Corre l'any 2000. Fa una calor de mil dimonis. No és estrany, estem a Xàtiva al ple de l'estiu. És, concretament, el dia de la Mare de Déu d'Agost i el poliesportiu Les Pereres no és precisament un verger replet d'ombres agradoses. Calor xativí, asfixiant, de vora 40 graus. Tanmateix, l'ànim és immillorable. Estem assistint a un festival fet a mida, el Socarrat, que ajunta en un mateix dia els meus tres grups favorits de rock alternatiu estatal (Chucho, Los Planetas i Dover -els d'aquella època-) amb els reis del pop electrònic o el pop naïf que tant m'agraden (Los Sencillos, Meteosat i Los Fresones Rebeldes). Pensava que açò mai arribaria a succeir i ha succeït. Què més puc demanar? Potser els Astrud, però encara em queixaré...
Deuen ser les cinc o les sis de la vesprada (crec recordar). El sol pica de valent. Encara estem tantejant l'espai, però ens crida l'atenció un dels primer grups que toca a l'escenari gran. Segurament els primers. No tenim ni idea de qui són. Potser els Atom Rhumba? No, eixos no són. Els Big Score ens diuen. Ah, molt bé. Ens quedem a mirar-los una estona. Peguen realment fort. És una mescla de Pixies i Sonic Youth, amb un cantant que va com una moto. I del seu públic, què dir-ne? Són pocs, però criden i ballen com a posseïts. Amb les hores que són i la calor que fa, com és possible?
Mai no vaig respondre aquella pregunta i la qüestió va romandre sepultada en la meua memòria com una mera anècdota que potser mai haguera exhumat si no haguera llegit fa unes setmanes un post d'El Penjoll en què es commemorava el desé aniversari de l'aparició de With Background Music (1999), l'únic disc dels Big Score, mític -pel que sembla- a l'escena local. Ací estava el secret: eren xativins i duien tota la clec. Però sonaven bé. I tant. El crític musical d'El Penjoll els compara amb els hui en dia exitosos Half Foot Outside, que per aquella època eren encara un grup de maquetes que es deixava veure per llocs com les festes d'aniversari de Radio Funny juntament amb els ara retornats Furious Planet.
I la veritat és que les quatre cançons que es poden sentir al myspace obert en memòria dels Big Score pinten molt bé, millor per al meu gust que les de Half Foot Outside:
Una llàstima de separació, sens dubte. Pel que he pogut llegir sembla que havien començat a fer-se un lloc al panorama estatal i que deixaren una profunda empremta entre un bon grapat de valencians que els seguiren molt de prop. Personalment fins ara no havien tingut un lloc conscient a la meua vida. Els vaig vore al Socarrat, segurament els hauré sentit alguna vegada al Rocafull, però jo no ho sabia, no n'era conscient. En tot cas, m'agradaria que este post servira d'humil homenatge als Big Score, ara que he sabut que també ocuparen un xicotet espai en un dels dies que millor ho he passat a la vida. El dia que més he botat, quasi segur. Tenia rampes a la nit. El popurri que havíem ballat havia sigut d'a xavo...
Bona Pasqua i fins la setmana que ve!
Deuen ser les cinc o les sis de la vesprada (crec recordar). El sol pica de valent. Encara estem tantejant l'espai, però ens crida l'atenció un dels primer grups que toca a l'escenari gran. Segurament els primers. No tenim ni idea de qui són. Potser els Atom Rhumba? No, eixos no són. Els Big Score ens diuen. Ah, molt bé. Ens quedem a mirar-los una estona. Peguen realment fort. És una mescla de Pixies i Sonic Youth, amb un cantant que va com una moto. I del seu públic, què dir-ne? Són pocs, però criden i ballen com a posseïts. Amb les hores que són i la calor que fa, com és possible?
Mai no vaig respondre aquella pregunta i la qüestió va romandre sepultada en la meua memòria com una mera anècdota que potser mai haguera exhumat si no haguera llegit fa unes setmanes un post d'El Penjoll en què es commemorava el desé aniversari de l'aparició de With Background Music (1999), l'únic disc dels Big Score, mític -pel que sembla- a l'escena local. Ací estava el secret: eren xativins i duien tota la clec. Però sonaven bé. I tant. El crític musical d'El Penjoll els compara amb els hui en dia exitosos Half Foot Outside, que per aquella època eren encara un grup de maquetes que es deixava veure per llocs com les festes d'aniversari de Radio Funny juntament amb els ara retornats Furious Planet.
I la veritat és que les quatre cançons que es poden sentir al myspace obert en memòria dels Big Score pinten molt bé, millor per al meu gust que les de Half Foot Outside:
Una llàstima de separació, sens dubte. Pel que he pogut llegir sembla que havien començat a fer-se un lloc al panorama estatal i que deixaren una profunda empremta entre un bon grapat de valencians que els seguiren molt de prop. Personalment fins ara no havien tingut un lloc conscient a la meua vida. Els vaig vore al Socarrat, segurament els hauré sentit alguna vegada al Rocafull, però jo no ho sabia, no n'era conscient. En tot cas, m'agradaria que este post servira d'humil homenatge als Big Score, ara que he sabut que també ocuparen un xicotet espai en un dels dies que millor ho he passat a la vida. El dia que més he botat, quasi segur. Tenia rampes a la nit. El popurri que havíem ballat havia sigut d'a xavo...
Bona Pasqua i fins la setmana que ve!