Literatura amb trets autobiogràfics - Marta Marín-Dòmine. Sergi Pàmies.

 Enguany la guardonada escriptora Marta Marín-Dòmine ha escrit la seva segona novel·la sobre Males filles i males mares que va ser també guardonada amb el Premi Sant Joan 2023 de Literatura. Encara no l'he llegit i ja en parlaré si arriba l'ocasió. El que si puc dir és que arran d'això, vaig fer una relectura de la primera novel·la de l'any 2019 i que no havia comentat en aquest blog.

És molt clara la inspiració d'aquest relat, fent esment de les vivències personals de l'autora, en relació al coneixement familiar dels exilis de la seva família paterna per esdeveniments bèl·lics del segle XX. 

En la seva qualitat de professora de literatura, escriptora, i traductora entre d'altres, va fer que prengués consciència de la seva facilitat de fer maletes per traslladar-se d'un lloc a l'altre, i va voler analitzar aquesta fal·lera per moure's, trobant-la potser en les seves arrels arran dels relats que el seu pare li havia transmès de quan era infant, al que adorava i l'unia una estreta relació. Això va fer que aquestes reflexions les posés en forma de novel·la amb el títol de "Fugir era el més bell que teníem."

Trobem en aquest llibre un homenatge a aquell pare que va llegar a una filla, la Marta Marín-Dòmine, el record de la memòria històrica de les seves anades i vingudes de França a Barcelona quan era un infant fugint de la Guerra Civil, i que ella va voler buscar a base d'anar resseguint els llocs que van trepitjar els seus pares i avis exiliats, per fer-se una idea de la vida que li va tocar viure a un infant de pocs anys.

Els capítols es van alternant amb esdeveniments familiars i situacions personals de l'autora, a la recerca d'aquest acte de reconeixement d'uns fets que continuen amb qui els va viure en la memòria dels altres, i que sap transmetre'ls per mitjà de l'escriptura amb una excel·lent prosa, la qual convida a situar-te en uns anys grisos de guerra i post-guerra que val la pena conèixer de primera ma, per qui per sort no els ha pogut viure de prop.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb: 

Premi Joaquim Amat-Piniella 2020

Premi Ciutat de Barcelona 2019, i

Menció especial del Premi Llibreter 2019.

***

 

Sergi Pàmies ens ha tornat a complaure amb els seus contes irònics, enginyosos i tendres per mitjà del seu llibre titulat  

"A les dues seran les tres".

Ja és difícil escriure històries curtes que en poques pàgines es pugui dir tot el que la eloqüència et frena, i més quan es vol mostrar una part autobiogràfica perquè el lector vagi deduint-ne alguns detalls. La veu de Sergi Pàmies la sents a través dels seus escrits. El seu estil no decau i és inconfusible amb domini total de l'equilibri entre fantasia i realitat. La seva narrativa sempre és benvinguda a casa.

***

El plaer de narrar

Un any més la Setmana del Llibre en Català a Barcelona, després de l'agost tradicionalment vacacional, ens recorda que el cicle dels esdeveniments literaris torna a començar i ens mou cap a l'aparador d'editors i escriptors que exposen els seus treballs, alguns dels quals acabats de gestar per a l'ocasió, com en la Diada de Sant Jordi o dins les Festes de Nadal. El cuquet comprador torna a moure's i sempre et diu a cau d'orella que hi han algunes novetats interessants, la qual cosa fa que acabis caient en la temptació.

Sergi Pàmies ha estat un dels protagonistes de la Setmana amb el seu recull de contes.

Realment ens ha seduït amb els seus relats. És dificil parlar de les persones que et van concebre, i entenc que s'ha d'haver reflexionat força abans d'emetre conclusions que han esdevingut vitals per la nostra personalitat. Ell sap combinar amb fina ironia i estimació, aquestes narracions amb la seva gran capacitat literària de saber transmetre vivències de la seva pròpia existència, sabent que encara tenim a la nostra memòria col·lectiva uns progenitors que van ser protagonistes de fets importants de la nostra recent Història de la Guerra Civil.

L'Art de portar gavardina, és un art, si, però un art també és el saber construir uns relats emotius amb capacitat de narrar amb plaer i talent unes històries imaginades o viscudes que fan gaudir al lector d'una bona literatura.

..I que quan passi davant d'un aparador, em miraré de cua d'ull i tornaré e constatar el que ja sé. Que encara que m'hi esforci, mai no sabré portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare. [sic]

***

Amb ganes de voler-ne més

Ahir em vaig acomiadar del Club de Lectura ja que no podré ser-hi present en la última sessió que serà el proper mes de juny, doncs possiblement seré fora en aquelles dates. Han estat tres anys d'una experiència molt positiva i m'he quedat amb ganes de voler-ne més. Els més veterans ja no podrem seguir, atès que tothom hi te dret i malauradament no podem agafar-nos a la cadira, ja que la Biblioteca ha de fer feina per tothom, i, és una bona feina la que estant fent, a tots els nivells, tant pels grans com pels petits.

De totes maneres, podria ser que tinguéssim una nova oportunitat de seguir, d'acord amb una suposada iniciativa de la Jaume Fuster, que fins el nou curs no es podrà fer patent. Així doncs, esperarem.


El comentari del llibre d'ahir van ser els contes d'en Sergi Pàmies publicats el 2006 sota el títol de Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Ja l'havia llegit en el seu dia, però sembla mentida com s'arriben a oblidar els contes, per això val la pena rellegir els llibres i més quan pots comentar-los amb altra gent. Hem tingut una conductora/animadora amb una gran personalitat, molt creativa, enamorada de la lectura i que ens ha fet jugar i descobrir autors que amb timidesa treuen el nas en el gran "mercat llibreter", i que són artesans de l'escriptura com pot ser en Eduard Màrquez, que vam tenir el goig de poder compartir amb ell un parell d'hores la setmana passada, arran d'haver llegit el seu llibre El Silenci dels arbres, i que comparteixo plenament la ressenya que en va fer divendres dia 8 de maig la blogaire El racó de la Solsida sobre aquesta novel·la. Tal com vaig comentar a aquesta blogaire, ens va impressionar el seu "savoir faire". Amb pels i senyals ens va explicar tota la "maquinaria" que va emprar per escriure la novel·la. És un gran escriptor i gairebé res vam haver de preguntar-li , ja que ens va donar tota mena de respostes abans de que poguéssim fer-ho.

Continuarem llegint, val la pena!




***