’altres
aspectes de l’arquitectura. Fa ús del maó roig, que ens recorda a l’estil de
les Arts and Crafts. No renunciarà al ferro per aconseguir una gran altura en
el seu campanar i sembla trencar amb el seu mestre a la part superior del
campanar, on incorpora formes mudèjars inspirades en les torres de Terol.
El mudèjar, una corrent que començava arrelar
en les formes modernistes. I aquí hem d’introduir la figura de Pau Monguió. El
1908, com a arquitecte municipal, va bastir l’Escorxador, mentrestant Joan
Abril és l’arquitecte del Bisbat. Sota el nostre punt de vista, pensem que no
sols el coneixia sinó que també admirava la seva obra, tot i la diferència
d’edat i estils. El 1910 Pau Monguió havia deixat Tortosa i era l’arquitecte
municipal de Terol, on va recuperar formes del mudèjar en les seves obres
modernistes, com per exemple la portalada de la catedral d’aquella ciutat. Potser
influït pels treballs de Pau Monguió a Terol, o per voler construir una
arquitectura de cruïlla, ell també incorpora referències al mudèjar, bastint la
forma amb el maó, sobretot com hem dit a la part superior de la torre.
Fet i fet aquesta grandiosa obra rectangular de tres naus, dividida en quatre trams que
alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicirculars, no arribarà a sobrepassar la del seu mestre Rogent, ni la dels seus
arquitectes coetanis. I malauradament el temple del Roser tal com el va
concebre, no podrà ser jutjat amb justícia ja mai més, sense tenir que mirar
una fotografia.
Després del conflicte bèl·lic (1936-1939) i a
causa del seu desperfecte, va ser brutalment restaurat i allò que ens queda,
per a res, és el que era.
Detall de la foto del campanar del Roser, extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.