Josep Piera, ara i ací: la vida

El discurs de Vicent Baydal en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Ara i ací: la vida. En efecte, perquè Josep Piera és el gran poeta del goig i de l’esperança de viure, de deixar-nos endur pels sentits i per la bellesa que ens envolta, siga física o intel·lectual. És probablement per això que és un dels nostres lletraferits més estimats i és probablement també per això, i per la seua meravellosa capacitat de crear art amb paraules, que quan d’ací molts anys es recorde el ressorgir de la poesia en valencià ell siga, junt amb Vicent Andrés Estellés, l’autor més esmentat, volgut i admirat. La seua obra persistirà en les lletres valencianes i en la cultura valenciana. 

I també en les lletres i en la cultura de la Mediterrània, una mar Mediterrània que l’amera i que ens ha ajudat a redescobrir, a tornar a imaginar i a tornar a sentir en tots els porus de la nostra pell, per canyars amb sirenes amagades, tot llegint a Homer, a Ibn Khafaja o a Kavafis, a Alexandria, a Istanbul, a Rodes, a Roma, a Siracusa, a Nàpols, a Barcelona, a Alger, a Marràqueix o a la vora del riu Xúquer. No en va, Piera és també el poeta de la mar, de la nostra mar, que ha sabut transmetre la seua música en blau impregnada d’una vida joiosa. 

Una vida que sempre ha volgut viure de manera lliure i voluptuosa. Amb una actitud permanentment alegre, fèrtil i generosa, que, a més a més, ha contribuït decididament, allà on ha anat i molt més enllà de la literatura, a l’enfortiment de la valencianitat. Perquè hui no només volem honorar l’escriptor, sinó també la persona de Josep Piera, una persona excepcional que desprén amor, amor a la vida, a la terra i a tots els que l’envolten, que són –i que som– molts, moltíssims. 

És per això que també volem remarcar i posar en relleu –o en marbre, si poguera ser– dos de les seues tasques potser no tan conegudes, però igual d’importants. Una és la seua faena silenciosa de mestratge literari, de nous poetes, nous novel·listes i nous lletraferits jóvens que s’estimen la nostra llengua i que volen fer-la perdurar en la immensa mar de la cultura universal. Sempre els ha acollit amb calidesa, amb prodigalitat i amb bons consells que els han ajudat a triar la millor travessia. 

Així mateix, una altra de les grans tasques que ha dut a terme ha sigut la d’un constant activisme valencianista. Una preocupació viva pel passat, el present i el futur dels valencians, que, cosa rara en el nostre país, s’ha allunyat de dogmatismes i de capelletes, i potser precisament per això s’ha vist després poc reconeguda. Eixa obsessió per la nostra existència, la del llarg viatge d’un poble valencià amb llengua pròpia, memòria pròpia i referents propis, l’ha sabuda contagiar fecundament a través de lúcides i inacabables converses al voltant d’una taula parada. 

I en tot eixe camí, el de la poesia i les lletres, el mestratge i l’activisme, ell mateix s’ha convertit en un element cabdal de la valencianitat, en un referent, en present i memòria, en una veu pròpia de la nostra llengua. Josep Piera és llum i bellesa per als valencians, però també argamassa i tapial. Una persona, com deia, excepcional, que permet, i ens permet a tots, fer realitat el que diu la seua estimada cançó: “Si em mor, que el cant siga ja realitat. Si em mor, que les esperances siguen fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem”. 

Que el seu exemple, la seua actitud i la seua trajectòria ens servisca a la resta per a viure amb més intensitat i joia esta festa que és la vida, la vida a terres valencianes, la vida a la Mediterrània i la vida al món. Saludem-lo, honorem-lo i brindem amb ell, com ell ho fa en els seus mítics versos: “Tot és efímer, tot: delers i dolors / No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n / i jo, mut, fent el darrer brindis, sol”. Josep Piera, este és el nostre brindis per tu, el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. Moltíssimes gràcies per tot.

Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit

Gala dels III Premis Lletraferit sencera

Josep Piera, un escriptor total (Toni Sabater)

El discurs de Toni Sabater en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Quan l’any passat encetàrem la concessió, dins dels Premis Lletraferit, del Premi de Cultura Valenciana en la persona de Joan Francesc Mira teníem clar que el guardonat o guardonada havia de reunir bàsicament dos qualitats: una aportació cultural inequívoca i que eixa aportació haguera ajudat a eixamplar els marcs mentals i físics de la valencianitat, de la consciència de valencianitat. La concessió d’enguany a Josep Piera pensem que complix sobradament eixes dos qualitats. Tot i que la primera paraula amb la qual associem mentalment el nom de Josep Piera és la de poeta, pensar en ell només com això, com a poeta, és quedar-se molt curt. Perquè ens trobem davant d’allò tan poc habitual, tan envejat i a vegades tan mal entés com ser, i en este cas ho hem de dir amb rotunditat, un escriptor total. 

Tota eixa immensa pulsió literària l’ha portat, al cap d’una llarga i fructífera carrera, a poder presentar les seues credencials com a narrador o autor de relats curts, amb títols com Rondalla del retorn o El gran Guerau, assajos com Els poetes arábigo-valencians o El paradís de les paraules, llibres infantils o juvenils com La raboseta i el rabosot, biografies com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, narracions de viatges com Seduccions de Marràqueix, Estiu grec, A Jerusalem o Un bellíssim cadàver barroc, potser un dels seus llibres més clàssics, tota una guia o un vademècum definitiu per a qualsevol valencià de viatge per Nàpols i el sud itàlic. Però també traduccions de l’àrab o de l’italià, o llibres de memòries, luxes testimonials que ens ha regalat com Arran del precipici o Els fantàstics setanta, que és la seua obra més recent. O col·laboracions amb músics com Carles Dénia per a donar això, música, a textos que s’embellien encara més. I sense oblidar, i sense caure-li els anells com podria ocórrer amb qualsevol altre poeta digam més afectat o vanitós, investigacions o divagacions al voltant de la gastronomia, tributs a la memòria dels sabors que som i fórem, obres com Els arrossos de casa o El llibre daurat de la paella, el seu penúltim llibre. Tota eixa ànsia de totalitat expressada literàriament és, al meu entendre, un reflex perfecte de la devoció per la vida que té i manté Josep Piera, de la seua generositat, de l’alé poètic que traspua en cada cosa que fa, en cada cosa que ens oferix. 

Perquè com déiem al principi, Josep Piera és escriptor total, però és, essencialment i a temps complet, sense descans, sense treva, poeta. La poesia, eixe impuls dels déus que va atrapar aquell jovenet, aquell donzell que ell mateix ens descriu en el seu darrer llibre, és el moll de l’os, la columna vertebral de la seua ja extensa producció. Des dels primers versos adolescents fins als que conté el seu darrer poemari, El temps trobat, premi Alfons el Magnànim, Josep Piera ha gastat amb delicadesa i passió milers de paraules, tota la seua pàtria de paraules per a mostrar-nos l’home que és, la seua percepció del món alçada des de la bondat i la generositat que l’impulsen i, sobretot, des del do del qual gaudix, eixa capacitat de fer poesia –gènere que és, per a mi, la quintaessència de la literatura– amb els seus dos materials tan necessaris com irreductibles: la veritat i la bellesa. Presoners d’un parèntesi, El somriure de l’herba, En el nom de la mar, Cants i encants o El temps trobat són només uns quants dels molts llibres de poesia que ha publicat, mostra de la vitalitat, potència i presència de les lletres valencianes, però també espill, inspiració i plaer per a milers de lectors agraïts, per a les onades incansables de jóvens poetes que han vingut i vindran, un llegat formidable i un luxe ètic i literari que resistirà, com un dic fet d’aquella mescla indestructible de bellesa i veritat, els embats del temps. 

Tots eixos llibres de versos i molts més ara els tenim en l’excel·lent edició que va fer recentment la Institució Alfons el Magnànim i que ha recollit tota la seua obra en un únic volum de Poesia Completa, que de ben segur ja no ho és tant perquè sens dubte encara vindran més coses que eixiran des dels calaixos i el cervell de Josep Piera, des de l’ànima i el cor de qui és permanentment, i per a goig nostre i per molts anys, poeta. Per acabar de fer-ho tot bé, el nostre premiat d’enguany també ha sabut crear un espai físic reconeixible, eixe territori mític i primordial que precisen les literatures més perdurables, i que en el cas de Josep Piera és la Drova, al cor de la seua benvolguda Safor natal. Des d’allí, des de la casa on viu amb la seua més dolça companyia, Piera observa envoltat de pins i muntanyes la successió dels dies i les estacions, la vida que passa, i tot el que escriu des de fa molts anys té el perfum i l’aire d’eixos pins i eixes muntanyes, de la seua presència i de la seua nostàlgia quan està lluny. Un espai que sempre estarà unit al seu nom. 

I acabe. La concessió del Premi de Cultura Valenciana a Josep Piera és el nostre reconeixement a la seua persona, a la seua obra excelsa, al seu compromís amb el país i la seua llengua, el valencià, i al mateix temps un homenatge que pensàvem que devíem i ara paguem a la seua bonhomia, a l’alegria i la generositat que estan dins d’ell i que no són sinó l’expressió del seu agraïment permanent a les lletres i a l’estrany i fascinant fet de viure, com expressa perfectament amb este fragment del seu poema "Quartet de la nit plena", en estos versos: 

Participar de l’espectacle quotidià 

de trobar tots els sons i les veus, 

tots els perfums del vent, 

totes les mans ofertes. 

Viure la saviesa de l’instant 

vinguen d’on vinguen meravelles. 

El plaer profund dels espills, 

les imatges intenses del gaudi. 

Palpar en cada cosa el temps inesgotable. 

Els jocs estridents dels infants, 

la corfa arrugada d’un vell, 

cortines que no amaguen cap monstre, 

la mà sobre la taula, parets, mobles i goig.

Ara i ací: la vida.

Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Gala dels III Premis Lletraferit sencera

La cuina dels Ports. Una gastronomia de profundes arrels medievals: un cant a la vida

Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo, La cuina dels Ports, Llibres de la Drassana, 2020

“Com és tan mal ensenyada, / Girmana, c’amar no·m vols, / e sabs que tant t’e amada? / Ni no posc sotz la flaçada / dormir, de tal guisa·m dols! / E serà t’ànima damnada / si·m fas morir sotz lençols, / c’al metg’e l’aiga mostrada / e diu que no meng cols / ne vaca, sinó cayllada”. Eren les paraules que el trobador Cerverí de Girona (1259-1285), membre llavors de la cort de Jaume I, llançava a la seua estimada en el poema Peguesca, informant-la que el metge li havia ordenat que no menjara cols ni vaca, sinó quallada. No debades, precisament el metge coetani Arnau de Vilanova (1240-1311) recomanava en la seua Praxis medicinalis prendre en estiu abans de sopar “lac cum flore coagulatum”, és a dir, “llet quallada amb flor [de card]”, ja que la considerava bona contra l’ardor d’estómac. Així mateix, encara a finals del segle XIV el teòleg Francesc Eiximenis (1330-1409), en parlar dels dejunis espirituals, incloïa la quallada entre les menges més apreciades pels seus conciutadans: “totes altres coses qui són al solaç del hom pot hom lexar per amor de abstinència, axí com són totes fruytes, totes salses, tots confits, formatges, llet collada, mantega, tota carn de ploma e tota bístia preciosa”.

Igualment, també el flaó apareix sovint en les fonts de la nostra edat mitjana, com ara en el Romanç d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull (1232-1316), que el mostra com un dolç exquisit: “Un dia s’esdevengué que Aloma donà a son fill Blaquerna, ans que anàs a l’escola dematí, a almorsar, carn rostida e despuix li donà un flaó que menjàs en la scola si li venia sabor de menjar. Quant Evast, son pare, ho sabé, représ en gran manera a Aloma e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sinó pa tant solament perquè no se avesen a ésser golós ni llèpols e perquè no perden la sabor de menjar en taula quant és ora de dinar”. De fet, era un menjar tan comú, especialment en forma redona, com encara el fan a Eivissa i Formentera, que les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós, de 1344, anomenaven flaó al segell major de la cancelleria reial: “en lo flahon volem ésser servat que, de la una part, sia ymatge reyal en la manera de la bulla e, de l’altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d’armes de nostre senyal real”.

Per tant, dos dels emblemes actuals de la cuina dels Ports, la collà i el flaó, eren dos clars referents de la cultura culinària baixmedieval de la Corona d’Aragó i el Regne de València. No en va, llevat d’alguns pocs ingredients i preparacions, com les creïlles, les tomaques, els arrossos secs o les croquetes, els aliments i menjars portencs presenten unes característiques enquadrables en aquell període històric i en alguns aspectes, fins i tot, s’adiuen plenament a l’ideal de gastronomia aristocràtica de l’època. Per exemple, pel que fa a la preeminència de la carn, ja que els reis, reines, ducs, duquesses i altres nobles n’eren grans devoradors, com a símbol de distinció respecte de la resta de grups socials, amb una especial predilecció pels mateixos tipus que destaquen en el receptari que presentem en este llibre: els ovins mascles (el moltó en època medieval i el corder en l’actualitat), la caça major i menor (com la del javalí, els conills i les llebres), el porc i els seus derivats (en forma de “carnsalada” i pernil en temps medievals i hui en dia també amb embotits) o la volateria (com els tords, les perdius i les gallines).

Fins al punt que, com mostren les cançons nadalenques baixmedievals, una gallina farcida com la que ací expliquem era el gran somni de les classes populars: “Ai, dones, nostres veynes, / no volem peix ni sardines; / hajam de grosses gallines / que sien ben facides!”. Igualment, també eren un important complement privilegiat de les taules aristocràtiques els formatges i els ous, no només com a aliments individuals, sinó també com a ingredients d’altres preparacions, entre les quals destacaven tota mena de salses i dolços, que en este darrer cas tingueren una presència cada vegada més destacada de sucre a partir del segle XV, en consonància amb la progressiva expansió del cultiu de la canyamel per terres valencianes. L’endolcidor tradicional, no obstant això, era la mel, com encara s’empra per a fer els bunyols als Ports, amb una recepta pràcticament idèntica a la del Llibre d’aparellar de menjar, de fa vora set centúries: “mit-los en talladors de terra grans, e mit-hi mel dessús e dejús; e deuen-se menjar calents, que freds no valen res”.

En este sentit, la gastronomia portenca no sols assolix molts dels grans anhels dietètics baixmedievals, sinó que també compartix bona part dels trets de la cuina popular de l’època, com ara l’escàs consum del peix fresc, substituït pel salat en forma de sardines o abadejo, i el seu freqüent recurs, per contra, a les farinetes, sopes, potatges i olles, sobretot amb verdures i llegums i, només quan es podia, carn. Així mateix, també s’hi han mantingut les coccions de llarga durada, o fins i tot les dobles coccions, i l’ús reiterat, a banda dels bolets de la muntanya, d’uns determinats vegetals, com les cebes, els alls, les carlotes, els cards, els cigrons, els fesols, les bajoques, el pebre, la canella, el julivert o el safrà. Finalment, la preocupació pel prolongament en el temps dels productes mitjançant diversos sistemes de conservació és igualment comuna: els escabetxos, com els que apareixen en el Llibre de Sent Soví de principis del segle XIV; les panades –com la rosca tapada–, tan esteses per l’Europa baixmedieval; o el curat dels formatges i les carns, a través dels pernils de porc i les cecines o de diversos tipus d’embotits.

Fa centúries d’aquella gastronomia medieval i han passat desenes de generacions des d’aleshores, però hi han perdurat molts elements i algunes de les seues característiques. Com també ho ha fet una part important, i impressionant, del patrimoni arquitectònic medieval dels Ports, com el Forn de la Vila de Forcall, el castell, les muralles, l’aqüeducte i l’Ajuntament de Morella, l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, el pont de la Pobla de Bellestar, l’ermita de Sant Miquel, la Llonja i l’Ajuntament de Vilafranca, la Casa de la Vila de Catí, el Peiró de la Plaça Nova de Cinctorres, l’ermita de Sant Pere de Castellfort i, de manera general, els nuclis urbans i certs masos fortificats. Però si hi ha algun monument que, com a medievalista, sempre m’ha impressionat de la comarca, eixe és el Convent de Sant Francesc de Morella i les seues pintures murals de l’Arbre de la Vida i la Dansa de la Mort, de començaments del segle XV, amb una versió valenciana del cant gregorià “Ad mortem festinamus”: “No és pas savi, mes és foll, / qui memòria de la mort si vit se toll. Hon és lo teu tresor / la és lo teu cor”, és a dir, “No és savi, sinó boig, qui evita pensar en la mort. On es troba el teu tresor allà està el teu cor”.

No només em colpixen per la seua singularitat dins del conjunt de les representacions medievals valencianes, sinó també perquè d’alguna manera simbolitzen el mateix que l’obra que tenim entre les mans: la voluntat de perdurar i de romandre, tot i la consciència que el nostre pas sempre serà fugisser, arrelats a una terra, que és el nostre tresor i que està conformada per certs elements bàsics i primordials, com ara un tan essencial com la gastronomia. Que els habitants dels Ports, tot i les constants dificultats que han patit al llarg de la història, continuen mantenint tants costums culinaris d’arrel medieval és tot un tresor i un cant a la vida que la resta dels valencians no hauríem d’obviar.

Text publicat en el llibre de Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo,

La cuina dels Ports. Receptes valencianes de muntanya, Llibres de la Drassana, 2020,
que es pot adquirir des del següent enllaç: http://bit.ly/2VMbzkh

Representació de la Dansa de la Mort, de principis del segle XV, al Convent de Sant Francesc de Morella

"Mimi Picoretes" i "Bruna i el drac", la nova aposta infantil de Llibres de la Drassana

Feia temps que en Llibres de la Drassana veníem rumiant la possibilitat de llançar una col·lecció de títols per als més menuts de la casa. A tots ens ha passat trobar-nos que en les prestatgeries de les llibreries o ja a casa, amb els llibres que han regalat als nostres fills uns i altres, ens trobem amb la immensa majoria dels textos escrits en castellà o en estàndard català i bé, no passa res, perquè tots ens entenem i al remat som els majors els que llegim els llibres als xiquets, però fa una miqueta de ràbia, evidentment. Per què no podem tindre una bona selecció i oferta de contes en estàndard valencià, sense haver de canviar les nostres paraules habituals i l'imaginari col·lectiu propi dels valencians? I és així com finalment, tot i l'arriscada aposta econòmica que comporta fer bons àlbums il·lustrats, ens hem decidit a llançar dos primers títols en valencià en una nova col·lecció infantil de l'editorial, anomenada Drassaneta. 

Es tracta, d'una banda, de Mimi Picoretes, que hem preparat la il·lustradora britànica Jem Maybank i jo mateix, i, d'una altra banda, de Bruna i el drac, fet per l'il·lustrador serbi Aleksandar Zolotic i Josep Vicent Miralles. En el primer cas el conte narra la història d'una gosseta ratera valenciana que viu a l'Albufera de València amb la seua família cuidant una barraca, en època medieval, però és expulsada pels amos perquè, en compte de lladrar als intrusos, els fa cosconelles i acaba fent-se amiga d'ells; finalment, després de llançar-se a la mar cap a terres llunyanes i passar aventures amb nous animalets que anirà coneixent, arribarà a terres bretones i es trobarà amb dos personatges ben coneguts de la literatura medieval valenciana, Tirant i Diafebus! Quant al segon conte, la història naix d'un parell de preguntes universals: què és en realitat el monstre? I de quins materials està feta la por? Un bon dia apareixerà un temible drac a la cova del Montgó, bramant i tirant foc, davant l'horror dels habitants de la Marina. Però no tot és el que pareix i si es tenen la curiositat i el valor suficients, com els tindrà Bruna, podrem descobrir que en realitat es tracta d'un drac enfitat per menjar massa carabasses i la seua nova amiga el curarà amb un remei casolà de romer, boja i timó.

Són, en definitiva, contes feliços que busquen estranyes amistats i tracten de superar les pors i els prejuís dels nostres xiquets i xiquetes per tal de trobar què s'amaga més enllà del nostre entorn, alhora que es divertixen. Esperem que siguen del vostre gust i que els trobeu en les vostres llibreries més properes, però si voleu col·laborar ja en el seu llançament, amb un descompte de fins al 30% (28 euros els dos contes en lloc de 40), ho podeu fer exclusivament a través d'este verkami de Llibres de la Drassana: https://www.verkami.com/projects/24676-llibres-de-la-drassana-2019. Només li queden uns dies, així que ja sabeu, afanyeu-vos! Vos deixe mentrestant ací un aperitiu  gràfic de les dos històries. 

De "petxilines" i història

Xiques jugant damunt d'un gran petxiner a Florida en la dècada de 1950

Hi ha tota una branca científica que els estudia: l’arqueomalacologia. Són uns fascinants jaciments repartits arreu del món, d’Escandinàvia a Àfrica, passant per tota Amèrica, de nord a sud, o les més variades illes asiàtiques i polinèsies. Reben infinitud de noms amb un mateix significat: køkkenmøddinger, kaizuka, tumpukan kerang, shell mounds, concheros, sambaquis, escargotières... És a dir, petxiners. Unes imponents muntanyes de restes de petxines de tota classe conformades per generacions i generacions de societats de caçadors-recol·lectors que trobaven en els mol·luscs una de les seues principals fonts de nutrició. Tellines, clòtxines, navaixes, petxinots, berberetxos, percebes, caragols, ostres o pegellides, en proporcions diverses en funció de la fauna marina local, configuren immensos tossals, a vegades de desenes de metres d’altura i diversos quilòmetres de longitud. Els més antics són del Paleolític Mitjà, de fa vora 100.000 anys, però es van generalitzar des de fa uns 40.000, amb l’aparició de la nostra espècie, el Sapiens sapiens. I si bé els més impressionants pertanyen a zones de l’Atlàntic i el Pacífic, també n’hi ha a la Mediterrània, com els de Nerja o el Barranquet, en el terme d’Oliva, així com altres importants concentracions de petxines associades a llocs d’hàbitat mesolítics i neolítics, com els de la Cova Ampla de Xàbia i la Cova de les Cendres de Moraira. 

En estos darrers predomina clarament un gènere de mol·lusc molt per damunt de la resta: la patella vulgata, és a dir, la pegellida, les petxilines, que diríem en el meu parlar benisser. No és estrany, per tant, la sensació immediata d’atavisme que u sent, des de ben menudet, quan, mariscant per les roques, n’agarra dos i, simplement ajudant-se amb cadascuna de les seues respectives petxines, en trau la molla i se les fot directament a la boca. Hi ha tot el gust de la mar que les colpeja dia i nit durant anys –fins a vint en poden viure– i de les algues de les quals s’alimenten, però també hi ha, dins nostre, una antiga sensació, un ancestral mecanisme vital que ens connecta, com un cordó umbilical que viatjara al llarg dels temps, amb les pràctiques gastronòmiques més bàsiques dels nostres avantpassats de fa desenes de milers d’anys. Estem executant, en eixe moment, un dels actes més repetits i antics dels albors de l’actual espècie humana, com quan mirem inextingiblement el foc, caminem, parlem o fem l’amor. I, primigèniament, eixa sensació jo l’he viscuda de manera indefectible a les costes de la Marina. 

Quan pense en la comarca, inevitablement, pense en la mar. Tot i ser urbanita, nascut a la ciutat de València i havent passat la major part de la vida en ella, estic enfeltrit de la Marina. No només per ser el lloc on passava molts dels caps de setmana i els estius de la infància i l’adolescència, sinó perquè –i d’ací les repetides estades– tota la família immediata, com a mínim fins als besavis, és en la pràctica totalitat del poble de Benissa. Ni volent-ho, hauria pogut escapar per complet del monumental pes cultural que això comporta: en la llengua, els costums, les maneres d’afrontar la vida, els gustos culinaris... Només quan arribes a certa edat t’adones de la importància i la consistència d’eixe llegat. Com vas aprenent amb el pas del temps, tot i la crida ancestral, el comú dels mortals pot no vore normal menjar petxilines a la vora de la mar o fer desenes d’eriçons un dia qualsevol –quan no hi havia perill de sobreexplotació–, com qui baixa a esmorzar al bar. L’atavisme, no debades, també cal cultivar-lo, també és cultura. I eixa cultura ens marca una posició d’eixida sobre la qual podem modificar aspectes, però que conté un nucli genètic hereditari de primera magnitud. 

Sense anar més lluny, crec que jo mateix em podria alimentar tota la vida dels elements més essencials que la família m’ha sabut transmetre. Començant pels salaons, com la melva, els capellans, el bull, la moixama o l’abadejo comprats al mercat de Dénia, que el meu avi devorava per a sopar amb una tomaca i un bon raig d’oli, sucant-hi mitja viena de pa. Continuant per les coques, com les tapades de pèsols i d’espinacs, que feia la meua àvia guardant sempre pasta de sobres per a fer el que a mi més m’agradava, purs i simples caspellets, sense mescla; o les destapades d’anxova i de mullador, com les que pastava ma tia en el forn de pedra de la caseta dels Grumers i al final de l’estiu menjàvem, i mengem, delitosament acompanyades d’un bon xinglot de raïm –el mullador, s’ha de dir, que encara guanya més si se li afigen uns trossets de tossilao, un preciós localisme benisser per a referir-se a un altre salaó tonyiner, el sangatxo–. També podria alimentar-me en exclusiva dels peixos de tota classe, mabres, sargs, meros, palometes, pagells o mollets, que pescàvem amb la canya valenciana pels volts del port de Calp; quin bon aficionat a la pesquera podria dir que no, per exemple, a un bon cruet de peix o a un deliciós plat de polpets fregits amb allets... 

I si parlem de peixos i de polps, més enllà del putxero d’ídem, que no s’ha estilat mai a les cases de la meua família, recorreria, sens dubte, a l’arròs caldós de polp, amb eixe gust tan profund i colossal, o a alguns dels meus arrossos favorits: la marinera, l’arròs a banda, el de floricol i abadejo o el d’espinacs i aladroc –que a Benissa, de fet, són un únic plat, amb els quatre ingredients junts–. Però tampoc podrien faltar els arrossos amb carn, com el sec o al forn, amb bona cosa d’embotit, botifarres, sobrassades, llonganisses blanques i roges, imprescindiblement de la zona, de Senija si pot ser. Per no parlar de l’embotit a soles, sequet a rodanxes, per exemple, o més cru i torrat al caliu de les brases, juntament amb uns bons clafolls de ceba amb melva, bull o anxova... També, evidentment, cal alleugerir de tant en tant i, en conseqüència, què millor que un putxero, vinga el fred o vinga la calor, que sempre va bé tindre caldo i alimentar-se d’una menja de verdures i carn –les pilotes embolicades en col, per favor!– tan completa com eixa, ben arredonida per un parell de gots de vi del terreny. O un espencat, amb la primorosa olor de les albergínies i les pebreres torrades inundant la casa. O un plat de faves sacsades, amb els sacsonets justos i curosos que la recepta demana. I, fruita a banda, acabaríem de forma recurrent amb algun tros de coca o un pastisset, de carabassa o ametla a poder ser, com els que fan a Xaló, o amb un bon grapat de panses, acompanyats d’uns colpets de mistela per si la cosa no resulta suficientment dolça...

Desconec què en dirien els nutricionistes, d’esta selecció del llegat gastronòmic familiar, comarcal i antropològic. Potser podria semblar una dieta bàsica i reduïda, però, com qui no vol la cosa, amaga i compon, sens dubte, un meravellós puzle de la història de l’alimentació, adaptada a eixe xicotet tros de terra que va de la serra de Gallinera al cap de la Nau. Des de l’atavisme prehistòric del consum directe dels mol·luscs fins a l’expansió del negoci de la pansa i els licors en el segle XVIII, passant pels salaons fenicis; el pa, el vi i l’oli de la tríada greco-romana; els productes asiàtics i indis, com els espinacs, l’arròs i les albergínies, importats per la cultura araboandalusina, així com el seu gust pel dolç; l’auge de l’embotit en l’edat mitjana, elevat als altars a la comarca amb l’arrelada cultura porcina duta pels mallorquins que substituïren els moriscos en època moderna; o els productes arribats en aquells mateixos moments des del continent americà, com les tomaques, les pebreres i les carabasses. Quasi res porta el paperet! Supose que, en la justa mesura i amb complements, resulta un conjunt alimentari ben sa i substanciós. Suculent, si més no. 

Lamentablement, la majoria de nosaltres, més encara en àmbits i professions urbanes, ja no tenim el temps, les rutines ni els espais necessaris –o no els volem trobar– per a reproduir amb assiduïtat eixe magnífic lot culinari conformat al llarg de la història per una sèrie de factors que varien de zona a zona i de societat a societat: els recursos naturals a l’abast en cada lloc, l’aclimatació al terreny de productes arribats d’ací i d’allà per les més diverses circumstàncies, l’adopció de grat d’aportacions gastronòmiques transmeses per minories o agafades de cultures veïnes i, finalment, l’art casolà i col·lectiu d’anar combinant tots eixos elements fins a trobar el punt exacte del gust, la textura, l’olor, el color, la presència i la nutrició necessàries per a incorporar un plat determinat al receptari propi. Mentalment, culturalment i físicament estem a anys llum dels pensaments i les concepcions d’aquells Sapiens sapiens que fa 40.000 anys s’alimentaven massivament de petxilines vora la mar, però el colp de sabor que ens envaïx en menjar-nos-en una ens lliga a tota una història humana que ha sabut fer creacions tan portentoses com la cuina de la Marina.

Pegellides (patellae vulgatae) agafades a la roca

Notes:

1. Text que es troba publicat, juntament amb moltes altres col·laboracions literàries, periodístiques i etnogràfiques, així com un extens receptari, en el llibre de Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, La cuina de la Marina Alta, disponible des del següent enllaç per 22,95 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/2JtEphv.

2. Arran de la publicació del text he sabut que, tot i la familiaritat amb la qual he crescut al costat d'elles en les costes de la Marina i les Pitiüses, els científics consideren actualment les petxilines una de les espècies marines amb major perill d'extinció a la Mediterrània en l'actualitat. Per tant, cal deixar-les viure: http://bit.ly/30r9IPv. 

La cuina de la Marina Alta, un llibre imprescindible per a conéixer la cultura culinària de la comarca

"Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians" - Pròleg d'Abel Soler

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018)

PRÒLEG

Abel Soler, historiador

Vicent Baydal és un investigador que transmet entusiasme identitari i el sap revestir d’afany divulgatiu. Ho fa, però, des d’una serenitat intel·lectual –comunicativa, mediàtica, cibernètica– ben poc mediterrània. Els únics excessos que u li pot imputar són els del sacrifici individual –“no et pariren per a dormir”, escrigué per a ell Estellés– d’hores i d’hores consagrades a fer arribar als valencians pessics i finestres de la pròpia identitat. Ho demostra el present llibre. Baydal ens escriu, als valencians –i s’escriu a si mateix–, com si visquérem en una terra d’avidesa lectora. Historiador de vocació optimista, advoca per la (re)construcció d’un país nacionalment conscient, preservador d’una identitat cultural forjada al llarg dels segles sobre un territori bell i divers, solcat per efímeres civilitzacions. 

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians conté un calidoscopi d’històries particulars que ens ajuden a avançar en el temps. El llibre ens fa participar dels patiments, les glòries i les esperances d’aquells qui ens han precedit; especialment, d’aquells qui formen part –com nosaltres, els lectors– del poble valencià. Perquè “no s’és res si no s’és poble”, enmig d’una societat global que s’alimenta de la relació dialògica d’experiències culturals i nacionals. Per les pàgines del llibre del prohom cosmopolita que és Vicent Baydal (medievalista poliglot, conferenciant, editor, agitador cultural, etc.) circula un repertori de personatges i sensacions d’interés aborigen, narrats amb una relectura i una projecció que ultrapassen la vana curiositat regional. El redactor s’adreça, en romanç pla, a un lector amicalment proper; no necessàriament aficionat als llibres d’Història amb majúscula. Escriu per a qui s’interesse a adquirir coordenades bàsiques del territori viscut, de la gent amb la qual convivim, del llegat patrimonial que ens atorga un valor. Arqueologia, belles arts, literatura..., no hi ha camp humanísticament discernible que no recórrega l’escriptor. 

Acompanyem l’autor en una singladura històrica apassionant: des dels homínids que encengueren el foc de Bolomor, dins una cova de la remota Valldigna prehistòrica, fins al desideràtum democràtic del nostre temps d’aconseguir una societat més justa i igualitària, precisament als cent anys de la Declaració Valencianista de 1918. El subtítol anuncia una “història dels valencians”, però el títol, “del Sénia al Segura”, ens avisa que potser viatjarem més enllà del segle XIII fundacional, per un territori valencià –el recinte específic de la reflexió– envaït, i de vegades vexat, per determinades cultures –i incultures, també–, inclosa la d’un país circumdant. La resiliència patriòtica dels valencians ha sigut i és memorable. En això estem, i en això està l’escriptor. 

L’historiador col·lecciona, veges si no, un increïble gabinet de curiositats ancestrals, d’herois i d’accions del pretèrit, que desfilen com una processó de Corpus: els arquers de la Valltorta i els fetillers del pla de Petracos, la dama d’Elx i el tresor de Villena, els guerrers de Llíria i els elefants d’Anníbal contra Sagunt, els romans incendiant la València que ells mateixos havien fundat, els bizantins contra els visigots, els colons berbers que instal·len séquies i paren assuts, el net d’al-Mansur planejant la muralla de Balansiya, Jaume I establint catalans i aragonesos per un país de nova colonització i un inefable sant Vicent Ferrer predicant l’apocalipsi per tot arreu... 

Fins ací tot semblaria ben esperable i ben tòpic, si no fora per la perspicàcia innovadora del professor Baydal, que no s’està d’introduir –diguem-ne– actors secundaris. Com ho podrien ser una tal María Torres, “que era de Terol” i “la seua cosina Milia” i “la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts” i menjaven amb ella “la carn de l’olla”. O Gertrudis Montaner, patriota valenciana que se’n va fugir a Catalunya el 1707 a conseqüència de la derrota d’Almansa. O Concha Boracino, presidenta revolucionària del Cantó de Torrevella, el 1873. I així, moltes altres presències –sòlides o etèries– de valencians del carrer rescatats dels arxius, de dones i d'homes del nostre passat que han fet possible el present i que mereixen un apunt en la Història. Hi desfilen, així, valencians fins a fa poc anònims al costat d’un Ramon Muntaner que lligava mates de jonc a l’horta de Xirivella, d’un Joan Lluís Vives assetjat per la Inquisició espanyola, d’una Jerònima Galés que fou excepcional impressora de llibres, d’un conspirador liberal Bertran de Lis cridant “¡Viva la Pepa!”, d’un Blasco Ibáñez agitant la bandera republicana, o d’un Joan Lerma... que ara viu a Madrid. 

Sembla una novel·la d’aventures, o una mascletà de flashbacks concatenats. O una representació operística trepidant, on recorrem l’espai i el temps a bord d’un bergantí de memòries que Baydal tripula, amb la brúixola ben imantada, vers l’Ítaca d’un futur col·lectiu perfectament millorable. Assistim a la tragèdia dels moriscos foragitats per la Corona, a l’esclafit de campanes i trons perquè Carles d’Àustria ha jurat els Furs i a l’avanç d’un general gallec exhumable que anihilarà, tots ensems, els delers identitaris i socials de valencians i gallecs. Les indagacions de l’autor el porten ineludiblement a propagar els efectes benèfics d’un corrent de retrobament nacional, derivat del regionalisme decimonònic, que el pensador “pancatalanista” Joan Fuster –a cada cosa, el que siga– reformularà amb èxit relatiu, i que expliquen el fet que molts lectors opten per llegir l’obra en versió valenciana. 

Hui dia, a desgrat d’alguns espècimens retrògrads, satisfets de viure d’espatles al llegat col·lectiu i a la lletra impresa, el ressorgiment nacional de València –un país agermanat amb les altres terres de la mateixa llengua– és un fet històricament constatable. O, si més no, una esperança políticament computable. L’opuscle de Vicent ho ratifica. La personalitat individual del ciutadà curiós i conscient que gaudisca de l’ensenyança del llibre, a la fi del relat, es vorà enfortida i reconfortada pel simple fet de sentir-se partícip d’una personalitat comunitària. Participar, no debades, és “tindre o prendre part en una cosa”. A l’Atenes de Pèricles, la ciutat de la democràcia fundacional, només els “idiotes” renunciaven a prendre part en aquell sistema que posava el debat en comú. Prenguem-ne nota.

[Si voleu adquirir el llibre, ho podeu fer des del següent enllaç, en valencià o en castellà, sense cap cost d'enviament a casa en un màxim de 48 hores: https://bit.ly/2Bmyrtn]

"Narcís o l’onanisme", un llibre amb estil, valent i sublim

Carles Fenollosa amb un exemplar de Narcís o l'onanisme 

el dia de la seua presentació en el Trinquet Pelayo de València

És molt difícil dir res d’una novel·la en la seua presentació, quan no l’ha llegida pràcticament ningú. No debades, com comentava l'altre dia amb el poeta i escriptor Josep Piera, "una novel·la no s’explica, ni es conta, sinó que directament es llig". En tot cas, pel títol, per la sinopsi del llibre o per les promocions que ha fet l'editorial, més o menys hi ha un conjunt de coses que es poden esperar a priori de Narcís o l'onanisme: que és una obra trencadora, crítica, mordaç, divertida, un pèl iconoclasta i amb un jove protagonista central que té una sèrie d’angoixes i obsessions. 

I de tot açò, sense desvelar res més de l’argument, voldria destacar clarament dos aspectes de la novel·la de Carles Fenollosa que presentem hui ací. Un ja l’ha l’ha dit, ja l’ha raonat i ja l’ha explicat Toni Sabater, i és la seua mestria literària, l’estil lluminós, culte, brillant, que enganxa i que mostra una consistent fusta d’escriptor. A Carles el coneixíem sobretot fins ara com a columnista i com a articulista, i personalment m’agrada molt el Carles columnista i articulista, però és que el Carles novel·lista m’encisa, em fascina, em té atrapat. I, en comprovar una certa unanimitat entre els escriptors i lletraferits que hem llegit ja la novel·la, pense que no és una qüestió de gust merament personal, sinó que hi ha cert consens en què l’estil de la novel·la destaca moltíssim i és un dels seus grans al·licients. 

Per una altra banda, l’altre gran aspecte que voldria destacar és la valentia de Carles a l’hora de publicar esta novel·la. El text és una crítica brutal i despietada del panorama literari i cultural valencià i de les capelletes del valencianisme. I l’escriu una persona que viu molt de prop i que vol viure molt de prop eixe panorama literari i cultural valencià, i que forma part directa d’eixos contorns del valencianisme. En conseqüència, el fet de publicar esta novel·la té molts riscos. Que molta gent se senta a·lludida, que molta gent ho prenga com una crítica inoportuna, que molta gent no compartisca en absolut la mordacitat d’eixa visió que acaba convertint-se quasi en una esmena a la totalitat, etc. En este sentit, des que li vam atorgar el Premi Lletraferit des de Llibres de la Drassana hem advertit a Carles que es preparara per al pitjor, perquè el text el pot situar en la incòmoda posició d’un enfant terrible de la literatura valenciana, una posició que pense que no va molt amb la seua aparent personalitat quotidiana, però que, siga com siga, sens dubte es pot inferir de les crítiques, les reprovacions i els sarcasmes que inunden l’obra contra la mediocritat cultural i literària que moltes vegades ens envolta, ens aclapara i, immisericordement, ens tira l’ànima a terra. 

Ara bé, també cal dir que eixa crítica, eixa esmena quasi a la totalitat, en primer lloc es construïx en la novel·la d’una manera impecable, captant perfectament les mancances i els llocs comuns d’eixa mediocritat i explicant-los d’una forma molt divertida (de fet, a mi em costa moltíssim riure amb les novel·les i amb esta m’he rist moltíssim). Però, a més a més, en segon lloc també cal dir que eixes invectives contra la nostra literatura, contra la nostra cultura, contra la nostra política i contra la societat valenciana en general no es llancen des del nihilisme, l’autodestrucció, l’oix o la incomoditat total i permanent amb els valencians i amb la valencianitat, sinó que les fa un personatge, Narcís Almudéver, que ens resulta entranyable. Entranyable perquè, a banda de les seues crítiques salvatges, té una família, té uns amics, té una vida, té un treball, es relaciona amb els veïns, i no arriba als 30 anys, per la qual cosa, en certa manera, encara està aprenent a viure. I, com dic, tot això fa que, malgrat la seua causticitat, no l’odiem, no ens resulte detestable, sinó tot el contrari: ens és pròxim i completament amistós. 

També hi ajuda, evidentment, l’excel·lència general de l’estil literari que comentava adés. Fins al personatge més fill de puta del món, per molt abominable que ens resulte, si escriu d’una manera excelsa acabem estimant-lo i fent-lo nostre un poquet. N’hi ha molts casos que tots coneixem i que ara no citaré. Però, en eixe sentit, Narcís no és, ni molt menys, un fill de puta; és, en tot cas, un ingenu, un idealista i un romàntic que constantment ens il·lumina amb els seus pensaments torrencials, brillants i tan ben expressats. En relació amb tot això, quan vam fundar Llibres de la Drassana fa quatre anys algú, parafrasejant a Baudelaire, va dir (no sé si el nostre estimat company olivà Ramon Morera) que calia ser "permanentment sublims", és a dir, segons el diccionari, calia que permanentment suscitàrem una emoció profunda per la nostra bellesa o grandesa, per la nostra excelsitud o eminència. Evidentment, els drassaners no som permanentment sublims. Per a mostra un botó: ací ens teniu. 

Però estic convençut que esta novel·la de Carles Fenollosa, Narcís o l’onanisme, sí que suscita una emoció profunda per la seua bellesa o grandesa, per la seua excelsitud o eminència. I poder publicar textos així en Llibres de la Drassana, poder contribuir a eixa sublimitat de les obres literàries valencianes, era una de les principals raons, entre d'altres, per les quals vam fundar esta editorial. Així que no ens queda més que agrair públicament a Carles Fenollosa per haver confiat en el Premi Lletraferit, en Llibres de la Drassana i en Valencia Plaza per publicar la seua novel·la a través de nosaltres. Moltíssimes gràcies.

Parlament de presentació de Narcís o l'onanisme el dissabte 27 d'octubre de 2018.

La novel·la es pot trobar en llibreries o adquirir sense cost d'enviament des d'este enllaç.

De la identidad valenciana al valencianismo

¿Los valencianos, desde cuándo son valencianos? (Vicent Baydal, Llibres de la Drassana, 2017, 17,95 euros)

Los valencianos, por mucho que se empeñen algunos, no son españoles desde tiempos inmemoriales. Como desde mediados del siglo XIV siguen siendo valencianos, aunque con otros valores adaptados a la contemporaneidad. No en vano, hasta el 84% de la población valenciana declaraba en el último Barómetro autonómico realizado, del año 2012, participar de dicha identidad: con mayor o menor intensidad, todos ellos se sentían valencianos. De hecho, la valenciana ha sido la conciencia colectiva que durante más tiempo ha acompañado a la mayoría de los habitantes del territorio valenciano, cuya actual configuración es heredera directa del Reino de Valencia conformado entre 1238 y 1304 –con la pérdida de Caudete en 1707 y los añadidos interiores de Villena y la Plana de Utiel entre 1836 y 1853–. Como hemos visto, los sentimientos identitarios son históricamente permeables, pero a partir del siglo XV la conciencia colectiva que se afirmó más poderosamente entre los pobladores del territorio valenciano fue precisamente la valenciana. Así lo han demostrado los meticulosos estudios de Antoni Ferrando y Agustín Rubio Vela y, en efecto, sabemos que el sentimiento propio se fue consolidando entre los valencianos frente al resto de comunidades territoriales que los rodeaban.

Por ejemplo, durante el interregno de 1410-1412 los gobernantes de la ciudad de Valencia hicieron diversas llamadas a “extirpar los castellans” y las “gents d’armes de nació castellana” que habían entrado en la Corona de Aragón, una rivalidad que ya se había presentado de manera firme durante la anterior guerra contra Castilla de 1356 a 1369. Al mismo tiempo, también en el interregno, los representantes del Parlamento valenciano volvieron a reivindicar su paridad con los catalanes y con los aragoneses: “han tanta autoritat e potestat com han lo regne d’Aragó per si e lo Principat de Cathalunya per si, e la hu no n’i ha més que l’altre”. Incluso dicho fortalecimiento de la afirmación identitaria llegó, como es sabido, a modificar la denominación de la lengua hablada mayoritariamente por los valencianos, que desde finales del Cuatrocientos dejó de recibir indistintamente el nombre de “catalán” y “valenciano” para pasar a designarse en exclusiva con el segundo de aquellos nombres. Así, a lo largo de los siglos modernos se consolidó el uso del término “llengua valenciana”, mientras que las formas del catalán medieval pasaron a recibir el nombre de “llemosí”, que indicaba la unidad de origen y estructura de la lengua hablada por catalanes, valencianos y baleares.

Durante esta misma época, cuando la Corona de Aragón se incorporó a la Monarquía Hispánica junto a Castilla y otros territorios europeos y americanos, la identidad colectiva valenciana continuó intensificándose y diferenciándose plenamente del resto. Así, en 1599 el sacerdote valentino Pere Joan Porcar calificó a los castellanos del cortejo real de “bruta gent”, por haber causado la muerte por inhalación de gases pútridos de dos hombres que intentaban limpiar la “sucietat y bacins” que aquellos habían dejado en el pozo ciego de una casa de Valencia donde se habían hospedado: “en totes les cases que estos grans dels castellans s’han aposentat han fet lo mateix dels pous, y tots los aposientos han emmerdat, y tot ho han derruït y casi fins a tots los panys de les portes han arrancat”. Medio siglo más tarde el franciscano dianense Pere Esteve arengaba los valencianos, “de lleal fama”, en su lucha por defender el norte valenciano contra los catalanes sublevados en la guerra de los Segadores y contra los franceses que les auxiliaban militarmente: “bé serà que es diga lo valor i hassanya de la mia gent, que és la valenciana; dels de Vinaròs, de Rossell i la Plana, que és just per lo món córrega la fama perquè de francesos grans victòries guanya”. No en vano, como ha indicado el historiador norirlandés James Casey, a lo largo del siglo XVII se puede detectar el mantenimiento de una fuerte identificación de las élites del país con las tradiciones jurídicas, políticas y culturales del Reino de Valencia. Dicha actitud, también presente en el resto de territorios de la Corona de Aragón, ha recibido el nombre de “patriotismo” o “republicanismo”, ya que “patria” y “república” eran las palabras empleadas para denominar el entramado de instituciones y leyes propias que permitían evitar la injerencia real y controlar de manera interna los órganos de gobierno particulares, como las Cortes, la Generalidad, las Juntas de Estamentos, los Consejos municipales, etc.

Es por ello que Felipe V aprovechó la derrota de los austracistas en la guerra de Sucesión para eliminar dichas estructuras mediante el Decreto de Nueva Planta de 1707. El Reino de Valencia dejó oficialmente de existir: al no tener un “régimen” legal propio, pasó a ser una provincia gobernada desde fuera. Ello provocó que los dirigentes del reino dejaran de tener un referente político valenciano y que muchos de los importantes elementos simbólicos que sustentaban la identidad propia –el uso del idioma valenciano por parte de las instituciones públicas o las conmemoraciones históricas como el 9 de Octubre, por ejemplo– desaparecieran. Además, el sentimiento de españolidad se extendió a lo largo del siglo XVIII al calor de las ideas centralizadoras de la nueva dinastía borbónica. No solo porque Madrid se intensificó como centro de poder incontestable de la monarquía y foco de atracción para los intelectuales valencianos, sino también porque la apertura de los beneficios del Imperio, con la participación en rutas mercantiles y la accesión a ciertos cargos administrativos, se hizo extensiva a los habitantes de la antigua Corona de Aragón. Con todo, la conciencia particular valenciana se mantuvo. Los propios ilustrados continuaron reproduciendo la visión unitaria del país de los valencianos en su tarea, basada en la memoria del Reino de Valencia, los Fueros y la cultura propia. El botánico Cavanilles, por ejemplo, realizó un magno estudio geográfico sobre el territorio valenciano –a pesar de que el rey le había encargado hacerlo del conjunto de España–, mientras que los juristas Villarroya, Branchat y Borrull se dedicaron al análisis del antiguo ordenamiento foral y el notario Eiximeno recopiló un catálogo histórico de Escritores del Reyno de Valencia. Sus esquemas mentales continuaban teniendo un fuerte vínculo a la historia y el territorio valencianos conformados en época de Jaime I.

Así, al producirse la ocupación napoleónica de España entre 1808 y 1814 ambas conciencias, la de ser español y la de ser valenciano, estaban presentes entre los habitantes del antiguo Reino de Valencia –el nombre del territorio que continuaba empleándose en el habla cotidiana–. Por ejemplo, cuando el dominico Raimundo Valcedo predicó en Cocentaina contra los franceses, por una parte se lamentó de la desdicha de “la meua España amantíssima” y arengó a los “nostres españols” a “vengar els molts agravis” que “la nació española” había recibido. Por otra parte, no obstante, para mostrar la desgracia que la aceptación resignada de la invasión conllevaba, expuso el dramático caso de los pueblos arrasados ​​por el ejército francés “al nostre Reyne de València”. Ambas pertenencias colectivas coexistían y las propias sesiones de las primeras Cortes modernas españolas –celebradas en Cádiz mientras se producía la guerra contra Napoleón– dieron muestras de la importancia que el debate territorial e identitario debía tener en el futuro constitucional de España. En el caso valenciano el diputado Francisco Javier Borrull, un erudito de tendencia política reaccionaria, propuso recuperar la Generalidad como institución encargada de la administración territorial y, además, se opuso por completo a cualquier tipo de cambio en la integridad del antiguo reino, pues consideraba que:

Puede hacerse del territorio español en departamentos, quitando el nombre que actualmente tienen sus diferentes reinos, y agregando los pueblos de los unos a los otros. Esto ha de ser perjudicialísimo; ha de impedir la íntima unión que media entre los pueblos de un mismo reino, y ha de encontrar la mayor resistencia entre ellos, suscitándose con este motivo trastornos y alborotos [...] Me opongo formalmente a que se apruebe como está, sin que se añadan las palabras siguientes: 'conservando cada reino su nombre, y los pueblos que le pertenecen'.

Ante aquel tipo de afirmaciones, el diputado extremeño Diego Muñoz Torrero replicó que: “estamos hablando como si la nación española no fuera una, sino que tuviera reinos y estados diferentes. Si aquí viniera un extranjero que no nos conociera diría que había seis o siete naciones”. La cuestión territorial, con fuertes implicaciones identitarias, no sería, pues, un tema menor en la construcción del Estado liberal español. Lo que pretendían los liberales, como habían planteado en las Cortes de Cádiz, era una revolución política que acabara con los antiguos privilegios estamentales de la monarquía, la nobleza y la Iglesia, sustituyéndolos por un sistema constitucional moderno que garantizara las libertades civiles –de expresión, asociación, religión, enseñanza, pensamiento, imprenta, etc.– y la participación política plena de todos los ciudadanos a través de los partidos y las elecciones democráticas.  El proceso se prolongó durante todas las décadas centrales del siglo XIX, desde el final del reinado absolutista de Fernando VII en 1833 hasta la Restauración borbónica de Alfonso XII en 1876, que acabó estabilizando un sistema parlamentario liberal –aunque con evidentes restricciones–. La forma resultante de gobierno fue la de un Estado decididamente centralista, ya que el territorio se regía desde Madrid a través de las cuarenta y nueve nuevas provincias que se crearon entonces. Hubo intentos de descentralización política, como el proyecto de constitución federal de 1873 de la Primera República –que incluía quince estados federados, entre los que se encontraban los cuatro antiguos territorios de la Corona de Aragón–, pero nunca llegaron a ponerse en marcha.

"España uniforme o puramente constitucional", "España foral", "España colonial" y "España incorporada o asimilada", en Francisco Jorge Torres Villegas, Cartografía hispano-científica, o sea, Los mapas españoles en que se representa España bajo todas sus diferentes fases, Madrid, 1852.

Entonces, ante el fracaso de los proyectos descentralizadores y las fricciones culturales que comportaba la participación en un proyecto nacionalista de base castellana, se configuraron los primeros nacionalismos alternativos al español. En este sentido, conviene tener en cuenta que durante la segunda mitad del siglo XIX, aparte de la primera Historia general de España, también se desarrollaron estudios regionales que fueron recuperando la conciencia de los territorios históricos; no solo historias propias, sino también todo un caudal literario en lengua vernácula –es, por ejemplo, el momento de la edición moderna de las crónicas en catalán de los reyes de la Corona de Aragón–. A un mismo tiempo, el incremento progresivo de la población alfabetizada –la primera Ley estatal de Instrucción Pública fue de 1857– planteó la cuestión de la lengua en la enseñanza y en los crecientes medios de comunicación de los territorios con tradiciones lingüísticas no castellanas. Así, en lugares como el País Vasco y Cataluña se desarrolló un clima favorable al autoctonismo, que desembocó en la creación del Partido Nacionalista Vasco en 1895 y de la Lliga Regionalista catalana en 1901, partidos a los que se fueron sumando las élites respectivas. Hasta aquel momento todos los actores políticos contemporáneos habían coincidido en dar al conjunto de ciudadanos españoles el papel de cuerpo nacional soberano, pero a partir de entonces, por primera vez, las identidades regionales fundamentadas en la memoria histórica o en rasgos culturales diferenciales pasaron a un primer plano: la nación ya no era la española sino la vasca o la catalana, que, en consecuencia, aspiraban a constituir un Estado que atendiera las necesidades y características de los territorios y los ciudadanos propios. Los nacionalismos alternativos al español se convirtieron, pues, en los máximos promotores de las identidades particulares que tenían una base histórica y cultural propia.

El proceso de aparición y consolidación política del nacionalismo valenciano fue más tardío. Sus orígenes hay que encontrarlos en la Renaixença y la creación de Lo Rat Penat, la “societat d’amadors de les glòries valencianes” fundada en 1878 en la ciudad de Valencia de la mano de Constantí Llombart y Teodor Llorente. En un principio su tarea fue estrictamente cultural, tratando de impulsar el uso escrito del valenciano y de ensalzar el pasado histórico del Reino de Valencia, dado que dichas actividades quedaban completamente marginadas en el ideario nacional proyectado por el Estado español. No en vano, por muy pocos que fueran y por muy inocua que pareciera su labor cultural y erudita, los renaixencistas chocaron con los sectores más furibundamente españolistas, totalmente opuestos al cultivo de las lenguas distintas al castellano y a la profundización de sentimientos colectivos que pudieran poner en riesgo la concepción unitaria y centralizadora de España. De hecho, aunque no promovieron abiertamente ninguna modificación de las estructuras políticas del Estado, los miembros de la Renaixença valenciana fueron recurrentemente acusados ​​de antiespañoles. Las propuestas de transformación, no obstante, llegarían unas décadas más tarde. En concreto, en 1902 el médico de Alaquàs Faustí Barberá fue el primero en reclamar públicamente, en un discurso en Lo Rat Penat, la autonomía política para las tres provincias históricamente valencianas: “lo Regne valencià, per sa història i tradicions, està obligat a secundar el moviment regionaliste”. Más tarde, la asociación Joventut Valencianista pondría las bases ideológicas del primer nacionalismo valenciano a través de la Declaración Valencianista de 1918, que reivindicaba la creación de un Estado Valenciano dentro de una Federación Ibérica. Para aquellos primeros valencianistas el conjunto de los valencianos tenía una personalidad histórica y cultural bien definida, por lo que se hacía necesaria la creación de un Estado-nación independiente que promoviera dicha identidad hasta las últimas consecuencias:

La primavera és arribada. Els valencians pensen ja en si mateixos i afirmen ses característiques. Prompte est dolç amor, que escomença en la família i acaba en la pàtria, ens tornarà viva i esplendenta la nació valenciana i nostra pròpia pàtria floreixerà com els roserals en maig.

Sin embargo, no hubo partidos políticos que compartieran expresamente los postulados nacionalistas valencianos hasta la Segunda República, en la década de 1930, como Acció Nacionalista Valenciana, de derechas, o Esquerra Valenciana y el Partit Valencianista d’Esquerra. También aquella época significó un avance en la maduración del valencianismo cultural, con una efervescencia protagonizada por un gran número de escritores, intelectuales y políticos, como Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Maximilià Thous, Miquel Duran, Empar Navarro, Joaquim Reig, Francesc Bosch i Morata o Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Fue entonces, por ejemplo, cuando se firmaron los acuerdos para la unificación ortográfica del valenciano –las Normas de Castellón de 1932–, cuando la Señera coronada avanzó como símbolo identificador de todos los valencianos y cuando el término de País Valenciano empezó a emplearse con un significado político. Asimismo, también llegaron las aspiraciones colectivas de autogobierno, simbolizadas en diversas campañas por la obtención de un Estatuto de Autonomía, que quedaron finalmente truncadas por el estallido de la Guerra Civil española en 1936.

Manifestación por el Estatuto y la autonomía en la ciudad de Valencia durante la Segunda República (c. 1932)

En este sentido, la posterior dictadura franquista prácticamente arrasó con cualquier vestigio de aquel valencianismo organizado, que durante la larga noche de la postguerra tuvo que refugiarse en la reducida actividad cultural de Lo Rat Penat y de la editorial Torre, fundada en 1943 por Xavier Casp y Miquel Adlert, procedentes de Acció Nacionalista Valenciana. Entre aquellos dos grupos, no obstante, existía una diferencia fundamental: mientras que los primeros continuaban en cierto modo el valencianismo tradicional, ligado al territorio histórico del Reino de Valencia, los segundos focalizaban su atención en construir lazos entre valencianos, catalanes y baleares, a partir de la lengua compartida. No en vano, del segundo grupo surgió la figura capital de Joan Fuster, que con la publicación de Nosaltres, els valencians en 1962 dio pie a un nuevo valencianismo, de orientación abiertamente catalanista y fundamentalmente de izquierdas, que es el que ha predominado en la construcción y reproducción del nacionalismo valenciano contemporáneo. Ya antes de la guerra civil había habido tendencias catalanófilas en el seno del valencianismo, que era muy consciente de los lazos históricos y culturales con Cataluña y Baleares, pero, en general, la cuestión se había resuelto de una manera diferente. Lo explicaba en 1918 quien posteriormente sería el fundador del Banco de Valencia, Ignasi Villalonga:

Presuposant que ètnica i filològicament estem relacionats amb Catalunya i Mallorca, demanem la constitució d’un Estat autònom, propi, per a demostrar el nostre respecte a la personalitat valenciana i la seua voluntat. Nosatros creem que esta fórmula esvairà molts recels i molts dubtes engendrats per suspicàcies d’uns i atres. Per lo demés, nosatros no renunciem a formar una comunitat de cultura amb les atres regions de la nostra nacionalitat, unides pel llaç de la llengua, ni fugim les conseqüències que este fet poguera portar.

El valencianismo de Fuster, en cambio, no ponía en primer lugar la personalidad valenciana formada a lo largo de la historia, sino que la consideraba una “singularitat amarga”, según ha destacado el historiador castellonense Ferran Archilés. Era una “desviació” de la verdadera “nació catalana” a la que los valencianos habían pertenecido durante la edad media. Por lo tanto, la identidad y la nación esenciales y primigenias de los valencianos eran las mismas que las de los catalanes y baleares, con los que debían agruparse para formar un nuevo Estado, “els Països Catalans”. El tema de la relación histórica entre la identidad catalana y la valenciana era, sin embargo, bastante más complicado que la reducción a un único origen común y primigenio, según hemos podido ir viendo en el presente libro. En cualquier caso, lo que nos interesa destacar ahora es el conflicto que se abrió en la sociedad valenciana durante las décadas de 1970 y 1980 entre los favorables a los postulados de Fuster, designados como “catalanistas” y mayoritariamente de izquierdas, y los que se alzaron en su contra, llamados “blaveros” y abrumadoramente de derechas, que defendían la pertenencia regional de los valencianos a España. Como ha explicado el sociólogo valentino Vicent Flor, el blaverismo fue “un populisme regionalista i conservador” que hizo “de l’anticatalanisme el seu leitmotiv fonamental per construir una regió plenament integrada a Espanya i alhora el més allunyada possible de Catalunya”. Generalizando mucho, pues, la pugna confrontó a los que querían profundizar en los rasgos diferenciadores de los valencianos –aunque los considerasen catalanes en esencia– y los que, por el contrario, a pesar de presentarse como adalides de la valencianidad, querían subsumir y subordinar dichos rasgos a la identidad española, de matriz castellana y dividida en provincias, como había venido sucediendo desde el siglo XIX.

La batalla y la hegemonía política la acabó ganando el blaverismo, de modo que, en consonancia con sus ideas, los principales dirigentes que han gobernado el territorio valenciano durante las últimas décadas no han realizado ningún esfuerzo especial por impulsar la cultura diferencial valenciana y, de hecho, han entorpecido la profundización de cualquier idea de país que abarcara el conjunto del territorio valenciano. Paralelamente, el catalanismo valenciano ha ido modificando progresivamente sus presupuestos hasta volver a denominarse, de forma general, como “valencianismo”. En este sentido, el avance en el conocimiento de los fenómenos identitarios ha permitido comprender que la conciencia colectiva valenciana no es el producto de ninguna desviación nacional, singular y amarga, sino que, por el contrario, como hemos visto a lo largo de esta misma obra, es el resultado de una evolución histórica comparable a la de muchos otros pueblos europeos. Así, aunque el enfrentamiento de tipo identitario en el seno de la sociedad valenciana se ha ido apaciguando, cuando menos en sus formas extremas, sigue existiendo y se ha resituado ligeramente. Por una parte, los herederos del blaverismo tienen cada vez más dificultades para presentarse como valencianistas, dado que muchos de ellos han renunciado al principal marcador identitario diferencial –el uso del valenciano– y sus propias actuaciones les señalan como simples contrarios a la profundización del valencianismo, mientras que, por otra parte, los herederos del catalanismo son progresivamente identificados por más gente como los valedores del valencianismo, ya que son los que proyectan constantemente su acción en clave política y cultural valenciana.

En consecuencia, como ya sucedió con anterioridad a la Guerra Civil, la pugna entre una identidad española que sustenta el Estado-nación homónimo y una identidad valenciana que aspira a un mayor nivel de autogobierno, incluso a un Estado autónomo, continúa viva. Con la diferencia de que ahora hay encuestas sociológicas que dan una idea del alcance de la cuestión. En concreto, en el citado Barómetro autonómico del año 2012 un 31,5% de los habitantes del territorio valenciano declaraban sentirse únicamente españoles o más españoles que valencianos, el 55,5% tan valencianos como españoles y un 11% más valencianos que españoles o únicamente valencianos. Por lo tanto, como también indica el comportamiento electoral de la población valenciana –que vota mayoritariamente a partidos de ámbito estatal–, la identidad española es la que predomina entre los habitantes del país. Cabe indicar, en cualquier caso, que la marcadamente valenciana se mantiene desde hace tiempo en torno al 10% y en los últimos años ha coincidido con la entrada del principal partido valencianista de izquierdas en los parlamentos valenciano, español y europeo y en el propio gobierno de la actual Generalitat Valenciana. Por otro lado, al mismo tiempo, el grueso de la población, más de la mitad, dice sentirse perfectamente cómoda con ambas identidades, sin desavenencia aparente entre ellas: son tan valencianos como españoles y tan españoles como valencianos.

El pueblo valenciano, pueblo ibérico y de Europa

Sin embargo, aunque no sea percibida, la fricción existe, dado que en la mayor parte de dichos casos la conciencia española es vivida en un primer término, como identidad nacional, mientras que la valenciana queda relegada a una simple concreción regional. En consecuencia, la hegemonía de los elementos vinculados a la nación española hace retroceder y dejar en un espacio totalmente subalterno a los propios de la identidad valenciana, lo que acaba teniendo profundas consecuencias sociales, económicas, políticas y culturales. En este sentido, las actuaciones de los partidos de ámbito estatal y nacional español que gobernaron la Generalitat contemporánea durante sus tres primeras décadas de existencia, a partir de 1982, son una buena muestra de ello. Su supeditación a los intereses proyectados desde Madrid y su falta de preocupación real por los rasgos particulares de la sociedad valenciana acabaron llevando a una situación realmente complicada, que en la actualidad ha hipotecado el futuro de la ciudadanía valenciana. A nivel lingüístico, por poner uno de los tantos casos mesurables, se pueden observar los efectos de dicha sumisión de la identidad valenciana a la española: el porcentaje de usuarios mayoritarios del valenciano en la zona valencianohablante del país ha caído hasta diecinueve puntos, del 50% al ​​31%, en menos de veinticinco años, de 1992 a 2015. Y ello no puede ser simplemente atribuido a la llegada masiva de población inmigrante, ya que en lugares donde las identidades particulares son las hegemónicas por encima de la española, como el País Vasco y Cataluña, los porcentajes de hablantes de la lengua propia hasta han aumentado ligeramente durante el mismo periodo bajo unas circunstancias similares.

Los resultados negativos de la marginación de los intereses vinculados al conjunto del pueblo valenciano han sido evidentes no solo en el aspecto cultural, sino también en muchos otros ámbitos. La desaparición del poder financiero valenciano, con las cajas y los bancos locales absorbidos desde Madrid y Barcelona, ​​es un buen ejemplo de ello en la esfera económica. Si las elites valencianas hubieran estado imbuidas de una fuerte conciencia de valencianidad habrían tratado de mantener dicho sector fundamental para la buena marcha de cualquier sociedad. Lo mismo ha sucedido con las infraestructuras estratégicas, las inversiones estatales y el modelo de financiación autonómica: el corredor mediterráneo se posterga eternamente, la autopista homónima sigue siendo de peaje, la balanza fiscal con el sector público estatal es claramente negativa –de más del 6%– y la Generalitat Valenciana ha recibido en los últimos quince años un promedio de mil millones de euros anuales menos que el resto de las autonomías. En conjunto, la economía valenciana se ha ido hundiendo y, además de su renta per cápita, también el PIB per cápita ha ido cayendo posiciones, hasta llegar a ocupar la undécima posición de las diecisiete comunidades españolas. También a nivel político la falta de valoración de lo propio ha llevado al desprecio y el desprestigio de las instituciones valencianas. Los numerosos casos de corrupción y la despreocupación por la importancia de los cargos ocupados en representación de los valencianos han hecho que hasta el propio autogobierno sea visto con desconfianza por una parte de la población. No en vano, la valoración del espacio político valenciano y el afán por el futuro de los valencianos pasa, en primer término, por una fuerte adhesión a la conciencia colectiva particular, que no es mayoritaria en estos momentos.

En relación con ello, resulta evidente que el fomento de la identidad valenciana y su priorización a la castellano-española que se propugna desde el valencianismo no revertiría de repente la situación ni convertiría el territorio valenciano en una sociedad idílica. Pero probablemente sí que ayudaría a construir una sociedad más digna, cívica y responsable. Como ha indicado Joan Francesc Mira, el nacionalismo valenciano no se reduce a la promoción del uso del valenciano, como a veces se ha pensado, sino que va mucho más allá. Se trata de todo un proyecto de país:

Un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana. El “país” o la “nació”, no en abstracte i com a eslògan, sinó en concret i amb continguts reals, és abans que tot i després de tot el patrimoni comú d’un poble o societat: un patrimoni cultural, fet de llengua pròpia, de literatura, música i teatre, del llegat històric, artístic i monumental, dels espais urbans, de totes les dimensions de la cultura popular; un patrimoni natural que imposa la valoració dels espais físics i geogràfics, del paisatge, de les platges o els boscos, de les condicions físiques de la qualitat de vida; un patrimoni econòmic i social, que implica desenrotllament equilibrat, polítiques econòmiques pensades en termes valencians, defensa del benestar social, i defensa dels serveis públics de qualitat en l’educació, la sanitat o les comunicacions; i un patrimoni polític, que significa demanar i obtenir graus majors d’autogovern efectiu, estendre el “camp valencià” de decisió autònoma, prestigi de les institucions valencianes ‒començant pel govern de la Generalitat, la Presidència i les Corts‒ com a institucions nacionals, cohesió territorial, promoció de la consciència comuna, i tota una acció política pensada en primer lloc com a valenciana.

Las ucronías históricas son simplemente eso, ucronías, pero si los dirigentes valencianos hubieran antepuesto la idea de un País Valenciano fuerte y cohesionado a la del proyecto nacionalista español impulsado desde Madrid, consistente en la desvertebración provincial y una autonomía administrativa sumisa al centralismo, es muy probable que la situación actual y las perspectivas de futuro de la sociedad valenciana no fueran tan adversas. En este sentido, la adhesión y el impulso de la identidad colectiva valenciana no son una simple cuestión cultural, sino un auténtico proyecto de progreso social y mejora de la calidad de vida, en todos los aspectos, para el conjunto de ciudadanos que habitan este trozo de planeta definido territorialmente durante la época bajomedieval. Sus antepasados ​​lo denominaron Reino de Valencia en el siglo XIII y comenzaron a sentirse valencianos a lo largo del XIV. Y dicha identidad, aunque transformada, ha llegado hasta nuestros días: todavía la mayoría de sus pobladores continúan considerándose valencianos. En la actualidad, no obstante, dicha conciencia no comportará de manera efectiva ningún beneficio colectivo, como los generó de manera muy notoria durante la edad media, si no se dota de un componente nacional y de país, acorde a los tiempos contemporáneos. En las manos del conjunto de la ciudadanía valenciana está dar dicho paso. Y la historia juzgará, en un futuro, si aquel pueblo valenciano conformado en época medieval acabó por tomar en el siglo XXI las riendas de su propio destino.


Epíleg d'interpretació historicopolítica afegit a la traducció al castellà d'Els valencians, des de quan són valencians? El llibre sencer en valencià està disponible ací i en castellà ací (amb les notes i referències corresponents, que han sigut eliminades del present text).