Una Ibèria diversa: una Ibèria rica - Balanç de l'any

Cuentos de Iberia (L'Encobert, 2018). El podeu encomanar ací.

«Tots els habitants de la Terra parlaven la mateixa llengua i feien servir les mateixes paraules. Emigraren des d’Orient, trobaren una plana en el país de Xinar i s’hi establiren. Llavors es digueren uns a altres: “Fem rajoles i coguem-les al foc”. Així començaren a utilitzar rajoles en compte de pedres i betum en compte de morter; i digueren: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribe fins al cel, així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la Terra». Però el Senyor baixà a vore la ciutat i la torre que els hòmens construïen i es digué: “Tots formen un sol poble i parlen una mateixa llengua; si esta és la primera obra que fan, res no els impedirà dur a terme tot allò que es proposen. Baixem, doncs, a posar confusió en la seua llengua per tal que no s’entenguen els uns amb els altres”. Així el Senyor els dispersà per tota la faç de la Terra i deixaren de construir la ciutat. Per això la ciutat rebé el nom de Babel, perquè allà el Senyor introduí la confusió en la llengua dels habitants de la Terra i els dispersà per tot arreu». 

Segons la tradicional interpretació judeo-cristiana del relat bíblic que explica la història de la Torre de Babel (Gènesi, 11:1-9), l’actuació divina hauria sigut un castic a l’arrogància dels humans, qui, després del pecat original, l’expulsió del paradís i el diluvi universal, haurien pensat que podien quedar arrecerats i guarits dels perills vivint tots junts en una mateixa ciutat amb una gran torre. En conseqüència, Déu els hauria condemnat amb la diversitat de llengües i de grups humans que escampà per les distintes parts del món, creant així confusió, caos, problemes, inseguretats i desconfiança on no n’hi havia. D’altra banda, evidentment la història també era un mite etiològic fundacional que tractava d’oferir una explicació a la pluralitat de llengües i comunitats culturals amb què els hebreus estaven familiaritzats en la seua experiència vital a l’antic Pròxim Orient. Com ho continua estant hui en dia qualsevol persona del món en un planeta que alberga unes 7.000 llengües diferents, de les quals a la península Ibèrica no se’n parlen ni una, ni dos, ni quatre, ni set, sinó centenars d’elles, com les vora 300 documentades entre els actuals habitants peninsulars, des de l’abo’o camerunés al zhuang xinés, passant per l’amazic, el bengalí, el calmuc, el guaraní, el romanés, el tàmil o el wòlof. 

Tal confluència, fruit d’un món interconnectat i globalitzat, s’ha sumat en els darrers anys a la nòmina de llengües formades històricament al mateix territori ibèric des de l’edat mitjana, com a resultat evolutiu de la situació heretada dels temps de l’antiguitat. En concret, se sap que durant el primer mil·lenni abans de la nostra era les moltes diverses comunitats humanes que habitaven Hispània o Ibèria –noms geogràfics fixats precisament aleshores pels fenicis i els grecs– empraven distints parlars, com el tartessi, l’iber, el celtiber, el lusità o l’aquità, que en este darrer cas no era una altra cosa que el precedent de l’eusquera, la llengua, doncs, que s’ha transmés durant més temps en el solar ibèric –ja mil·lennis– i que en el present llibre troba reflex en les llegendes Lamiak i Zugarramurdi, recollides per José Miguel de Barandiaran al País Basc i Navarra respectivament. La resta de parlars, per contra, foren progressivament substituïts pel llatí portat pels conqueridors i colonitzadors romans, que el van fer hegemònic durant les primeres centúries de la nostra era, absorbint més tard també l’idioma gòtic dels grups visigots que dominaren Hispània entre els segles VI i VII, després de la desintegració de l’Imperi Romà d’Occident. 

Amb posterioritat, la conquesta islàmica de la major part de la península Ibèrica a començaments del segle VIII i la formació d’al-Àndalus, amb la contínua arribada de nombrosos colonitzadors àrabs i berbers del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, comportaren un altre canvi lingüístic substancial. Per una banda, el llatí vulgar evolucionat que parlaven en origen la majoria dels habitants del territori andalusí acabà desapareixent, davant la islamització i l’arabització generalitzada de la societat que s’hi produí durant els segles subsegüents. Per una altra banda, a la part septentrional de la península que romangué o prompte passà a mans cristianes, com en moltes altres zones d’Europa, l’anterior continuum llatí anà allunyant-se cada vegada més de la mateixa llengua llatina i marcant cada vegada amb més força les diferències entre uns llocs i altres fins a fer aparéixer, entre els segles IX i XII, els denominats parlars romanç. Amb tot, malgrat que les divergències d’uns parlars a altres eren ja ben evidents en aquells moments, encara no hi havia una autoidentificació i una diferenciació político-territorial consistent, ja que simplement es distingia entre el llatí i el romanç, el qual, tot i les marcades distincions segons les zones, es considerava també un continuum global. De fet, encara a mitjan segle XIII tant Jaume I com Alfons X el Savi designaven la llengua que parlaven amb el mateix nom genèric de «romanç», malgrat que òbviament el Llibre dels feits i la Estoria de España no reflectien ni molt menys uns mateixos usos lingüístics. 

Seria fonamentalment entre els segles XIV i XV quan es produiria l’eclosió d’una important diversitat de llengües plenament assumida i molt vinculada a les noves i grans estructures polítiques que començaren a consolidar-se i centralitzar-se a partir de llavors, en paral·lel a l’expansió i l’ocupació cristiana de tota la península Ibèrica, que acabà posant fi a l’existència d’al-Àndalus en l’any 1492, amb la capitulació de Granada. En este sentit, com apunta el filòleg Joan-Lluís Marfany en La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001, p. 17): «Durant molts segles, la gent parlava d’una certa manera o altra –i algunes d’aquestes diverses maneres estaven més o menys relacionades entre si i es distingien més o menys unes d’altres–, però ningú no parlava "en" cap "llengua". Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accés a la condició de vehicle d’expressió escrita, imposició a una població i creixent estandardització que han fet que alguns parlars s’aglutinessin en llengua dins un territori determinat –i l’absència d’aquesta vinculació o la seva frustració que n’ha deixat uns altres en l’estat de mers parlars-. El camperol de Torredonjimeno i el pescador de San Pedro de la Barquera s’expressaven en parles molt diferents. Els lingüistes hi poden discernir, és clar, certes formes estructurals bàsiques comunes, referibles en molts casos a un passat molt llunyà, i descriure-les així com a varietats d’una mateixa llengua castellana. Però això no passaria de ser una entelèquia teòrica si no fos per la compartida pertinença a l’Estat amb la història del qual s’entrelliga inseparablement la formació d’aquesta llengua». 

Així les coses, deixant de banda el cas de l’immemorial eusquera, completament al marge de l’evolució de la branca romànica, els desenvolupaments polítics i institucionals de l’època baixmedieval foren els que donaren peu a unes noves consideracions lingüístiques de caràcter territorial. El continuum galaico-portugués, per exemple, s’acabà designant amb dos noms diferents: un, el gallec, vinculat a l’antic Regne de Galícia integrat primer en el Regne de Lleó i finalment en la Corona de Castella, i l’altre, el portugués, plenament associat a Portugal, que es desenvolupà com a regne independent a partir del segle XII. De manera semblant, la llengua parlada pels pobladors de Catalunya i portada amb ells a terres valencianes i balears després de les conquestes als musulmans de mitjan segle XIII es denominà únicament com a català durant tota la centúria posterior, però a partir del segle XV, en consonància amb el desenvolupament polític plural de la Corona d’Aragó, passà gradualment a considerar-se valencià al Regne de València i mallorquí al Regne de Mallorca (o també menorquí i eivissenc, pel fet insular). A la Corona de Castella, per contra, la uniformització institucional promoguda ja des de la baixa edat mitjana i l’assumpció del castellà com a llengua principal de la monarquia, així com la seua extensió meridional per les noves zones de conquesta als musulmans -com ara la Manxa, Múrcia, Extremadura i Andalusia-, motivà el reforçament total i l’hegemonia de la llengua castellana i el progressiu arraconament tant de l’esmentat gallec com de l’astur-lleonés parlat en els antics Regnes d’Astúries i de Lleó i els seus contorns -com determinades parts de Cantàbria i de la mencionada Extremadura-. Finalment, al Regne d’Aragó durant aquell període baixmedieval també hi hagué una evident diversitat lingüística entre els pobladors cristians, amb l’aragonés i el català centrats en les parts més septentrionals i orientals i el castellà cada vegada més majoritari de la vall de l’Ebre en avall. 

Eixa mateixa situació de pluralitat i diversitat de llengües que acabà de forjar-se durant la baixa edat mitjana és la que es plasma ací, en els Cuentos de Iberia, amb el Conto Gallego de la gallega Rosalía de Castro i O Mistério da Árvore del portugués Raul Brandão; amb La llegenda de Sant Jordi de la catalana Agna de Valldaura, Dimoni del valencià Vicent Blasco Ibáñez i Na magraneta del mallorquí Antoni Maria Alcover; amb El país del sol de la castellana Rosario de Acuña, La borrica, el vinatero y el obispo del manxec Paco Arenas i Madre por hija de l’andalusa Carmen de Burgos; amb Na droguería de l’asturià Leopoldo Alas «Clarín», El café del mi puebru del lleonés Cayetano Álvarez Bardón, La onjana y el sevillanu del càntabre Juan Sierra Pando i La gurulla del coral de tres vueltas de l’extremeny José María Alcón; o amb Lo chuego de l’aragonesa Patricia Esteban. A això, a més de les ja citades llegendes en basc, s’afigen encara quatre casos particulars més: L’arbre dels menairons de Fèlix Rabassa per al català d’Andorra, eixe coprincipat baixmedieval que ha esdevingut un microestat en la contemporaneïtat; La gallinita de Federico García Lorca traduïda com E khajni al romaní, la llengua del poble gitano que començà a arribar a la península a partir del segle XV; Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran d’Albert Fàbrega per a l’occità aranés parlat a la Vall d’Aran, el xicotet territori gascó que s’incorporà definitivament a Catalunya a principis del segle XVI; i In sciû sangue di só figiö de Teresa Sepulcre, en el lígur tabarquí que parlaven els pobladors de Tabarca en el moment de la seua arribada a l’esmentada illa alacantina a finals del segle XVIII. 

Un bellíssim reflex de la història ibèrica, que mostra, a més a més, que almenys per als parlars d’origen romànic, amb predisposició i uns mínims coneixements, no ens calen ni traductors ni canvis de llengua a l’hora comunicar-nos entre uns i altres. Una Ibèria en què el continuum d’intel·ligibilitat podria continuar funcionant mitjançant l’impuls, el coneixement i el respecte mutu entre les diverses llengües heretades i encara emprades per importantíssims conjunts de població. Però el pes de la història també és ací important. A l’eclosió lingüística baixmedieval seguí, a la península i arreu d’Europa, un període de progressiva uniformització vinculat a l’imparable creixement primer dels Estats moderns i més tard, ja en època contemporània, dels Estats-nació. En el cas ibèric, la gran pluralitat històrica de comunitats culturals quedà agrupada en tan sols dos territoris: Portugal, amb el portugués com única gran llengua històrica, i Espanya, amb una clara preeminència demogràfica i política del castellà, que fou proclamada llengua oficial i exclusiva de l’Estat ja des del segle XVIII, en fort detriment de tota la resta. Per tot el món occidental l’evolució fou semblant i no és debades que durant el darrer segle hagen desaparegut més de 400 idiomes, a una mitjana d’un cada tres mesos, i els lingüistes prevegen que en desapareixeran més de 3.000 fins a finals de la present centúria. Es mantindrà l’ús de l’aragonés d’ací a 80 anys? I el de l’astur-lleonés? Tindran alguna possibilitat real de pervivència social el gallec o l’eusquera? Continuaran sabent escriure i estimant els meus hipotètics nets la llengua en què estan escrites estes ratlles? 

En el cas espanyol, els intents de dignificació i impuls de les llengües històriques diferents del castellà entropessen constantment amb la mateixa realitat demogràfica dels usos idiomàtics, amb l’estructura política, cultural i mediàtica de l’Estat i, per si fora poc, amb el rebuig frontal d’una bona part de la població que sembla beure d’aquella tradició judeo-cristiana que considerava un terrible castic diví la diversitat lingüística. No se n’adonen, potser, que el mite de la Torre de Babel té també una altra interpretació: Déu no volia per a la humanitat la uniformitat de les rajoles en compte de la varietat multiforme de les pedres, Déu no volia per a la humanitat la monotonia d’una existència acomodatícia i arrecerada de tota contingència. I tal vegada per això la pluralitat de llengües no era un castic, sinó un regal, una oportunitat d’enriquiment, una incitació al progrés a través de la complexitat, un apassionant repte social i tot un indicador que el motor de la vida i de la història no és l’homogeneïtat, sinó la diversitat. Comproveu-ho. Passeu i llegiu estos contes d’Ibèria i no vos sentireu apesarats ni condemnats. Tot el contrari: sereu més feliços, n’estareu contents, orgullosos i encuriosits i n’eixireu amb més ganes de potenciar i enfortir el nostre ric patrimoni cultural. Gaudiu-ne, doncs, d’este meravellós cant a la pluralitat de les terres i els pobles ibèrics.

* * *

Un taronger de Borriana. Continuaran havent-n'hi en passar anys i anys?

Així acabe el 2018, amb la publicació d'este pròleg al llibre Cuentos de Iberia, acabat d'editar per L'Encobert a iniciativa del seu editor, José López Camarillas, que recull 19 contes en 9 llengües diferents de la península Ibèrica: 4 en català-valencià (amb contes de Catalunya, València, Mallorca i Andorra); 4 en astur-lleonés (amb contes d'Astúries, Lleó, Cantàbria i Extremadura); 3 en castellà (amb contes de Castella, la Manxa i Andalusia); 2 en gallec-portugués (amb contes de Galícia i Portugal); 2 en basc (amb contes del País Basc i Navarra); i un en aragonés, un en aranés, un en romaní i un en lígur tabarquí. Un plantejament ben valent i que ens proposa obrir de bona gana els ulls davant la pluralitat lingüística i històrica de l'Estat espanyol. Tot el meu suport, doncs, a la iniciativa.

D'altra banda, en rebre fa un parell de dies el llibre, amb la sensació de l'any que s'acaba, vaig provar de mirar cap arrere i en un principi em va semblar que no havia sigut un any excessivament fecund. Però pareix que només era una sensació passatgera, ja que, fent-ne recapitulació, diria que, per contra, ha vingut ben carregadet: acadèmicament, des dels diversos articles i capítols publicats (entre d'altres, un a Routledge sobre els mètodes de votació parlamentària en les Corts de la Corona d'Aragó o un altre al CSIC, sobre la fiscalitat valenciana de mitjan segle XIV, a banda dels que han quedat en premsa) fins a les ressenyes (entre d'altres, sobre llibres de Gemma Pellissa i Vicent Royo) o les ponències en congressos i trobades a Hamburg, Saragossa, Prades i València (sobre el pactisme, el seté centenari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, les relacions polítiques en temps de Margarida de Prades i el sisé centenari de la Generalitat Valenciana respectivament). Així mateix, pel que fa a l'ensenyament en la Universitat Jaume I de Castelló, en la qual encara estic iniciant-me com aquell qui diu (ha sigut l'any, per exemple, del Diploma d'Iniciació a la Docència Universitària), he continuat fent classes de Grau relacionades amb la Història del Dret i he tingut un meravellós grup d'estudiants del Màster en Història i Identitats als quals augure bona cosa d'èxits.

Així mateix, tot i que no val a penes res per al cursus honorum acadèmic, he aconseguit no abandonar el món de la divulgació, ja siga per les xarxes amb els companys del Grup Harca, Frederic Aparisi i Ferran Esquilache; a través de textos per a revistes i llibres per al gran públic (amb una especial profusió enguany en l'àmbit català, amb la participació, per exemple, en la Història mundial de Catalunya, la Revista de Catalunya o El Món d'Ahir); o a través de l'elaboració, durant els mesos d'estiu, de la secció radiofònica "La història supera la ficció" en el magazín matinal Al Ras, d'À Punt Ràdio. En este sentit, també he anat a aquells programes de la nova radiotelevisió pública valenciana on m'han cridat, ja fora a Assumptes Interns, El Matí, Ciutats Desaparegudes, Pròxima parada, l'Especial del 9 d'Octubre, etc. Igualment, he continuat organitzant, amb l'ajuda d'Álex Zahinos, les recurrents jornades impulsades per La Rambleta sobre La València Contada, al voltat dels diversos barris de la ciutat (enguany Sant Marcel·lí, Campanar i L'Eixample) i va ser tot un goig tornar a Xàbia Negra, per a fer un xicotet homenatge a l'historiador traspassat Jaume Riera parlant d'El cavaller i l'alcavota, així com redactar l'opuscle preparat per a la celebració dels 600 anys de la Generalitat per part de les Corts Valencianes i participar en l'elaboració del vídeo de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, amb Anna Garcia Escrivà, Marta Negre i Andreu Signes, sobre els 100 anys de la Declaració Valencianista.

Així mateix, encara que a presses i corregudes (haurem de corregir alguna coseta si arribem a la segona edició!), he pogut llançar a finals d'any Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018), un recorregut molt lliure per la història del territori valencià i dels valencians com a poble que espere que puga ser útil a tots aquells interessats en el nostre passat i en el nostre futur col·lectiu. En relació amb això, evidentment, també he continuat fent costat als meus companys Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles al front de l'editorial Llibres de la Drassana, en què enguany hem fet front a nous i grans reptes, això és: editar amb Valencia Plaza la revista Lletraferit ara amb una periodicitat trimestral i organitzar els I Premis Lletraferit de Novel·la i Novel·la Juvenil, amb uns excel·lents guanyadors materialitzats en les obres de Carles Fenollosa per una banda i Tono Fornes i Santi Inocencio per una altra, recentment publicades, Narcís o l'onanisme i Les aventures del capità Boira a Eivissa i Formentera. No ha estat, per tant, un any debades. I venen més i més projectes per al 2019, dels quals tant de bo puga parlar a finals de l'any vinent amb la mateixa satisfacció que enguany d'estos ja acomplits... 

Siga com siga, tant en l'àmbit laboral com en l'àmbit personal i familiar, vos desitge que l'any que entra siga el millor possible. Bon 2019!

Una serra que és un món

La Serra de Mariola, nevada. Foto: Joanbanjo

Vaig seure a taula en Cocentaina per primera volta fa a penes uns anys, per a informar als qui posteriorment serien els meus sogres, que fins llavors no coneixia de res, que me n’anava a viure amb la seua filla, que no els havia dit encara ni que tenia parella... No recorde el menú. Potser arròs al forn amb sobres de putxero. Però, evidentment, no era el que importava en aquells moments. El que importava és que a partir d’aleshores freqüentaria la capital del Comtat i, per extensió, Alcoi i la resta de poblacions que envolten la Mariola. Vam acabar casant-nos i una xiqueta bruna alegra ara les vides dels seus iaios i ties en les habituals visites que fem al poble dels socarrats.  

Nascut a València i de família completament benissera, de la Marina Alta, els meus coneixements de la zona es reduïen a una sèrie de llocs comuns o puntuals experiències personals amb els Moros i Cristians, les Covetes de Bocairent o la comunitat de Turballos, a Muro. Pel que fa al tema culinari, la cosa era igualment magra: l’olleta, que associava correctament als dies de festa, i les bajoques farcides, d’exòtic nom fora de la contornada. Únicament en la qüestió dels beuratges, les llargues vetlades compartides a Benimaclet amb gent de la terra m’havien eixamplat el catàleg de sabors a l’herbero, especialment en les nits més gèlides, i les diferents combinacions del que nosaltres anomenàvem burret, és a dir, el café licor.

Tanmateix, prompte em vaig adonar que davant dels meus sentits s’obria tot un ventall de possibilitats gastronòmiques totalment desconegudes no ja a soles per mi, sinó per la immensa majoria dels valencians, del Sénia al Segura. Els tostons! Com havia pogut viure sense una cosa tan senzilla però genial com els tostons? Per què més enllà del Comtat i de l’Alcoià no es coneixien? I eixes “taretes” de noms impossibles, com els abissínios o els garibaldinos? Perquè si de noms parlem, com és que tenien paraules endèmiques tan meravelloses com cocotets, mentirons, renyons de masero o pericana –proscrita encara de quasi tots els diccionaris–? I quina delícia les coquetes fregides o les de molletes! Per no parlar dels olis, els millors del país, o dels vins, amb projectes tan apassionants com el de Microvinya. I la monjàvena, també fan monjàvenes ací? Però si jo em pensava que eren de la Costera... Calla, que ara ve Nadal i cauran uns tronquets de repica’m el colze!     

En definitiva, en molts aspectes, però en especial el culinari, la Mariola és tot un món. Un món coherent, compacte, homogeni, més enllà de fronteres locals, picabaralles internes o assumpcions de patents d’autenticitat. Deia Vicens Vives que les muntanyes eren la reserva espiritual d’un país, ja que en elles es creaven els trets més potents de la seua personalitat: la laboriositat, el trellat, el sentit de continuïtat i la responsabilitat social. Més tard aquells valors baixaven cap a les planes i el litoral, on en certa manera prenien dinamisme però al mateix temps quedaven desvirtuats i acabaven perdent força. El valencià, però, és un país que tradicionalment ha donat poca importància a la muntanya. En tenim moltes, però poc habitades. La Serra de Mariola, no obstant, és la més poblada, amb vora 100.000 habitants. 

I pareix que, més que compartir els seus trets amb la resta dels valencians, els han mantingut per a ells, ferms, intactes. Segurament perquè ningú ha vingut a demanar-los res i tampoc ells han necessitat més ajuda que la de les seues pròpies forces, invertides en el profit d’una muntanya màgica. El nostre país, al remat, és així, fet de xicotets mons independents i orgullosos però interconnectats per un estret fil que naix de la història i la proximitat geogràfica. Com més coneixem eixos mons, més fort i segur es fa el fil. Com més els connectem i intercanviem els seus valors, més gran es fa la xarxa i més abundant resulta la pesca –que d’això, a la Marina, en sabem molt–. 

Introduir-nos en la cuina de la Serra de Mariola, no només a través de les seues receptes, sinó també de la gastroliteratura oferida per una magnífica selecció de lletraferits de les seues contrades, és una de les millors maneres d’endinsar-nos en el seu món. Una forma de reconeixement i autoestima per als que l’habiten dia a dia i un mode sorprenent i delitós de conéixer-lo per als que encara l’ignoren. Perquè tindre este llibre és, com deia el poeta de Burjassot, tindre la “Mariola doblada com un llençol, com el tapet de la taula, i guardada en un calaix i amb uns codonys aromada”. I això, amics, és tot un privilegi.

Text publicat com a pròleg del llibre d'Ana Valls i Mila Valls,

La cuina de la Serra de la Mariola (Llibres de la Drassana, 2016)

Fer memòria (del 2015)

Spiegel ("L'espill"), escultura de Jaume Plensa

Sempre em va fer gràcia aquella entrada de Víctor Pàmies sobre la perdurabilitat dels blogs, que, a cinc anys vista, pronosticava que Vent d Cabylia continuaria existint en el 2014. A bou passat, en efecte, ací estem, ja quasi en el 2016, a pesar que més de la mitat dels companys de blogosfera que hi havia en aquella llista de 30 hagen desaparegut a dia de hui. I per ací, evidentment, el ritme ha baixat enormement, de fer més de 100 posts a l'any a fer-ne 20, però, cabut que és un, no abandonarem, mientras el cuerpo aguante, i encara som jóvens, xe! Mantindre un blog servix per a moltes coses i una d'elles és fer memòria, cosa que en el meu cas és encara més útil, ja que dec ser un dels historiadors amb menys memòria (personal) que hi ha en el món. Memòria històrica tota la que vullgau, però la pròpia meua ben poqueta (a no ser que me la recorden...).

Així, mirant arrere, puc saber que si pel desembre de fa nou anys encara passava algunes temporades a cals meus pares mirant la tele ajocat en el sofà, fa sis anys me'n recordava d'una cançó popular valenciana que ara m'he adonat que la meua filla encara no coneix, en fa cinc estava intentant acabar la tesi i n'avançava alguns resultats, així com la voluntat d'anar algun dia a Oxford amb un projecte postdoctoral, en fa quatre collia els fruits de la tesi ja feta en forma de premis, en fa tres anunciava -de manera impossible de saber per a qui no ho sabera ja, és a dir, per a ningú- que em casaria amb Ana a Formentera al cap d'uns mesos, en fa dos ja parava per Oxford, atrafegat amb mil faenes acadèmiques, i l'any passat tenia el goig de presentar la meravellosa novel·la de Maria Folch, una de les novetats del darrer projecte al qual em sumava, el de Llibres de la Drassana. Finalment, enguany, en la mateixa línia, m'ha pegat per fer balanç, però balanç, evidentment, del 2015. Un any que, com deia en fa mig, s'ha distribuït, precisament, entre la faena editorial, la faena de divulgació i la faena acadèmica. 

Sobre Drassana poc més a dir que el que supose que la majoria de vosaltres aneu veient i llegint per les xarxes i els mitjans. Més content no puc estar de poder ajudar a publicar llibres tan bons, complets i gojosos -per unes o altres raons- com les darreres novetats que acabem de traure per Nadal: Il·lustres valencians il·lustrats, La nova guia de València, Houses from el Cabanyal, Amunt! L'apassionant història del València CF -la primera història del club en valencià-, Clapir. El crit de la Historia, Los 16 peldaños. El laberinto de Ceira -un best-seller valencià en tota regla-, El cas Forlati. L'home que volia ser Marlowe o el Lletraferit #06 -amb un especial sobre pilota valenciana, en uns moments en què s'albira un cert panorama de canvi en el nostre esport nacional-. Igualment, no puc estar més agraït de la rebuda que ha tingut entre els lectors Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que en huit mesos ha arribat a la segona edició -i això que la primera era llargueta-. En definitiva, tot i les enormes dificultats que presenta el sector editorial valencià -perquè, en termes generals, la societat i bona part del mateix sector del llibre encara no l'acompanya-, llarga vida a Llibres de la Drassana. Espere que d'ací cinc anys també continua viva i amb bona salut!

Pel que fa a la divulgació, també he d'agrair a la revista Plaza, a Levante-El Mercantil Valenciano i al seu suplement cultural Posdata per interessar-se per la història valenciana i voler que els prepare textos amb una periodicitat més o menys mensual, amb temes tan diversos com les dones represaliades durant la Guerra Civil, la figura política del Blasco Ibáñez republicà i revolucionari, l'intent d'alçament morisc de 1570 al regne de València, l'arquitecte dels més de 600 edificis Javier Goerlich, el dibuixant Enric Pertegàs, la història de l'ortografia catalanovalenciana, els esclaus valencians de Hitler, la visita de Raimon a la Casa de València en Mèxic en plena dictadura franquista o l'acabada de descobrir amant alzirenya de Jaume I. Així mateix, també he d'agrair al diari Valencia Plaza que confie en la mateixa tasca de divulgació històrica valenciana, però feta, a més a més, en valencià, la llengua que, de fet, parlaven la major part dels seus protagonistes.

Finalment, pel que fa a qüestions acadèmiques, per fi enguany he aconseguit, d'una banda, publicar en la principal revista espanyola d'història política amb un article sobre els orígens del concepte historiogràfic de "pactisme" i, d'una altra banda, coordinar un dossier sobre diplomàcia i parlaments en la Corona d'Aragó baixmedieval en una revista anglosaxona, editada per la University of California concretament. Les participacions en congressos acadèmics també han sigut profitoses, ja siga en l'International Medieval Congress de Leeds parlant igualment de parlaments medievals, en el col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes sobre correspondència municipal, en la Rural History Conference enguany celebrada a Girona sobre ramaderia o en el col·loqui sobre les investigacions fiscals en l'Occident medieval dels darrers 20 anys que va tindre lloc a Barcelona fa un parell de mesos. Ha sigut també un any de preparació de dos llibres que, si tot va bé, es publicaran en breu, durant la primera mitat del 2016: la traducció al castellà que he fet per a Publicacions de la Universitat de València de The Making of Polities. Europe, 1300-1500, una obra del professor anglés John Watts, que al meu entendre és essencial per a fer avançar la comprensió de la història política baixmedieval a casa nostra, i Els valencians, des de quan són valencians?, una investigació que editarà Afers sobre els orígens remots de la nostra identitat col·lectiva entre els segles XIII i XIV. Són fruits també de la meua estada de dos anys a Oxford, que va acabar en març d'enguany i que ha sigut preludi a la meua incorporació com a investigador per un any al Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra -on, a més a més, intervindré en la docència d'un parell d'assignatures a partir de gener-.

Per si fóra poc, enguany és, evidentment, l'any del canvi polític valencià, el canvi del qual s'ha parlat tant en els vora deu anys de vida d'este blog. Un canvi cap al progressisme i cap al valencianisme, tant en la ciutat de València com en el País Valencià. Fa temps que no parle ací de política. Fins i tot fa temps que tampoc ho faig en la Tribuna de la Fundació Nexe. Justament des d'abans de les eleccions del maig passat. A l'espera de més avanços i més aclariments necessaris en la política espanyola, les sensacions són bones i esperem que continuen avançant -que ja han passat més de sis mesos de la constitució dels nous governs i en alguns àmbits encara no hi han novetats!-. D'una altra banda, quant al valencianisme en concret, més enllà de les qüestions de partits -que són fonamentals, clar-, hem de pensar sempre que la nostra és una carrera de fons. Ara recollim els guanys (més complets o menys) de la primera generació llarga de valencianistes que han treballat des de la Transició fins ací i ara toca treballar durant una altra llarga generació. De com fem les coses dependrà que d'ací dos o tres dècades hagem avançat de manera considerable o no (ja sé que és molt de temps, però un no pot evitar tindre mentalitat d'historiador...).

Siga com siga, no ens queda una altra que continuar pencant, com fem quasi tots els que ens estimem el país de veres. I continuar disfrutant de la vida, evidentment, com podem fer els que tenim la sort d'estar al costat dels nostres i (ni que siga la major part del temps) a casa, en el meu cas en eixa València que no s'acaba mai. Salut i felicitat a tots els que llegiu açò i esperem que 2016 ens porte a tots coses encara més bones, segons les desitge cadascú. Bon any!

En el València Vibrant de 2015, amb la més guapa i llesta del lloc... (Foto: Vicent Molins)

Oxford, ensomnis de saviesa

Vaig passar dos cursos en Oxford. Hi vaig aprendre moltíssim, del meu tutor, dels meus companys acadèmics i del sistema d'ensenyament i aprenentatge d'una de les universitats més prestigioses del món. Moltes voltes comparava Oxford amb un monestir d'un orde militar medieval: els que hi van allà -no tant els estudiants com sobretot els investigadors- són veritables monjos-guerrers dedicats en cos i ànima a la recerca. Això els fa viure de vegades un poc allunyats de la societat, però és una de les poques formes de desenvolupar les produccions intel·lectuals més potents i esforçades de la faç de la Terra. També hi vaig passar moments durs, sobretot al final, després que nasquera en estiu la meua filla i haguera de reincorporar-me al treball en Anglaterra durant els seus primers mesos de vida. També vaig aprendre molt del país, però això ja és una altra història que contaré un altre dia. Ara, simplement, volia deixar-vos amb un text que he publicat en la revista Lletraferit #06 [la podeu adquirir ací] sobre Oxford com a lloc d'ensomni, no només físicament sinó també simbòlicament, per tot el que representa per al món de la cultura i el coneixement. És el meu humil tribut, per haver-me deixat gojar d'ella.

Old Schools Quadrangle, conformat per la Bodleian Library, la Divinity School, la Torre dels Cinc Ordes i les antigues aules universitàries

Sempre ho pensava en travessar alguna de les tres portes que donen accés al seu interior. L’Old Schools Quadrangle és un espai màgic. Aquell pati quadrilàter construït entre 1610 i 1619 concentra la saviesa de tots aquells que han passat per la Universitat d’Oxford des de la seua fundació, fa més de 800 anys. No debades, allà es van instal·lar les aules de Gramàtica, Retòrica, Lògica, Aritmètica, Geometria, Música, Astronomia, Filosofia, Medicina i Dret, just enllaçant amb la Divinity School, la sala reservada per a les discussions sobre Teologia i erigida en un impressionant gòtic flamíger durant la mateixa època en què Joanot Martorell transitava per terres angleses. 

També hi ha la Tower of the Five Orders, la majestàtica entrada dedicada al primer dels Estuards, Jaume I d’Anglaterra, amb dos parells de columnes toscanes, dòriques, jòniques, corínties i compostes, repartides entre les diferents plantes. La memòria de la universitat, l’arxiu general, es conservava allí, i l’observatori astronòmic que hi havia en el darrer pis connectava la comunitat amb el firmament i el cosmos. A l’altre costat del quadrangle es troba la Bodleian Library, presidida per l’estàtua del comte de Pembroke en representació de tots els seus patrons i amb una cartel·la sobre la porta que ho diu tot: “Thomas Bodley va posar ací esta biblioteca per a que s’escampara la felicitat entre vosaltres, acadèmics d’Oxford, i entre la República dels Lletrats”.

Divinity School (s. XV), antiga aula per a les discussions en Teologia

Entrada a l'edifici principal de la Bodleian Library, presidida pel comte de Pembroke, un dels seus mecenes

Així és, la felicitat inesgotable del saber, del voler comprendre i del voler donar a conéixer nous descobriments científics sura per tot el recinte i pren possessió dels vianants que hi circulen. Per allà han passat escriptors, creadors i pensadors com Thomas Hobbes, Jonathan Swift, Adam Smith, Lewis Carrol, Oscar Wilde, John R.R. Tolkien, Indira Gandhi, Ken Loach, Susan Sontag o Stephen Hawking. És com si aquella energia reconcentrada s’espargira per tota la ciutat fins als seus confins boscosos, farcits de parcs i tranquils poblets però també de zones industrials (els cotxes de la MG, com els Morris o els Austin Rovers, es fabricaren durant molt de temps en el barri de Cowley, com encara passa amb els Minis, de la BMW). 

Vora 40.000 dels 150.000 habitants d’Oxford són estudiants, investigadors i mestres pertanyents a la comunitat universitària, que ha controlat des de fa segles les principals decisions urbanes. En tot cas, la tradicional confrontació, en realitat mestissa, entre “town and gown” (“els del poble i els de la túnica”) ha dut en la contemporaneïtat a uns governs clarament esquerrans, dominats pels laboristes i amb una presència pionera dels antifeixistes de l’Independent Working Class i els ecologistes del Green Party. En concret, els verds arrasen –i es nota en el dia a dia– en els dos districtes del centre: Iffley Fields, nucli multiracial en el qual vaig residir durant vora dos anys, i St Mary’s, el rovellet de l’ou que concentra la major part dels 38 “colleges” que vehiculen la vida universitària.

Com en el Dret anglosaxó originat en l’edat mitjana i encara vigent, els múltiples cossos d’escala heterogènia són els que vertebren un tot globalment interconnectat, que requerix de diàleg i modulació constants. No hi ha una única biblioteca que centralitze tots els volums sinó que en són més de 130, meravellosament sincronitzades –a la qual cosa ajuda, evidentment, unes exclusives matrícules universitàries que ronden els 12.000 euros anuals. Les facultats i els departaments tenen, més prompte, una funció de nexe catalitzador, però són els “colleges”, associacions autònomes de professors i estudiants de matèries diverses, els veritables centres de socialització acadèmica. Cadascun d’ells és un microcosmos, amb la seua pròpia administració i organització interna, les seues instal·lacions, els seus equips esportius, els seus escuts, els seus uniformes de graduació, les seues tradicions i, fins i tot, les seues reserves de cervesa particulars.

Pati principal del Corpus Christi College, fundat en 1517

Pelicà que corona el rellotge solar del pati central del Corpus Christi College

El Corpus Christi College, que em va acollir, era, com la resta, una delícia per a qualsevol investigador de qualsevol part del món. Fundat en 1517, dos dels seus primers ensenyants foren Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives, que coincidiren davall l’auspici de la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó. Amb una biblioteca permanentment oberta i uns captivadors jardins flanquejats pel pelicà d’or que representa els seus membres o “fellows”, el ritual de la High Table condensa en ell tota la pompa oxoniana. Una volta a la setmana se celebra un sopar d’etiqueta en el Tudor Hall, amb convidats que s’alcen en escoltar el gong iniciàtic que dóna pas als membres de l’anomenat Common Room, mentres es reciten unes oracions d’agraïment en llatí. Les del Corpus recorden el fundador, Richard Fox, i tots els posteriors benefactors, per als quals demanen la resurrecció i la vida celestial eterna: “in vitam caelestem resurgamus”.

Els “colleges”, per una altra banda, configuren la fisonomia de la ciutat amb els seus edificis medievals o medievalitzants que eleven les seues agulles gòtiques cap al cel, ja siguen les del Magdalen, St Mary, All Souls o Christ Church. Les paraules del poeta Matthew Arnold van definir Oxford com ningú ho haja fet mai: “that sweet City with her dreaming spires” (“eixa dolça ciutat amb les seues agulles d’ensomni”). I la seua lletania acompanya el resident o el visitant en els seus agradables passejos per ponts que travessen el Tàmesi i el Cherwell, pel Jardí Botànic més antic de la Gran Bretanya, per l’extraordinari Museu d’Història Natural i per l’Ashmolean, d’art i arqueologia, pel sempre actiu Covered Market o per la imprescindible cafeteria The Vaults, en l’antic paranimf universitari del segle XIV. Una ciutat i uns espais plens d’ensomnis de saviesa.

Cafeteria The Vaults, en el paranimf medieval de la Universitat

Oxford en l'any 1900, amb les torres, cúpules i agulles que encara la caracteritzen

Oxford, un lloc d'ensomni

De presentacions, faenes i lleures

El Café Infanta, on tindrà lloc la presentació de demà

Demà divendres a les 19:30 hores presentem Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (ací el podeu adquirir per 14,75 euros sense despeses d'enviament) en el Café Infanta de la Plaça del Tossal de València, un lloc ben especial que vaig conéixer a través del director de cinema Pau Martínez i el director del Museu d'Història de València Javier Martí. Resulta que dins del local, que està per baix del nivell de terra, hi ha uns pocs metres del llenç de la muralla islàmica de València i no només això, sinó que el seu propietari, Juan José Díaz Prósper, el conegut col·leccionista de fotografies -en té més de 15.000-, acaba de quedar-se un pis annex, subterrani, que té un tros de muralla encara molt més llarg, amb la base d'una torre semicircular inclosa. No debades, allà al costat parava la porta d'Al-Hanax, així com un angle especialment brusc de la muralla per a defensar una de les principals vies de la medina, l'antic decumanus romà, és a dir, el que actualment són els carrers de Quart i Cavallers. En definitiva, que quan vaig vore els dos espais vaig pensar que era el lloc ideal per a presentar "el Cabylia" -que és com coneixem el llibre en Drassana, en paral·lel a "el Torino", "el Cabanyal", "el Folch", "el Destroy", "el Peldaños", etc.

Qui vinga a la presentació podrà vore la part sud de l'angle de la muralla al costat de Bab al-Hanax

I sí, ja sé que en l'últim post que vaig publicar ací, fa més d'un mes, ja parlava del llibre. Però és que ara per ara no done abast a escriure per al blog, tot i que els temes que em vénen al cap són tants i tan a diari que ben a gust que ho faria... Tres treballs, no obstant això, són massa per a poder arribar al blog: el treball acadèmic i universitari, que, tot i haver deixat Oxford fa tres mesos, continua de manera incessant de cara a la incorporació d'un any com a investigador a la Universitat Pompeu Fabra, que es produirà en breu; el treball de divulgació històrica remunerada, amb dos articles tots els mesos a Levante-El Mercantil Valenciano i la revista Plaza; i el treball en l'editorial Llibres de la Drassana, que tot i ser tres editors, no és poc, ja que duem un ritme realment intens, amb 14 llibres publicats en apenes 10 mesos i lo que te rondaré, morena... No em queixe, sinó tot el contrari. L'escapada a Formentera d'enguany l'agafaré amb més ganes que mai, això sí, però poder estar a València -eixa que no s'acaba mai-, disfrutar de viure amb A. i B., i continuar en la bretxa acadèmica a pesar de totes les dificultats generals i particulars, no és poca cosa.

A més, la faena editorial també m'ha obert portes a molts mons amb els quals xale bona cosa. Per exemple, la participació en la recent Fira del Llibre de València -quan va eixir "el Cabylia"- va ser tota una experiència vital que tots els membres de Drassana vam disfrutar com a xiquets en trobar-nos altres editors, escriptors, crítics, periodistes, músics, etc. Així mateix, les presentacions de cada llibre són tot un microunivers en el qual l'editor sol gojar -bonica paraula que he deprés del corrector Juli Jordà, a qui també he conegut a través de Drassana- de la felicitat de l'autor, que es troba amb molta gent coneguda i sent una emoció especial per donar a conéixer la seua obra. Recentment, sense anar més lluny, foren ben boniques les de 12:19. Manipulació, saqueig i mort de RTVV, de Pura Requena a la Llibreria Leo, i Rokambol. Noticias para leer desde la Estación Espacial Internacional, de Toni García a la Llibreria Bartleby. Però, si ens n'anem més lluny, no puc deixar de recordar la bellíssima, sensible, divertida i excel·lent presentació de Després vénen els anys, de Maria Folch, que va tindre lloc fa a penes dos setmanes a l'Alguer, en una preciosa biblioteca -un antic convent-, amb la presència de valencians, catalans, algueresos i julians, que són els protagonistes de l'obra. Tot un goig, per si fóra poc, revisitar la vila algueresa després d'haver estudiat a fons l'expedició de Pere el Cerimoniós que donà peu a la seua repoblació en el segle XIV amb gents procedents de Catalunya, València i Balears.

Maria Folch i Raffaele Sari Bozzolo en el seu diàleg a l'Alguer sobre Després vénen els anys

També he gaudit bona cosa de participar en tuactes ben simbòlics i bonics, com els Plats Literaris que des de fa uns anys organitzen els poetes i escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó des de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Després de l'anguila a Catarroja, el bolet a Otos, la cassola a Xàtiva i el figatell a Oliva, enguany tocava el corder a Sagunt, on després de dinar ben a gust a El Palau del Duc, cada lletraferit que volia llegia una composició preparada prèviament entorn de l'aliment en qüestió (a destacar el verset de Juli Alandes, "tan tendre, que me'l menge!"). Els escrits s'aniran publicant en este blog, per cert.

Igualment, també va ser tot un plaer participar, juntament amb els periodistes Vicent Molins, Mariola Cubells i Quique Medina, en l'organització -intensa organització- de La València en valencià, un acte en el qual ens vam reunir més de 300 persones per a parlar de la llengua en diversos àmbits, des dels espectacles fins a l'empresa, passant pels mitjans de comunicació o la música. Hi hagué qui criticà que es fera a La Rambleta, que no es caracteritza per mantindre una programació en què destaquen els actes en valencià, però precisament eixe era un dels objectius: trencar barreres i fer arribar el valencià, quasi per sorpresa, a llocs on no estem acostumats a vore'l, de manera que les persones que hi treballen i hi són usuàries es plantegen la seua relació amb la llengua amb una certa profunditat, tal volta per primera vegada en la seua vida. D'altra banda, la  trobada creà unes sinergies -entre empreses, entre ponents, entre assistents- que revertiran en les activitats de promoció del valencià; que després d'allò Pep Gimeno Botifarra siga un dels caps de cartell del festival Deleste, que se celebra a la mateixa Rambleta, n'és una bona mostra.

El primo Senior, un gran, en La València en valencià

I, a banda de tot això, viure, clar. O viure el lleure, que tot això que he dit també és viure. Que si alguna obra de teatre, que si algun concert sublim de Las Víctimas Civiles i Mossén Bramit Morera i els Morts o de Las Víctimas Civiles i Cavallo & Hugo Mas, que si "un soparet de ves en quant en el restaurant perquè ens l'hem guanyat" -a destacar la fideuà amb verdures de Ca Pepico a Roca Cúper i els exquisits plats del Nozomi Sushi Bar i Las 3 Huellas de València-, que si una retrobada amb amics, que si alguna lectura, que si algun acte de campanya, que si la millor boda del món -a la qual haja assistit un servidor- protagonitzada pel company harquià Frederic i Alicia, arqueòloga feniciopúnica de pro, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba... En definitiva, tot d'excuses per a no escriure ací, que no vos penseu que no ho trobe a faltar bona cosa. I ara que ho faig a propòsit de la presentació de demà, he volgut recuperar d'alguna manera la funció que sempre ha tingut Vent d Cabylia com una espècie de diari públic. No res i avant. Ens veiem demà si veniu al Café Infanta!

Mónica & Tweets al Café Museu de València...

De fills i de noms. Benvinguda, Bruna!

Bruna, fent el que més fa ara per ara

Vacances, canvis importants de residència, la lectura de la tesi doctoral, publicacions de llibres, el casament, la beca a Oxford, etc. Molts són els fets personals que han passat pel blog en els seus 8 anys d'existència i no podia ser menys segurament el més important de tots ells: el naixement de la meua filla ara fa 11 dies. Hi ha pares que diuen que s'enamoren dels seus nadons, que es queden embovats mirant-los i experimenten el mateix sentiment d'alegria permanent que ens envaeix quan sospirem per algú. A mi em passa una cosa semblant, però sobretot, no sé per què, quan camine per València. Sempre m'ha agradat molt caminar, solvitur ambulando que deia aquell, i ara, quan vaig caminant d'ací allà per la ciutat sent, en efecte, una felicitat immensa, en què es barreja l'alegria per estar de nou a València -temporalment- i l'alegria de ser conscient que tot ha anat bé, que la meua estimada esta recuperant-se molt bé i que la nostra filla creix sense problemes. D'altra banda, quan la mire, el que sent per damunt de tot és una immensa responsabilitat... Responsabilitat per les moltes decisions que haurem de prendre per ella per tal que, arribat el moment -molts moments diversos en realitat-, puga prendre-les per si mateixa com millor considere, en funció dels seus propis anhels i raonaments.  

Una de les primeres decisions que hem hagut de prendre per ella ha sigut, evidentment, el seu nom. Li diuen Bruna. I, encara que es prometia un afer de llarg recorregut, la veritat és que l'acord va arribar ben prompte. Com supose que hauran fet molts altres pares, primer vam pensar en els noms que més ens agradàvem i després, havent exercit una sèrie de vetos recíprocs, van quedar uns favorits sobre la taula. En eixe procés van ser molt útils tres eines que estan en línia i que potser vos poden interessar: el Vocabulari de noms de persona de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Anuari estadístic de noms de nadons i de la població de l'Institut d'Estadística de Catalunya i el Boletín estadístico de nacimientos y de nombres de persona de l'Instituto Nacional de Estadística. Desafortunadament la Generalitat Valenciana no ofereix cap ferramenta estadística semblant, però amb eixes tres ens vam poder fer una idea detallada de les moltíssimes possibilitats de noms a triar, de la seua freqüència per dècades durant el darrer segle, de la seua distribució territorial, etc. Personalment, el tema em va agradar tant que no descarte escriure algun dia una Breu història dels noms valencians, afegint a totes eixes dades els distints estudis d'antroponímia que s'han fet per als diversos segles d'història valenciana, ençà de la conquesta de Jaume I (em falten vides per a fer tot el que voldria fer!). En qualsevol cas, finalment, com de manera natural, un dia vam tindre clar que, tenint en compte els noms favorits, si era xica seria Bruna. Va ser a Oxford, concretament, mentre assistíem a l'òpera Tosca de Puccini i el tenor cantà l'ària "Recondita armonia", que, entre els seus versos, diu "Recondita armonia di bellezze diverse! È bruna Floria, l'ardente amante mia" ("Amagada harmonia de belleses diverses! És bruna Floria, la meua ardent estimada"). Ens vam mirar als ulls i vam saber que Bruna, com a nom propi, era a partir d'aleshores el nostre favorit: poc habitual en la nostra llengua (sí en altres  veïnes, com l'italià o el portugués), amb un significat que ens agradava i amb aquella intervenció màgica de Puccini a l'Oxford Playhouse (cal dir, a més a més, que després vaig descobrir amb goig que era un nom documentat entre les primeres generacions de colonitzadors de la València del segle XIII). 

Uns mesos després, fa 12 dies, tingué lloc un altre fet màgic, protagonitzat per la mateixa Bruna. Havíem decidit presentar la nova editorial Llibres de la Drassana, sorgida al caliu de la revista Lletraferit, i el seu primer llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, el divendres 11 de juliol a València, atés que, en teoria, Bruna ja faria dies que hauria nascut i jo podria participar en l'acte. Tanmateix, com ens anàvem tement tots cada dia que passava, Bruna decidí començar a nàixer eixe mateix dia. Sort que avisà amb antelació suficient per a que poguera deixar fet este escrit a corre-cuita, que l'amic Josep Vicent Miralles va fer el favor llegir en la presentació. Després d'un dia ben llarg i intens, ja passada la mitjanit, a les 00:09 hores del 12 de juliol de 2014, Bruna Baydal Valls naixia en l'hospital La Fe de València. Onze dies després la tenim a casa, cuidant d'ella i tractant de fer-la créixer i educar-la tan bé com podem i sabem. I a banda del seu desenvolupament personal, també m'agradaria prometre-li, amb la col·laboració de tots vosaltres, un futur col·lectiu més esperançador, per a la qual cosa no se m'ocorre millor manera de fer-ho que apropiar-me de les paraules d'un bon amic, que em van emocionar, encara més, el dia del seu naixement: "Desitjo de tot cor que ella visqui en un país millor, més digne i menys avergonyit del seu ésser que el que hem viscut nosaltres, sense haver de combatre diàriament per poder expressar-se en  la pròpia llengua i cultura. Nosaltres haurem de fer tot el que calgui per a poder-li garantir que el tindrà". En efecte, Alexandre, em compromet a persistir en "l'afany de bastir un societat valenciana més activa, conscient i vibrant" i, per tant, a covar "l'esperança que la Bruna creixerà en un lloc que la pugui enorgullir". Tant de bo siga així, amics i família!

Fer Harca. Fer força

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, 
Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

Este és el parlament que vaig deixar escrit per a la presentació del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes (ací el podeu adquirir per internet sense costos d'enviament), que va tindre lloc a la Llibreria Ambreta de València el divendres 11 de juliol de 2014, mentres jo estava a l'hospital La Fe, assistint al naixement de la meua filla Bruna. Aprofite per a donar les gràcies als companys del Grup Harca i de l'editorial Llibres de la Drassana per tot el suport que ens han donat sempre i que ens van donar aquell dia en especial.

Fer Harca. Fer força 

Com no sabia si podria vindre o no, he deixat la meua intervenció per escrit. Resulta que Ana, la meua dona, està a punt de donar a llum a la nostra filla, Bruna, i és possible que en estos moments estiga tractant de fer força amb ella a La Fe, a uns quants quilòmetres d’ací. Si és així, algú amb veu ferma, sensual i poderosa, és a dir, Josep Vicent Miralles, estarà llegint açò. La meua missió era, simplement, fer-vos un tast del llibre, que supose que haureu pogut fullejar ja o ho podreu fer ara després. I ¿què millor que tractar de descriure els continguts d’un llibre a partir del seu títol? Perquè a voltes els títols es trien pràcticament a l’atzar i no tenen quasi absolutament res a vore amb el contingut. Per exemple, El vigilant en el camp de sègol en valencià, que és El guardián entre el centeno en castellà, però ja em diràs tu, ¿quin vigilant i quin camp de sègol ixen en el llibre? ¡Si és la història d’un adolescent en la gran ciutat! ¡A Nova York! Bo, deixem-ho córrer... Segurament hi ha una bona explicació per a eixe títol, però ara centrem-nos en el que presentem ací: Fer Harca. Històries medievals valencianes. 

El títol principal, Fer Harca, té una explicació ben clara: el llibre l’hem fet nosaltres, el Grup Harca, del qual vos acaba de parlar Frederic Aparisi. Però cal fixar-se en un xicotet matís: la “h” d’Harca és majúscula, ja que fa referència al grup i no a l’acció de “fer harca”. No debades, ens enganyàrem quan li vàrem posar nom al grup ara fa 6 anys. Resulta que “arca”, de “fer arca”, s’ha d’escriure sense “h” i nosaltres ho posàrem amb “h”, ja que fins fa no res era l’opinió més estesa entre els filòlegs, que l’associaven a la paraula àrab “harca”, amb el significat de grup armat popular. Tanmateix, en els darrers 6 anys, a propòsit de la preparació del Diccionari Normatiu de Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha fet una revisió a fons de l’etimologia de l’expressió i s’ha arribat a la conclusió, amb arguments molt ben raonats, que no ve de l’àrab, sinó del llatí “arx, arcis”, amb el significat de “força”, “fortalesa”. Per tant, “fer arca”, sense “h”, significaria originàriament “fer força” (¡com potser estem fent la meua dona i jo en estos moments!). I l’explicació d’eixa confusió etimològica es correspon amb el text que encapçala el llibre, més que res, per a intentar deixar clar que, a pesar del nostre nom, “fer arca” s’ha d’escriure sense “h”. ¡Tingueu-ho en compte! 

Continuant amb el nom del llibre, el subtítol és Històries medievals valencianes. Històries, en primer lloc, perquè, a banda d’eixe primer article, el contingut està conformat per diversos textos, diverses píndoles d’història, d’unes 7 o 8 pàgines, molt variades i diverses, escrites per nosaltres tres, els actuals membres del Grup Harca: Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix (¡no Miralles, sinó Baydal!). Són un total de 16 escrits: l’inicial que vos he explicat i 15 més (cinc de cada autor). Per tant, és un llibre entretingut, perquè conté moltes històries diferents.   

En segon lloc, són Històries medievals perquè succeïren durant l’edat mitjana, una edat mitjana entesa en sentit lax, que en el cas valencià ve marcada per la presència dels musulmans en les nostres terres, des del segle VIII fins al XVI, vora un mil·lenni durant el qual es desenrotllen les peripècies i les informacions que s'expliquen en el llibre. I, com tots sabeu, el període medieval és, alhora, repulsori i atraient. Repulsori perquè moltes vegades, quan parlem d’ell, el denigrem, el considerem una època fosca, endarrerida, plena d’abusos. Dir que una cosa és “feudal” o “medieval” és parlar d’una cosa que no volem, que desitgem fer desaparéixer de la faç de la Terra. Però, al mateix temps, quan parlem de l’edat mitjana també pensem en coses que ens agraden i fan volar la nostra imaginació. Pensem en mons de fantasia, encanteris, amor cortés, dames immaculades, cavallers errants i espases sagrades. I pensem també, en el cas valencià, en una altra cosa que ens estimem molt: les nostres arrels, el nostre origen com a poble, i el nostre major període d’esplendor en el conjunt de la història europea i peninsular. Pensem en Jaume I i la conquesta de València, pensem en Sant Vicent Ferrer i els miracles en llengua valenciana, pensem en Ausias March i els seus versos estratosfèrics, pensem en Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc, pensem en els Borja i el poder valencià... Per tant, el que fem en el llibre és tractar de conjugar estes dos visions de l’edat mitjana: d’un costat, tractant de desmitificar les consideracions negatives sobre ella (no va ser un període pitjor que altres), i, d’un altre costat, acostant-nos a eixa València medieval que tant ens agrada i ens fascina.

De fet, eixe és el tercer element del subtítol: Històries medievals valencianes. I este, potser, és l’únic element imprecís que hi ha (¡però res a vore amb El vigilant en el camp de sègol, clar!). Vull dir, que és imprecís perquè la majoria d’històries que contem són valencianes però no totes, ja que algunes tracten assumptes d’un abast molt més ampli. A més a més, hi ha també moltes històries que, tot i centrar-se en qüestions valencianes, estan realment explicant qüestions d’àmbit europeu; és a dir, que la perspectiva general s’observa a través de l’experiència local valenciana. Tenim, doncs, històries de tres classes: més estrictament valencianes, valencianes i generals, i d’àmbit general. I ara voldria fer-vos un tastet breu de cadascuna d’eixes classes.

Per exemple, entre les valencianes tenim tres d’aspecte geogràfic, com la que explica l’origen del barri de Russafa com a residència del governador Abd Allah al-Balansí en el segle VIII, la que parla d’un poble cristià que es va fundar als mateixos peus del penyal d’Ifac en el segle XIII, però va haver de ser abandonat a les poques dècades perquè la flota de Pere el Cruel de Castella el va assolar, o la que dóna compte dels molts pobles valencians que van ser abandonats no en el segle XX, sinó durant la pròpia edat mitjana, a causa d’epidèmies, reorganitzacions de la població i altres causes. A més a més, també parlem de dos fets simbòlicament molt valencians: d’un costat, expliquem l’episodi de Francesc de Vinatea, el morellà que té actualment una estàtua en la plaça de l’Ajuntament de València (la que va substituir la del burro i l’haca que hi havia antigament) i, d’un altre costat, parlem del propi naixement de la identitat valenciana, de com els catalans i els aragonesos que vingueren a poblar el regne de València a poc a poc conformaren una nova consciència col·lectiva, que fou la valenciana.

Per una altra banda, també hi ha una sèrie de textos que mesclen, com deia, allò local amb allò universal. Per exemple, els que tracten sobre tres conreus i productes com són l’arròs, el vi de malvasia i l’olivera. Així, parlem de la seua història en el conjunt de la humanitat o d’Europa, però també de la seua concreció local en la societat valenciana. Expliquem que eixe arròs pel qual els valencians som capaços de fer duels a mort va ser el nostre primer gran producte d’exportació i tenia un origen andalusí; expliquem que el vi de malvasia era el vi de més qualitat que existia en l’edat mitjana i que el van portar a la Corona d’Aragó els almogàvers; i expliquem que l’olivera i l’oli han sigut dos elements imprescindibles de totes les cultures mediterrànies, també de la valenciana. Així mateix, parlem sobre espais i fets pròpiament valencians, però que eren generals a la cultura europea, com els banys públics que hi havien en totes les ciutats per a llavar-se una volta a la setmana o els bordells, també públics, que gestionaven els ajuntaments de cada lloc. El prostíbul municipal valencià, això sí, era en l’edat mitjana el més important d’Europa (¿¡potser com ara!?).

Finalment, hi ha unes altres històries que toquen temes d’àmbit més general, com la que explica el període històric, entre els segles VIII i X, en què la Mediterrània Occidental era una mar en la qual imperaven els pirates musulmans, que dominaven les aigües a plaer. O també la història que expliquem sobre els unicorns, un animal en el qual es creia fervorosament durant l’edat mitjana, ja que molta gent havia vist les seues banyes enroscades (però resulta que no eren més que les banyes dels narvals, els mamífers marins que viuen a l’Àrtic, que eren caçats pels esquimals, que venien les seues banyes als europeus, que pensaven que aquelles banyes, pretesament d’unicorn, tenien poders miraculosos). També contem una història que vos agradarà molt als seguidors de Twin Peaks, aquella sèrie que va començar les grans ficcions televisives fa una vintena d’anys, i és que, si et fixes en una sèrie d’elements que apareixen en la narració, Twin Peaks és com si fóra Camelot, i també hi apareixen el rei Artur, Lancelot, Ginebra, els Cavallers de la Taula Redona, etc. Un paral·lelisme realment ben trobat i ben interessant de llegir.

I, dames i cavallers, encara hi han més històries en el llibre, però no tinc temps de contar-les. Ana, en efecte, s’ha posat de part i ens n’anem a l’hospital a fer força, a fer una miqueta d’arca de la bona. Desitgeu-nos sort i, mentrestant, disfruteu del llibre. ¡Bona vetlada a tots!