"Lletraferit 2.0" [I adéu a l'Informatiu]

Com he fet pràcticament sempre des que vaig començar a col·laborar en l'Informatiu, aprofite per a enllaçar la columna que hi vaig publicar el dilluns -ho faig hui en tant que he estat una setmana de vacances. No m'agradaria, però, acomiadar-me d'este mitjà digital que ens il·lusionà a molts sense dir algunes paraules sobre la seua desaparició, puix, no debades, hi he escrit setmanalment des del primer número durant tres temporades de desembre de 2009 a maig de 2012, amb un parèntesi de 8 mesos ocasionat per la redacció de la tesi doctoral. 76 columnes en total que Juan Enrique Tur, el seu director, m'ha permés compartir amb una àmplia comunitat de lectors de diverses sensibilitats. I, en eixe sentit, el primer que vull fer és donar-li les gràcies públicament per haver confiat en mi i per haver-me donat la possibilitat de escriure-hi amb total llibertat del que volia -fins i tot em va donar el vist-i-plau al text que enllace hui, sabent que era la darrera columna, que portaria polèmica i que era, en certa manera, publicitària. Per ell, per tots els autors que hi han col·laborat i per la pròpia societat valenciana, m'hauria agradat que el projecte haguera reeixit. Malauradament, no ha pogut ser. 

En relació amb això, el mateix article que anuncia el tancament del mitjà lamenta la manca de suport oferit per les entitats públiques i privades que fan gala de dona suport a l'ús del valencià, alhora que autocritica la falta de perícia de l'equip del diari per a captar anunciants privats i les institucions que desitjaren comptar amb un mitjà lliure i independent. Quant al primer punt, en efecte, hi ha hagut una manca de suport continu, no només per aquells que volen donar suport al valencianisme o al valencià -l'AVL no ha posat ni un euro!-, sinó en tot l'espectre progressista en general. Sé que són temps de crisi i de moltes dificultats econòmiques per a tots, però la veritat és que ni els sindicats, ni les organitzacions ni els partits polítics més interessats a mantindre un mitjà com l'Informatiu han tingut una veritable cura d'ell al llarg de tot este temps. Ara, però, notaran/notarem la seua mancança, i crec que molt. Pel que fa al segon aspecte, des d'un principi he pensat -i li ho he comentat en moltes ocasions al director- que el projecte va nàixer coix quant a la planificació econòmica, ja que que no comptava amb persones específicament destinades a "vendre" el producte entre possibles institucions i anunciants. Potser hauria estat una inversió costosa en inici, però possiblement rendible en el llarg termini. D'una altra banda, com molts lectors han comentat des de fa mesos, no s'han volgut investigar altres vies de finançament alternatives com el crowfounding -un verkami anual o semestral per a entendre'ns-, el que segurament hauria pogut ajudar. En tot cas, això eren decisions de l'equip que va crear el diari i seua ha estat la decisió de plegar per a evitar mals majors. No queda un altre remei que lamentar que ja no ens podrem desdejunar amb l'Informatiu, donar per finalitzada esta etapa, agrair-ho novament a tots els que l'han feta possible i desitjar-los molta sort en qualsevol altre projecte que mamprenguen. Adéu, amics!

L'Infomatiu abaixa la persiana

Ho comentava fa un parell de setmanes l’alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, militant del Bloc i professor de periodisme de la Universitat de València: “A la nit aniré al lliurament dels premis literaris en 'llengua valenciana' que convoca l’associació El Piló de Burjassot. Vaig reunir-me amb la directiva, saben que no podem compartir l’ortografia que usen, que no és l’oficial de l’AVL, però tenim en comú l'amor i la defensa del valencià, i és moment d'unir forces i no de dividir-nos”. És a dir que, contra l’opinió comuna de bona part dels nacionalistes valencians d’arrel fusteriana, el ben cert és que entre els partidaris de les Normes del Puig també hi ha vertaders valencianistes, que, per una raó o per una altra, triaren eixa normativa en el seu moment. I ara per ara, mentre les institucions corresponents ‒la RACV i Lo Rat Penat‒ continuen sense moure fitxa respecte a la normativa oficial de l’AVL, el millor que podem fer és treballar conjuntament amb ells, amb eixos valencianistes militants i de bona voluntat. Tots podem eixir guanyant, ja que, com apunta Jordi Sebastià, units fem més força que per separat. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Un esforç per Saó

Saó, núm. 362 (juliol-agost de 2011)

Fa ja uns quants anys que s’albiraven els problemes, però ara va de bo: la revista cultural Saó corre perill d’una imminent desaparició. Ho explica amb tota mena de detalls un article de Francesc Martínez, el seu cap de redacció i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes. El cost anual de la revista és d’uns 60.000 euros, dels quals només la meitat està cobert pels subscriptors (atés que no es pot trobar als quioscos o llibreries, sinó que únicament es pot adquirir per subscripció). Això, afegit a la davallada de la publicitat institucional causada per la crisi i a la negativa del govern valencià del Partit Popular de comprar un sol exemplar per a repartir entre els centres públics des de 2007, ha ocasionat unes pèrdues impossibles d’assumir si la cosa continua així. La revista podria desaparéixer en acabar l’any 2012. En conseqüència, els editors s’han posat les piles i han endegat una activa campanya en la xarxa per tal d’impulsar noves subscripcions. Ara podem trobar Saó en facebook, en twitter i en una pàgina web on es poden fullejar i descarregar els números publicats entre març de 2010 i setembre de 2011.

Hi podreu comprovar que la revista resulta sempre molt interessant. Començant pels articles de les seccions fixes, entre les quals podem trobar els noms de Francesc de Paula Burguera i Josep Maria Jordán Galduf, que parlen sobre política i economia, Vicent Josep Escartí i Rafa Roca, sobre història valenciana, o Manel Rodríguez-Castelló, Ricard Chulià, Josep Lluís Sirera i Alfred Ramos sobre literatura, teatre, i cinema actuals. També hi són Josep Miquel Bausset i Josep Antoni Comes, que hi donen un punt de vista diferent del cristianisme, des d’una òptica valencianista i progressista, o les col·laboracions en clau d’humor de l’incombustible Harca. I hi cal afegir, a més a més, les intervencions d’altres col·laboradors puntuals que escriuen sobre molts altres temes valencians, així com els interessants dossiers que acompanyen cada exemplar: sobre determinades figures històriques com els Borja, Sant Vicent Ferrer, Enric Valor o Francesc Tàrrega, i sobre temes d’actualitat com ara la crisi econòmica, la música en valencià, la memòria històrica, el futur de l’agricultura valenciana o les relacions entre el País Valencià i Catalunya.

Com veieu, doncs, per unes raons o per unes altres, tots els mesos podreu trobar articles pels quals valdrà la pena haver rebut Saó al vostre domicili. Si voleu subscriure-vos, podeu fer-ho des d’ací. Són 40 euros a l’any, uns 3,60 euros al mes. Jo m’hi vaig pujar al carro fa més de tres anys i la veritat és que no me n’he penedit, ans al contrari. Sobren les raons per apuntar-s’hi, entre d’altres que és la revista degana de la premsa actual en valencià, amb vora 36 anys ‒des de 1976‒ de publicació ininterrompuda. La campanya iniciada recentment ha fet activar algunes desenes de subscripcions, però se’n necessiten centenars. I una altra forma d’ajudar-hi seria comprar, per encàrrec telefònic, cibernètic o presencial, algun dels nombrosos títols de les diverses col·leccions de llibres de Saó. En mans de tots nosaltres està el fet d’evitar la desaparició d’una de les revistes històriques que manté encesa la flama de la nostra llengua en les impremtes valencianes. I, en relació amb tot això, també aprofite per recomanar la subscripció a d’altres mitjans en valencià igualment importants, com el setmanari d’actualitat El Temps o les revistes infantils Camacuc i la Pelitrúmpeli, un veritable goig per a educar els nostres xiquets.
 

15M. De raó, equitat i justícia

12M a València (Jordi Ferrer-Beltran)

No sé quin article és més manipulador i perillós: el de La Razón, 15-M. 15 mentiras. Un camino a la deriva, o el d’El País, Grecia toma la vía de salida del euro. El primer qualifica el 15M d’oportunista, parcial, poc representatiu, victimista, irresponsable, hipòcrita, vergonyós, injust, repressor, insolidari, antidemocràtic, populista, totalitarista, nihilista, salvatge i violent. No està malament. Però, al cap i a la fi, va de front i dirigit a una parròquia molt concreta, sense possibilitats de convéncer ningú que no siga d’eixa corda. És la tàctica d’exasperar el contrincant, provocar-lo i crear malestar general. L’article d’El País, en canvi, és molt més subtil i va dirigit a una gamma de gent més àmplia, amb l’objectiu de reforçar el missatge que tot allò que s’aparta de la dreta i la socialdemocràcia tradicionals es correspon amb un extremisme desestabilitzador i indesitjable. Comença per recordar que la desfeta dels partits de sempre ha suposat l’entrada al Parlament dels neonazis intolerants i xenòfobs. A continuació parla de l’esquerra radical, Syriza, per qualificar-la de populista, improvisadora i irresponsable. I tot seguit, en cercar els culpables de la crisi, esmenta conjuntament els immigrants, els antisistema i els polítics. Finalment, clou l’article tornant a recordar el fantasma neonazi... Conclusió per a Espanya: passeu dels indignats i voteu al PP i al PSOE, que les alternatives ‒com si foren totes iguals‒ són pitjors i estan lligades als extremismes més irrealitzables i contraproduents. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Serem transversals o no serem

Torne a parlar a l'Informatiu sobre la possibilitat de crear un valencianisme de centredreta ara que previsiblement els partits tradicionals, PP i PSOE, començaran a atomitzar el seu vot a causa d'esta crisi, de la qual tardarem anys i anys a eixir. UPyD, que ja està posicionada, en traurà profit entre aquells que creuen la cantilena de la culpa autonòmica, però en l'espectre contrari, en el de la gent conservadora amb sensibilitat valencianista, qui se n'aprofitarà?

Algun dia tindrem dos peces a encaixar?

Em pregunten per què insistisc tant, amb la que està caient, en cridar el centredreta cap al valencianisme si, en teoria, és una causa més que perduda. La resposta és clara: és una aspiració inherent al meu propi valencianisme. Ben contràriament al que pensava Joan Fuster, no considere que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Ni tan sols crec que això siga possible: un país, o és transversal o no ho és. O hi ha una sèrie de consensos fonamentals entre la dreta i l’esquerra o no s’arriba a ser un país, sinó una minoria. Això passa a Espanya, a França o on siga. També passa a qualsevol regió. Per exemple, a la majoria de les regions espanyoles hi ha un consens general sobre la pertinença a Espanya, i únicament podem dir que es passa de regió a país allà on hi ha consensos majoritaris diferents, com a Catalunya o al País Basc. No debades, els valencianistes d’esquerres som els únics que qualifiquem la nostra terra de “País Valencià”. Per tant, sense dreta valencianista és impossible que arribem a esdevenir mentalment i materialment un país, ja siga dins o fora d’Espanya, on estem des de fa segles, però com a ciutadans de segona. 

Així ens qualifica, precisament, l’informe que ha editat l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) sobre el finançament estatal dels valencians. Els resultats són demolidors. Som, junt amb els balears, els que menys diners rebem del sistema de finançament autonòmic, un 9% menys anual, és a dir, uns 160.000 milions de pessetes menys cada any. Però, a més a més, també som la penúltima autonomia que menys diners rep d’inversió pública central, el que és plenament corroborat per les balances fiscals publicades, negatives per als valencians. I tot això amb el greuge afegit que som els únics en eixa tessitura que tenim una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, a l’alçada de Ceuta o les Canàries. De fet, no hem parat de perdre posicions en eixa escala durant els darrers anys, com a resultat lògic d’este maltractament estatal. En conseqüència, l’informe extrau tres conclusions bàsiques: s’ha de corregir l’insuficient finançament autonòmic valencià, s’ha de corregir la reduïda inversió estatal a terres valencianes i, només així, es podrà recuperar la viabilitat financera de la Generalitat sense condemnar els valencians a una penúria injusta i diferencial. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Valencianistes al PPCV, maulets de poca fe

Pedra dels Maulets a Xàtiva

Dissabte pel matí a Vilamarxant. Es reuneix la plana major del PPCV al Camp de Túria. Rus, president de la Diputació i del partit a la província de València, està com a casa, al costat del seu bon amic Betoret, alcalde de la localitat. L’únic que li toca els ous és la presència de Castellano, eixe llepaculs ‒així ho deu pensar‒ que fa de gosset falder de qualsevol que arribe a president de la Generalitat. Però ell no es talla. Potser per això mateix no es talla. Ell té opinions pròpies i no es limita a ser la veu de ningú. I va i amolla que “los valencianos no podemos agachar la cabeza, si antes reivindicábamos lo que nos pertenece al gobierno socialista, ahora con el gobierno del Partido Popular tenemos que seguir reivindicando más si cabe que somos un millón de habitantes más en la Comunitat”. Un enfrontament directe amb el que ha declarat Alberto Fabra des de l’arribada de Rajoy a la Moncloa, desdient-se de totes i cadascuna de les reivindicacions que els popularistes havien mantingut davant del Govern Central durant l’època de Zapatero. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Si se'n va el rei, què passarà?

Monarquies i repúbliques d'Europa

“Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese personaje simpático tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades. Pero ocurre con los ‘personajes simpáticos’ que al transcurrir los años su ‘simpatía’ va resultando terrible”. Són paraules d’un republicà il·lustre, Vicent Blasco Ibáñez, qui, evidentment, no les dedicava al monarca actual, sinó al Borbó del seu temps: Alfons XIII. Sembla que la història es repeteix i els darrers escàndols, incidents i rumors que afecten la monarquia espanyola han deixat la seua valoració pública sota mínims, en el 4,89, la puntuació més baixa des que el Centre d’Investigacions Sociològiques en pren nota. També cal advertir, però, que el text esmentat prové d’un manifest publicat en 1924, quan Alfons XIII donà suport al Directori Militar comandat per Primo de Rivera. Encara passarien set anys, doncs, fins que arribara la Segona República. I és que com deia el mateix Blasco Ibáñez, la por al canvi, tot i l’evidència que el sistema no funcionava, era massa gran: “Estas gentes asustadizas, de inteligencia vacilante y miedo pueril obran lo mismo que si al sentir arder sus vestidos interiores no se atreviesen a moverse, por miedo al cambio de postura. De continuar inmóviles acabarán por arder vivas, pero cuando intenten defenderse ya será tarde”.

Una cosa semblant al que passa hui en dia. No debades, escandalitzar-se pel fet que Joan Carles de Borbó estava caçant elefants a Botswana “en uns moments de crisi tan durs com estos” no és, en si, una crítica a la monarquia. És, en realitat, una crítica a la persona del rei, per actuar de forma irresponsable o poc considerada, sense qüestionar a fons la pròpia institució. Com si canviant de persona estiguera tot solucionat. Que abdique en el seu fill i ja està, segons reclamen alguns. Gens importa que la monarquia siga intrínsecament obsolescent i irracional en un món que declara la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seua participació política a través d’un sistema democràtic. La Corona d’Espanya, per contra, perpetua el fet que una persona triada pel dictador Franco siga la màxima autoritat de l’Estat i el cap de les Forces Armades de manera inviolable, vitalícia i hereditària. Això qui ho pot defensar racionalment? Si en el seu moment pogué servir com a forma d’arribar a un règim democràtic, quina funció té ara, que tenim una democràcia estancada i una economia en fallida? 

Si ens fixem en les 10 monarquies que queden a Europa, en comparació a les 40 repúbliques, totes, excepte Espanya i Mònaco, estan a països rics del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Luxemburg i Liechtenstein). La monarquia hi ha pogut sobreviure perquè no ha entorpit el funcionament de sistemes democràtics de llarg recorregut que han coadjuvat a crear i repartir riquesa entre els seus ciutadans. Però ací què està passant? Ni tenim una democràcia avançada ni un Estat capaç de garantir el benestar social i econòmic de tots.  No seria hora, doncs, de fer una Segona Transició per sanejar el nostre sistema polític? Les alternatives republicanes a la monarquia són moltes. No cal un president de la República amb tants poders com Sarkozy, sinó que pot ser una figura més testimonial i indirecta, com ocorre a Alemanya o Itàlia. El canvi seria un bon senyal: els espanyols, per fi, confiarien plenament en el poder de la democràcia. Per acabar amb les paraules del mateix Blasco Ibáñez: “‘Si se va el rey, ¿qué pasará?’, se preguntan millares de gentes simples. Seguramente que no pasará nada tan terrible y absurdo como la presente guerra de Marruecos [la que hi havia en 1924], y España, en cambio, se colocará en una postura de pueblo moderno, siendo mejor considerada por las grandes naciones civilizadas, que bien lo necesita”.

Els criminals, salvadors d'Espanya

Tinc el blog tan abandonat que ni tan sols vaig enllaçar la columna de l'Informatiu de dilluns passat. Una de les raons és que, novament estic entre València, on m'ha eixit un treballet com a autònom per a la digitalització de fons arxivístics per al Departament d'Història Medieval, i Sevilla, on esta setmana estic intentant disfrutar de la Setmana Santa, malgrat els dies de pluja que ahir, per exemple, van impedir l'eixida de les imatges de cap germandat o confraria. Un espectacle digne d'admirar, la veritat. Però al que anava: vos enllace l'inici de la columna i a vore si els propers dies puc publicar algun post nou, exclusivament per al blog...

Walter White estaria molt content amb l'amnistia fiscal...

“Lo que es impresentable es que la salida que tenga el Gobierno para colocar la deuda sea dando una amnistía fiscal a aquellos que han defraudado a Hacienda. Nosotros claro que estamos en contra de ese tipo de amistías fiscales porque, francamente, si se les está diciendo a los ciudadanos que pagan sus impuestos que les van a subir los impuestos y  a aquellos que defraudan se les va a dar una amnistía... Es tan injusto, es tan antisocial y es tal barbaridad que desde luego el Partido Popular está en contra”. Què més es pot dir sobre l’amnistia fiscal que acaba d’aprovar el Govern de Mariano Rajoy quan tot ho va dir fa un any i mig la secretària general del seu partit, María Dolores de Cospedal? Si fins i tot el mateix Rajoy es manifestà en la seua contra: “No la vamos a apoyar porque los que pagan van a pagar más y a los que no pagan se les va a perdonar lo que no han pagado, después de lo que se ha hecho a los pensionistas, a los funcionarios y después de que en España haya más de cuatro millones y medio de personas que no pueden trabajar queriéndolo”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

 

El valencians (i els espanyols), titelles de Madrid

A Madrid els sembla una misèria esta connexió amb Europa...

Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca, Irlanda, Regne Unit, Grècia, Espanya, Portugal, Àustria, Finlàndia, Suècia, Txèquia, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Romania i Bulgària. No, no es tracta d’un poema d’amor a Europa, a la manera d’Estellés, sinó dels 27 països membres de la Unió Europea. Un total de 500 milions de persones que dijous passat estaven representades pels seus corresponents ministres a Brussel·les, on s’havien reunit per aprovar el Pla de Xarxes de Transport Transeuropees. Un pla que inclou com a corredors prioritaris els que la Comissió Europea ha considerat més importants per al desenvolupament i la vertebració dels països membres. I en el cas ibèric són, d’una banda, el Corredor Atlàntic, que passa per  Lisboa, Salamanca, Valladolid, Vitòria i Sant Sebastià, amb connexions directes a Madrid i els principals ports atlàntics, i, d’una altra banda, el Corredor Mediterrani, que va d’Algesires a Màlaga, Almeria, Múrcia, Cartagena, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Girona, també amb diverses connexions directes amb Madrid. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Un al·licient

Hui parle a l'Informatiu de com el franquisme féu tabula rasa en una societat, com la de la ciutat de València, on predominaven les idees d'esquerres i de progrés. I no només féu tabula rasa, sinó que deixà un punt de partida, de manca de cultura democràtica, que encara ens pesa, tant a la capital valenciana, com al conjunt d'Espanya. Però, al cap i a la fi, això ha de ser un al·licient per continuar ferms en la lluita per una societat més equilibrada i més justa.

 Número extra de La Chala en 1931, Editorial Carceller, València

Els estudiosos de les Falles coincideixen en una cosa. Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil espanyola. Una festa mordaç, irreverent i catàrtica fou domesticada i modelada al gust i la conveniència de les noves autoritats nacionalcatòliques. L’ofrena religiosa passà a ser l’acte central, es prioritzà l’estètica sobre el contingut i el món faller, com qualsevol altre col·lectiu públic, passà a ser dominat pel conservadorisme adepte a la dictadura. El mateix destí tingué la premsa satírica valenciana, que havia mantingut durant més d’un segle una llarga tradició d’insolència i crítica contra el poder, tallada de soca-rel per la victòria franquista. El fet simbòlic d’esta tràgica desfeta fou l’afusellament de Vicent Miquel Carceller, l’editor entre 1909 i 1938 dels setmanaris anticlericals i antimonàrquics La Traca, La Sombra i La Chala, el primer dels quals, en la seua versió castellana, arribà a ser la revista més llegida de tota l’Espanya republicana, amb 500.000 exemplars.

A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.

Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.

Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.  

#MarisaGràciaDimissió

És el que hauríem de demanar tots els tuiters i la societat valenciana en conjunt després del que s'ha sabut sobre la preparació detallada d'una versió sobre l'accident de metro del 3 de juliol de 2006, que va costar la vida a 43 persones, amb l'objectiu de mostrar, costara el que costara, que havia estat un desgraciat i inevitable succés. D'això en parle hui a l'Informatiu i espere que els partits polítics facen alguna cosa per acabar amb este terrible menyspreu de la Generalitat Valenciana cap als seus ciutadans. 

Associació de víctimes del metro 3J

Fa exactament cinc mesos que el president Alberto Fabra es va dignar a rebre l’Associació de Víctimes del Metro 3J. I fou l’ínclita Paula Sánchez de León, la que ara ordena carregar i detindre menors que protesten contra els incompliments i la irresponsabilitat de la Generalitat Valenciana, qui es va encarregar de fer la roda de premsa posterior. Segons deia, els governants popularistes estaven en “sintonía con las víctimas de este trágico accidente”, però no podien fer res més que “trasladarlos personalmente las condolencias y el dolor”, ja que allò era un afer tancat. En el seu moment el Consell havia posat en marxa “con rigor y eficacia todos los mecanismos necesarios para atender a las familias de las víctimas, así como para esclarecer los hechos”. En definitiva, aigua passada no movia molí. Però vaja que si en mou...

I és que ahir saltà l’escàndol: la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) contractà una consultoria de comunicació per adoctrinar els tècnics que havien de declarar davant la comissió parlamentària organitzada per a investigar l’accident. La pròpia pàgina web de la consultoria explica clarament a què es dediquen: preparar fins a l’últim detall estratègies comunicatives destinades a “alcanzar los objetivos previamente definidos”. I en este cas l’objectiu, fóra veritat o no, era mostrar que allò havia sigut un accident imprevisible i inevitable, sense cap mena de responsabilitat política. Ara s’explica per què vetaren la presència d’experts independents en la comissió parlamentària i la despatxaren en a penes cinc dies. Ni hi hagué rigor, ni eficàcia, ni investigació, ni perits independents, ni hòsties en vinagre. Tot era una pura farsa.

Un engany amb nom i cognoms: Marisa Gracia, la gerent de FGV. Ho era quan l’accident, ho era quan la comissió d’investigació i ho continua sent ara. Malgrat que la jutge afirmà que hi podia haver responsabilitats polítiques en la manca d’inversions en la Línia 1 del metro. Malgrat que va fer cas omís als sindicats del ferrocarril quan, un any abans de la tragèdia, van advertir que calia instal•lar sistemes de seguretat més moderns. Malgrat que va mentir davant les Corts Valencianes, en negar explícitament que s’havia establert una estratègia de comunicació sobre l’accident. Malgrat que ha permés que FGV acumule un deute de 1.000 milions d’euros, a canvi d’un servici manifestament millorable. I tot això, és clar i evident, amb la col·laboració necessària i el suport total de la plana major del PPCV, Camps primer i Fabra després. Ací no ha passat res: ella segueix al front de l’empresa pública, cobrant la mòdica suma de 6.000 euros al mes.

Però alguna cosa ha de passar després del que s’acaba de saber. I és la seua dimissió immediata o el seu cessament fulminant. Quina confiança es pot mantindre en una persona que ha mentit deliberadament davant els representants del poble valencià sobre la mort de 43 dels nostres conciutadans? Si tan transparent és com diu el senyor Fabra no podrà tolerar este escàndol majúscul, que representa un insult a tots els valencians i en especial als afectats per l’accident. Farà bé, doncs, d’atendre les peticions que l’Associació de Víctimes del Metro no es cansen de reclamar, com ara la realització d’una auditoria en FGV, l’obertura d’una nova investigació, independent i objectiva, el cessament dels responsables de seguretat de la Línia 1 o el reconeixement públic que l’accident era previsible i evitable. Fer com que tot continua igual seria miserable.


 

Més valencianisme

Hui parle sobre el manifest "Més societat civil" i la seua relació amb la regeneració de la política valenciana. Pense que, tot plegat, el que ens cal és més valencianisme. Això ens ajudaria a tindre una classe política i una societat civil més fortes, més honestes i més cohesionades.

Polítics i famosos, reunits a l'IVAM

Encapçalats pel professor de geografia Josep Vicent Boira, un grup de notables valencians ha llançat recentment un manifest  que demana, “des de la permeabilitat, la suma de voluntats, l’obertura, la humilitat, la il·lusió i la generositat”, una reacció social per tal d’abordar “una segona transició”. L’objectiu seria arribar a una situació en què la societat civil fóra realment forta, servira de contrapés a la classe política i marcara, per davant dels governs, els objectius i els reptes del conjunt de la ciutadania valenciana. És a dir, que els organismes empresarials, professionals, sindicals, universitaris, educatius, comunicatius, culturals, veïnals o juvenils, actuaren amb criteris propis i no en funció d’interessos partidistes. Sembla difícil, no només per la situació viciada de la qual partim, sinó també perquè, al cap i la fi, els partits polítics representen ideologies i la major part de les associacions civils, en funció dels seus membres, també tenen afinitats ideològiques concretes. [Continua a la columna de l'Informatiu] 

Sobre "El finançament dels valencians"

Hui a l'Informatiu comence parlant del "Resacón en Levante" que vam haver de patir l'altre dia, però, alhora, l'aprofite per a comentar un altre dels temes que va ser notícia la darrera setmana, gràcies a la bona tasca de la Fundació Nexe i la seua col·lecció Demos, dirigida per Vicent Flor. Sense més, vos deixe amb l'inici del text:

Així ens va amb el nou sistema de finançament aprovat per Aznar i reformat per Zapatero

Divendres per la nit alguns valents vam tractar de pair el documental Resacón en Levante amb què ens van obsequiar des de La Sexta, un canal televisiu de “la Meseta” (els haurem de nomenar sistemàticament així fins que ens diguen pel nostre nom, als valencians). Amb un to sensacionalista i una mica burleta van aplegar un rere l’altre els diversos casos de corrupció i balafiament que han deixat els darrers anys de govern popularista a les institucions valencianes. El twitter tirava fum amb el hashtag #resacon: des dels que, com el periodista Xavi Aliaga, tenien “ganes de cridar per la finestra Nooooooooo!!” en veure-ho tot arreplegadet, fins els que, com l’editor Joan-Carles Girbés, opinaven que “haurien d'obligar els dirigents del PPCV (i molts dels seus votants) a veure el documental amb els ulls oberts a l'estil de La taronja mecànica”. Tot plegat, tenien raó. D’una banda, feia bona cosa de ràbia, però, d’una altra banda, resultava una peça necessària per a entendre per què els governants valencians ens han dut fins a la pèssima situació en la qual ens trobem.

Però, fent honor a la visió castellanocèntrica que s’explicitava al títol, el documental negligia la principal causa estructural per la qual, a banda del mal govern, els valencians tenim els problemes que tenim. No se’n deia absolutament res del finançament autonòmic. I això malgrat que, segons va confirmar Ignacio Blanco d’EUPV, també per twitter, ell en va fer una referència expressa a la qüestió. S’obvià, s’amagà, es silencià, es retallà. No interessava, evidentment. Però les dades estan ahí, tant les de la inversió estatal, com les de les balances fiscals o les del repartiment dels diners per a finançar la despesa de les institucions autonòmiques. I són públiques i ben clares, segons ha constatat a bastament l’analista financer Rafael Beneyto, que acaba de publicar El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, un llibre editat per la fundació valencianista Nexe. Les conclusions són esfereïdores per al nostre cas.

En primer lloc, la inversió anual feta pels Governs centrals a través dels pressupostos generals de l’Estat no s’ha correspost mai amb el pes de la societat valenciana. I cal pensar que és la més important (un 50% enfront del 35% de la inversió pública autonòmica). Però tant amb el PP com amb el PSOE la inversió estatal ha estat d’un 6% enfront del 10% que representen el PIB i la població valencianes. Així és normal, per exemple, que no tinguem ni la xarxa de trens o d’autopistes que ens pertocaria. En plena consonància amb això, també som un dels pocs territoris amb una balança fiscal negativa, un 6,4% de diferència entre la despesa efectuada pel sector públic estatal al País Valencià i el volum d’ingressos fiscals que generem. I tres quarts del mateix passa pel que fa al model de finançament autonòmic. Som la segona autonomia pitjor finançada, només per darrere de Canàries, de manera que, de mitjana, hem comptat en els darreres 10 anys amb uns 1.000 milions d’euros menys que la resta d’autonomies. 

Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres. I què han fet el PPCV i el PSPV davant d’això? Doncs pactar l’única reforma estatutària que ni preveu la creació d’una Agència Tributària pròpia, ni reclama el deute històric acumulat, ni reclama una inversió mínima anual de l’Estat. Banyuts i pagar el beure, en diuen. Estaria bé, doncs, que els senyors de la Sexta en feren un documental sobre la qüestió. I, evidentment, encara seria millor que la societat civil i els polítics valencians feren pinya per tal d’acabar amb una situació tan injusta i que ens continua afonant encara més.
   

Justícia

Dubte que el text que he escrit per a l'Informatiu puga rebre el qualificatiu de "columna d'opinió". És, més bé, una boutade, una ocurrència fictícia que res tindrà a veure amb la realitat. Però em feia gràcia tractar de clavar-me en la ment del líder del jurat, eixe que, segons diuen els periodistes que seguiren el juí, tenia clar des del principi que Camps era un pobre màrtir que calia salvar de les acusacions falses dels seus enemics. De ben segur que pensa que s'ha fet justícia...

Tengo el corazón contento, el corazón contento, lleno de alegría...

“No hi ha possibilitat de perdre. En som tres els que votarem a favor de Paco passe el que passe. No et preocupes absolutament de res, m’he fet l’amo del galliner. Tot eixirà bé”. Penge. Demà comença el gran dia. Només caldrà convéncer a dos dels sis membres del jurat que semblen entestar-se a culpabilitzar el nostre president, l’home que s’ha vist obligat a dimitir en un gest de valentia que l’honora encara més. Un home íntegre, d’una peça. Un heroi. Un màrtir. Cal tornar-li tot el que ha donat als valencians. Una vida de servei i sacrifici. Però la tasca no és fàcil. Dos dels jóvens són un cas impossible. Rojos. Votaran als sociolistos. O, pitjor, a Compromís! L’altre home més major sembla que ho té clar. Que si les gravacions no sé què, que si les gravacions no sé quants. Es pensa un justicier. Cretí! Les dos dones que no han dit quasi res... Pensava que estarien del nostre costat. He parlat amb elles en privat. “Com ho veieu? Inconcloent, no? Està clar que no hi ha proves”. Però dubten massa. Unes altres que tal. Caldrà posar les cartes cara amunt [Continua a la columna de l'Informatiu]

Ara ploren els panxacontents

La setmana passada vam assistir a un suposat exercici d'autocrítica dels que han donat suport al PPCV fins el moment. Però, segons sembla, respon a una estratègia pròpia dels actuals dirigents del partit per tal que "tot canvie" sense que canvie res, és a dir, que continuen en el poder fent i desfent. D'això parle hui a l'Informatiu. I, de pas, vos deixe esta joia de vídeo musical que corre per les xarxes socials:

Primer va ser Las Provincias amb el seu editorial Valencia es mucho más. Es queixava de la imatge que s’ha conformat a la resta d’Espanya vers la societat valenciana, de desprestigi, corrupció i balafiament. Ho reduïa tot a “los errores de la clase política”, que, segons hi deia, no es poden traslladar al conjunt dels ciutadans valencians.  A més, recalcava que València ha estat “una comunidad leal a España, que históricamente ha aportado más de lo que ha recibido, y lo ha hecho con altura de miras, sin rencores nacionalistas propios de otras latitudes peninsulares”. Després va ser el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, que la nit dels Jocs Florals es lamentà de l’espoli de les caixes valencianes, de la inexistència de poder valencià a Madrid i de la discriminació dels valencians en el sistema de finançament de l’Estat. I, finalment, ha estat Lluís Bertomeu, “el valencianista” del PPCV, qui ha escrit un article En defensa dels valencians, atribuint exclusivament la situació a la que hem arribat a “l’injust finançament secular, el deute històric despreciat i la falta de tracte just per part de papà Estat”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

“Normalitat”, “necessitat” i “caprici”

Pirotècnia valenciana...

Després de sentir al Bigotes dir que estava a Louis Vuitton per comprar-li a Rita Barberà “un bolso de la colección nueva y a tomar por culo”, atés que feia quatre anys que li regalava coses, l’alcaldessa de València ha afirmat amb tota la tranquil·litat del món ‒digueu-li tranquil·litat, digueu-li barra‒ que això era una cosa “normal”. Segons la il·lustríssima, “todos los políticos y funcionarios de este país, en democracia o anteriormente, incluidos los medios de comunicación, han recibido regalos”. Impagables declaracions: a) Posa en el mateix sac els funcionaris i polítics de la democràcia i els d’abans de la democràcia; per què? se’n sent més d’allà que d’ací? b) Inclou també els mitjans de comunicació; què hi tenen a veure? els periodistes decideixen sobre els diners públics? i solen rebre regals de trames corruptes? c) Per molt habitual que fóra, no sap Rita que això és un delicte específicament tipificat per a polítics i funcionaris públics? Concretament el de “suborn passiu”, el mateix pel qual ara es jutja a Camps i a Costa.

No contenta amb això, l’alcaldessa també s’ha permés el luxe de donar-nos consellets del tipus: “el ahorro es una virtud y se lo recomiendo a todo el mundo; mejor nos iría si todos ahorráramos”. Ho diu després que s’haja sabut que acumula 321.886 euros en diners i actius financers, 4.400 euros més que l’any passat. I ho diu com si cobrara una misèria amb la qual fa el gran esforç d’estalviar 314 euros de cada mensualitat, però resulta que en cobra 14 de vora 6.700 euros, més els triennis que li pertoquen com a funcionària de la Delegació del Govern. I ens refrega per la cara que és capaç d’estalviar eixa quantitat mensual? Molt poca vergonya és el que té. O potser es considera una pobra funcionària d’ingressos precaris? Tot podria ser si compara la seua fortuna amb el mig milió d’euros que tenen Juan Vicente Jurado i Silvestre Senent, el milió d’euros de Vicente Aleixandre, o el milió i mig d’Alfonso Grau i Mairén Beneyto, tots ells regidors del PP. Es veu que són fidels seguidors de la tècnica estalviadora de Rita Barberà i, evidentment, els altres no estem folrats perquè som uns malgastadors...

Però si parlem de declaracions sucoses, no cal oblidar les que va fer el vicepresident de la Generalitat després que uns quants centenars de sindicalistes irromperen al palau de Fuentehermosa, on se celebrava el ple del Consell. Ciscar va cridar a la calma, afirmant que el pla de retallades anunciat pel govern valencià “es absolutamente necesario, no es un capricho”. Ara resulta que els nostres governants volen respectar els conceptes de “necessitat” i de “caprici”. I com és que fins ara no els han fet ni cas? Com han sigut tan irresponsables d’haver-nos dut fins ací si tenien clar el que era necessari i el que era pur caprici? I si ara els ha vingut una revelació, com és que no comencen per eliminar institucions i funcionaris que no corresponen a cap necessitat racional, com les Diputacions i els diputats provincials? O per què no donen exemple de necessitat real i es rebaixen el sou el doble que els funcionaris? D’una altra banda, també cal que tinguen ben clar que les protestes no són cap “caprici”, sinó una resposta “absolutament necessària” per tal d’evitar la socialització de les pèrdues causades per uns polítics nefastos i irresponsables. Fins i tot, si ho mirem amb els ulls de l’historiador, sembla la resposta més “normal”, la que seria “habitual”. Què en pensarà Rita d’eixa “normalitat”?
 

Insuportable. Qui l'ha feta, que la pague

Hui parle a l'Informatiu de la situació insostenible, immoral, il·legítima i insuportable en què està el govern valencià del PPCV després d'anunciar el pla de retallades i apujades d'impostos de divendres passat. Després de generar un deute monstruós, el més alt per capita de tota Espanya, encara se'ns en riuen, dient coses com que si a qualsevol ciutadà valencià el posaren en la disjuntiva que desapareix la Ciutat de les Arts i de les Ciències o desapareix el deute, jo crec que es quedaria amb la Ciutat de les Arts i de les Ciències (el nostre vicepresident dixit!). També és d'una impotència brutal repassar declaracions del conseller d'Hisenda de fa a penes 3 mesos, justificant l'eliminació de l'Impost de Patrimoni (per a grans fortunes), dient que s'emmarca dins de la política del Consell de no apujar impostos i que els repunts que uns altres fan tinguen un efecte nul o el mínim sobre el contribuent. Quina cara més dura i quina poca vergonya!!! Almenys, veig amb certa esperança (encara que mínima) que algú està pensant el que demane al final de la columna: UGT està estudiant presentar una querella criminal contra Camps i els seus governs per balafiament de fons públics...  

- Mira, està donant-nos tots els diners, com va prometre

- Té la teua cartera

#retalladesGVA fou un dels trending topics estatals divendres a migdia. Verdeguer, Vela i Ciscar presentaren els “acords del ple del Consell” en l’eufemística expressió de Radio Televisió Valenciana. I només el vicepresident féu honor al seu cognom: ni “vergers” ni “veles” al vent, sinó un “siscar” ben extens i profund, això és, un lloc ple de canyots (d’on prové el cognom, amb l’accent sobre la “a”). Les canyades foren d’a xavo. I el que és molt pitjor: les donaren els mateixos que ens han portat fins ací i amb uns greuges comparatius que fan la situació insuportable. D’algun lloc han de reduir despeses i obtindre nous ingressos, això està clar, perquè, després del fracàs dels bons patriòtics valencians, no hi han diners per a fer front als venciments de l’enorme deute que la Generalitat ha acumulat (quasi tres bilions i mig de les antigues pessetes, que es diu prompte). Això o declarar-nos en fallida i començar de nou, però no crec que ens deixen. I, en tot cas, hi han maneres molt diferents de retallar i recaptar a la que han decretat... [Continua a la columna de l'Informatiu]

Devastació

Sembla que els inicis del procés contra Camps sempre van acompanyats de notícies lamentables sobre el balafiament de diners públics que ha dut a terme la Generalitat Valenciana durant els darrers anys. Desgraciadament, no ens han dut el paradís que prometien, de "plena ocupació", sinó, ans al contrari, ens han situat al nivell dels territoris més pobres d'Espanya. Hui  en parle a l'Informatiu de tot plegat.

Desocupació per comunitats autònomes. La trista realitat

Ja ho vaig remarcar en el seu moment, ara fa mig any: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n’anà a sopar amb Bernie Ecclestone, com els vampirs, amb nocturnitat i traïdoria, per tal d’allargar el Gran Premi de Fórmula 1 a València fins a l’any 2021. Una dada aborronadora en tant que mostra a les clares els interessos d’un polític megalòman que va perdre la noció de la realitat i ara nosaltres, tots els valencians, n’hem de pagar les conseqüències. Un altre sarau que sumar a la llarga llista de casos sagnants. Si bé Ricardo Costa, un altre dels pocavergonyes implicats en Gürtel, va afirmar que “es bueno para los valencianos, para la Comunidad Valenciana y para España, y no va a costar ni un solo euro a las arcas públicas”, ja s’han gastat o compromés unes xifres descomunals: 100 milions pel circuit urbà, uns 200 milions pel cànon anual durant 12 anys i ara els 30 milions deguts per l’empresa Valmor, que la Generalitat ha anunciat que comprarà, tot just tres dies abans que comence el juí contra Camps. Això són uns 55.000 milions de pessetes, per si algú no es fa càrrec de la quantitat en euros

Una suma, a més a més, que no es veu compensada per un retorn proporcional a l’economia i la societat valencianes. La fallida de Valmor, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum o de tants i tants altres negocis ruïnosos executats pel PP valencià en són una bona mostra. Els únics rèdits són electorals ‒“la Comunitat està en el mapa”, “som els millors del món” i tot això‒ i per als amigatxos: les empreses adjudicatàries, Calatrava, el Bigotes i companyia. Cal dir, en este sentit, que anualment des de 2005 la Generalitat Valenciana encarrega a l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques informes d’impacte de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de l’America’s Cup, de la Ciutat de la Llum o del Gran Premi de Fórmula 1. Es pot comprovar la seua existència en el currículum del director d’eixos informes, però la seua escassa difusió palesa a bastament que els resultats seran més que decebedors. No debades, l’únic que està disponible a la xarxa, el de l’America’s Cup 2004-2007, sembla un presa de pèl. Conclou que l’esdeveniment “supone una inyección de gasto de tal magnitud que genera impactos económicos cuantiosos sobre la producción, la renta y el empleo de la ciudad designada como sede del evento”. I detalla que d’eixa despesa el 74% va ser pública (2.061 milions d’euros del Consell, el Govern Central i els Ajuntaments de València i de Gandia) i només un 26% fou privada (706 milions dels equips, els visitants, els organitzadors, els mitjans de comunicació i els iots).

És a dir, pel que sembla, de cada 100 euros invertits en l’America’s Cup, 65 es van quedar sense retorn, gastats a fons perdut. Un negoci redó, vaja. Però com l’informe compta la despesa pública com a impacte econòmic tot són congratulacions. Clar, si ho calculem així, qualsevol inversió pública generarà increment de la producció, la renda i l’ocupació: si es fan escoles i hospitals, es contractaran empreses constructores i professors, que, al seu torn, faran augmentar el consum amb els diners i els sous rebuts. El mateix si tots els diners balafiats en grans esdeveniments, s’hagueren invertit en la potenciació de clústers econòmics de futur, com la indústria agroalimentària, la biotecnologia, la gestió cultural o la informàtica. El desmantellament parcial del Centre d’Investigació Príncep Felip és l’exemple paradigmàtic. S’ha preferit malgastar en uns focs d’artifici que ens han arruïnat i ens han deixat un país assolat per polítics irresponsables que mai no pagaran el mal que han fet. I la mascletà final encara està per arribar. La nova emissió de deute públic valencià es preveu un fracàs i veurem com es podran afrontar els pagaments que vencen a finals de desembre. Ningú no descarta la fallida de la pròpia Generalitat. La devastació és la seua herència.

Col·locats i deshonrats

Això són, això ens deixen

El primer congrés acadèmic en què vaig participar, de joves estudiants ara fa onze anys, es va convocar sota el lema 2000 anys de què i la meua aportació dugué per títol “2000 anys de relacions socials basades en el patronatge i el clientelisme”. Resulta que al llarg de la història això ha estat una constant, és a dir, el fet d’afavorir a determinats grups i persones, donant-los protecció o privilegis, per tal de compensar el seu suport polític i social. I, mitjançant diverses fórmules, sembla que d’ací no puguem eixir: ja siga en època romana, medieval o contemporània, o tens padrí o és molt difícil guanyar-te bé la vida pels propis mèrits. Hem millorat i alguns ho aconsegueixen, però el clientelisme continua funcionant a bastament i encara estem a anys llum d’altres societats, on hi ha un respecte molt més gran pel principi d’igualtat i pels valors de l’excel·lència, el treball i les coses ben fetes. I dic tot açò a tall dels escàndols que han continuat sorprenent-nos darrerament, els de Nóos i Emarsa. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Més colors a l'esquerra

Ací vos deixe unes quantes impressions a rajaploma dels resultats electorals d'ahir, des del punt de vista de la societat valenciana. Si la cosa es repetira a les properes eleccions valencianes, el valencianisme aniria ben apanyat. Queden quatre anys...

Més colors a l'esquerra

Deixant de banda l’aclaparadora victòria de Mariano Rajoy al conjunt de l’Estat, la principal notícia al País Valencià és que el vot de centreesquerra ha esclatat: d’una única força política ha passat a distribuir-se entre quatre. És a dir, mentre que una part important dels 15 punts que el PSOE ha perdut a tota Espanya ha anat a parar a forces de dreta (més del 6% al PP, CiU i PNB), al territori valencià, per contra, eixe transvasament ha estat mínim (un 1,9% al PP i España2000). Això, entre d’altres coses, perquè ací el vot al Partit Popular era ja un dels més alts de l’Estat, superant el 50%, encara que, seguint la tendència de les darreres eleccions autonòmiques, sembla que ha tocat sostre: pugen un diputat, però perden vora 30.000 vots. Fins i tot a la ciutat de València, a contracorrent de tot, el PP ha baixat més d’un punt, fins a un 2% a barris com Algirós, Benimaclet, Ciutat Vella, l’Eixample o Extramurs, on tot eixe vot segurament ha anat a parar a UPyD, que s’ha situat com a tercera força política de la capital, de la mà de Toni Cantó. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Uns nous renaixencistes

 Portada del periòdic de Lo Rat Penat, amb els escuts de Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca

He llegit estos dies El valencianisme de la Renaixença, un assaig on el professor Rafael Roca analitza a fons les activitats dutes a terme pels valencians i les valencianes que participaren als Jocs Florals de València i Barcelona entre 1859 i 1902. La conclusió és irrefutable: l’aportació de la Renaixença a finals del segle XIX, basada en l’activitat de Lo Rat Penat i liderada per Teodor Llorente, fou condició necessària per a la formació posterior del valencianisme polític. I, alhora, es fonamentà en tres eixos: l’exaltació de la història i la cultura valencianes, la proclamació de la unitat de la llengua i el fonament de les relacions entre valencians, catalans i balears. Dir el contrari és fals, de manera que falsegen els que s’entesten a amagar eixe passat, com ara fan des de Lo Rat Penat o Las Provincias, i també els que el menyspreen com una cosa insuficient i de segona categoria, segons ho han considerat els intel·lectuals influenciats pel fusterianisme. De fet, esta segona actitud, dins de la visió general que el País Valencià mai ha tingut unes elits “responsables” i que serà d’esquerres o no serà, ha facilitat el posicionament dels conservadors valencians dins de l’espanyolisme, ja que no han hagut de justificar que no tenen res a veure amb el nacionalisme valencià, puix els seus mateixos adversaris polítics ho han dit per activa i per passiva. [Continua a la columna de l'Informatiu]