De presentacions, faenes i lleures

El Café Infanta, on tindrà lloc la presentació de demà

Demà divendres a les 19:30 hores presentem Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (ací el podeu adquirir per 14,75 euros sense despeses d'enviament) en el Café Infanta de la Plaça del Tossal de València, un lloc ben especial que vaig conéixer a través del director de cinema Pau Martínez i el director del Museu d'Història de València Javier Martí. Resulta que dins del local, que està per baix del nivell de terra, hi ha uns pocs metres del llenç de la muralla islàmica de València i no només això, sinó que el seu propietari, Juan José Díaz Prósper, el conegut col·leccionista de fotografies -en té més de 15.000-, acaba de quedar-se un pis annex, subterrani, que té un tros de muralla encara molt més llarg, amb la base d'una torre semicircular inclosa. No debades, allà al costat parava la porta d'Al-Hanax, així com un angle especialment brusc de la muralla per a defensar una de les principals vies de la medina, l'antic decumanus romà, és a dir, el que actualment són els carrers de Quart i Cavallers. En definitiva, que quan vaig vore els dos espais vaig pensar que era el lloc ideal per a presentar "el Cabylia" -que és com coneixem el llibre en Drassana, en paral·lel a "el Torino", "el Cabanyal", "el Folch", "el Destroy", "el Peldaños", etc.

Qui vinga a la presentació podrà vore la part sud de l'angle de la muralla al costat de Bab al-Hanax

I sí, ja sé que en l'últim post que vaig publicar ací, fa més d'un mes, ja parlava del llibre. Però és que ara per ara no done abast a escriure per al blog, tot i que els temes que em vénen al cap són tants i tan a diari que ben a gust que ho faria... Tres treballs, no obstant això, són massa per a poder arribar al blog: el treball acadèmic i universitari, que, tot i haver deixat Oxford fa tres mesos, continua de manera incessant de cara a la incorporació d'un any com a investigador a la Universitat Pompeu Fabra, que es produirà en breu; el treball de divulgació històrica remunerada, amb dos articles tots els mesos a Levante-El Mercantil Valenciano i la revista Plaza; i el treball en l'editorial Llibres de la Drassana, que tot i ser tres editors, no és poc, ja que duem un ritme realment intens, amb 14 llibres publicats en apenes 10 mesos i lo que te rondaré, morena... No em queixe, sinó tot el contrari. L'escapada a Formentera d'enguany l'agafaré amb més ganes que mai, això sí, però poder estar a València -eixa que no s'acaba mai-, disfrutar de viure amb A. i B., i continuar en la bretxa acadèmica a pesar de totes les dificultats generals i particulars, no és poca cosa.

A més, la faena editorial també m'ha obert portes a molts mons amb els quals xale bona cosa. Per exemple, la participació en la recent Fira del Llibre de València -quan va eixir "el Cabylia"- va ser tota una experiència vital que tots els membres de Drassana vam disfrutar com a xiquets en trobar-nos altres editors, escriptors, crítics, periodistes, músics, etc. Així mateix, les presentacions de cada llibre són tot un microunivers en el qual l'editor sol gojar -bonica paraula que he deprés del corrector Juli Jordà, a qui també he conegut a través de Drassana- de la felicitat de l'autor, que es troba amb molta gent coneguda i sent una emoció especial per donar a conéixer la seua obra. Recentment, sense anar més lluny, foren ben boniques les de 12:19. Manipulació, saqueig i mort de RTVV, de Pura Requena a la Llibreria Leo, i Rokambol. Noticias para leer desde la Estación Espacial Internacional, de Toni García a la Llibreria Bartleby. Però, si ens n'anem més lluny, no puc deixar de recordar la bellíssima, sensible, divertida i excel·lent presentació de Després vénen els anys, de Maria Folch, que va tindre lloc fa a penes dos setmanes a l'Alguer, en una preciosa biblioteca -un antic convent-, amb la presència de valencians, catalans, algueresos i julians, que són els protagonistes de l'obra. Tot un goig, per si fóra poc, revisitar la vila algueresa després d'haver estudiat a fons l'expedició de Pere el Cerimoniós que donà peu a la seua repoblació en el segle XIV amb gents procedents de Catalunya, València i Balears.

Maria Folch i Raffaele Sari Bozzolo en el seu diàleg a l'Alguer sobre Després vénen els anys

També he gaudit bona cosa de participar en tuactes ben simbòlics i bonics, com els Plats Literaris que des de fa uns anys organitzen els poetes i escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó des de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Després de l'anguila a Catarroja, el bolet a Otos, la cassola a Xàtiva i el figatell a Oliva, enguany tocava el corder a Sagunt, on després de dinar ben a gust a El Palau del Duc, cada lletraferit que volia llegia una composició preparada prèviament entorn de l'aliment en qüestió (a destacar el verset de Juli Alandes, "tan tendre, que me'l menge!"). Els escrits s'aniran publicant en este blog, per cert.

Igualment, també va ser tot un plaer participar, juntament amb els periodistes Vicent Molins, Mariola Cubells i Quique Medina, en l'organització -intensa organització- de La València en valencià, un acte en el qual ens vam reunir més de 300 persones per a parlar de la llengua en diversos àmbits, des dels espectacles fins a l'empresa, passant pels mitjans de comunicació o la música. Hi hagué qui criticà que es fera a La Rambleta, que no es caracteritza per mantindre una programació en què destaquen els actes en valencià, però precisament eixe era un dels objectius: trencar barreres i fer arribar el valencià, quasi per sorpresa, a llocs on no estem acostumats a vore'l, de manera que les persones que hi treballen i hi són usuàries es plantegen la seua relació amb la llengua amb una certa profunditat, tal volta per primera vegada en la seua vida. D'altra banda, la  trobada creà unes sinergies -entre empreses, entre ponents, entre assistents- que revertiran en les activitats de promoció del valencià; que després d'allò Pep Gimeno Botifarra siga un dels caps de cartell del festival Deleste, que se celebra a la mateixa Rambleta, n'és una bona mostra.

El primo Senior, un gran, en La València en valencià

I, a banda de tot això, viure, clar. O viure el lleure, que tot això que he dit també és viure. Que si alguna obra de teatre, que si algun concert sublim de Las Víctimas Civiles i Mossén Bramit Morera i els Morts o de Las Víctimas Civiles i Cavallo & Hugo Mas, que si "un soparet de ves en quant en el restaurant perquè ens l'hem guanyat" -a destacar la fideuà amb verdures de Ca Pepico a Roca Cúper i els exquisits plats del Nozomi Sushi Bar i Las 3 Huellas de València-, que si una retrobada amb amics, que si alguna lectura, que si algun acte de campanya, que si la millor boda del món -a la qual haja assistit un servidor- protagonitzada pel company harquià Frederic i Alicia, arqueòloga feniciopúnica de pro, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba... En definitiva, tot d'excuses per a no escriure ací, que no vos penseu que no ho trobe a faltar bona cosa. I ara que ho faig a propòsit de la presentació de demà, he volgut recuperar d'alguna manera la funció que sempre ha tingut Vent d Cabylia com una espècie de diari públic. No res i avant. Ens veiem demà si veniu al Café Infanta!

Mónica & Tweets al Café Museu de València...

Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians

Finalment, una part d'este blog s'ha fet llibre amb el títol Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. Acaba d'eixir i en ell s'arrepleguen alguns dels textos apareguts ací durant més de huit anys, fins a 26, tots ells amb millores, noves informacions, de vegades refosos amb altres articles o actualitzats en funció d'informacions posteriors que anaven més enllà del to moltes vegades distés i apressat amb el qual es publicaven ací. El podeu trobar en llibreries o encomanar per 14,75 euros sense cost d'enviament en la següent adreça, on també trobareu l'índex i comprovareu que hi ha un poc de tot: història medieval, moderna i contemporània, llengua, erotisme, simbologia, identitat, país, valencianisme, curiositats, política o patrimoni. En definitiva, el que ha caracteritzat en part la trajectòria d'este blog per tal de fer-ne balanç i posar en orde una sèrie d'escrits que, a banda de resultar entretinguts i divertits, també poden ajudar a estimar la nostra història i el nostre país. Per ací ha anat, de fet, el pròleg que n'ha fet el magnífic periodista i estimat amic Alexandre Serrano, a qui vaig conéixer ací mateix, a través del seu delitós blog Rastres, vestigis, derelictes. Vos deixe amb les seues generoses paraules!

Portada de Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2015)

S’hauria de saber resistir la temptació d’escriure el pròleg d’un llibre que l’únic que es vol recomanar és llegir-lo de cap a peus i sense molts preàmbuls. Però potser tinga valor una breu advertència: tant se valen els pressupostos amb què comence cadascú, després de seguir les reflexions que ací se’ns proposen, la comprensió de la història, la política, la cultura, la llengua, el caràcter i la vida social dels valencians se’ns haurà eixamplat, enriquit i matisat de manera inexorable. 

Ara bé, no ho haurà fet per la via del desficaci provocatiu, de la pensada il·luminada o de la declamació dogmàtica; d’eixes fórmules impetuoses que massa sovint han suplantat el veritable debat d’idees entre nosaltres. Vicent Baydal és per damunt de tot un medievalista tenaç i metòdic. Compta amb la paciència d’un miniaturista monàstic per a la recerca de fonts documentals i per a la construcció d’arguments i gaudix d’una confiança escolàstica en el valor de la paraula, l’exemple i la pedagogia. Tanmateix, té la gran virtut de fugir alhora dels sermons i de les homilies. La prioritat no és que els episodis que ens explica siguen la demostració d’una tesi prèvia i inqüestionable, sinó l’encenall d’un diàleg que precisament ens permeta entendre que la valenciana, com tota societat rica i complexa, és  fruit de molts impulsos, circumstàncies i tensions diverses, a vegades contradictòries, en constant evolució i que és absurd reduir-la a esquemes primaris.

Cal tindre ben present que els articles que recull el present volum han aparegut publicats al llarg d’un període de gairebé deu anys en el blog Vent d Cabylia, espai de trobada de persones de moltes sensibilitats, però amb un interés comú pel passat i per l’avindre del País Valencià. Un arc temporal que coincidix amb el d’una reformulació cabdal del discurs nacional, en absolut aliena a les aportacions que el mateix Baydal ha anat fent en este i altres àmbits d’expressió. Es tracta d’un valencianisme que busca trencar motles predeterminats i acabar amb bandositats ineficients, que mira de superar una etapa de resistència pura i un sentiment d’assetjament i pretén una afirmació en positiu, expansiva i desacomplexada, festiva quan convé, oberta constantment a l’entesa, conscient que hi ha maneres diverses de ser valencià, però només una de deixar de ser-ho, que és la renúncia i l’oblit. Sabedor que el desànim mena a la desfeta, però que els valencians no són molls com ha convingut presentar-los, sinó més aïna valents i indòmits com recorda l’article que clou l’antologia.

Esta moral de victòria, la convicció que si expliquem bé les coses, sabem combinar entusiasme i rigor, passió i ciència i escoltem les raons de tothom per a afegir-les a l’arsenal comú trobarem les claus per a alliberar-nos de les servituds que ens sotmeten ha significat, sens dubte, una alenada revitalitzadora i un canvi de pas insòlit. O potser no tant. Perquè un dels cavalls de batalla de l’autor, que plana sobre molts dels  textos ací inclosos, és que eixe esperit no és un invent de nou encuny, una construcció intel·lectual moderna i voluntarista, sinó que s’ha manifestat de manera insistent durant tota la història de la nació. En la selecció que ara teniu a les mans se’ns fa palesa l’existència en tot temps i lloc de valencians que s’han interessat pel seu ésser i que han tingut l’aspiració d’agafar el timó del seu destí sense tuteles i sense imposicions. A voltes amb el recolzament de bona part de la comunitat, altres moltes en solitud o amb oratge advers, en ocasions de manera conscient i determinada, altres de forma més espontània i instintiva. Però totes estes experiències compartixen el fet d’haver-se cosit amb un mateix fil que ens permet distingir-les i reconéixer-les com a pròpies. 

Vent d Cabylia és i ha estat així la recerca obstinada d’eixe fil que lliga passat i present i que, per a simplificar, en podem dir identitat. Una identitat soscavada i perseguida si es vol, però persistent i viva, que en Vicent té a més a més l’olfacte de rastrejar no només en aquelles efusions més evidents, sinó en moltes altres que podrien semblar subalternes i menors, però que ens descobrix com a igualment decisives. Crec de debò que és un privilegi disposar d’algú que té el país tan clar al cap, que l’estima sense mistificacions i que s’adona de la magnitud del desafiament que suposa redreçar-ne tantes derives erràtiques sense que això el faça defallir. Una sort fruir de la seua companyia, saviesa i coratge en la tasca de rescatar la veu i memòria dels valencians, evitar que l’ofeguen altres que criden més fort però sense més raó o que es dissolga en l’embornal d’uniformització que amenaça amb engolir el nostre món. Un goig tindre’l al costat en esta lluita i esta esperança; saber que Vicent Baydal juga del nostre cantó, que és un dels nostres.

La mort dels blogs (tal com foren)

Blogosphere network map (2008)

No sé com, l'altre dia em vaig adonar que Blogger guardava els feeds dels blogs als quals estava subscrit a través de l'extint servici de Google Reader, fins i tot encara que els seus autors els hagueren esborrat. Això, entre altres coses, em va servir per a retrobar-me amb un blog tan meravellós com l'Ítaca que tenia fa sis anys, en 2008, la aleshores anomenada Comtessa d'Angeville. Hui en dia la conec i vaig dinar amb ella en la meua darrera visita a València, en una taula en la qual hi havia tot de bloguers d'aquella època, que hem acabant ajuntant-nos i sent amics, però dels blogs que escrivien no queda generalment ni rastre. De fet, dels vora 200 blogs que jo seguia llavors quasi el 90% estan inactius -entenent per inactius que no han publicat amb una mínima regularitat el darrer any- i, dels que queden, la majoria -com jo mateix- ha baixat considerablement el seu ritme d'actualitzacions, a uns pocs posts cada certs mesos. Són, en concret, Centpeus, Reflexions d'un arqueòleg glamurós, Xarxes socials i llengües, Llunàtic, Silvie Rothkovic, Palíndroms, Rastres, vestigis, derelictes d'Alexandre Serrano, Salms de Josep Porcar, La vista cansada de Carles Bellver, La paraula nostra de Begonya Mezquita, Testigo Accidental de Juan Enrique Tur, Un altre país de Maria Folch, Sota la creueta de Xavi Aliaga, Les dones no som (tan) complicades de Lucrècia de Borja, La caseta del plater de Josep Vicent Frechina, Clau Valenciana de Miquel Àngel Gascón, Notices from nowhere de Josep Blesa, Una paret més de Jordi Puig, Dos poals de sabó de Josep Vicent, Sargantana Xpress de Pilar Llorca, L'ordre alfabètic, Busca qui t'ha pegat, La línia de Wallace, Eines de Llengua i El Racó d'Agostinet. 

Ultra això, ja a penes hi ha comentaris ni generem debats, ni existeix una xarxa tan interconnectada com la de fa uns anys. El facebook i el twitter han acabat, pràcticament, amb el món dels blogs, que han perdut la seua funció dinamitzadora i ara serveixen, més bé, de repositori personal. Ja quasi ningú segueix els blogs, sinó que es limita a compartir els posts que li arriben a través de les xarxes socials. De fet, de tots els blogs esmentats ja només seguisc els que són d'amics del facebook. I els comentaris que es fan queden dins de les mateixes xarxes, no ja en els blogs, de manera que a la llarga es perden en l'espai cibernètic... ¿Potser hem perdut en conjunt amb la desaparició d'aquella manera de fer dels blogs? Tal vegada sí. Jo, almenys, llegia coses d'un grup de gent més diversa i amb més pausa i profunditat que el que faig ara en les xarxes, però potser és una simple qüestió personal. També cal tindre en compte que en aquells moments no hi havia tantes publicacions a internet i possiblement ara, a través de les xarxes, rebem una quantitat d'informacions molt més gran i molt més immediata. D'una altra banda, facebook està facilitant la creació de grups d'interessos comuns -sobre llengua, història, fotografia o el que siga- molt més àgils que les tradicionals llistes de correu, alhora que twitter permet marcar tendències a nivell informatiu moltes vegades sorgides de la ciutadania, cosa impensable amb els blogs. Siga com siga, només volia deixar constància de tot este canvi i retre un humil homenatge a aquell món perdut i iniciàtic dels blogs, que ja no tornarà, però que va marcar en certa manera una breu època, entre 2007 i 2010 aproximadament. Els qui hi participaren, saben del que parle! 

Primer assaig

Assaig: Gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure 

i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació literària

Estic escrivint un assaig i el fet de treballar sense referències arxivístiques o bibliogràfiques se'm fa estrany, molt estrany. No debades, em fa la sensació que siga el post més llarg de la meua vida (però sense enllaços). Doncs això, quan l'acabe -a mitjan setembre- torne per ací i vos en faig un tast...

De Barcelona a Sevilla, de moment

Adéu Barcelona, un plaer...

Despús-ahir va fer un mes que vaig abandonar Barcelona, la ciutat que m'ha acollit durant els darrers huit anys. Vaig arribar, com qui no vol la cosa, per a fer el darrer curs de la llicenciatura, amb la intenció d'especialitzar-me en història medieval a la UB amb una beca Séneca. Més de la meitat dels 480 euros mensuals que em pagaven se n'anava en la menuda i fosca habitació del pis del carrer d'En Roca que compartia amb dos xicones targarines, just darrere de la Rambla, on es concentraven tots els pixums dels incívics que compraven al Portal de l'Àngel i no trobaven un lloc millor on alleugerir la bufeta. Les despeses ordinàries i els viatges a València, malgrat que llavors l'enyorat bonocity reduïa el preu a 36 euros per anada i tornada, es menjaven la resta de l'esquifida paga, així que els primers mesos vaig haver de treballar repartint publicitat il·legal d'una empresa llevamultes entre els cotxes i les motos de Barcelona. Rebia un infrasou de 300 euros per quatre hores cada matí, però, almenys, em va servir per conéixer la ciutat al detall, fins i tot barris com Pedralbes, Sarrià, Horta o Nou Barris, que mai no hauria xafat en altres condicions.

Hi vaig anar tot l'any a l'antiga facultat d'Història de la UB, a la Diagonal, que ja ha estat enderrocada i reemplaçada per una altra al Raval. Història de l'alimentació medieval, història de la ceràmica medieval, història de la tecnologia medieval, història del notariat medieval, història d'Al-Andalus, etc. Un veritable goig per a un estudiant que fruïa amb temes que ni tan sols havia imaginat fins a aquell moment. La ciutat, a més, m'impressionava. No només per la seua bellesa, sinó també per la seua activitat incessant i pel manteniment de racons i formes de fer que València havia perdut feia molt de temps. Modernitat i conservació. Era una combinació perfecta, que al llarg d'estos huit anys ha anat perdent força per obra i gràcia d'una política municipal i econòmica que ha sacrificat bona part de la ciutat en benefici del turisme massiu. D'una altra banda, viure al Gòtic i al costat de la Rambla i del Raval era una experiència electritzant. De dia anaven plens i de nit assolien -i assoleixen- uns nivells de depravació que m'encisen.

La companyia valenciana de T., que vivia a un fosc i ampli baix del carrer Obradors, ho feia tot molt més divertit. Mai oblidaré el camí que em duia fins a sa casa (Cardenal Casañas, Sant Josep Oriol, plaça del Pi, Alsina, Raurich, Escudellers blancs i n'Aglà), que una vegada, fins i tot, vam recórrer en pijama. A Barcelona tot era possible o eixa era la sensació que teníem. Les vetlades en aquell baix, amb gent realment estranya que anava passant per les habitacions de lloguer, eren emocionants i plaents. La visita recurrent de les nostres respectives parelles ho feia tot encara més gojós. Aquell any, el primer que Ryanair operava des de Girona, passàrem el Carnestoltes a Venècia i tornàrem des de la preciosa Bèrgam. Vaig acabar la carrera uns mesos més tard i, després de pensar-ho molt -l'Autònoma de Barcelona amb Miquel Barceló era una opció que m'atreia-, vaig sol·licitar una beca per a desenvolupar la tesi doctoral a la Institució Milà i Fontanals i fer els cursos de doctorat a la Universitat Pompeu Fabra.

Durant l'estiu vaig gaudir de la grata experiència d'excavar a l'Esquerda i al castell d'Ausa, a Zaldibia, i en setembre estava de nou a Barcelona, al mateix pis del carrer en Roca, amb una parella xilena -oye loco- i amb l'A., que també s'hi havia desplaçat per continuar els seus estudis d'art. Mentre esperava la resolució de la beca, que no arribà fins al gener, haguérem de fer malabars per mantindre'ns econòmicament. Fins i tot vam "treballar" de llauners a les festes de la Mercè, venent cervesa-bier amb un fum de pakis que confraternitzava amb nosaltres i ens avisava si la guàrdia urbana rondava a prop. Finalment, hi hagué beca i també hi hagué canvi de pis. A la Barceloneta, al carrer de la Mestrança, a un cinqué en primera línia de mar tirat de preu perquè no hi havia ascensor, no hi havia mobles i no hi havia Déu que poguera frenar la humitat que hi entrava. Mai no havia vist un bany així, amb dutxa i vàter tot en un, en poc menys d'un metre quadrat... Però quines vistes, quin barri. No cal un palau per a viure feliç a la Barceloneta, ans al contrari. La gent, la llum, els carrers, el mercat, els gossets, les festes, els bars, la mar. Tot convida a la felicitat. I vam ser feliços.

El camí fins a la Pompeu, vora mar, era un plaer diari. I les classes també. Un nivell de professorat en ocasions espectacular. Mestres que et feien pensar de veres. Reflexionar, qüestionar-ho tot, fins i tot a ells mateixos. I un itinerari -en medieval, moderna i contemporània- que em va conduir a especialitzar-me en la història de les nacions i el nacionalisme, aplicada en el llarg termini als casos català i valencià. Tot plegat, un curs i mig d'intenses classes i extensos treballs historiogràfics. I molt poc després d'acabar-los, quan començava el treball d'iniciació a la recerca, vaig obrir el blog. Fa cinc anys i tres mesos. La tesina es va allargar durant més d'un curs i no la vaig llegir fins a l'estiu de 2007. Mentrestant, les primeres organitzacions de jornades, les primeres comunicacions, la intervenció en el congrés sobre La qüestió nacional valenciana, la gestació d'Harca, els viatges a Formentera, Girona, l'Alguer, Lisboa, Mãemeua, el cabotisme, etc. I Barcelona continuava allà, embolcallant la meua vida, als carrers de la Barceloneta, de la Ribera, del Gòtic, del Raval, de l'Eixample, de Poble Sec o de Gràcia, als cinemes, a les sales de teatre, al festival Grec, als concerts, als parcs i als jardins, a les festes dels barris.

Llavors va vindre N. a viure a Barcelona, al Poblenou, que passà a ser un altre barri estimat. I, xino xano, vaig començar la veritable carrera investigadora: ponències, articles, seminaris, publicacions, el llibre sobre Beniparrell, el simposi de Lorca, el naixement d'Harca i la tesi, per darrere, dominant-ho tot. Acabava el període de beca i calia esprémer els darrers moments de tranquil·litat: la meravellosa excursió a l'Empordà, els cursos d'italià on vaig conéixer la F., molt més que una mestra, el viatge a Roma, on vaig trobar la nostra Marieta, i l'estada a Florència, on, a banda de passar un trimestre inoblidable a l'Institut Universitari Europeu, va començar la meua aventura amb la colla malalts de literatura i futbol agrupats entorn de la Cretina Comèdia, una cèl·lula subversiva valenciana que deixa empremta per allà on passa, ja siguen llocs o persones. La fi de la beca comportà l'inici del treball al Museu d'Història de Barcelona, una investigació apassionant sobre l'activitat epistolar del Consell municipal barceloní, però de tal magnitud que no em va permetre avançar com calia amb la tesi. Aquell any, 2009, a penes si vaig assistir a uns quants congressos, tot i que un parell ben importants, a Càller i Utrecht, les primeres participacions internacionals d'Harca.

Però, alhora, fou un temps ben divertit, amb una colla d'amics i amigues, de Vinaròs, València, Cullera i Guardamar, que féiem rodar la vida a ritme valencià, a base d'arrossos i traques. També arribaren els viatges a Madrid i Londres, l'anglofília sobtada, la participació en la versió japonesa del Llibre dels fets, les columnes de l'Informatiu o el naixement de Taula de Filologia Valenciana. Al setembre acabava el contracte del pis i cercàrem un altre, a la Barceloneta. Teníem clar que no ens hi volíem moure i prompte trobàrem un piset, també en primera línia, al carrer Grau i Torras. Encara més menut, però una veritable joia, que, consegüentment, costava el doble. Així, després d'una mudança terrible (10 dies baixant coses d'un cinqué sense ascensor per portar-les a un segon en les mateixes condicions), vaig poder reestablir-me, acabar el treball del Museu i, a començaments de 2010, recuperar el ritme de vida acadèmica. La premissa era clara: augmentar el currículum tot el que es poguera i finalitzar la tesi en el màxim d'un any. La pressió anà augmentant cada vegada més fins que en setembre vaig decidir posar un llarg punt i seguit al blog, de huit mesos, fins haver acabat la tesi.

En l'entremig, l'A. i jo començàrem a donar-nos compte que buscàvem coses diferents en el que ens restava de vida. Per sort, aparegueren altres persones i ara som ben feliços, jo amb la M., que ve de fora, parla milanta llengües, es dedica al medievalisme castellà i és més sabuda que el rei Savi. De més a més, viu a Sevilla, per la qual cosa durant els darrers temps he freqüentat la capital andalusa , tant que actualment hi estic vivint a sa casa, al barri de San Bartolomé, a tocar de la parròquia de San Esteban. Una vegada doctorat i revisitada l'illa, el pis de la Barceloneta va anar quedant buit amb diversos viatges cap a València. El darrer, el 30 de juny de 2011, quan, després d'acomiadar B., el compositor i propietari que havia gravat al terra la partitura de l'Ave maris stella amb tessel·les, vaig moure cap a l'estació del Nord de Barcelona. El mateix nom d'estació per la qual vaig eixir de València huit anys abans. I, precisament, la primera cançó que sonà a l'mp3, en encendre'l tot just passant pels túnels de la ronda litoral, va ser "I el sol de València somriu". Ho vaig prendre com un senyal, algun dia supose que em somriurà tots els dies i serà una València encara més bonica que la que hui en dia tenim.

Mentrestant, gaudisc de Sevilla. No sabia que era tan bonica. I amb tant de bar. I tan barata. És terriblement barata en comparació amb Barcelona i bonica a més no poder, si més no el nucli històric, el nostre centre d'actuació. Però no sé què em procurarà el futur. La primera opció de les tres que tenia obertes per a anar a Oxford, ha resultat negativa (almenys entre els preseleccionats). Caldrà esperar a les altres dos i continuar sol·licitant beques, ací o allà, per veure si puc continuar la carrera acadèmica i universitària. És el meu desig, però el camí és llarguíssim. Fins a desembre no coneixeré les resolucions de les quals estic pendent i, en cas que tampoc siguen positives, hauria d'esperar fins al proper estiu o més per saber dels resultats de noves convocatòries. Així que és possible que enguany faça el màster de secundària, tal vegada a València, mentre cerque treballs temporals i intente ampliar considerablement el currículum amb els fruits de la tesi. Si en acabar el curs no he obtingut cap contracte o beca postdoctoral, hauré d'apuntar-me a la borsa i començar a preparar les oposicions (encara que actualment no hi haja expectativa de places).

Ja veurem. De moment, tot està en l'aire. Passaré l'estiu a Sevilla, escrivint un parell d'articles i preparant diversos premis d'investigació històrica i d'assaig que es tanquen entre setembre i novembre. Guanyar-ne algun seria un bon alleujament econòmic, la veritat, però la competència serà molt dura. Ja vos contaré si hi ha sort. Mentrimentres, ací em trobareu. Supose que el ritme de publicacions no serà molt intens, però hi deixaré caure alguna historieta, algunes sobre Sevilla, que m'està sorprenent gratament. Ja sabeu que sóc un romancer ("qui usa romanços, converses llargues i que no interessen; que té i exposa idees estranyes, importunes"). No cal que li ho explique a qui haja arribat a llegir fins ací. Però ho necessitava: comença una nova etapa.

El nostre bar a Sevilla

Què hi ha algú?

No m'ho crec. He pogut dormir 8 hores, m'he alçat i no he hagut d'escriure cap apartat nou de la tesi. Ja està. Falta la impressió dels volums, la paperassa per al dipòsit i la lectura pública (en uns dos mesos), però ja està. Ha passat mig any d'este ritme infernal, però ni me n'he adonat. Encara no sóc plenament conscient que tot ha acabat, però ha acabat. I tant de bo comence una nova etapa: a mitjan juny, quan es resolguen les beques postdoctorals a les quals m'he presentat, ho sabré. Potser la batacada serà d'escàndol, però almenys tindré un mes d'il·lusió. Mentrestant hi ha moltes coses a fer, però a un altre ritme. Açò és una altra cosa... La vida és diferent. Supose que millor, però encara no ho sé del cert. De moment, únicament em sembla distinta, estranya i rara. En tot cas, ara tinc temps per a fer altres coses, i entre estes coses està la d'escriure al blog. No sé amb quina intensitat, però torne a estar per ací. Ara bé, almenys hui, com diuen els Ovidi, només tinc ganes de ser pollastrot i no pegar ni brot. Salutacions!

Ja queda menys

Un possible destí per al proper curs (per somiar que no quede!)

Fa vora tres mesos que vaig fer un altre punt al blog. I encara no ha acabat... Passarà un altre llarg trimestre fins que diposite la tesi i torne a ser persona. És un procés tens, llarg, dur, esgotador, encara més per a un patidor de mena com jo. Però, alhora, gratificant, molt gratificant: per fi, després de quatre anys anant a l'arxiu, consultant fons, mirant registres i transcrivint documents, ho poses tot blanc sobre negre i ho veus clar. Algunes coses són tal i com les pensaves, d'altres et sorprenen i et fan canviar la impressió inicial. En qualsevol cas, per fi les pots racionalitzar i t'adones que el procés de producció del coneixement crític és encoratjador, apassionant. Pel que fa a les conclusions que més vos poden interessar (la tercera pota del subtítol de la tesi, Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València, c. 1250-c. 1360), de moment puc avançar poca cosa.

Només un parell d'apunts a rajaploma: la identitat valenciana comuna a tots els habitants del país va nàixer impulsada pels dirigents i veïns de les principals viles reials (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i, sobretot, València) i per oposició a la identitat aragonesa, com a resultat de la disputa per la validesa dels Furs d'Aragó al territori valencià, que reclamaven els nobles i cavallers procedents d'aquell regne. Així les coses, simplificant-ho molt, fins que en 1330 es produí la unió foral entre uns i altres, podríem dir que "els valencians" eren els habitants del reialenc i només a partir d'aquell moment es pogué estendre la identitat valenciana a la resta del país. La prova fefaent és que el gentilici "valencians" adreçat a tots els habitants aparegué una generació més tard, en la dècada de 1350 (i a partir de llavors aquella identitat col·lectiva s'anà enfortint progressivament fins al segle XVIII). Hi aprofundirem quan pertoque...

D'altra banda, estos darrers tres mesos m'han tingut afaenat amb altres qüestions pendents, com ara la intervenció en un parell de col·loquis a Barcelona i Pamplona sobre història de la fiscalitat, la presentació a un premi d'humanitats que ha guanyat un company harquià, la preparació d'un projecte postdoctoral per tal de dur a terme -durant dos cursos a Oxford- una investigació comparativa entre el pactisme desenvolupat a la Corona d'Aragó i el constitucionalisme medieval anglés (en juny es coneix la resolució, tot i que està difícil, tant de bo!), i la finalització de l'estudi sobre els models lingüístics de la blogosfera valenciana, que vaig presentar fa més d'un any en el marc de la I Jornada sobre el valencià de Taula de Filologia Valenciana. Quant a esta darrera investigació, tot i que no puc presentar els resultats amb detall (ja que l'AVL en té l'exclusivitat durant dos anys), en faré un xicotet tast, atés que bona part de vosaltres m'ha ajudat, d'una manera o una altra, a dur-lo avant.

Com ja vaig explicar, l'estudi consistia en l'observació de 30 variants lingüístiques sotmeses a canvis o doblets estandarditzadors per tal de copsar l'existència, la naturalesa i les característiques dels diversos models de llengua escrita triats per una mostra àmplia de bloguistes (110 distribuïts proporcionalment per la geografia valencianoparlant). Les conclusions mostren que, efectivament, la multiplicitat de formes normatives indueix al fet que no hi haja un model prioritari seguit pels usuaris de la llengua, sinó que la principal característica dels models és la seua diversitat, tant que dels 110 blogs analitzats només 3 empren totes les formes de les variants (les 30) que són d'ús majoritari. És a dir, únicament 3 utilitzen el model que seria el resultant de combinar les variants més triades (i, per si teniu curiositat per saber qui són, en l'estudi apareixen com els números 27, 38 -gràcies per tornar- i 68).

Pel que fa a les variants majoritàries, resumint molt, les podem classificar en tres grups. En primer lloc, amb una ampla diferència respecte a la forma alternativa, s'usen les variants: meua, teua; el plural en -s d'homes, joves; els accents tancats en mots acabats en é i -és; quasi, quantitat; meitat; servei i judici; semblar davant paréixer; els substantius abstractes acabats en -esa; els acabats en -ista; les formes dels verbs en -a com llançar; els infinitius acabats en -sar davant els acabats en -ndre (suposar, defensar); el verb voler sense velaritzar; els incoatius en -eix i en -isc; l'imperfet de subjuntiu en -r com tinguera; i la construcció hi ha en impersonal. En segon lloc, hi ha les variants en què la diferència entre la forma prioritària i l'alternativa no és tan gran, d'entre un 20% i un 35%: aquest davant este; dues per al femení plural de dos; els mots amb tll; prompte davant aviat; els mots hui, huit; veure davant vore; i els infinitius en -dre com tindre. Finalment, hi ha les variants en què totes dues formes s'utilitzen de forma pràcticament paritària si atenem als percentatges globals resultants: el pronom feble vos/us; l'accent dels infinitius en -éixer/-èixer; colp/cop; l'ús de xicotet, menut i petit; els participis en -it/-ert com establit/establert; i la forma verbal eres/ets.

Això, però, és la mitjana del conjunt, la qual dóna uns altres resultats ben diferents -i ben interessants- si els classifiquem per edats, per sexe, per procedència territorial i per professió. A grans trets, el que s'observa és que les formes particularistes de certes variants -ni molt menys de totes- guanyen terreny entre els bloguistes menors de 35 anys, hòmens, procedents de les comarques entre el Túria i el Xúquer i allunyats de l'ús professional de la llengua (és a dir, que no siguen escriptors, mestres, professors, músics, traductors, estudiants en valencià, etc.). I exactament a la inversa: els majors de 35 anys, les dones, els que són de comarques més allunyades de la capital i els que utilitzen el valencià escrit en la seua faena quotidiana solen optar generalment per formes més convergents.

Estes característiques, a més a més, estan en ocasions estretament relacionades amb la ideologia personal dels bloguistes, tot coincidint amb opcions valencianistes estrictes (generalment hòmens, menors de 35, de València i rodalies) o valencianistes catalanistes (molt més majoritaris proporcionalment entre els majors de 35 i les comarques allunyades de la capital). En altres ocasions, en canvi, els resultats tenen més a veure amb la modalitat de llengua parlada, que es veu reflectida en les variants triades, i, sobretot, amb el paradigma imperant de llengua escrita en cada franja d'edat. Així, per exemple, en el primer cas els bloguistes del nord empren algunes formes més convergents perquè, de fet, les diuen, mentre que en el segon cas algunes formes, com els incoatius en -esc, han estat progressivament substituïdes per les generacions següents.

La cosa té molt més de suc, però no es qüestió d'exprimir-la tota ací. D'altra banda, dubte que l'estudi siga finalment utilitzat per l'AVL tal de prendre decisions entorn de la normativa estandarditzadora, però, si més no, per a això ha estat fet (i per a copsar la realitat dels models lingüístics escrits en valencià en un context de formalitat mitjana-alta). Les decisions seran polítiques, com ho han estat fins ara -de forma legítima-, però si arriba el moment en què l'AVL es decideix a imposar un model únic -com particularment considere que hauria de fer- i vol atendre als usos majoritaris emprats actualment pels usuaris de la llengua (com dic, de formació mitjana-alta), pense que ací en podrà trobar una bona mostra, tot i que parcial i reduïda a un context concret. Caldrien, evidentment, més investigacions adreçades a altres sectors. A veure si algú s'anima!

Mentrimentres, acomiadant-me una altra vegada fins d'ací uns mesos, vos desitge un bon Nadal i un bon any nou. Espere que el putxero del dia de Nadal -per a aquells que en mengeu- isca de categoria, que els torrons estiguen ben bons i els pastissets de moniato dolços com la mel, i que els Reixos vos porten tot allò que heu demanat. En el meu cas, amb una miqueta de salut, d'inspiració i d'ànim per a la tesi em conforme. Amb això n'hi haurà prou. Bon Nadal i bon any!

Putxeret: nyam, grumpf, nyampf!

Un altre punt

Valencia at the end of time, Jim Murphy

Hui pose un altre punt. Espere que punt i seguit, o, com a molt, punt i a banda. Com ja vaig fer quan estava acabant la tesina, ara fa més de tres anys, deixe el blog temporalment en nom i benefici de l'empresa acadèmica i laboral que m'ocupa des de fa vora sis anys: la tesi doctoral. Això està a punt d'arribar, però cal fer l'esforç final, un esforç molt gran, que m'absorbirà totes les forces al llarg d'uns quants mesos. Fins a l'Any Nou com a mínim, així que durant tot eixe temps i potser més -fins que no faça la defensa pública de la tesi- Vent d Cabylia romandrà tancat, sense entrades noves. Espere que la decisió servisca per a millorar tot allò que podré dir i explicar a Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (1238-c.1360). El treball i el temps ho diran.

Igualment, per voluntat pròpia he hagut de deixar l'Informatiu i la meua columna quedarà en suspens fins a noves situacions. Des d'ací vull agrair a tot l'equip del diari, i especialment al company de quinta bloguera Juan E. Tur, l'oportunitat que m'han donat per a compartir els meus textos amb molta més gent. I, evidentment, també vos agraïsc a tots vosaltres, els que seguiu el blog amb certa assiduïtat, el comenteu o el llegiu, la vostra complicitat, el vostre interés i la vostra amistat. Com dic sempre, la blogosfera és una cosa meravellosa, que ens pot ajudar a ser millors persones, a saber més, a ser més comprensius, més tolerants, més savis... Jo, almenys, n'he aprés molt i he fruït enormement de mantindre un blog. No debades hi he estat escrivint de manera quasi ininterrompuda (884 posts) durant vora quatre anys i mig. Se'm queden moltíssimes coses per dir (199 esborranys), més les que em vindran al cap durant este temps d'abstinència, i eixa és la millor garantia per a pensar que tornaré. Si és així, espere tornar a veure-vos, llegir-vos i sentir-vos per ací. Tant de bo. Fins prompte!

PS: Com a regal de comiat, vos deixe un pdf amb una de les millors obres de la literatura valenciana dels darrers temps (al meu destarifat parer, evidentment). Es tracta de La llimonà no es de vaes, les impressions d'un sollaner a Xangai, de les quals ja vam parlar per ací, rient-nos bona cosa. He compilat tots els posts per ordre cronològic -no fóra cosa que li pegara per esborrar el blog algun dia!-, he fet una xicoteta recerca sobre l'autor i he inclòs una breu introducció en clau humorística. Curiosament hui, 6 de setembre, es compleixen exactament dos anys de l'inici de tan magna obra. Gaudiu-la!

Bloguejant

De part de Monique i de Josep Lluís he rebut la distinció Vale a pena ficar de olho nesse blog, que evidentment deu tindre el seu origen en la blogosfera en portugués i que com diu el mateix Josep Lluís representa una bona manera de dinamitzar les nostres lectures i descobrir nous blogs. Per això, deixant de banda les seues pròpies bitàcoles, Hidden Planet i Saps què vull dir-te, seguiré les normes del premi bo i recomanant-ne 10 més, que si volen poden seguir les regles del joc: publicar el segell fent esment al bloguer del qual han rebut el premi, premiar 10 blogs més posant els seus enllaços i demanar-los que continuen la cadena. Feia més de dos anys que no participava en cap mem i la veritat és que una part significativa dels blogs que llavors esmentava han desaparegut; espere que no passe el mateix amb els que ara m'han cridat l'atenció i en tot cas, si és així, féu-me el favor de no llevar-los d'internet (almenys guardeu-los en algú racó per a la posteritat!). Allà van:

- La cámara de la reina, per afinitat: historiadora, fora de casa, fent la tesi, del gendre de Jaume I (eixe tal Alfons el Savi) i perquè m'ha fet recuperar les nocions de portugués.
- La línia de Wallace, per estima a la natura: flors, mol·luscs, plantes, aus, muntanyes, viatges, de tot un poc.
- Enceneu els llums, per passions estranyes i per enginy: el darrer post metabloguer, memorable.
- De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per la llengua: un bon seguiment de tot el que hi ha a internet sobre la qüestió!
- Blog de Maria Jesús Bolta, per la delícia dels seus escrits: breus, llargs, amb diàlegs, sense, curiosos, interessants.
- Mariavalls_blog, per tafaneig: una porta valenciana oberta a una altra capital europea, París.
- VCF: Desmemòria, per gust futboler: memòria, actualitat, opinió, informació.
- Extrem Sud del País Valencià: D'Elx a Guardamar, per vertebració i per plaer: el Joan-Carles manté la flama i de quina manera.
- Els meus mons, per constància: Marc sempre sorprén, siga de política, esports, treball, la seua vida quotidiana.
- Busca qui t'ha pegat, per diversió i per opinió: un clàssic, les peripècies de Rasoir ja són en certa manera patrimoni de tots.

I entre els esmentats, ja sabeu: qui vulga continuar la cadena, avant amb els vostres 10 blogs!

Post de cerques (II)

Cercant de nou

Resseguint aquell post de cerques escrit en ocasió d'un altre que van fer la Marieta i el Dani, parlaré d'algunes de les paraules i expressions més estranyes mitjançant les quals la gent arriba a Vent d Cabylia. En primer lloc, si Dani té el monopoli dels rovellons a Vilafranca, jo semble tindre'l dels moniatos, perquè en arribar la tardor allà que fa la gent cap ací a la recerca de boniatos, moniatos, pastissets de moniato, pastissets de moniato de almela, com es fan els moniatos al forn, dis-me algo dolcet: moniato... Una altra de les cerques clàssiques és la del nom del blog, escrit de mil maneres (kabylia, cabyria, cabyla, cabília), o la del meu nom, generalment en la seua forma correcta -la qual cosa és d'agrair-, però ara hi ha hagut una novetat que m'ha deixat bocabadat: algú ha arribat ací posant al Google me caguen la mare que parí a vicent baydal. o_o

Així mateix, un altre dels hits dels darrers temps és la cerca d'informació sobre noms mallorquins, noms catalans i noms medievals, mentre que es manté ferm el mite d'Emilio José Martí Gómez, Milio José Martí Gómes, Emilio José tot complet o simplement Emilio Jose hostia. Per la seua banda, la literatura i la música en valencià són altres dels camps abonats a l'arribada al blog: en el primer cas sembla que triomfen Els neons de Sodoma de Xavi Aliaga i també els Plagis d'Urbà Lozano i en el segon, a banda d'Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Hugo Mas, Compartir dóna gustet i Pepe Botifarra megaupload, destaquen cerques una mica més friquis com ara les de timó timonet dels Ovidi Twins, mohatros les valencianes i el virgo de viçanteta de toni de l'hostal o els mítics Pantaix.

Evidentment, també les qüestions politiconacionalistes són objecte d'introducció al blog, com ara la gent que demana valencians unim-nos, la que afirma que la nació no s'acaba al senia, la que vol saber sobre Pere Fuset al GAV o la que es formula dos qüestions clau: el percentatge de valencians que se senten més espanyols que valencians i si hi ha alguna forma de ser d'esquerres sense ser catalanista a valencia. En tot cas, sempre hi ha qui ho soluciona tot recorrent a Unamuno i el seu Levantinos, os pierde la estética. Altrament, a banda dels pixavins i els pixapins, hi ha certs pobles, com Monòver, La Sella i Roca Cuiper, que fan arribar ací. De la mateixa manera que un dels àmbits més destacats és el de les cerques "calentes", ja siga per fixacions especials en Violeta la d'Orxata, fotos de les monleonetes o Carolina Ferre capturas desnuda, per voler vore tetas sublimes o pel·lis porno com La follera mayor i Excursionistes calentes, o per tindre ganes de pagar per sexe al puticlub fabri puig barcelona, a l'Amara club topless o a un lloc on facen mes que massatges a carcaixent.

Finalment, per acabar-ho d'adobar, m'he quedat al·lucinat amb el que arriba a cercar la gent al Google. Des de coses que realment poden ser útils, com ara remeis Florència mosquits, herbes per al renyó, comprar cannoli a Barcelona, què és l'INEM o informació sobre supositoris, fins a d'altres que poden decidir la seua vida, per exemple, saber què paga més la pena, si viure en un poble xiquico o en la ciutat. I també hi ha qui cerca autèntiques ucronies històriques -si els moriscos s'hagueren quedat-, expressa estats d'opinió -no m'agrada la tatiana sisquella-, vol saber sobre la bellesa sublim de Dostoievski, o fa una petició ben adequada a estos temps de crisi però a la qual ací no es trobarà resposta: vull guanyar diners.

Pioneer to the falls

Ja hem tornat. Ja tenim pis. Ja aniré contestant correus esta setmana.

Gran bastó o barra o bastó forrat

Com deia ahir en un comentari no és que Vent d Cabylia haja mort. Qui ha mort ha estat el meu ordinador i fins a hui o demà gastaré un de prestat en el qual tampoc vull fer moltes més coses que alçar transcripcions d'arxiu. La veritat és que l'Asus no m'ha resultat gens longeu; l'anterior Fujitsu em va durar el doble i a vore ara amb un Acer (a un terç del preu del que costaven ordinadors amb pitjors prestacions fa tres anys...)

En tot cas, mentre el rep, faré un post de supervivència amb un document contingut al manual de consell de la ciutat de València de l'any 1329. Supose que els consellers de la urbs van pensar allò de "a les penes, punyalades" i davant esta situació:

En los temps passats moltes e diverses contençons e baralles sien estades en la dita ciutat, les quals alcuns a penes s'entrameten de departir e per aquella raó o occasió moltes nafres e morts se'n sien enseguides.

Van optar per ordenar açò:

Que tot hom qui habit en la dita ciutat o en los ravals d'aquella sia tengut de tenir o tinga un gran bastó o barra o bastó forrat derrera la sua porta, axí en alberch o casa com en obrador, per tal que, si en lo vehinat baraylla se esdevenia, aquells qui pus aprop seran de la dita bataylla encontinent isquen ab los dits bastons o barres per departir la baraylla. E, si departir no la poran e d'aquèn nafres o morts esdevengudes seran entre los baraylladors, que retinguen lo malfeytor, lo qual sia menat a la presó. Et, si aquell en aquell instant retenir no poran, segesquen aqeull cridan "prenets-lo, prenets-lo, que aytal malefici ha feyt". E com pres serà, sia menat a la dita presó, per ço que prenga la justícia que merexerà segons fur e raó.

Això indica, d'una banda, que la València medieval semblava realment un salvatge oest -però sense armes de foc-, i, d'una altra banda, que si encara férem cas a aquella ordenació jo podria haver donat bon compte final de l'ordinador espatlat amb una garrotada...

"L'assunt marinero"

Esta setmana està l'assunt marinero per a escriure posts: encara estic preparant la ponència del congrés d'història mediterrània al qual assistiré a partir de demà a Sardenya i fins a diumenge romandré a l'illa. Amb tot, abans de la partida aprofitaré que m'ha eixit eixa expressió per a fer un darrer post bo i preguntant si algú l'empra? Això és, algú diu que està l'assunt marinero per a indicar que una cosa està o marxa malament? Per internet només l'he trobada a una pàgina d'amics de Callosa d'en Sarrià, no exactament amb eixe sentit i tampoc sembla que siga d'origen castellà. Tot plegat, en desconec l'ús, l'origen i la distribució geogràfica. Idees, aportacions, suggerències?

Post de cerques

Mira si tenia raó Marieta... Aprofite un enviament del DALC per a dir-li:

Molt divertit el post de les cerques. Sempre n'he volgut fer un però mai m'hi me posat. Potser aprofite ara i el faça arran del teu.

A la qual cosa ella em contesta:

Els comentaris al bloc. Ni al facebook ni a un email :-P

Tot seguit, com a bon xiquet, li deixe el comentari al blog:

Això seria un bon meme. Molt divertit! Sempre he volgut fer un post d'estos i encara no m'he llançat. Potser aprofite el teu i n'hi faça un esta setmana.

A penes un parell d'hores després Dani d'El Cadafal responia:

Va Vicent me mole la idea del meme.

I de seguida ja tenia publicat el seu post amb les cerques més estranyes que han dut gent a parar al seu blog. Personalment era un post que volia fer des de fa almenys un any, quan em vaig divertir moltíssim llegint les cerques que havien dut al Diari atemporal i interestel·lar de Miquel Simon. El problema que tinc, però, és que el meu comptador de visites només conserva les paraules cercades de les darreres 6.000 visites, així que no tinc possibilitat d'oferir les més divertides "de tots els temps" sinó de les darreres setmanes. Siga com siga, triaré unes quantes de les que tinc registrades a dia de hui.

Cercant, cercant

N'hi ha de tot un poc, però el que més m'ha sorprés és la quantitat de gent que arriba cercant dolços i productes de mercat: des dels pastissets de almela, el flaó de les coves de vinromà o els dolços típics suecans fins al moniato roig, el magraner enano i la llonganissa de boqueria, passant pels escaparates de pastisseries de pasqua o els millors carquinyolis de la ciutat. No els hauré pogut ajudar massa, com tampoc a les dones que esperen un fill i buscaven lletres de cançons de embarassades (això existeix?) i gimnàstica per a embarassades o als que necessitaven ulleres i volien saber el preu de oftalmòleg a geltrú, als ornitòlegs que cercaven com era la vida de l'ocell a oriola o als inversors immobiliaris que desitjaven conéixer les últimes naus llogades a la plana o el preu del cortó a pollença.

Hi ha qui fa associacions de noms i conceptes un tant estranyes: ximo company climent politica pancatalanista, toni cucarella williams f1, autoodi toni mollà, Pau Viciano blavero, Antoni Furió PSPV, maulets accepten la senyera amb blau o on nosaltres mirem la senyera ell veu la estanquera. Contràriament, també hi ha els clàssics com emilojose marti gomez, emilio jose entrevista a un xiquet per el canal de la costera, san emiliojosé i els que cerquen les lletres de manel ens en sortim o informació sobre Yuri Alemany, l'home de Carolina Ferre, i els transportes femer (sembla que tots acaben ací).

Un altre clàssic és el de les cerques de tema sexual: you tube coños, www.comeme la poll a.com o torrent la follera mayor. I qui sap si qui buscava la Veu de Manel Rodríguez Castelló també ho feia amb foscos desigs carnals. Qui m'ha preocupat una miqueta ha estat algú que potser s'acabava de dur un bon espant i ha anat corrents al google a cercar: Me caguen la puta mare quina figa més regran i, com no trobava bona solució, ha tornat a intentar-ho amb me cague en la puta mare quina figa més re gran. Uns altres s'han fet preguntes transcendentals com ara quin dia canvia la hora, quin és el lloc que ocupa el català dins de les llengües romàniques, quina ciutat és senitja, per quina paraula pot ser substituït no dir ni pruna o què és la sobirania popular. Finalment, hi ha qui cercava els xistes de pajarera, un pobre borratxo del Comtat, però qui més m'ha sorprés ha estat qui volia conéixer un chiste de wittgenstein (de nou, això existeix?).

Com diu Dani: més gent s'anima a desfer les interioritats de sa casa?

Blogs amb v baixa

Per fi enllace els setze minutets d'entrevista de ràdio que em va fer Juan Enrique Tur per a la Xarxa d'Emissores Locals Valencianes, amenitzats a mitjan camí per la cançó "Farem saó" de La gossa sorda. Primer que res he d'agrair moltíssim a Tur que em donara la possibilitat de parlar al voltant de Vent d Cabylia i de la blogosfera valenciana, ja que les diverses matèries que vam tractar m'han servit per a reflexionar sobre la meua pròpia trajectòria en particular i sobre el fenomen dels blogs valencians en general. De fet, demà mateix podré estendre'm en alguns dels punts parlats a la taula redona en la qual participaré, juntament amb Carles Bellver i Xavi Bellot, en el marc de les II Jornades de Mitjans Digitals que tindran lloc a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

Pel que fa a l'entrevista en qüestió, que podeu trobar un poc més a baix, només vull fer alguns comentaris ràpids molt de passada. Primerament, el fet que ja em va bé sentir-me parlar en públic i adonar-me'n que ja m'agradaria fer-ho com Urbà Lozano o com Joan Olivares. En segon lloc, que dels nervis inicials (perquè no tenia ni idea dels temes dels quals parlaríem) vaig passar a la conversa distesa gràcies a la bona mà de Tur. D'altra banda, que encara estic al·lucinant amb la bona gent que he conegut a través del blog i que mai ho agrairé suficientment. Pel que fa al paper dels bloguers en el món de la creació de l'opinió pública, només una cosa: que encara és necessari transcendir als mitjans tradicionals per a tindre certa repercussió social.

Quant al seguiment de la blogosfera valenciana, a veure quan tinc temps d'indicar algunes novetats importants i tractar de fer alguna mena de balanç de cap a on anem. Sobre la pròpia trajectòria de Vent d Cabylia, he comprovat que des del desastre de maig de 2007 he defugit el comentari d'actualitat política en vista d'aquella experiència. I una conclusió: que els blogs són, entre d'altres coses, una eina que serveix, d'una manera o d'una altra, per a fer país, per a fer democràcia i per a fer cultura, perquè si alguna cosa caracteritza comunament estos tres fenòmens és l'horitzontalitat i el coneixement mutu. I això, des del meu punt de vista, és la comunitat bloguera: una gran xarxa de persones que transmet coneixements i punts de vista d'uns a uns altres. Bé, i vos deixe amb l'entrevista: