Llibres el dia del llibre

Com que estic passant la diada de Sant Jordi fora de Barcelona -llàstima d'ambient meravellós que em perdré- els dos darrers dies (els mateixos en què m'he trobat de cara amb un Monegal taciturn, un Tornasol d'incògnit, un Cingolani tot mudat, una Laia Martínez d'estrena, un Baixauli despistat i crec que una Cadenes imponent) els he dedicat a avançar les compres pertinents, que enguany s'han concentrat majoritàriament a l'Espai Mallorca i La Central del Raval (mentre sonava el disc sencer de Cambrers de Juli Bustamante!). No en faré pública la llista (almenys de moment, que els llibres encara han d'arribar als seus destinataris), però sí que m'agradaria fer dues recomanacions per a aquells que vulguen regalar un bon llibre d'història medieval en català/valencià.

En primer lloc, l'edició adaptada d'El llibre dels fets de Jaume el Conqueridor, esplèndidament il·lustrat, amb bones explicacions de Robert i Agnès Vinas i amb una magnífica versió en català modern de Josep Maria Pujol (jo diria que la més fidel als significats originals que hi ha fins ara), i, en segon lloc, el Kitab Ta'rih Mayurqa d'Ibn Amira o Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, transcrita per Muhammad Ben Ma'mar i traduïda al català per Nicolau Roser i Guillem Rosselló. A Barcelona és segur que podreu trobar les dues obres al mateix Espai Mallorca, mentre que a València la primera està a París-València o la Casa del Llibre, però de la localització de la segona la veritat és que no en tinc ni idea. En tot cas, bon dia del llibre!

Retaule de Santa Úrsula.
Sagristia del convent de Sant Francesc de Palma (c. 1300)

El conjur del llop galant

El llop galant?

Al meu lloc de treball, el Departament d'Estudis Medievals del CSIC de Barcelona, dos companys han organitzat un Seminari d'Estudis Doctorals adreçat a difondre i compartir la tasca de recerca d'investigadors que estan realitzant la seua tesi doctoral. Un d'ells, el que parlarà dimarts 27 de gener de 2009, acaba de presentar el Treball de Recerca per a l'obtenció del Diploma d'Estudis Avançats sobre un procés civil de persecució de la bruixeria -no de la Inquisició sinó de la cort judicial del marquesat de Pallars- desplegat a començaments del segle XVI contra tres hòmens i dos dones de la Vall Fosca, al cor del Pirineu lleidatà.

En una de les trobades prèvies al seminari ens contava una història fascinant relacionada amb les declaracions registrades al procés. Una de les dones explicava una de les seues fetilleries -bruixeria per a les autoritats acusadores- relacionada amb la cura dels malalts; a banda de proporcionar certes herbes, com ara el fenoll, recitava la cançó del llop galant -documentada per altres fonts almenys des del segle XIII- que era un autèntic exorcisme animista cristianitzat: el llop roín anava pel bosc amb intenció de menjar-se el malalt, però de sobte apareixien en el seu camí sant Francesc i sant Pere -crec- i pronunciaven un conjur que el comminava a ser un llop galant i no menjar ni carn ni sang.

Fins ací, a banda de la bellesa de la cançó original en vers -lamente no tindre'n còpia-, tot més o menys normal. Però allò fascinant és que el mateix investigador trobà una edició catalana de "La Caputxeta roja " de la primera dècada del segle XX que canviava el seu final adaptant-lo a una tradició de la terra: el llop, que volia menjar-se la Caputxeta i la seua àvia, acabava desistint perquè intercedien els sants corresponents i el conjuraven a no menjar ni carn ni sang i a ser un llop galant.

Aspres, nobles, feiners, vehements, ambiciosos, implacables...

Com ja vaig dir, l'Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826) d'Alexandre Laborde glossava l'esperit dels diversos pobles hispànics amb una sèrie de tòpics que en termes generals s'han mantingut fins a l'actualitat, especialment en el cas del regne de València i de Catalunya. Als catalans els fa aspres de caràcter, desagradables en l'expressió, nobles d'ànim, aventurers, actius, treballadors, apassionats, implacables però fidels, amb gran orgull nacional i portadors de barretina:

Comúnmente se atribuye a los catalanes cierta aspereza de carácter, desagrado en la expresión y vehemencia en las acciones, pero estos defectos que sin duda son abultados, se recompensan bien con otras buenas calidades que los adornan y acaso se equivocan con cierta nobleza de ánimo, que no sufriendo la humillación y servidumbre, lleva a los catalanes a empresas grandes y arriesgadas, y es el alma de su actividad y constancia en el trabajo [...]

Es notable el horror que el catalán tiene a la ociosidad: su genio le conduce a todas las partes del universo [...] Tienen los catalanes pasiones violentas, y se arriesgan por satisfacerlas: la de las riqueza dirige su industria, la emulación su actividad. Cuando aman, aman con vehemencia; pero su odio es implacable, y en asuntos políticos llega a ser inquieto. Sin embargo son capaces de hacer todos los sacrificios en obsequio del príncipe que ha sabido hacerse amar de ellos.

El orgullo nacional que caracteriza al pueblo catalán, es el que crió ya de muy antiguo si rivalidad con los franceses, a la cual pusieron el colmo las guerras de sucesión, cuyas memorias indelebles son un continuo despertador de su odio a aquella nación [...] Los aldeanos llevan una especie de capote que llega a las rodillas y llaman gambeto, y un gran gorro colorado.

Plànol de Barcelona a començaments de segle XIX

I un altre dia parlaré de les observacions de Laborde sobre la llengua...

Diada mallorquina?

M'està imantant Mallorca?

Si com vos deia fa uns dies darrerament m'he aficionat als llibres, els cedés i els productes gastronòmics de l'Espai Mallorca, que és ben a prop del meu treball, sembla que, sense voler-ho, he aprofitat la Diada de Sant Jordi per a eixamplar el cada vegada més intens mallorquinisme que m'assetja. Darrerament el concert dels Antònia Font, tot seguit El misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver i hui mateix, sense adonar-me, els dos llibres que he regalat han estat de mallorquins: els lírics i evocadors Pinyols d'aubercoc d'Emili Manzano, i les passatgeres Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis. No sé d'on venien les roses roges, però a saber... Â vore'm que em regalen a mi. "Esper no haver de dir: idò, a veure si som mallorquí!".

Eulàlia i Maria de la Mercè

Ahir la [nostra] fontera Marta es preguntava per la raó per la qual Santa Eulàlia va ser substituïda com a patrona de la ciutat de Barcelona per Santa Mercè. Efectivament, Santa Eulàlia, una màrtir paleocristiana del segle III o IV (com Sant Vicent Màrtir), en fou la patrona durant molts segles fins que en 1687 la Mare de Déu de la Mercè va ser interpel·lada pels consellers de la ciutat per tal d'acabar amb una plaga de llagosta que assolava els camps barcelonins. Agraïts per la seua intercessió la nomenaren patrona de la ciutat, un fet que el papa Pius IX confirmà en 1868, tot declarant-la patrona del bisbat i coronant la seua imatge a la basílica.

Per això conta la tradició que quan plou per les Festes de la Mercè (quasi sempre) és perquè Santa Eulàlia plora. I potser per això mateix, per tal que Eulàlia no plore i no ploga durant la Mercè, l'Ajuntament de Barcelona va decidir fa uns anys celebrar les festes de Santa Eulàlia com toca, com a Festa major d'hivern de Barcelona destinada als xiquets, molts dels quals tenen el seu nom: Laia.

Santa Eulàlia / La Mare de Déu de la Mercè apareixent-se a Pere Nolasc, Ramon de Penyafort i Jaume I al segle XIII (el seu origen com a advocació) / La Mare de Déu de la Mercè coronada com a patrona del bisbat de Barcelona

Tot en un rogle

Les del Casal de la Gent Gran de la Barceloneta passant-s'ho bé

M'agrada Barcelona perquè "n'hi ha gent pâ tot". Cap de setmana de festes de Santa Eulàlia, "la Laia", festes dedicades als xiquets. Passeges en a penes un quilòmetre quadrat i trobes: la desfilada carnavalesca (rua en diuen ací) dels veïns de la Barceloneta, colles de gegants que tornen de la trobada de la plaça Reial, les Rambles plenes, un concert de l'heterogènia Raval's band a la Rambla del Raval, el mercat de les pageses a la plaça de Sant Galdric, un grup de capoeira a la plaça del MACBA, les Rambles plenes, un concert de rock interpretat per xiquets a la plaça de la catedral, un concert de música clàssica interpretat per xiquets al pati del Museu Frederic Marès, els museus oberts (Marès no era el típic col·leccionista, o sí?), les colles castelleres de Barcelona alçant castells solemnement a la plaça de Sant Jaume davant els aplaudiments de Ridao i Tardà, la pau de la plaça del mercat de la Barceloneta a l'hora de la becaina del diumenge i l'activitat de la platja de Sant Sebastià de tot diumenge que fa sol. Tot en un rogle.

Més de 120 anys de diferència

Banda de Música "La Constancia" de Catral
(Baix Segura, 1875-1964 / 1980-). Any 1910

Després diran que no els portem avantatge als catalans: pel que fa a concursos de bandes de música més de 120 anys. De fet, el primer certamen important celebrat en Catalunya s'acaba de fer este cap de setmana a la Vila de La Sénia (Montsià), precisament en eixes Terres de l'Ebre tan agermanades amb les valencianes del nord i que són l'alma mater de la Federació Catalana de Societats Musicals. Al País Valencià, en canvi, se celebren des de finals del segle XIX, si més no el destacadíssim Ciutat de València des de 1886 (el més antic d'Europa), i sembla que som una nació capdavantera en la qüestió, essent, per exemple, objecte de tesis doctorals per part del director i compositor Richard Scott Cohen, o comptant amb el primer certamen televisat per internet: el Vila d'Altea de l'any 2000.

Per exemple, a Altea la Filharmònica hi existix des de 1889, moment en què ja hi havien més de 140 bandes al país segons les dades aportades per Richard Scott Cohen. Segons este mateix autor l'origen d'esta profusió associativo-musical ha estat molt poc estudiat i només comptem amb antigues reflexions de la primera meitat del segle XX sobre la qüestió, les quals apunten a una triple confluència militar, cívica i religiosa: els acompanyaments musicals de les milícies forals valencianes i després de les milícies liberals i carlines i de l'exèrcit espanyol; les desfilades gremials lligades a festes, processons i tot tipus de celebracions cíviques i religioses; i les capelles musicals de les parròquies, generalment dirigides per l'organista corresponent. Així, segons les seues estadístiques a data de 1995 existien més de 430 societats musicals valencianes (el 40% estatal) per només 18 catalanes. No debades al certamen de La Sénia el president del jurat ha estat el director de l'orquestra de Muro i 6 de les 10 bandes participants han estat valencianes.

De fet, el mateix Richard Scott Cohen, després d'analitzar conjuntament les agrupacions de sardanes, cors i bandes de música existents a Catalunya, el País Valencià i les Balears en l'article Community ensemble music as a means of cultural expression in the catalan-speaking autonomies of Spain, ha arribat a la conclusió que en este aspecte concret som a diverse people united by a love of musical participation and by the mother tongue known as Mallorquí, Menorquí, Eivissà, Valencià, and Català (una gent diversa unida per un amor a la participació musical i per la llengua materna coneguda com a Mallorquí, Menorquí, Eivissenc, Valencià i Català).

Primer castell de 9 del segle XX

Pimer castell de 9 del segle XX, després de 100 anys recordant un altre mític de 1881. Va ser un 4 de 9 amb folre i el va carregar la "Colla Vella dels Xiquets de Valls" a la seua població el 24 d'octubre de 1981. Quina retransmissió la del vallenc Lluís Figuerola!!!
Recentment, en 2005, els "Castellers de Vilafranca", han carregat el primer 2 de 9 amb folre de la història.

Que comenci la Festa!

Caricatura realitzada per les JNC

Hui comencen les festes de la Mercè, les festes patronals de Barcelona, que ens regalen un pont gràcies a la festivitat del dilluns. Sembla, però, que estaran ben passadetes per aigua. La celebració d'enguany ha vingut marcada per l'anomenat "pregón de la Mercedes", és a dir, per la lectura del pregó en castellà per part de l'escriptora gaditana Elvira Lindo. ERC, amb Jordi Portabella al cap, ha denunciat el suposat cosmopolitisme preconitzat pel PSC i s'ha desvinculat de l'acte. La CAL, el CIEMEN i la Plataforma per la Llengua han promogut el manifest A l'Ajuntament de Barcelona: que el pregó sigui en català, signat per nombroses entitat cíviques, i han convocat una concentració a la plaça Sant Jaume esta vesprada, coincidint amb la lectura del pregó dins l'Ajuntament, al saló del Consell de Cent.

Em sembla que al fons de tot no hi ha tant un rebuig a que el pregó siga en castellà com al que representa la senyora Lindo. Per una banda, per als catalanistes radicals representa l'Espanya castissa, pobra, cheli i endarrerida, com la de Manolita Gafotas, i alhora representa l'Espanya socialista i frívola, com la de les columnes de l'escriptora a El País. I, per l'altra banda, no representa cap valor amb el qual es puga identificar Barcelona: ni el lloc de naixement, ni una activitat intel·lectual brillant, ni el símbol d'uns valors universals. De fet, si repassem els darrers pregons i pregoners observarem que hi ha hagut en molts idiomes -també el castellà- i de molts països, però no han provocat cap polèmica:

2005 - Rosa Regàs (català) Barcelonina i directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya.
2004 - Carlos Ruiz Zafón (català). Barceloní.
2003 - Fàtima Mernissi (francès). Marroquina. Consultora de la UNESCO sobre dones i Premi Príncep d’Astúries d'aquell any.
2002 - Valentí Fuster (castellà). Barceloní. Cardiòleg de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Mount Sinaí de Nova York. Sent català i parlant català va fer el pregó en castellà i no va passar res.
2001 - José Antonio Marina (castellà). Castellà. Filòsof i assagista de gran talla.
2000 - Robert Hughes (anglès). Australià. Crític d’art, escriptor i documentalista reconegut internacionalment.

1999 - Maruja Torres (català). Barcelonina. Periodista i escriptora.
1998 - Eusebio Leal Spengler (castellà). Cubà. Director del programa de restauración del centre històric de L'Havana, Patrimoni de la Humanitat
1997 - Yehudi Menuhin (anglès). Jueu estadounidenc. Violinista i director d'orquestra.
1996 - Rafael Moneo (castellà). Navarrès. Arquitecte.
1995 - Tarik Kupusovic (anglès). Bosnià. Alcalde de Sarajevo, que començava la reconstrucció per aquelles dates (i de la qual Barcelona finançà la del barri de Mojmilo).

Vist açò, sembla que el problema real és que Elvira Lindo ni és barcelonina, ni dóna la talla professional, ni simbolitza cap valor universal, i, pel contrari, mostra una clara filiació socialista espanyola i emprarà el castellà en el pregó, fet que ha vehiculat la creació del conflicte. Siga com siga, és evident que no és un encert. A mi no em representa en absolut i no vull que faça el pregó de la "meua ciutat". Crec que la nòmina de pregoners -que parlen en català, castellà, urdu o com els done la gana- s'hauria de reduir a gent que tinga una relació especial amb Barcelona; no hi veig el sentit si no és així. Em quede amb els pregoners de les festes patronals de la Barceloneta, les de Sant Miquel, que comencen immediatament després: l'any passat Carles Flavià i enguany Loles León i Pepe Rubianes.

La Barceloneta en festes

Els darrers tres dies la Barceloneta ha estat de festes. S'ha celebrat la Festa de les Corals, com sempre des de fa més de cent anys entorn de la Pasqua Granada o Segona Pasqua, és a dir, el dia de Pentecosta (literalment en llatí "cinquantena" -50 dies després de Pasqua de resurrecció, que sempre cauen en dilluns-). No obstant això, ben poca cosa queda de la religiositat de la festa cristiana, tot i que a ben segur eixe és el seu origen.

Les corals són les protagonistes de la festa. Es tracta de colles d'amics agrupades en "cors" o "agrupacions corals" que desfilen pels carrers de la Barceloneta el dissabte pel matí i el dilluns de Pentecosta per la vesprada. Els seus membres no es dediquen a cantar -almenys ara- sinó a ballar al ritme frenètic de les bandes de música que porta cada coral. A més a més, van disfressats entorn d'alguna temàtica humorística i porten a la mà estris gegants de joguina, molts d'ells relacionats amb els de la marineria. Les desfilades fan passar cada coral per tots els locals de la resta d'agrupacions -en són una vintena- i quan hi passen s'aturen, intensifiquen el ball i la festa, i només algunes fan càntics humorístics que han preparat; curiosament des del local de la coral "receptora" s'agita constanment la senyera en el seu pal amunt i avall. La desfilada del dilluns clou, ja a la nit, quan les agrupacions acaben tot el recorregut i tornen al seu local, moment en què es llancen masclets i focs artificials -no són les falles però està bé...-. A més, crec que entre les dues desfilades, els membres de les corals passen el cap de setmana fora, de festa, però açò no ho puc assegurar, que encara no en forme part de cap.

A col·lació de les falles, en contraposició a València el bonic de les festes de Barcelona és que cada barri té les seues particulars; no són tan "grandioses" ni d'esperit tan "fester" com les falles, però els veïns del barri hi participen molt més activament que no allà, on o eres faller o et dediques només a eixir per la nit amb els amics, en el millor dels casos, o a patir-les, en el pitjor. Sembla que les falles van acabar amb la vitalitat de la majoria de festes de barri de València, tot i que la veritat és que la concentració ha fet que guanyen en espectacularitat.

Tot plegat les festes de les Corals m'han semblat encara més divertides que les de Sant Miquel, patró de la Barceloneta des que la seua església va ser beneïda en el seu nom en 1755, en honor del marqués de la Mina, el sevillà Jaime Miguel de Guzmán Dávalos Spínola (1689-1767), capità general de Catalunya en època borbònica des de 1749 fins la seua mort. Sota el seu mandat es començà a construir la Barceloneta i, de fet, la pedra fundacional encara es pot veure al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. No entraré ara a contar la història del meu estimat barri, però només m'agradaria afegir una darrera qüestió: en les representacions de Barcelona dels segles XV a XVII el solar sobre el qual s'assenta la Barceloneta ni tan sols apareix; no existia, en el seu lloc hi havia el mar, l'illa de Maians on ara està l'estació de França aproximadament i simples aiguamolls. No obstant això, des de la construcció d'un espigó de pedra al port a partir de 1477 s'anà acumulant terra fins que dos cent cinquanta anys després s'hi pogué construir un barri de nova planta -d'ací la seua forma reticular-. Curiosament en l'actualitat a València podria passar amb els anys un fenomen semblant com a fruit de l'ampliació nord del port; tot no siga que el Cabanyal al final, si queda malgrat els especuladors, no quede al centre de València...