Les zones porxades. La plaça de la Font

Al recorregut per les diferents zones porxades de la citat de Tortosa, un cop vist la plaça de les Cols i posterior de la Constitució, ens cal traslladar-nos sols una mica, uns passos,  per entrar a un espai triangular porxat: la plaça de la Font.

La plaça de la Font, va ser utilitzada com a subsidiària de la principal. Una plaça on col·locar tot allò que molestava a la plaça de mercat. És així com allí al 1440 es situa la font que donava servei no sols a la ciutat, sinó també a l’espai de mercadal.

Aquesta plaça de tres costats estava completament porxada, actualment la plaça és més amplia degut als bombardejos del 1939 i posterior reforma. Tot i així, a més de la renovació del casat, manté la porxada a dos dels seus costats.

La plaça a més d’albergar el que avui en dia diríem mobiliari urbà de l’època, era un important nus de comunicació dins de la ciutat, a ella venia a morir el coll de Sant Joan (actual sant Blai) i donava accés a tot el centre de la ciutat, comunicant com no amb el pont de Barques. Per tant lloc per on circulava tota la vida de la ciutat, actualment encara té reminiscències d’aquell passat, per exemple sent un punt de trobada molt usual, tot i que molta gent li ha canviat el nom per baixada del pont (pont de l’Estat) o bé pel comerç més singular del lloc: Baratijas.

De mica en mica, anirem publicant fotos i parlant de diferents comerços, establiments, fondes, de la font... tot i així per obrir boca us deixem amb una de les fotos més impressionants del lloc. Tot i estar feta a època moderna, ens trasllada fàcilment a l’època medieval.

La fotografia es de Bonaventura Masdeu, realitzada a la dècada dels anys 70 del segle XIX.  Ja que la font de l’Àngel,  va ser retirada de la plaça el 1879. La fotografia per sort es conserva a l’Arxiu de la ciutat.

Si ens fixem en les figures humanes, podem advertir que aquesta instantània va necessitar d’un cert temps d’exposició, ja que se’ns mostren mogudes. Al mateix temps podem veure com eren els mercats de plaça a Tortosa, ja que el Mercat encara no estava inaugurat. Cabassos i cistells plens del que sembla verdura, cavallets per a muntar taulells, taules i cadires...  Segurament aquests llocs, que podem veure a la fotografia, de venda es situaven allà per no encabir tots dins la plaça.

La foto esta realitzada des del vèrtex del triangle, a la part més estreta de la plaça,  a un balcó de la casa que donava accés al carrer de Sant Roc. Aquesta angulació picada afavoreix la visió de l’espai i els punts de fuga, creats per la vista del carrer de l’Àngel (Taules Noves).

Impressiona encara veure com la majoria del casat de la ciutat estava per reformar, tanmateix com l’ús del porxo és utilitzat com a lloc públic-privat i zona de comerç quedant retratat a la part inferior esquerra,  amb els seus taulells arran de porxo i tota la mercaderia exposada, fins i tot sembla haver roba penjada de dues barres. 

Les zones porxades. La plaça de les Cols

La plaça de les Cols de Tortosa, va ser el centre econòmic, cultural, judicial, festiu i per tant neuràlgic de la ciutat fins la seva destrucció a l’any 1911.

La ciutat sempre ha buscat el sud, així és com cap al SXIV s’abandona l’antiga zona de mercadal al voltant de la porta de l’Assoc, per traslladar-lo, al que serà la plaça Major de la ciutat. I així va ser fins que cap el 1884 es construeix més al sud, el nou Mercat cobert municipal.

En quant a la toponímia de la plaça podem dir que fa clara referència a les funcions que en ella es portaven a terme, la plaça va dur els noms de plaça Major, del Mercat o de les Cols. Una referència clara a l’activitat comercial i dies de fira, molt sovint la fira sortia del recinte de la plaça i arribava fins al marge del riu.

És així com la majoria de places de mercat (del romànic mercatum), d’origen medieval van a ser els espais urbans que més noms acumulen.  A Tortosa un cop acabada l’activitat mercantil a la plaça, el nom va canviar, fins a l’actualitat anomenant-la: plaça de la Constitució.

Aquestes places en general, sempre van ser pols d’acumulació d’urbanitat a dins de la ciutat, amb la funció de Mercat. Per aquesta raó la majoria de cops s’anomenen Major o de Mercat. Aquests noms fan esment a dos conceptes  principals, un per ser el lloc preeminent (la plaça es sol situar a bell mig de la ciutat) i l’altre a l’activitat que desenvolupa, el mercat. Tot i així en el cas de Tortosa, el nom ens fa una referència més exacta (les Cols), ens indica l’especialització que tenia el mercat: les verdures d’horta. No és única a Catalunya, hi podem trobar diferents especialitats a diferents ciutats i places, com ara: la plaça del Gra, de l’Oli, del Blat, de les Verdures... Com també veurem que passa a Tortosa, altres places fan referència als elements urbans principals que hi tenen, com ara plaça de la Font o del Pou.

La plaça com més activa i principal, calia que fos més gran i més despullada. És el cas de Tortosa, la plaça se’ns presentava lliure d’obstacles. Els elements fixes com solen ser la font, abeuradors, pous, arbres o creus, són desplaçats a racons o altres llocs pròxims. A Tortosa, la regla general de la plaça de mercadal es complia a la perfecció: una plaça de terra batuda, en pendent per facilitar la seva neteja i sense cap element fix al seu mig, aquests seran desplaçats a una plaça secundaria: la plaça de laFont (actual Agustí Querol).

En quant a la zona porxada cal dir que aquestes es situaven als costats de ponent i de llevant. Aquests espais situats als laterals i facilitadors del comerç, eren els únics espais pavimentats de la plaça, on l’obrador s’obria al carrer per instal·lar les mercaderies.

A la foto de Borrell, encara hi podem veure, la continuació d’aquesta tradició. Al porxo de llevant i sota un rètol que sembla modernista hi podem veure un taulell portàtil, que aproxima el producte al llindar porxat.

La foto d’inicis de segle passat és realment rellevant, ja que ens mostra la configuració total de la plaça, amb les dues porxades i la seva plaça auxiliar (de la Font), aquesta sí totalment porxada. Tot i així la podem veure ja alliberada del volum de la font, ja que aquesta obra medieval, va ser desmuntada al 1885.

Altre aspecte que es pot posar en significació és la falta d’activitat, al voltant de les places. El MERCAT havia estat altre cop traslladat cap al sud de la ciutat. Desplaçat el centre neuràlgic altre cop quedant les zones de mercat d’època medieval, sense la seva principal activitat. 

L'Avinguda vista per Daufi

No és una fotografia gaire antiga però si molt maca de mostrar. A ella veiem una Avinguda força canviada de com la coneguem actualment o potser no tant, exceptuant els cotxes.

Feta per Daufí, hi destaca la gran mola del Mercat en perspectiva. Fotografia trobada a la xarxa.

Els urinaris públics de Tortosa calcats als de Tarragona

A vegades ens pensem que som únics, que tot allò que tenim esta fet per un lloc i per a cap altre. Els urinaris públics de Tortosa.

Tot i així el pragmatisme ens sobrepassa.

Llegint notícies, fets... sobre la construcció i ubicació dels urinaris públics a la dècada dels anys 20 en Tortosa, res fa pensar que aquestes estructures ja havien estat a utilitzats i fetes servir, a altra ciutat.

El fet ve donat per l’arquitecte municipal: Pau Monguió.

Abans de ser-ho de la ciutat de l’Ebre, ja  havia estat a Tarragona com arquitecte municipal i allí ja va instal·lar urinaris que posteriorment traslladarà a Tortosa fent uns mínims canvis, semblen decoratius fixeu-vos amb els sostres, que es poden observar molt bé comparant les fotografies de la Rambla Nova i el situat a la façana sud del Mercat.

Sobre aquest fet ens avisa Valentí Pons que escriu un bloc sobre Modernisme i els companys de Tarragona Antiga ens faciliten les fotografies dels urinaris públics. La fotografia de l’urinari de Tortosa la podem compartir gràcies a la col·laboració dels gestors del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

Urinaris públics de Tortosa.

Si parlem del control de les miccions a la ciutat la cosa ve d’antic. Tot just a l’entrada de la catedral pel portal de l’Olivera i trobarem “NINGV SEORINE EN AQVEST LLOCH PER SER SAGRAT SOTS PENA DE EXCOMUNICACIO”, una inscripció que actualment ens fa gràcia i ens trau algun coloret, però que ens demostra la problemàtica de les ciutats per controlar les urgències urinàries, fins i tot en espais de culte. Veritablement un tresor fet inscripció. 

Quan les ciutats eren boniques.

Tot i que actualment segurament vivim infinitament millor que fa cent anys, veure aquestes fotos ens demostra com aquella societat s’esforçava per dignificar aspectes tan primaris com fer pipí. Els urinaris de Tortosa van arribar tard en comparació a altres ciutats d’Europa, però el seu disseny com en altres ciutats ens demostra que col·locar alguna cosa al carrer era important i l’esforç per a que resultés agradable i en harmonia amb la resta, gran. Aquest mobiliari urbà amb una finalitat tan peculiar es va situar a una de les zones de més moviment i llavors allunyada dels habitatges: el Mercat i les zones de càrrega i descàrrega del moll fluvial. Sempre van ser d’ús masculí, com si les dames de l’època no tinguessin problemes de contenció, tot i així cal tenir en compte que el paper de la dona i no fa tant va ser molt secundari, molt segur ni es pensaria amb la problemàtica, molt segurament elles ho resolien pixant baix la falda.

El 1907 és quan es planteja l’estudi d’uns urinaris vers la problemàtica, el lloc com hem dit abans: el Mercat. La gent que treballava i comerciava allà difícilment podia fer les seves necessitats a recer de les mirades, a no ser que fos al riu.

La premsa local és una mina i tot just aquell any començava a calfar motors envers aquesta necessitat: “Es de urgente necesidad la construcción de varios urinarios o columnas giratorias, para evitar el espectáculo antihigienico y antiestético que ofrecen muchas calles”. Les fotos ja tenen això, ens evoquen el més bucòlic i sempre deixem de costat el més terrenal: les olors, els sorolls... No es fa difícil pensar en el tuf de la ciutat: un espai gairebé sense clavegueres, aigua corrent, la convivència d’animals i persones...

L’edifici del Mercat disposava d’escusats però aquets no garantien la salubritat suficient, per a un edifici que servia per abastir ciutat i territori d’aliments. Per aquesta raó els responsables del Mercat es posen en contacte amb l’arquitecte Pau Mongió i Segura, per l’estudi dels urinaris. Encara estem al 1907 i l’arquitecte proposa fer una assaig prop de l’edifici del Mercat, un artefacte giratori que descarregava aigua cada dos o tres hores d’una cisterna superior, però per a portar a cap aquest embrió, del fabulós disseny del urinari, calia l’aprovació del senyor batlle de torn. Cosa que no passarà fins al 1923, quinze anys després.

Mentre, la premsa de tant en tant, remou el tema dels urinaris, és així com a l’any 1914 hi trobem: “Tan pronto como se construyan los dos urinarios que se proyectan detrás del Mercado, se suprimirán los retretes del interior de aquel recinto, con lo cual ganará la higiene de aquel edifició y tendrá Tortosa lo que no había tenido hasta ahora: recipientes urinarios para el público, mejora que deberá al digno alcalde de nuestro querido amigo D. Joaquin Homedes”.

Finalment arriba el 1923 moment en que s’inaugura el primer dels dos urinaris que es col·locaran al costat riu del Mercat. El primer en ser estrenat va ser el de la façana nord el més proper a la ciutat tot just al costat del transformador de La Canadiense.

Una estructura metàl·lica de planta octogonal amb accés per un dels seus costats. Els laterals exteriors permetien la fixació de publicitat, mentre a l’interior donaven intimitat a les set places on orinar. De tot el conjunt el més destacat és la seva coronació amb la coberta estrellada amb 16 vèrtexs arrodonits, buscant la corba tan modernista i la decorada amb motius orgànics amb la torreta amb frontons escalonats on es situava la cisterna. Tot el conjunt mostra respiradors per evitar les ferums de l’orina, destacant els quatre de la part superior decorats amb una reixa. A més l’urinari estava il·luminat i tenia aigua corrent, posteriorment va ser instal·lat el segon urinari a la façana sud.

Tot i així aquests espais sempre van generar certa controvèrsia i dificultats per encaixar en els hàbits de la ciutadania. A Barcelona a principis de segle van ser utilitzats per atacs terroristes, com al de la Rambla de les Flors on es van col·locar bombes, i amb el temps van esdevenir punts de contacte entre homosexuals i on practicar l’exhibicionisme, guanyant molt mala fama entre la societat i ràpidament desmantellats i retirats del carrer. Molt possiblement cap d’aquets casos van ocórrer a la ciutat de l’Ebre, però altre cop la premsa local treu punta del seu ús: “Varias veces hemos presenciado, con la obligada repugnancia, que algunos individuos de determinada clase de la sociedad, creyendo encontrarse en pleno despoblado, salen de los urinarios del Mercado, olvidándose de aquella decente llamada: caballeros, abrocharse. Rogamos, por tanto, al alguacil del Mercado vigile dichos lugares, no excusados, sino bien públicos, y haga respectar la moral y las buenas costumbres”. És l’any 1924, sols feia un de la seva existència i ja està clar que aquells d’alta classe i bona moral, no feien massa ús dels mingitoris.

Els anys van passant i els temps evolucionant. Fent un salt, ens traslladem als anys de la República, on els urinaris encara devien funcionar però no eren de bon grat pel senyor Llasat, president de la Minoria Tradicionalista, és l’any 1934. On a una entrevista amb el senyor Alcalde de la ciutat, li transmet: “... en el sitio que ocupan los urinarios públicos, sean construídos, al igual que en otras poblaciones de importància semejante a la nuestra, unos retretes subterráneos destinados uno a hombres (i ara si, la dona, forma part activa de la societat) y otro a mujeres, y que además de evitar la carència de condiciones higiénicas de los actuales, constituirían una mejora que el público en todo momento ha de ver con agrado”.

En part el senyor Llasat tenia raó, després d’onze anys d’ús aquells urinaris ja no estarien per a massa trots i la ciutat pel seu dinamisme requeria d’unes noves instal·lacions, on els dos sexes poguessin fer les seves necessitats. Però va arribar la guerra i ho va espatllar tot, fins i tot el tema de les aigües menors i els banys públics.

La ciutat mai recuperarà el dinamisme anterior a la Guerra Civil i per tant mai va tornar a plantejar la construcció de banys públics en aquest indret, va ser com si la ciutat minvés. Tot i així, al que a banys públics respecta, la ciutat conserva els situats al Parc (gairebé sempre tancats) molt propers a la comissaria de la Policia Nacional.

El Mercat al 1907

Interior del Mercat, un cop retirades les aigües de la riuada del novembre del 1907, una de les més grans i recordades a la ciutat de Tortosa. Fotografies de Ramon Borrell i Codorniu, publicades a la Il·lustració Catalana, el mateix any.

Cal observar com llavors l’edifici era diàfan i no hi estaven construïdes les parades comercials organitzades amb illes i carrers com actualment. La fotografia no té gaire qualitat, però a ella es pot observar el sistema d’enllumenat del mercat amb fanals als laterals, a sobre de les casetes situades entre els contraforts de la nau.

El pati del Govern Militar

Tortosa com a centre administratiu del territori va acollir determinades administracions, entre elles el govern militar, dirigida per corregidor o governador representant del govern, per tant la màxima autoritat de la ciutat en àmbits militars i judicials. Una administració que jugarà un paper molt actiu a la ciutat al voltant dels conflictes carlistes del segle XIX.

És l’any 1848 quan el gremi de la guerra s’instal·la a l’edifici medieval de la llotja. Aquest edifici, que va començar a bastir-se al SXIV, perd totalment la funció inicial per a passar a ser magatzem d’artilleria i dependències de la mateixa comandància. És així com podem veure que les diferents dependències de l’edifici medieval són reutilitzades, com és el pati, i es basteixen altres de nova planta com podem veure en alguna foto.

Veritablement podem afirmar poca cosa del pati, però molt possiblement correspongui a les zones dels pallols, és a dir, una zona empedrada on es deixava el blat porgar i tancats per un mur per evitar furts. Dels quals l’edifici cap al 1420 ja en tenia de dos tipus: a l’aire lliure i coberts, segons els estudis de J. Vidal, però sobre la fisonomia i el desenvolupament de l’edifici gòtic, parlarem en altre moment. Com podem veure a la foto d’inicis del segle passat, el pati estava encarat al riu ornamentat per una balustrada i al darrere del casalot del Govern Militar que tenia el seu accés principal al abans nomenat carrer Llotja, que actualment és l’avinguda.

Al fragment de la postal editada per Àngel Toldrà i Viazo, hi podem veure l’activitat de la zona, i el lateral del casalot del Govern Militar, que s’enfrontava a la façana nord del Mercat. Plaça que llavors es coneix amb el nom de la Pau, perdurant fins a l’actualitat, i que anteriorment per la proximitat de la seu del gremi de la guerra, es va conèixer amb el nom de la plaça d’Armes.

Si fem una ampliació de la vista de la zona, com fa Ramon Borrell, situant-se dalt del campanar del Roser, podem veure l’edificació completa a l’esquerra de la imatge. És l’any 1915 aproximadament i l’edificació ja restaria prou abandonada i deteriorada. Tortosa en deixar de ser capital de província perdrà aquesta institució militar fins que tot el conjunt serà enderrocat i sols es traslladarà una part del mateix al parc on encara es conserva des del 1932.

Tortosa bombardejada, la ciutat esborrada

Que Tortosa no entri en el gran llistat de les ciutats bombardejades es deu a la idiosincràsia d’ella mateixa i de la seva gent. Tenien un factor a favor seu important, el camp obert molt pròxim i la gran quantitat de casetes de camp o pagués que poblen el seu territori i que van servir de veritables refugis per a la població civil.

Amb la Guerra Civil entra en joc una nova manera de fer la guerra i de lluitar,  tant al front com a la rereguarda, la població civil passa a ser el nou blanc dels agressors. A Catalunya moren un total de 5500 persones, sols a Barcelona moriran 2500 a causa dels bombardejos de l’aviació italiana i alemanya, en el conjunt del territori republicà es supera la xifra de 12000 morts.

A la ciutat de Tortosa la xifra de morts a causa de les bombes arriba fins als 65 en un total de 16 bombardejos compresos entre la nit del 23/2/37 i el 10/7/38, sense contar tots aquells derivats de la Batalla de l’Ebre, uns 36.000 contant els dels dos bàndols.

El primer bombardeig que pateix el territori és el 23 de febrer de 1937 de la Legión Cóndor, a la població de Flix, atacant la fàbrica d’Horatita. Aquell mateix vespre les bombes cauran a la Simpàtica, sense causar morts, sols era un avís del que venia. València havia estat bombardejada el 13 de gener del mateix any i Barcelona uns dies abans el 13 de febrer, des de llavors la por s’instal·larà a tota la vesant mediterrània.

I és així com es descrivia inicialment els objectius de l’aviació: atacar fabriques, línies de comunicació, centres de producció, d’abastiment, destrucció d’arsenals i de materials de guerra, però aviat l’estratègia canviaria i els sublevats a la República acompanyats de l’Aviazione Legionaria (764 avions) i l’alemanya Die Legión Cóndor (277 avions), encararan l’estratègia cap a la població civil. Una població allunyada del front i que sols coneixia la guerra per les notícies, els refugiats, la gana i els ferits del front..., ara tindran la batalla dins de casa i sobre ells es provaran nous armaments i una nova tecnologia, encarada cara la guerra que gestava el III Reich.

La societat civil comença ser el blanc més efectiu de la guerra, gent que patia atacs nocturns aconseguint fragmentar-la, desmoralitzar-la i sobretot destruir-la. Arribant al seu màxim apogeu al març del 1938, sobretot sobre la ciutat de Barcelona, el mateix Franco demana que s’aturin aquets bombardeigs per evitar reaccions internacionals en contra. Aquell mateix mes també serà el més crític sobre la ciutat de l’Ebre amb quatre bombardejos de l’aviació italiana (dels trimotors Savoia S-79) causaran 34 morts, més de la meitat del total.

Tortosa; cruïlla, a mitan camí entre Barcelona i València, un punt clau de comunicacions entre les dues ciutats més importants de la rereguarda i important punt estratègic i militar, després d’aquell primer bombardeig  la població viurà pendent de les sirenes i els sorolls dels avions que no sols bombardejaven, sinó que també realitzaven vols de reconeixement.

Com hem dit al principi, els seus habitants contaven amb el camp i els afores plenes de cases com el principal aliat i la ciutat s’anà buidant de gent, buscant més seguretat. Això va fer que Tortosa no formi part de la llista de ciutats on les morts foren més sagnats com Lleida, Granollers, Badalona, Barcelona,... però sí s’assolia un dels principals objectius dels agressors feixistes, la fragmentació de la ciutadania i la seva desmoralització, aspecte que es feu molt evident a partir del 18 d’abril del 1938, en què el riu passa a ser front de guerra i les famílies quedaran partides i sense una possible comunicació. Uns a la riba dreta i altres a l’esquerra, tot just com els ideals que es batien.

La ciutat és totalment evacuada el 12 d’abril del 1938 i sols els militars atrinxerats a la riba esquerra, comandats per Líster, habitaran la ciutat de Tortosa. És llavors quan els bombardejos s’allunyen del casc urbà.

Cronologia del bombardejos sobre la ciutat de Tortosa. Per a realitzar-la ens basem amb la relació que fa Josep Subirats Piñana al seu llibre: Tortosa, front de guerra. Hi trobarem el número del bombardeig, l’hora (si la determina), la zona (si la determina) i els morts causants.

1. 23 de febrer del 1937. 23:30h. La Simpàtica. 0 morts.
2. 22 de març del 1937. 20:00h. Pont del Ferrocarril, carrer Marqués de Bellet, Eixample. 11 morts.
3. 5 d’abril del 1937. 4:00 vol de reconeixement, 4:30. Carrer Cervantes, Riu, Ferrocarrils. 0 morts.
4. 23 de juliol del 1937. 20:45. Barri de Pescadors, Llotja, Hotel París, licors Ismael Homedes. 8 morts i 40 ferits.
5. 30 d’agost del 1937. 19:45. Afores i Riu. 0 morts.
6. 9 de març del 1938. Foto gencat. 18 morts.
7. 15 de març del 1938. Foto gencat. 2 morts.
8. 16 de març del 1938. Foto gencat. 12 morts. També es bombardejada Amposta.
9. 21 de març del 1938. 2 morts.
10. 2 d’abril del 1938. 1 mort.
11. 7 d’abril del 1938. 5 morts.

12. 9 d’abril del 1938. 1 mort.

13. 13 d’abril del 1938. Observatori del Ebre. 1 mort.

18 d’abril del 1938. La ciutat queda dividida en dues parts. Voladura dels ponts sobre l’Ebre.

14. 12 de maig del 1938. 4 morts.

15. 2 de juliol del 1938. 0 morts.

16. 10 de juliol del 1938. La Cava. 0 morts. Llavors formava part de la ciutat.

17. 25 de juliol del 1938 fins al 17 de novembre, es desenvolupa la Batalla de l’Ebre.

Entre els dies 15 i 17 de desembre del 1938. El Perelló. 40 morts. Incloc aquesta dada, ja que llavors el Perelló albergava l’Ajuntament de Tortosa i l’abastiment a la població disseminada.

18. 13 de gener del 1939. Tortosa cau en mans dels franquistes.

En general la direcció dels vols de l’aviació feia de sud a nord, però també de sud-est a nord-oest. Castigant gairebé sempre les mateixes zones, com era tota la façana fluvial, l’eixample, el castell, l’estació de ferrocarrils, els ponts, arribant fins i tot a esborrar del mapa tot un barri: el dels Pescadors. També objectiu principal eren aquells edificis de la ciutat que tenien un gran volum com les esglésies, ja que aquestes podien albergar magatzems de material de guerra.

És així com tota la part de la riba esquerra del riu, és a dir l’actual zona de l’Avinguda de la Generalitat, des del Pont de Pedra fins al Parc, va quedar impracticable, tot ensorrat i ple de runa. A la següent fotografia carrer la Sang, actualment Avinguda Generalitat.

Cid Mulet descriu així la ciutat que va trobar al juny del 1938: “Ni una veu, ni una ombra que ens anunciés que, malgrat la guerra, allò era un poble viu. Tot era silenci, soledat i tenebres al voltant nostre.”

Si voleu veure més imatges relacionades amb els bombardejos sobre la ciutat premeu aquest enllaç.

L'hostal dels Cugat.

Dir que d’aquell hostal vora riu no queda res seria del tot incert, Tortosa sempre deixa veure alguna part del passat. Amb l’afany d’esborrar ràpid, sempre es deixa alguna cosa.

Uns  blocs de pedra rogencs de la cantera tortosina, que reben el sol escalfant-los i mostrant la seva bellesa centenària. Ara reconvertits en aparadors de botiga, dues portes per on passar carro i animals que donaven accés a les quadres, carruatges plens de gènere vingut fins i tot de Benicarló. Llavors no cal pensar sols en un hostal ple de vida, sinó també en una ciutat que capitalitzava tot el territori. Situat a la vora del nou pont de l’Estat i que abans havia estat veí del Roser, configurant la part central de la façana fluvial i fent cantonada amb el carrer Botigues de la Sal.

Un edifici de tres plantes amb grans balcons al riu, per Botigues s’entrava per una petita escala fosca i empinada. A la primera planta la cuina tot just al nivell de la rampa i la resta de plantes plenes de cambres per als hostatges. “Ma mare no volia que ens donessin cafè, la meva iaia i Xon replicaven que l’anís era bo per la panxa, - el cafè amb un poc d’anís el podien prendre els xiquets, i llavors el bevíem. Després em veig colgada al banc de la sala obscura, amb tot ballant mobles i cuina econòmica al meu voltant”. Així és com evoca Mary Cugat la cuina i la vida d’aquell hostal, la casa dels seus avis.

Aquesta entrada està basada amb els seus escrits sobre l’hostal Espanya, la seva família i el sentiment de pèrdua. I al mateix temps dedicada a Mary Cugat, ja que sempre ha mostrat compromís per aquest petit projecte i col·laboració a més d’una participació activa. Una història realment captivadora que sempre hem pensat en portar-la a Tortosa Antiga per exemplificant d'una època, per franca, humil i dura, però sobretot didàctica: uns fets ja tan universals vists de primera mà.

Els escrits francament recomanables del seu bloc: Le bloc de Maririu, continuen descrivint com era aquell edifici, entre altres coses les habitacions prohibides i entre elles el saló del forat, no era altra cosa que el menjador de l’hostal on el seu iaio Pepe llegia el diari. Durant la Guerra Civil, la ubicació tant estratègica de la casa va fer que caigués una bomba, deixant un gran forat al mig que calia vorejar per arribar fins al balcó, on un dia el seu iaio li va ensenyar La Vanguardia, unes fotografies  d’homes i li va dir senyalant la del Papa Pío XII –és un fill de puta, recorda-te’n tota la vida i senyalant als altres tres va dir: -este és Stalin ens ajuda durant la guerra, aquest Roosevelt es portà decentment, aquet Churchill també un fill de puta. Com bé diu Mary la seva vida i de la seva família durant la guerra i posteriorment era pura sang.

Com sempre ens recorda quant ens envia fotos dels seus pares, és per ensenyar-nos el que van patir, no sols per ser perdedors d’una creuada feixista, sinó per perdre allò que més val i que és el primer que desfà una guerra: la vida.

El seu pare Juan Cugat comissari polític durant la guerra (a la fotografia vestit de soldat republicà i retratat a València a l’any 1938), un cop acabada va estar presoner a la Punxa de Tarragona (una església reconvertida en presó, a Tortosa la funció de garjola la va fer el convent de la Puríssima al carrer Montcada). Un presoner polític fins a l’agost de 1942. A la Tortosa rebentada aquells anys no van ser tampoc fàcils, Mary ens relata el comportament de les monges Teresianes. Castigada i arrossegada pel col·legi per no haver anat a missa, amb un rètol en castellà “no ha ido a misa”, mentre les seves companyes igual de nenes feien les banyes del dimoni, com ella escriu “Era hija de rojo, el demonio. Sentía encima de mí la masa negra triumfante y no habia más remedio que la aparente sumisión”.

Evidentment la ciutat ja no era la mateixa del 1936, ni físicament ni moralment. Un exemple d’aquesta situació en la transcriu en el fet d’anar a comprar a casa Canivell, una botiga d’ultramarins a la plaça de l’Àngel, ella la recorda esplèndida, amb vidrieres, modernista, armaris plens, que per a una xiqueta era espectacular tot i ser a la postguerra. La seva iaia li comentava que la tractaven com abans de la guerra encara que sabien que no tenia els mateixos possibles.

La ciutat i la població per una part ressentida i per l’altra represaliada, anava refent-se però de manera desigual i desequilibrada.

Davant la impossibilitat de pagar els estralls causat per les bombes, a les famílies vençudes no els quedava altra que vendre les seves propietats als vencedors que si rebien la indemnització, així és com ens explica la desaparició de l’Hostal i altres de les propietats que llavors tenia la família: “Me divierte ver como se las arreglaron los Nuevos dueños para hacer de las grandes puertas del Hostal escaparates. Los miro con la superioridad que debe sentir la piedra picada, de ángulos labrados, al ver a su lado el aglomerado artificial al que llaman terrasso.”

Sols quedava l’exili a París.  Fotografia del vagó de tren que van ocupar a l’estació de Tortosa.

La gran vista de Tortosa

Una de les imatges més representativa de la ciutat.

La foto ens porta cap als anys 10 del segle passat, tot just cent anys després, tot i els grans canvis soferts l’entorn urbà retratat continua mostrant-se grandiós i espectacular envoltat de la vall de l’Ebre i el massís del Port.

Realitzada des del Castell de Sant Joan o la Suda, ens mostra el sostre de la Seu tortosina amb tot el seu esplendor, l’entramat de teules en pendents i el sistema constructiu de contraforts sense pinacles i arcbotants de la girola.

Més  enllà la làmina platejada del riu travessada pels tres ponts i al seu costat l’altra “catedral” de la ciutat. Una seu profana, cívica, consagrada al comerç i el negoci. L’edifici que desafia a la Seu: el Mercat.

En contrast aquets volums horitzontals l’esveltesa del campanar del Roser a Ferreries, abans de la seva mutilació a la riba de la dreta. 

La reconstrucció del Pont de l’Estat, I

Aquesta construcció va ser la prioritat un cop acabada la Guerra Civil. Tot i la dificultat de l’època, l’any 1940 va ser refet el pont del Ferrocarril i a l’any següent arribarà a Tortosa el primer tren de la Val-de-Zafan. Cal tenir present que els tres ponts de Tortosa van ser dinamitats per evitar l’avanç de les tropes feixistes per les tropes republicanes l’any 1938.

La reconstrucció pròpiament dita la va portar a terme la Dirección General de Regiones Devastadas, amb la col·laboració de l’Ajuntament llavors governat per una Gestora Municipal, sent el cap Dr. Recadero Loscos i altres gestors com Joaquín Angela, Juan Colomé, Julià Falomir i Agustí Morera, comissió nomenada el 18 de gener de 1939.

En quant als ponts de trànsit rodat i de vianants, la Comissió Gestora es va mostrar interessada en reconstruir el Pont de l’Estat, deixant el de la Cinta de banda, ja que la seva propietat era particular llavors, i per tant mai fou reconstruït. Els seus propietaris (Banc de Tortosa) van demanar un pressupost molt elevat per reconstruir-lo, l’Ajuntament i DGRD no el van finançar mai.

El pont de l’Estat nou, va ser projectat per E, Torroja i inaugurat l’any 1941 el quatre d’abril amb la presència del ministre d’Obres Públiques Alfonso Peña Boeuf, del règim feixista, al mateix emplaçament de l’antic pont, tot i saber la inconveniència del lloc a causa del coll d'ampolla que es crea a l’Avinguda de la Generalitat.

Amb la no-construcció de la passarel·la o pont de la Cinta, la ciutat patirà fins a l’actualitat diferents mancances de connexió entre les dues ribes, que es posa de manifest especialment al centre històric de la ciutat, ja que la mobilitat rodada s’ha facilitat més al sud i les noves expansions urbanes.

Així doncs a les fotos s’observa l’evolució constructiva durant aquell any dur de postguerra, 1940, malauradament no som enginyers i no podrem comentar el procés constructiu, però si veurem quin va ser l’estat de la ciutat desprès del conflicte a través del nou pont i com mitjançant grues, carrils, bastides, ferros, bigues, corrioles, tensors... el Pont de l’Estat de la postguerra s’anirà bastint.

Inici de la construcció del pont, a sobre de la biga es veu un home que encaixa amb la fisonomia de l'enginyer Torroja. 

Fotografia presa a la riba de Ferreries com totes les altres, on es veu l'estructura de pilars i la proporció de l'estructura amb les persones, a més a la part inferior a la dreta es pot veure un home travessant el riu per la passarel·la provisional que va funcionar durant aquells anys.

Aquesta foto ens dóna la vista contrària i en ella podem veure la part sud de la façana fluvial de la riba de la dreta, es fa palès els desperfectes de les cases i el Mercat, que ha quedat parcialment sense sostre.

Les fotos han estat cedides per Ignacio Irazuzta Ugarte.

La destrossa decorativa del Mercat

A la foto presa des de la plaça de la Pau, podem veure la façana nord de l’edifici civil més representatiu de la ciutat durant la postguerra. A la Guerra Civil, la ciutat va ser fortament castigada i destruïda, tot i així el gran volum del Mercat no va patir grans danys.

En formar part del sistema defensiu (cal recordar que lo riu va fer de frontera del camp de batalla), la metralla impactada als murs va fer que en gran part l’estucat exterior i la decoració exterior quedés danyada.

Per sort no va ser tocat per cap bomba, ja que llavors els destructors de Las Regiones Desvastadas, no haguéssin dubtat en ensorrar-lo com van fer en tants altres edificis de la ciutat. El 1941 amb els projectes de “reconstrucció”, el Mercat perdrà tot el seu programa decoratiu, ric en color, provocat per el contrast entre el totxo vist i estucat, els sòcols de pedra i les cobertes de teula, amb ritmes verticals i horitzontals afavorits per les obertures de les finestres, a més de les arcades i semicircumferències en les façanes frontals, que segueixen l’estètica de l’alternança de dovelles a la manera de la Mesquita de Còrdova. En quant a la figuració decorativa, aquesta es situava a la part superior dels contraforts i a les façanes nord i sud on queden presidides per l’escut de la ciutat.

Tal vegada per la ineptitud, ignorància o simplement pel fet d'abaratir tant en diners com en el sentit cultural a la ciutadania, els del règim feixista van decidir reduir el Mercat a un concepte pla, monocrom i poc  representatiu del seu esperit inicial.

Fotografia d’inicis de segle XX, pressa a l’actual plaça Barcelona on es pot apreciar tot el seu programa decoratiu, si punxeu aquí podreu veure una foto on s’observa en detall la decoració de les façanes laterals.

Gegants i nans

Part del seguici festiu de la ciutat, a una postal turística dels anys 70, a la vora del Mercat.

Panoràmica entre ponts

La façana fluvial de Tortosa amb tot el seu esplendor a principis del segle XX, fotografia presa des de Ferreries (Raval de la Creu); entre el pont de la Cinta i el pont de l’Estat.





1/Església i Convent del Miracle. 2/Castell de la Suda. 3/Catedral. 4/Palau Episcopal. 5/Punta de la cúpula de l’església de la Reparació. 6/Casa de la Generalitat o duana. 7/ Quarters. 8/ Sitjar. 9/Palau Oliver de Boteller. 10/Barri de Pescadors. 11/Llotja i edificis del complex. 12/Mercat. 13/ Parc municipal. 14/Pont del ferrocarril. 15/ Pont de l’Estat. 16/ Riba de Ferreries, amb rais. 17/ Voltes de la Peixateria, desembocadura de la Vall. 18/Muleta al riu Ebre. 19/ Pont de peatge de la Cinta.


Tres detalls de la panoràmica desplegable de la façana fluvial de Tortosa.
Imatges compartides per JM Faiges Albiol

Imatges de riuada

Aquestes imatges pertanyen a la riuada del gener del 1961, ens arriben de mans d’un gran col•laborador que vol mantenir l’anonimat, tant de l’autor de les fotografies com el seu. Les imatges de les riuades a Tortosa tenen molts significants, per una banda hi veiem la ciutat, la gent com reacciona amb la pujada i les accions relacionades a la inundació de la ciutat.


El passatge que dóna accés a la plaça Espanya llavors gairebé nova, parcialment inundat i transitat per una colla de seminaristes, ben rapats amb el barret i la faixa blava cenyint la cintura.






Tota una seqüència de com rescatar un tractor a les portes del Banc Central de Tortosa, però no sols això, les edificacions adjacents: el mercat del peix al fons, amb els venedors de les parades al porxo mirant l’activitat dels dos tractors i el Mercat amb la seva arquitectura imponent.




Amb aquestes imatges agafades al llarg de l’Avinguda es veu com circulaven encara camions, tractors,... les botigues, el mercat, personatges si més no singulars als nostres ulls que convivien amb el riu i els seus desitjos.

Foto aèria, anys 20.

Fotografia enviada per Joan Ramírez que acompanya amb el següent text: Esta foto l'he tret d’un retall del "DIARI DE BARCELONA" de l’època. No hi ha data però segurament està feta entre els anys 1926-29, doncs en primer terme es veu el col•legi de les Teresianes encara en construcció. He d’agrair la donació a l’amic Donato Gómez.

Riuada del 61

Imatge de la riuada del 61 a la zona de l'avinguda de la Generalitat, llavors del Generalíssin. Enfront del Mercat.

Carros i tartanes al Mercat

El Mercat en plena activitat, envoltat de carros, tartanes i traginers que s'ajunten en grups per xarrar a l'espera d'un encàrrec o passatgers a la Plaça de la Pau. Fotografia de mitjans de S.XX.
Postal d'edicions Arribas.

El riu per l'Avinguda

Riuada del 1961.
Avinguda de la Generalitat, vista des dels terrats i a nivell de l'aigua. Amb els comerços de l'època que molts encara perduren.

Fotografies enviades per Josep Maria Faiges Albiol.

El mercat i la riuada del 61

Riuada del 61.
Fotografies del mercat, enviades per Joan Ramírez. La segona presa des del passatge que dóna a la plaça d'Espanya on està l'actual Ajuntament.