Quasi quintos (III)

Aïna on es preparava l'arrop

Aprofite una de les múltiples novetats mensuals del blog per a recuperar una sèrie a la qual no havia pogut dedicar l'atenció que es mereixia: la de quasi quintos, és a dir, la de la gent que vàrem nàixer entre el 76 i el 81 i que pareix que en arribar a estes edats comencem a tindre més clar què volem fer, però no tenim tan clar si ho podrem tirar avant. De fet, em fa la sensació que si durant segles la desena clau en la vida de les persones ha estat la vintena, ara comença a ser la trentena com a resultat de l'allargament de totes les seues fases, tant l'adolescència com l'adultesa o la vellesa. En tot cas, a més a més, amb la sèrie (que evidentment resulta molt esbiaixada cap als àmbits que freqüente) m'agradaria ressaltar la tasca de persones que no ho tenen gens fàcil en el seu camp d'actuació dins la societat valenciana, com pot ser el cas de Marc Gomar, periodista i escriptor valldalbaidí que és el protagonista del post de hui.

Molts el coneixereu per la seua faceta com a presentador del "Magadia" a Gandia Televisió, on també condueix el "Mercat de Músiques", programa en el qual desenvolupa una de les seues passions, la música en valencià/català, que ja conreà per escrit a Vilaweb-Ontinyent en la seua secció "Brossa d'avui". Perquè, de fet, la literatura és l'altre gran àmbit en el qual es mou Gomar; per internet es poden resseguir algunes de les seues passes: rebé un premi al relat breu La involució de l'espècie [post] en l'any 2007, quan també publicà en línia Estimades bèsties [pdf], mentre que en 2008 guanyà el premi Solstici de Manises per Les bones intencions, alhora que el seu conte eròtic Delits i delictes fou publicat en la selecció de Cossetània Onze pometes té el pomer [parcialment a Google Books].

Tot açò, a més a més, ho ha conjugat darrerament amb la seua col·laboració com a novel·lador de guions de L'Alqueria blanca, una pluriactivitat que no li ha impedit anar mantenint de forma interminent nombrosos i ben interessants blogs: Conspiració, Correu boletaire, El descrèdit i encara d'altres. Ara, finalment, ha encetat una nova aventura, Arrop i talladetes, que és la novetat bloguera de la qual parlava al començament del post. Es tracta d'un projecte pioner en les lletres valencianes en tant que comparteix amb els lectors una part del procés de creació de la seua primera novel·la. Segons diu ell mateix:

Aquest blog recull el procés previ a la publicació de la primera novel·la de Marc Gomar. L'autor ha decidit que no presentarà "Arrop i talladetes" a cap concurs literari perquè costa un dineral i no té amics que el premien. Ací s'informarà de les editorials contactades, les respostes rebudes i l'inexorable pas del temps. Un blog contra la desesperació literària, si més no per la paciència que demana una novel·la des del mateix moment de l'escriptura. Sobretot per l'autor, que fins aleshores s'havia dedicat en exclusiva als relats.

De moment, hi ha inclós parts eliminades, faltes observades en el procés de correcció, reculls de materials o idees per a escriure la solapa. Veurem com avança la cosa. Si més no, pareix un bon sistema per anar creant expectatives entre el cercle de gent que ens movem pels blogs (i cada cop som més, que dirien aquells).

Quasi quintos (II)

Continue amb la sèrie sobre valencians de la meua generació que vaig començar fa unes poques setmanes i hui és el torn de Samuel Sebastian, realitzador, escriptor i bloguista que precisament demà estrena a La Filmoteca de València el seu film Diari d'un malalt d'amor (2009), segurament l'única pel·lícula rodada en valencià que s'estrenarà al llarg del present any. Ací en teniu unes quantes imatges:

Este és el seu segon llargmetratge de ficció després de la seua òpera prima El primer silencio (2006), en què igualment la història d'uns quants personatges entrecreuats a la ciutat de València servia per a reflexionar sobre l'amor i la pròpia identitat. A més a més, fa dos anys també va presentar el documental Mur viu (2007), sobre el patrimoni i els veïns dels barris del Carme i el Mercat de València, els títols de crèdit del qual, com podeu comprovar, ampraven una cançó d'Orxata Sound System:

I és que la col·laboració amb artistes que fan música en valencià és una altra de les característiques de Sebastian, castellanoparlant de família però valencianoparlant per voluntat pròpia. Una bona mostra, a banda de les bandes sonores de les seues realitzacions, és este videoclip que ell mateix va realitzar per a la cançó Fer res (2008) de l'olivera Clara Andrés:

Així mateix, ha dirigit diversos films i videocreacions des de la seua productora anomenada sinCasa i actualment està immers en la realització d'altres documentals, com ara El final del principio o La pausa dels morts. D'altra banda, Samuel Sebastian és també escriptor i si ja Diari d'un malalt d'amor està basat en el seu relat El peatge, cal fer notar també que el text d'una obra teatral seua, Les habitacions tancades, sobre la rebel·lió contra el pare d'una adolescent que ha patit abusos sexuals, va guanyar els premis Octubre de teatre de 2008. Ací podem vore en primer lloc el mateix Sebastian parlant del procés de creació de l'obra:

Igualment ha escrit contes o relats com El azar y el destino (2001) o La ciudad de la luz (2006) i manté dos blogs a la xarxa, un destinat bàsicament a les seues produccions audiovisuals, Diaris d'imatges, i un altre de caire més personal, El Meu Caos, on aplega vídeos, textos literaris i impressions personals des de març de 2006. Tot plegat, doncs, com vaig dir a l'inici d'esta sèrie d'apunts, crec que les activitats profesionals i socials de gent com Samuel Sebastian poden contribuir a dignificar l'esfera pública valenciana. Siga com siga, en qualsevol cas, de moment podem gaudir de la seua obra i -qui puga- pot acudir demà dimarts 3 de març a la La Filmoteca de València, on a les 20 h s'estrena Diari d'un malalt d'amor.

Quasi quintos (I)

Hui comence una sèrie que espere que s'allargue tant com puga, tot i que no tinc en ment més que tres o quatre episodis. Es tracta d'un conjunt de posts sobre gent que voreja la meua quinta, els cinc anys "fatídics" entre els 28 i els 32, moment en el qual, després de molt de temps formant-nos -en tots els sentits de la paraula-, ja som capaços de començar a despuntar en les nostres activitats professionals, socials o culturals, però desconeixem totalment si podrem continuar donant-hi guerra -ço és, reflexió, debat, progrés, benestar, crítica o felicitat- a causa de tot un fum de dificultats, obstacles i incerteses que la realitat social valenciana ens planta davant del nostre camí, i que moltes vegades som incapaços de superar o afrontar degut a les nostres pròpies febleses.

Tot just abans d'arribar als 33, l'edat en què Jesucrist finí els seus tres anys de prèdica pública activa, serà un bon moment per tal de fer balanç d'una primera gran etapa de maduresa encara jove, que ja hauria de començar a donar certs fruits per tal de fer de la nostra -com cantava Espriu al temple- una societat noble, culta, rica, lliure, devetllada i feliç. Així doncs, continuant amb el to religiós del text, comence a escriure sobre persones que "crec" que poden liderar processos de canvi i ajudar -en major o menor mesura- a millorar diversos aspectes de la societat valenciana. Em deixaré molts valencians d'eixa "quasi quinta" que de ben segur estaran treballant en la mateixa direcció, però per una pura raó personal només podré parlar d'aquells que o bé conec o bé han començat a donar mostres públiques del seu talent i de les seues aspiracions de canvi.

I ho faig -començar- amb un dels valencians -català de València que diria ell- dels quals parlava indirectament l'altre dia en publicitar el nou web de L'Accent: Andreu Ginés, coordinador i redactor del periòdic esmentat, membre d'Endavant, col·laborador de l'Ateneu Popular del barri del Botànic i un dels principals dinamitzadors de l'esquerra independentista i socialista a la ciutat de València. Fa huit anys protagonitzà una acció sonada al Camp Nou eixint enmig d'un Barça-Madrid en el context de les protestes antiglobalització dutes a terme durant la visita del Banc Mundial a Barcelona, finalment suspesa per por als aldarulls, impulsats, d'altra banda, per infiltrats enviats per la recentment traspassada García-Valdecasas -com vam poder comprovar molts dels que estàvem allí-.

Finalment, pel que fa a la seua tasca d'historiador, llicenciat a la Universitat de València, i doctorat a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, és actualment secretari de la revista Recerques i acaba de guanyar el premi més important de la historiografia en llengua catalana, el Ferran Soldevila, aconseguit per l'obra resultant de la seua tesi doctoral, dirigida per Josep Fontana, titulada La instauració del franquisme al País Valencià: Castelló de la Plana i València, una obra innovadora en l'erm valencià sobre l'estudi del franquisme i disponible en la xarxa. Com ell mateix diu en la introducció no el van moure aspiracions ni vocacions professionals, però sí la convicció que el coneixement del nostre passat és fonamental per entendre el present, no ja per canviar-lo sinó, com a mínim, per combatre’l.

Les conclusions de l'obra, que analitza la composició i les primeres actuacions de les principals institucions del nou règim a les demarcacions de Castelló i de València, estan al meu parer massa ideologitzades: es parteix de la hipòtesi que no hi hagué trencament en el control del poder per part de l'oligarquia valenciana entre la República i el Franquisme,i s'acaba volent confirmar eixa premissa tot i que els resultats de la investigació no són tan clars al respecte. Hi hagué continuïtat de certes elits dominants moderades, però negar el trencament en moltíssims àmbits socials sembla massa agosarat, en vista de les pròpies dades aportades. En qualsevol cas, eixa és precisament la principal aportació del treball: una quantitat enorme de dades sobre la instauració i el funcionament polític del franquisme durant els moments immediats a la victòria militar a diversos nivells: ajuntaments, diputacions, governacions civils, cambres de comerç, Falange, etc.

La impunitat del franquisme queda així -amb la tesi i la propera publicació del llibre- una mica menys protegida, menys ferma i menys defensable. Els exemples de repressió i d'abusos per part de les noves autoritats són nombrosos al llarg de la investigació. Només citaré el darrer de tots que cita Andreu Ginés, el cas de l’alcalde de Vilafermosa, Ramon Salvador, i el metge municipal, Rafael Brandes, que aprofitaren la seua posició per a satisfacer apetitos carnales, tot donant el seu favor a elementos rojos, poniendo a sus mujeres como condición previa, a la que algunas accedieron y otras se negaron. En concret, en el cas del metge:

Encontrándose un individuo en un campo de concentración, su esposa visitó al Médico para pedirle un aval, quien le puso como condición sus apetitos carnales a lo que accedió; dicho Médico, temeroso de su responsabilidad por tal acto, preparó el terreno a otros que figuraban en el Ayuntamiento entre ellos a su cuñado; al regresar el marido del campo de concentración, encontró a su mujer en estado de embarazo y al pedirle explicaciones le contó todo lo ocurrido; este individuo fue a pedirle cuentas al Médico, quien le contestó que él solo no había sido y por tanto no podía responder por él y que entre todos verían la manera de darle solución al asunto […]. Al poco tiempo el niño murió, al parecer de muerte natural, y quedó todo zanjado, ya que el individuo en cuestión de ideas contrarias al actual Régimen temía dar parte por las represalias que pudieran ocasionarle.

L'ambient era tan repressiu i impune que les autoritats estatals recomanaren el relleu del metge, però no per les seues aficiones sexuales, sinó per l’enemistat que tenia amb la gent d’ordre del poble que no le creen limpio de pecado ni digno, perquè no ha hecho caso de la máxima antiquísima que dice "además de ser honrado, hay que parecerlo"...