Noms medievals de dona del Regne de València (1250-1300)

Noms valencians de dona d'època medieval*

Fa cosa d'un mes i mig que l'historiador de la Universitat Jaume I de Castelló Vicent Garcia Edo va publicar en el seu Facebook un llistat de noms de dona, procedents de documentació del Regne de València de la segona mitat del segle XIII, que ha anat recopilant al llarg de la seua extensa carrera investigadora. I com que les xarxes són tan fugisseres, i sé a ciència certa que el tema interessa molt -no debades l'entrada a "Noms mallorquins medievals" és una de les més vistes del blog-, volia deixar constància estable ací mateix de les seues indicacions. D'una banda, apunta una cosa ben interessant i és que, tot i que els segles plenomedievals i baixmedievals són el de la progressiva cristianització dels noms, en l'àmbit de les dones s'aprecia una major pluralitat onomàstica que en en el cas masculí, que llavors ja estava més vinculat al santoral catòlic. D'una altra banda, exposa fins a 206 noms de dona, incloent diminutius, documentats entre la població valenciana d'aquell període de 1250 a 1300, és a dir, corresponents a les primeres generacions de famílies que van donar cos al nou Regne de València fundat per Jaume I poc abans. Ací van, ordenats alfabèticament i adaptats a l'ortografia actual.

A 

Agnés, Alaix, Alamanda, Alàs, Alda, Alegra, Àleu, Andreua, Àngela, Arnalda, Arssena, Astruga, Aixa, Aziza. 

B 

Balada, Balaguera, Balia, Barcelona, Baronaç, Bellvera, Benencasa, Beneita, Berenguera, Berenguerona, Bernarda, Bernardona, Bertolomeua, Bevenguda, Blanca, Blancafort, Bonada, Bonafilla, Bonanada, Boneta, Bonira, Bonsolàs, Borrassa, Bruna, Bruneta. 

C 

Canceta, Canosa, Castellana, Castellaneta, Castellona, Catalana, Catalina, Caterina, Cavallera, Cerena, Cília, Clersona, Companya, Corbera, Crestiana. 

D

Doeta, Dolça, Domenga, Domengueta, Domenja.  

E

Elfa, Elicsén, Elienor, Elvira, Elvireta, Escudera, Espanya, Ermessén, Esclarmonda, Esperta, Estefania, Estella. 

F

Fandia, Fàtima, Fatimela, Febrera, Felípia, Ferrera, Ferrussa, Floreta, Francesca, Fresca.

G 

Gaçona, Gaieta, Gerissa, Germana, Gila, Gimília, Gisborga, Godalla, Gogera, Gràcia Gracina, Granada, Guasqueta, Guerauda, Gueraldona, Guia, Guilaberta, Guillemona, Guillelma, Guilsen.

I 

Issolina, Isabel.

J 

Jacma, Jacmeta, Jacoba, Joana, Jordana, Joia, Júlia, Justa. 

L

Llobeta, Llombarda, Llorença, Llorencina. 

M

Macdalena, Macianeta, Maleta, Mansèlia, Marca, Marcona, Margalida, Maria, Marianeta, Marieta, Marina, Marió, Marta, Martina, Massana, Massota, Mateua, Majol·la, Maimona, Major, Menga, Minga, Micaleta, Midona, Mirona, Mília, Mingueta, Miquela, Mirona, Modolona, Molinera, Monsona, Mullera. 

N

Narbona, Nicolaua. 

O

Ocella, Òria, Ortolana, Ozenda

P

Paença, Palleressa, Pascaleta, Pasquala, Pelegrina, Pereta, Perpinyana, Piquera, Poleta, Pomara, Ponça, Proençala, Prous. 

R

Ragadela, Raimundeta, Ramona, Ramoneta, Regina, Revella, Ricarda, Roga, Romea, Romeua, Ròmia, Rona, Roselleta.  

S

Sadona, Saminya, Sança, Sanceta, Sançona, Sanxa, Saura, Saurina, Sent Justa, Serena, Sibília, Sicília, Simona, Simoneta, Sobirana. 

T

Tamarida, Tarragona, Teresa, Toda, Tomaseta, Torretes. 

U

Urraca. 

V

Valença, Valldaura, Verduna, Vidalona. 

*La imatge correspon a un manuscrit morellà de la dècada de 1340 en el qual, entre altres coses, apareixen alguns noms de dones. En concret, en el fragment de la imatge hi ha escrit: "Sa muler d'en Fontana, IIII liures, pagat. L'amiga Dolcina, III liures, de lana. Na Lombarda, I liura, pagat, d'estam. Na Floreta, I liura, d'estam. Na Valenceta, I e miga, d'estam." 

Noms alcoians medievals

 Imatge d'un Tacuinum Sanitatis de finals del s. XIV. Dos dones cuinen i un home menja

Recentment, Ricard Bañó ha publicat Un notal alcoià dels anys 1296-1303, el volum notarial més antic dels conservats a l'Arxiu Municipal d'Alcoi i el segon que es publica en tot el País Valencià després d'Els registres notarials de Miquel Llagària. Sueca 1541-1552, editat per Frederic Aparisi i Daniel Muñoz. Una cosa que m'ha sobtat del referent a Alcoi han estat els noms de persona cristians, deixant de banda els jueus i, sobretot, els molts musulmans que també hi apareixen. S'han fet diversos treballs sobre onomàstica medieval i els historiadors estem acostumats al tipus de noms de l'època, però en este cas, a banda dels típics, hi ha certament uns quants que no havia trobat mai, especialment entre els femenins. De fet, entre els masculins únicament desconeixia els de Montesino i Quilis, associats a dos persones que havien arribat a Alcoi procedents de Terol. Entre els de dona, en canvi, hi ha moltíssims que no havia vist fins ara en documents valencians, com Asena, Avinent, Bonança, Bondia, Esperça, Esbelina, Fullelma, Manresa, Mansèlia, Mascanosa, Meraga, Novella, Orenga, Poma, Selvana o Serena. A banda, hi ha molts altres noms, alguns realment preciosos, com podeu comprovar ací mateix, en el resum que he fet a partir dels índexs antroponímics preparats per Ricard Bañó.

Noms masculins: Albert, Alfonso, Amigó, Andreu, Antoni, Arnau, Assalit, Auger, Barceló, Bartomeu, Blasco, Beneito, Benet, Berenguer, Bernat, Bertran, Bonanat, Bruno, Climent, Diego, Domènec, Domingo, Eimeric, Eiximén, Ermengol, Esteve, Ferran, Ferrando, Ferrer, Francesc, Galcerà, Garcia, Gil, Gisbert, Gombau, Gonçal, Gonzalbo, Guerau, Guillem, Hug, Ibáñez/Hivanyes, Jaume, Joan, Julià, Llorenç, Macià, Marc, Martí, Mateu, Matías, Miquel, Montesino, Nadal, Nicolau, Oliver, Pasqual, Pedro, Pelegrí, Pere, Quilis, Ramon, Roderic, Romeu, Salvador, Sancho, Sanç, Soriano, Tomàs, Vicent, Vidal.

Noms femenins: Alamanda, Alegreta, Andrea, Anglesa, Antònia, Aparícia, Arsendis, Asena, Astruga, Avinent, Barcelona, Bartomeua, Beneita, Benencasa, Benvinguda, Berenguera, Blanca, Bonança, Bondia, Boneta, Bruneta, Burgesa, Catalana, Caterina, Cecília, Clara, Climença, Constança, Damieta, Dolça, Domenja, Elisenda, Elvira, Ermessenda, Esbelina, Esclarmunda, Esperça, Felícia, Ferrera, Florença, Francesca, Fullelma, Guillema, Gràcia, Gilaberta, Gueraula, Jaquesa, Joana, Jordana, Magdalena, Manresa, Mansèlia, Margarida, Martina, Mascanosa, Mataliona, Menga, Meraga, Miquela, Nadala, Narbona, Natàlia, Novella, Orenga, Òria, Pasquala, Poma, Ramona, Rosa, Sança, Saurina, Selvana, Serena, Sibil·la, Teresa, Toda, Urraca, Valençola.

 

Els malnoms dels pobles de la Marina

 

V. Beltran, "Uns crien la fama i els altres carden la llana. Els pobles de la Marina parlen els uns dels altres: gentilicis i renoms", a E. Casanova i L.R. Valero, XXIX Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, Paiporta, 2003, p. 61-71

Fa un temps que vaig penjar este mapa a les xarxes socials i molta gent es mostrà interessada i preguntà per la procedència: ací dalt la teniu. Es tracta d'una comunicació del callosí Vicent Beltran, professor de Filologia a la Universitat d'Alacant i autor de nombrosos llibres i articles sobre dialectologia, com els que tracten sobre el parlar de la Marina Alta en general, o els de Pedreguer, Callosa d'en Sarrià, Tàrbena, Guadalest, Benissa i Bolulla en particular. En este cas es dedicà a recollir els malnoms i renoms de diversos pobles de la Marina, tant l'Alta com la Baixa, a partir d'informacions personals i del testimoni de diversos folkloristes del segle XX, com Francesc Martínez Martínez, Joaquim Martí Gadea i Manuel Sanchis Guarner. L'article sencer el podeu trobar ací, en el qual, a més a més, també s'inclouen dites i refranys que es dediquen uns a altres, com "Pegolins, pocs i roïns", "Callosa, cau de rabosa", "A Alcanalí beuen aigua i pixen ví", "A Gata qui no és gat és gata i qui no mossega arrapa", "A Pedreguer el més bovo és rellonger", "En Xàbia desculats, en Ondara fanfarrons, en Benissa senyorets i en Teulada boquimolls", "Per a boçals Pedreguer, per a senyorets Ondara, per a cabuts Xaló, per a jugadors en Gata" o "A la Nucia tramussos, a Polop els fariners, a la Vila els arriers i a Callosa espardenyers". L'autor també parla del malnom aplicat a determinats barris o grups socials específics de diversos pobles, però millor que llegiu l'article vosaltres mateixos. Jo em limitaré ací a desbudellar per escrit les dades que hi ofereix, representades parcialment en el mapa que veieu dalt.

Alcanalí: raboses, beatos, rebordins 

Alpatró: macarrons

Benialí: floriners

Beniarbeig: els de "Sevilla la xica" (perquè hi anaven molts senyorets a estiuejar)

Benidoleig: caparruts o caparres

Benidorm: cornuts, els de la xangla

Benigembla: manyos, setmesins, emponats

Benimaurell: moros

Benissa: fills de frare (per tindre un convent franciscà), barjols, desculats

Benissili: raboses, húngaros

Benissivà: panderades

Callosa d'en Sarrià: espardenyers, Mingos, turrecs, tomacos

Campell: judios

Castell de Castells: fotres

Dénia: descarats

Fleix: cabelis

Gata: borratxos (per haver-hi molt de bar)

Llíber: gitanos 

Llosa de Camatxo: moros

Murla: manyos (per tindre una parla especial o per cabuts)

Nucia: els de "la pequeña Rusia" (per esquerrans), tramusseros

Ondara: pollets (perquè venien pollastres a l'entrada del poble)

Orba: pàmpols 

Orxa: polacos

Parcent: raboses

Pedreguer: boçals, berbenots 

Poble Nou de Benitatxell: mitges faves (per tacanys)

Senija: barjols, italians, israelites, vikingos

Tàrbena: mallorquins, satarbeners, rabuts

Teulada: teuladins

Vall d'Ebo: gansos, secorrats (per carboners)

Vall de Gallinera: interessats, mallorquins

Vall de Guadalest: els de la Montanya

Vila-joiosa: cabres fotudes

Xàbia: desculats, tabascots

Xaló: cabuts, capgrossos

Ja direu si vos són familiars o encara en coneixeu d'altres. Cal dir, a més a més, que hi ha molts malnoms que ací no apareixen, com els de l'Alfàs del Pi, Altea, l'Atzúbia, Beniarbeig, Beniardà, Benifato, Benimantell, Benimeli, Bolulla, Calp, el Castell de Guadalest, Confrides, Finestrat, Orxeta, Pego, Polop, Sagra, Sanet i Negrals, els Poblets, el Ràfol d'Almúnia, Relleu, Sella, Tormos, la Vall d'Alcalà, la Vall de Laguar i el Verger. Qualsevol aportació serà benvinguda!

Cal dir "les Illes" o "ses Illes"?

Ara que l'actualitat informativa s'hi està centrant arran de la valenta vaga indefinida duta a terme pels docents contra l'anomenat Tractament Integrat de Llengües decretat pel Govern Balear, veig que encara hi ha molta gent de l'entorn valencianista o catalanista que tracta de fer la gràcia d'anomenar "ses Illes" a les Balears. De ben segur que ho fan amb tota la bona voluntat del món i pensant-se que reprodueixen el sentir i la manera de pensar dels habitants de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, però, com ha explicat a facebook recentment el lingüista Gabriel Bibiloni, res més lluny de la realitat. La seua intervenció va sorgir arran d'un post, enllaçat per la magnífica pàgina d'En bon valencià, que mostrava la indignació del mallorquí Llorenç Carreres cada vegada que sentia l'expressió "ses Illes". Per a entendre la seua reacció -potser un pèl exagerada- basta amb llegir les paraules d'en Bibiloni:

Em permet de fer una petita aportació explicant quina és la pràctica normal de la majoria dels illencs, tot intentant complementar el que diu Llorenç Carreres. La primera cosa que els continentals han de tenir en compte és que les Illes no són una entitat com el Principat o el País Valencià (entitats territorials, administratives i de sentiments). Les Illes Balears són una entitat física (un arxipèlag), una entitat administrativa (perquè són una comunitat autònoma i una província espanyola) però no han estat mai una entitat emocional. Cadascú se sent només de la seva illa i això condiciona el llenguatge. Cap illenc no dirà "jo sóc de les Illes" o "de les Illes Balears" ni, si és a Barcelona, dirà "vaig cap a les Illes". Aquí sempre fem servir el nom de cada illa, perquè ens sentim de la nostra illa i alguns, en un nivell immediatament superior, ja passam directament als Països Catalans.

 
Naturalment, hi ha ocasions en què s'ha de fer referència al conjunt, i en aquests casos s'ha de dir (i no hi ha cap problema) "les Illes Balears" (nom oficial i complet), o "les Balears" (sempre amb article) o simplement "les Illes". L'ús d'una forma o una altra depèn del context: en un context més col·loquial o de proximitat poden dir "les Illes" perquè ja ens entenem (nosaltres només en tenim unes). Sobre l'article cal tenir present que en el parlar col·loquial els illencs diem "ses illes", les poques vegades que ho diem, perquè en el llenguatge col·loquial tots els articles se salen. A la llengua escrita i formal sempre és "les Illes" (perquè a la llengua formal no hi ha articles salats), i quan veiem que els continentals diuen —i sobretot escriuen— "Ses Illes", ho veiem com una mostra d'ignorància del nostre sistema d'articles, de la nostra realitat, i com una gracieta que ens fa molt poca gràcia. Esper haver-ho aclarit un poc.

Així doncs, fóra bo de tindre-ho en compte: si no som balears, millor que no diguem "ses Illes", ja que no respon a la pròpia realitat dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Ells no gasten a penes eixa expressió i, per tant, ho troben realment estrany quan es fa des de fora, emprant, a més a més, l'article salat -cosa que els catalans i valencians no fem de manera general. En conseqüència, més que simpatia per l'expressió trobarem certa animadversió. "Les Illes", "les Illes Balears" o "les Balears" són, per contra, les formes més apropiades i adequades per a evitar susceptibilitats. D'una altra banda, hi afegisc l'article "Existeixen, les Balears?", dels professors Miquel Àngel Casasnovas i Maria del Mar Vanrell, que aporta una bona visió interna de la qüestió, amb tota una sèrie de dades històriques que solem desconéixer des de fora i no tenim en compte a l'hora d'intentar comprendre la qüestió balear.

Jacques Nicolas Bellin, Carte des Isles de Maiorque, Minorque et Yvice (1740)

"Blandín de Cornualla" i "La faula", dos obres en occità fetes a la Corona d'Aragó en el segle XIV

Mapa actual de l'occità i el català/valencià

L'occità, com tots sabem més o menys, és l'origen del català medieval. Segons expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs en la seua Història de la llengua catalana, el català es definí al llarg del segle XII, però no fou fins al regnat de Jaume I (1213-1276) que s'independitzà de l'occità, ja que fins a aquell moment les similituds eren encara molt grans com per a considerar-los idiomes diferents. Així, és a partir de la derrota de Muret i la renuncia dels comtes de Barcelona a dominar les terres occitanes -expandint-se, contràriament, cap al sud, cap a Mallorca i València- quan es detecta entre les capes lletrades una voluntat explícita d'allunyar la seua llengua de l'occitana i, per exemple, es substituïren els dígrafs "lh" i "nh" per "ll" o "yl" i "ny", així com l'aplec consonàntic final "tz" per "ts", és a dir: "belh" per "bell" o "beyl", "senhor" per "senyor" o "compratz" per "comprats". Alhora, també fou llavors quan es produïren moltíssims altres canvis lingüístics (vocàlics, consonàntics, morfosintàctics i lèxics) que configuraren dos llengües plenament autònomes i diferenciades (amb els seus propis parlars particulars i variants internes). En estes noves formes s'escrigueren, per exemple, les primeres obres narratives en català: el Llibre dels fets de Jaume I, l'extensa obra de Ramon Llull o les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, redactades en la centúria que va de 1270 a 1370 aproximadament. Alhora, també l'escriptura utilitària, la que era emprada pels professionals de les lletres com els notaris i els oficials administratius, seguia eixes formes per a confeccionar els milers i milers de documents (epístoles, contractes, ordenances, etc.) que es requerien en la vida quotidiana. 

No obstant això, és ben conegut que encara fins a començaments del segle XV els catalans, valencians i mallorquins cultes mantingueren un fort vincle amb l'occità a través de la poesia trobadoresca, un gènere poètic nascut en el segle XII i practicat en les corts reials i nobiliàries mitjançant l'anomenada "llengua d'oc", "provençal" o "llemosí". En realitat, no es corresponia materialment amb cap dels parlars occitans (al principi del gènere encara s'hi incloïa el català com a tal), sinó que era una mena de "koiné" occitana artificial en la qual s'entenien tots. D'esta forma, nombrosos poetes de la Corona d'Aragó participaren activament en els cercles de la poesia trobadoresca durant molt de temps. Entre altres, hi destacaren Cerverí de Girona i Guillem de Berguedà en el segle XIII, Jaume March i Pere March en el XIV, o Jordi de Sant Jordi en el XV, tot i que amb ell, mort cap a 1424, es considera que el gènere trobadoresc posà el punt i final a les nostres terres, com mostra la immediata obra poètica d'Ausias March, molt diferent. Però el que desconeixia totalment és que durant esta època també alguns catalanòfons produïren altres tipus d'obres literàries en occità, ja que, si més no, ens han pervingut dos històries de cavalleries en eixa llengua: una de començaments del segle XIV, Blandín de Cornualla, anònima però atribuïda a un autor català per la gran presència de catalanismes, i una altra de 1370 aproximadament, La faula, composta pel donzell mallorquí Guillem de Torroella. Les dos són narracions en vers, en decasíl·labs la primera i en octosíl·labs la segona, que s'adscriuen d'una manera o d'una altra a la matèria de Bretanya i les llegendes artúriques que circulaven per Europa des del segle XII. La primera per la temàtica general, ja que compta amb la típica presència de sers fantàstics i donzelles encantades, i la segona perquè personatges com el rei Artús i la fada Morgana són protagonistes de la història, juntament amb el mateix autor, que la narra en veu pròpia. 

Fet i fet, resulta més interessant i complexa esta segona, La faula, que podeu llegir sencera ací. Torroella empra l'occità en la major part de l'obra, és a dir, quan narra en primera persona, però també utilitza el francés, quan intervenen altres personatges, i tal vegada esta elecció estiga relacionada amb una possible finalitat política de la narració: coincideix en el temps amb la invasió de Catalunya realitzada per Jaume IV de Mallorca en 1374, amb 6.000 mercenaris proporcionats pel rei de França, amb la intenció de recuperar la Corona de Mallorca que el seu pare havia perdut davant Pere el Cerimoniós 30 anys abans. Potser no debades La faula conta com Guillem de Torroella és engolit per una balena en el port de Sóller i dut fins a una illa encantada, en l'altre món, on resideix el rei Artús després d'haver mort, junt a Morgana. Ací Artús li explica, mirant en la fulla de l'espasa Excàlibur, que hi ha dos tipus de gent en el món: uns que estan alegres però duen els ulls tapats, el que és una injustícia, i uns altres que coneixen la veritat i estan tristos i lligats de mans i peus, el que tampoc és just. Per tant, potser l'obra era un clam per la tornada d'un rei justicier que posara ordre, és a dir, Jaume IV, que havia de venjar a son pare, traït i mort per Pere el Cerimoniós, que encara era el monarca de la Corona d'Aragó. Tanmateix, la invasió de l'aspirant a rei de Mallorca, tot i que arribà a les portes de Barcelona, fracassà finalment i ell mateix morí un any després, en 1375.

Quant a Blandín de Cornualla es tracta d'una obra més simple, limitada a les aventures del cavaller homònim i el seu company Guillot Ardit de Miramar. Lluiten contra un gegant, un cavaller negre o una serp, rescaten una donzella encantada, Brianda, i es casen amb ella i la seua germana, Irlanda. Una narració del gènere cavalleresc en tota regla. Però la particularitat d'esta és que si bé les edicions actuals de La faula són de difícil comprensió a causa del seu complex occità i la presència del francés, el Blandín, en canvi, és molt més accessible. En primer lloc, perquè el seu occità, transcrit per Arseni Pacheco en 1983, és molt proper al català, i en segon lloc perquè se n'han fet diverses versions actualitzades: una en prosa de Jordi Tiñena per a Bromera en 1999 (en estàndard català) i dos més que han tractat de mantindre l'estructura en vers, una en valencià i una altra en castellà. Estes darreres, de fet, no estan ni editades, ja que es corresponen a un treball de màster realitzat per Vicent Vidal per a la Universitat d'Alacant en 2012. El podeu consultar en línia en este darrer enllaç i vos en deixe una mostra de la versió occitana original i la valenciana actual per tal que en pugueu fer un tast. Fins ací el passeig medieval de hui per la llengua occitana, germana del nostre valencià/català.

Versió valenciana actualitzada                                 Versió occitana original

D’ací parteix el bon Blandín                                         D'aquí se part lo bon Blandin
se’n va per l’estret camí,                                            e va-se'n per l'estret camin,                       
i s’endinsa pel boscatge                                              e intra-se'n per lo boscatge
com a bon cavaller de paratge.                                    com a bon cavalier de paratge.
Ràpidament ell va a cercar                                          Apertament ell va cercar
aventura, per si la pogués trobar.                                ventura, si porria trobar.

I quan ja porta un temps anant                                     E quan ell hac un temps anat
pel boscatge on havia entrat,                                       per lo boscatge on era intrat,
va veure una donzella                                                  ell va veser una donzella,
molt i molt agraciada,                                                 mout graciosa a maravella
que vigilava en un bell prat                                          que guardava en un bell prat
un cavall blanc tot ensellat,                                          un cavall blanc tot ensellat,
i cantava agradablement                                              que cantava joliament
un cant d’amors certament.                                         un cant d'amors veraiament.


I quan Blandín veié la donzella,                                     E quan Blandin vi la donzella,
ràpidament va cap a ella,                                             apertament se'n va vers ella, 
i bellament la saludà,                                                   e bellament la saludet, 
i per amors li demanà,                                                 e d'amors ell li demanet,
i digué: —Donzella de molt alt llinatge,                          e dis: —Donzella de gran paratge
com és que sou ací en aquest boscatge?                        com és aissí en tal boscatge?

Aprofite, finalment, per a convidar-vos al DictadÒc 2013, un acte d'agermanament amb el poble i la llengua occitana que es celebrarà este dissabte 26 de gener a El Musical de Benimaclet. Hi tindré el plaer de participar amb una xarrada sobre l'origen de la identitat col·lectiva valenciana a les 20:30 h. de la vesprada. En acabar un bon soparet allà mateix. 

Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre la llengua dels musulmans del regne de València i l'origen catalanoaragonés de la llengua valenciana. Supose que la majoria de vosaltres ja l'haureu llegit, atés que ha tingut molta difusió per les xarxes socials. En tot cas, també m'agradaria tindre'l enllaçat des de Vent d Cabylia i el reproduïsc sencer a continuació per si encara no l'heu vist i vos pot interessar.

Abuabdal·là Yuan Fudayl, senyor de la Vall d’Alcalà, es declara vassall de l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i li cedeix el castell de Pego i altres. En aragonès i àrab, interliniats. Any 1234. Reial Cancelleria, Pergamins de Jaume I, núm. 947

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A este "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'haguera convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'esta tradició al cas valencià, forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que esta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlara romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen esta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'esta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant esta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprenguera "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII 
(A. Ferrando i M. Nicolás, Història de la llengua catalana, UOC, 2005, p. 198)

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els hòmens que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En esta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents. 

Iberolingua: Per a curiosos de les llengües peninsulars

Ja fa temps que les xarxes socials llevaren molta de la vitalitat que tenia la blogosfera. És evident. Ho explicava Xavi Aliaga en les jornades de l'AVL sobre "L'ús del valencià en els blogs": els posts "xorra", amb una fotografia, un mapa, un vídeo, una notícia, una queixa o un breu comentari han passat a facebook i twitter, on reben un feedback molt més immediat (tot i que segurament més reduït, circumscrit al grup d'amics i seguidors). Se'n planyia també l'enyorada comtessa d'Angeville, demostrant alhora, ella mateixa, eixa pròpia evolució: deixà d'escriure posts per a blogs i ara molts de nosaltres la seguim per facebook, on va enllaçant fotos dels seus viatges i excursions, enllaços de diaris, pensaments, fragments literaris, cançons, etc. Tot plegat, això també ha fet que moltes de les pàgines interessants que corren per internet hagen recorregut a les xarxes socials per a donar-se difusió i divulgar d'una manera còmoda i ràpida els seus continguts o novetats. Només cal clicar un simple "m'agrada" o fer-se'n "seguidors". 

I ací volia arribar: a convidar-vos, a tots els amants de la filologia i la sociolingüística, a seguir una pàgina d'usuari de facebook i un compte de twitter que difon el magnífic treball del web anomenat "Iberolingua". Segons diu la pròpia pàgina, Iberolingua pretén ser el portal web més complet sobre la diversitat lingüística de la Península i procura seguir criteris coherents i seriosos a l'hora de tractar uns aspectes tan delicats com són la història i la geografia d'este territori, tan sensible als temes lingüístics que porten afegides les diferents sensibilitats identitàries. En este sentit, no sé qui està darrere del web -són valencians, és l'única pista-, però a fe que aconsegueix el seu principal objectiu: donar a conéixer sense prejudicis ni inconsistències, l'èuscar i les llengües que la Romanística coneix tradicionalment com a iberoromàniques, dins del seu context geogràfic peninsular i balear (i també, excepcionalment, l'occità, que tot i que geogràficament no forma part de la Iberoromània històrica, lingüísticament hi està molt relacionat).

 

Mapa de les llengües de la Península Ibèrica fet per Iberolingua.com

La quantitat i la qualitat dels seus continguts és realment bona, al temps que molt equilibrada i mesurada. Tant a nivell històric com filològic, i els presenta, a més, d'una forma molt didàctica i explicadora. En podeu fer un tomb per la seua pàgina web (que sembles no acabar-te-la mai de tanta informació com disposa i crec que continua en construcció) o també, com deia, podeu seguir-la per facebook i twitter, on periòdicament van amollant píndoles que ens acosten a la realitat i les curiositats del gallec-portugués, l'asturlleonés, el castellà, l'èuscar, l'aragonés, l'occità i el català (dins del qual es recorda que el nom de valencià és reconegut oficialment per l'administració i rep una especial atenció mitjançant un atles lingüístic propi). És en este sentit, a través de nombrosos mapes referents a les diverses llengües peninsulars, que "Iberolingua" mostra fets i fenòmens realment interessants, com els que posaré ací mateix, sense ànim de ser exhaustiu. Gaudiu-los i, com dic, seguiu-los la pista! 

Mapa de la 1ª persona del Present d'Indicatiu: Jo parl, parlo [u], parlo [o] parle, parli

Mapa de cossinogues, cosquerelles, cosconelles, cosquilles, cossiguanyes

 

Mapa del betacisme, distinció-confussió de /v/ i /b/

 

Mapa de la confusió de mos-vos > se [mon·a'nem] / [se·na'nem]

 

Mapa de relliscar, esvarar, llenegar, esllissar, resquitllar

 

Mapa de corder, xai, anyell, bé, etc.

 

Mapa de dialectes de l'èuscar

 

Mapa de retrocés de l'èuscar del segle XI al segle XXI

 

Mapa dels escolaritzats en èuscar al País Basc entre 2000 i 2005

 

Mapa de població castellanoparlant a Espanya

 

Mapa dialectal del castellà

 

Mapa politicoadministratiu de l'asturlleonés

 

Mapa dialectal del gallec-portugués

 

Mapa de cordeiro, anho, borrego

Els insults medievals en valencià. Dels posts a la televisió

Ho contàvem en el blog d'Harca fa un parell de setmanes: aquells posts sobre insults medievals que vaig escriure ací i allà -s'enrecordeu?- van acabar donant peu a una breu entrevista en televisió. La informació va passar primerament als diaris, gràcies a la tasca del redactor del Levante-EMV José Luis García Nieves, que va trobar-la interessant i va fer un article sobre la qüestió: "Así insultaba Jaume I". El seu text va triomfar a la xarxa -el que, de fet, hem notat en un destacat increment de visites a Harca- i, a més a més, va cridar l'atenció d'una altra periodista valenciana, Ana Valls, en este cas dedicada a l'audiovisual, en RTVV. En conseqüència, va cridar-me per a fer una entrevista sobre Harca i sobre el tema dels insults per a l'espai "La bona vida" del programa "La nit" de Canal Nou/24. Com molts de vosaltres sabreu, eixa secció s'ha convertit en un petit oasi cultural dins de la programació de la televisió valenciana, com demostren els nombrosos vídeos que enllacen a les xarxes socials els molts músics, escriptors i intel·lectuals en valencià que han passat per allà, on són tractats amb la normalitat i l'admiració que es mereixen. Per dir només uns quants noms, comentaré que Ana Valls ha entrevistat a Joan Francesc Mira, Antoni Furió, Xavi Aliaga, Silvestre Vilaplana, Pep Gimeno "el Botifarra" o Feliu Ventura. Per tant, ha estat tot un plaer haver passat pel programa en nom d'Harca. Ací vos deixe l'entrevista sobre els insults medievals en valencià per si encara no l'heu vista:

Insults medievals en valencià

Un clàssic de l'insult 

D'insults i renecs en valencià/català ja n'hem parlat a este blog, primer a propòsit d'aquella cançó de Pau Vallvé que deia "Per fer país insultem en català" i després arran de la polèmica cucarelliana, que va motivar un bon recull de redeula, remecagondéu, caguen l'hòstia divina i en la marededéu, rehòstiaputaconsagrà, recontracabassosdecollons, mecaguen la puta mare que t'ha parit, refilldeputa, etc. I ara, fa uns dies, vaig escriure al blog d'Harca un post sobre "Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280", on feia un xicotet tast dels que es poden trobar als documents del justícia de la ciutat de València, estudiats per Maria Àngels Diéguez. Però, a més a més, a les seues recerques també cal sumar les de Joan Miralles i Josep Massot, que fa una dècada van publicar un altre recull comptant amb molts d'altres exemples medievals de la resta del domini lingüístic, com ara de Barcelona, Lleida, Cocentaina, Montuïri o Binissalem.

El resultat és que, si alguna vegada voleu insultar com els nostres avantpassats medievals, convé que gasteu alguna de les següents paraules, que eren de les més emprades: bacallar, traïdor, bord, lladre, fals, orat, barba merdosa, merda merdosa, ca, gos, perro, cornut, banyut, cabró, cul de minyons, embriac o pix curt [fent referència al penis]. La combinació, evidentment, està permesa i sempre podrem dir ca merdós, banyut embriac, bacallar fals o traïdor cornut, als quals, a més a més, podem afegir insults de caire religiós com heretge, batejat, renegat, retallat [del prepuci] o marrano [convers, atés el rebuig al porc dels jueus i musulmans]. Tot això, però, si féu referència a un home, puix, si voleu dirigir-vos a una dona, els medievals tenien insults ad hoc, començant pels relacionats amb la seua activitat sexual, seguint per la pròpia caracterització de la persona i acabant, igualment, amb qüestions religioses. Així tenim: puta, reputa, putana, putanassa, bagassa, druda [concubina], corredissa [que va corrent d'home en home], hòrrea [horrible], embriaga, falsa, tacanya, metzinera, llàdria, culmoriscada, renegada o puta juïa.

Finalment, com hui en dia, també eren molt útils els "fills de", que es podien ornar amb certs adjectius: fill de fotut heretge, fill de cent mil cans, fill de barba merdosa, fill d'un gos, fill de traïdor, fill de puta, fill d'òrria bagassa, etc. En tot cas, per tal d'aprendre l'art de l'insult medieval, no hi ha res com veure'l en la pròpia boca dels seus parlants, que, per exemple, van dir coses com: Calla, can, perro, fill de perro, com goses venir contra mi?; Ca merdós, fill de ca, la pastura menges?; Bacallar renegat, fals, traïdor; Tu, barba merdosa, fotut heretge, mala nit!; Cul de la Sagrada Maria, quins lladres fotuts heretges són aquests qui roben ma casa?; La bagassa, perro qui us parí, perro, gos, fill d'un gos; Bagassa, hòrrea putana, corredissa de Múrcia e de València; Puta, reputa, fotuda de cans e de llops, que tu no vingueres poncella a ton marit ni ets sa muller, que enans ets sa puta; Puta, bagassa, llàdria, que has correguda tota Barberia e no has vedada ta persona a moro ni jueu que volguda la hage.

Ja sabeu. De fet, ara estem en bona època per a renegar i insultar a tot Cristo. Les circumstàncies, desgraciadament, acompanyen...