Ira, ràbia, impotència, replantejament, resistència, refermament, persistència, intel·ligència, treball i ambició

Valencianistes a la processó cívica del 9 d'octubre de 2008

Ira és el que sents quan els violents t'ataquen, quan te tiren ous, quan van cara tu per agredir-te, quan t'apallissen -a tu o als teus companys-, quan coarten la teua llibertat i t'impedeixen participar d'un dia de festa i celebració col·lectiva. Ràbia i impotència és el que sents quan veus que la policia te tracta com si tu fores l'element conflictiu i deixa actuar impunement els violents, els que posen bombes a les seus dels partits, els que apedreguen manifestants, els que et persegueixen pels carrers de València, els que volen escampar el terror -són terroristes- perquè abandones les teues idees i et reclogues a casa. La mateixa ràbia i impotència que sents quan comproves que els principals partits polítics i els grans mitjans de comunicació fan el mateix: silencien la qüestió o posen a la mateixa alçada uns, demòcrates pacífics, i uns altres, feixistes violents.

Llavors tens un moment, breu o ben llarg, de replantejament. Les idees són importants, formen part de tu mateix, són la teua pròpia identitat, però tampoc has vingut a este món a ser un màrtir, a viure amb por o a morir per la causa. Llavors t'ho replanteges tot: m'allunye d'este món? Abandone? Viuré més tranquil, no em jugaré la integritat física, podré fer una vida normal, jo i els meus... Hi ha qui opta per eixa via: res a dir, està en el seu dret, és ben lògic. Hi ha, però, qui duu el replantejament a l'altre costat: al de la resistència, el refermament i la persistència. Resistirem, estes són les nostres idees i no les abandonarem, ans al contrari, les refermem, perquè són unes idees de alliberament, fraternitat, democràcia i justícia. Hi persistirem.

I la millor manera de persistir és fer-ho amb intel·ligència, treball i ambició. Amb este cas concret, el de les agressions físiques patides la vespra del 9 d'octubre i les coaccions de la mateixa processó cívica, pareix que allò de "ladran luego cabalgamos" pren un caire nou. Portaven lladrant impunement durant 30 anys, però el nostre galop havia quedat reduït a un camp tancat i circular apartat de les majories. Ara, tanmateix, el galop ha botat la tanca, ha entrat en l'hipòdrom de carreres i vol començar a competir davant el gran públic. Ho han vist, s'han adonat i han vingut a fotre'ns el cavall i el joquei. Com a mostra un botó que han destacat els companys de Valencianisme.com en el fil on ho expliquen tot detalladament i hi vessen les seues opinions al respecte; els mateixos anticatalanistes posaven blanc sobre negre eixa por a fer veure públicament el nostre valencianisme:

AL CATALANISMO, TOLERANCIA CERO. No consintamos NUNCA que esta gente se "camufle" más en la sociedad valenciana, que engañe al electorado utilizando simbología valenciana, que la gente pueda asociar su logotipo ni su partidillo con algo que suene a "VALENCIANISMO".
BLOC = CATALANISMO = SUCURSAL DE CiU = PPCC = cuatribarrada

Tenen por que passe el que explicava l'altre dia ací mateix: que la imatge del nacionalisme valencià d'esquerres no es reduïsca a la de "ser els catalanistes". Que per primera vegada i per fi -almenys a la ciutat de València, cabdal per al nostre futur- la imatge pública, el missatge i la pràctica del valencianisme concorde amb el que fem quotidianament els valencianistes: defendre, vetlar, impulsar i potenciar allò valencià. El conflicte, però, no ens beneficia, en absolut; per això hem d'actuar amb intel·ligència, treball i ambició: amb un bon full de ruta que done seguretat -física i mental-, amb unes bases potents que donen fluïdesa als nostres projectes i amb un plantejament capaç de fer créixer exponencialment el nostre moviment, d'arribar a la gent, fer-se sentir, explicar, convéncer i sumar.

La participació en la processó cívica del 9 d'octubre és un bon exponent d'eixe treball intel·ligent, ambiciós i coherent amb els nostres plantejaments, però hem de ser capaços de dur-la a terme sense ires, ràbies ni impotències. Per això convindria que l'any vinent en compte de ser-ne cinquanta en fórem cinc-cents i que en compte d'anar sense estratègia definida se sabera què fer des del primer moment, alhora que serà necessari continuar comptant amb l'inestimable suport de càrrecs polítics i de persones amb experiència dins del grup. També serà ben útil que s'exigisca de nou públicament a la Delegació de Govern que garantisca la nostra participació i que prohibisca les intimidacions, les coaccions, la violència i el terror. Quin Estat de Dret és este?

Tot plegat, només volia deixar constància del sentiment de molts de nosaltres que hem passat per eixe mateix procés d'ira, ràbia, impotència i replantejament, alhora que volia llançar un missatge de resistència, refermament i persistència per tal de continuar este camí amb intel·ligència, treball i ambició. Ànims per a tots i avant amb el valencianisme.


Addenda. Llocs que parlen dels fets del 9/10/09:
Valencianisme.com: Què ha passat a la processó del matí del 9 d'octubre?
No cap en cap cap!: 9/10/09. Ells no ho saben, però ja hem guanyat
Pepa Chesa: Indignació
Josep Maria Pañella: 9 d'octubre de 2009
Carles Choví: Jo també sóc BLOC
Rafa Cotanda: Jo també vaig estar

A sant de Chapí, Capdepón i Roger de Flor: quan l'anticatalanisme s'avergonyeix d'Espanya

La prova física de la prohibició, la censura, la manipulació i la vergonya

Indignen el patetisme, la grolleria, la il·legalitat i la xenofòbia inherents al falsejament històric de l'òpera Roger de Flor de Ruperto Chapí que s'ha de representar en versió de concert el proper 9 d'octubre al Palau de la Música de València -la substitució de les estrofes on diu pueblo catalán per pueblo aragonés o pueblo valenciano-. Però, a més a més, m'ha interessat especialment el cas perquè el llibret escrit per Mariano Capdepón va ser una de les poques obres literàries que no vaig poder consultar en realitzar fa un temps una investigació -encara inèdita- sobre l'evolució del mite literari i historiogràfic dels almogàvers al nacionalisme espanyol i català des del seu inici a finals del segle XVIII fins a la guerra civil del XX. No es trobava a cap biblioteca catalanovalenciana i tampoc era qüestió de desplaçar-se a Madrid bo i comptant ja amb més d'una cinquantena de testimonis referents a la qüestió.

En qualsevol cas, el coneixement profund del context i la tradició artística que precedia el Roger de Flor de Chapí i Capdepón em fan concloure que el grau d'espanyolisme anticatalanista al qual ha arribat una part de la societat valenciana és demencial i aborronador, lluny de la certa naturalitat amb què es vivien els particularismes territorials en l'època de l'estrena de l'òpera. I és que precisament el segle que va de 1777 a 1878 fou el període en què el record de Roger de Flor i els almogàvers constituí un mite plenament compartit entre espanyols i catalans, bo i formant part d'un passat comú que s'exalçava indistintament, en català o en castellà, a Barcelona, Madrid, Cadis, Sevilla o València, en la seua condició de gesta històrica que servia per afirmar el passat gloriós dels territoris medievals que havien conformat Espanya.

En primer terme, l'any de 1777 constituí el tret d'eixida per a la recuperació del mite, quan l'alcoià Francesc Rico, sota l'empara de la Real Academia de Historia Española, reedità l'Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos escrita pel noble valencianocatalà Francesc de Montcada en 1623, en la qual, basant-se en Muntaner i fonts gregues, reconstruïa l'epopeia almogàver per terres anatòliques i hel·lèniques. I, de fet, les reimpressions i reedicions fetes a Madrid i París dins la col·lecció Tesoro de historiadores españoles foren la base perquè en 1841 Joaquim Rubió guanyara, amb el Roudor de Llobregat o sia Los catalans en Grècia, el primer premi d'un certamen literari convocat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Des de llavors, en ple romanticisme nacionalista, les referències literàries a la qüestió començaren a sovintejar, ja fóra en obres de teatre o poemes d'Antoni de Bofarull, Marià Aguiló, Juan Justiniano o Joaquín Guichot, tot i que el veritable esclat arribaria a partir de 1859 a causa de la primera guerra del Marroc, en identificar els soldats participants en el conflicte bèl·lic amb els protagonistes d'aquella expedició medieval. La raó era doble i ben clara: Roger de Flor i els almogàvers representaven un exemple gloriós de gesta militar -catalana i espanyola- a l'estranger i, a més a més, de lluita contra els musulmans (obviant sempre que finalment s'aliaren amb els turcs). Les paraules de l'alcalde Francesc Permanyer en 1860 en ocasió dels Jocs Florals de Barcelona anaven en eixa direcció:

Sobrevingueren aconteixements que han portat fins á la Africa la bandera nacional [espanyola], y han fet desenvaynar de nou la espasa de don Jaume y dels reys Católichs, aquella espasa triunfadora que reconquistá á la santa fé y á la civilisació las terras y ciutats per tants seggles captivas de la mitja lluna.

Igualment, els textos de Víctor Balaguer, Damas Calvet, Joaquim Rubió o Anselm Clavé no deixen lloc al dubte quant a la seua bel·licositat, a la seua islamofòbia i a la seua exaltació hispanocatalana:

Lo insult fet á Castèlla / Las barras del brau Jofre també ofent / Pus es germá nostre pendó del d’ella, / Junts los pendons germans volen al vent (Rubió)
El sol de las Navas y de Lepanto vuelve á brillar en el cielo para España (Balaguer)
Est camp de gloria nostra vinguda / Transforme en cércol de gladiadors: / Llur sanch [dels turcs] ne será nostra beguda, / llurs xafats cascos fassan de gots. (Calvet)
Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro (Clavé)

Amb aquella espurna d'afirmació patriòtica i militar el mite es popularitzà a tota Espanya, amb obres de teatre com Venganza catalana del gadità Antonio García Gutiérrez que va ser reeditada fins a nou ocasions al llarg de 1864 i tingué un èxit de representació memorable a Madrid, en la qual, d'altra banda, hi tenia un paper destacat la princesa búlgara Maria, esposa de Roger de Flor, que acabava renunciant a la nacionalitat grega per adoptar l'espanyola:

Si ciego y débil inmola / Su patria á esa tirania, / Yo no soy desde este dia / griega, no! Soy española. / Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento, / y desmanes no consiento.

I, bé, dins d'este panorama general de construcció de la nació espanyola sobre la base d'un passat històric particular alhora que comú és on cal situar l'obra Roger de Flor escrita per Mariano Capdepón, un militar de tall liberal procedent del Baix Segura que féu carrera militar a Burgos, Vitòria i Madrid, tot arribant a ser ministre de Governació i de la Guerra a començaments de segle XX al temps que va anar conreant una bona diversitat de gèneres literaris, dels articles periodístics a les novel·les, passant pels poemes, les obres de teatre i sobretot els drames lírics que posteriorment prendrien la forma musicada de sarsueles i òperes. Entre la seua producció, per exemple, al costat de l'epopeia sobre els almogàvers catalanoaragonesos es poden trobar obres sobre les guerres fratricides al tron de Castella durant el segle XIV a terres d'Úbeda (Pero-Gil), sobre les Comunidades de Castella (El Comunero) o sobre Carles de Trastàmara, príncep d'Aragó i infant de Navarra (Príncipe de Viana).

Altrament, tot i que com he dit anteriorment no he tingut accés directe al Roger de Flor de Capdepón, sembla que la influència de l'exitosa obra anterior de García Gutiérrez hi tingué molt a veure, ja que, com en aquella, la princesa búlgara Maria hi tenia un paper molt destacat. Tot plegat, doncs, el llibret que emprà Chapí per fer la que ha estat considerada com la més wagneriana de les seues obres s'inseria plenament en una tradició de rememoració del passat històric català, reivindicat com una part integrant de la nació espanyola que s'estava construint aleshores, en la qual, entre d'altres factors, els components catòlic i bèl·lic eren ben importants.

Per tant, si l'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" en l'obra de Capdepón i Chapí sabera el que es fa, hauria d'admetre que nega tot encaix de Catalunya en Espanya, que els catalans no poden ser alhora catalans i espanyols i que Espanya és només una Castella ampliada. Podríem dir que rebutja tota pluralitat històrica o cultural d'Espanya i que s'avergonyeix del que hauria d'implicar ser espanyol, de tindre una diversitat de passats territorials i un present comú en què es conjugaren un sentiment d'unitat i germanor amb un d'orgull territorial.

Però el problema, evidentment, no és eixe. L'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" ni coneix el context del Roger de Flor de 1878 ni sap ben bé el que es fa. El veritable problema és que l'anticatalanisme sociològic, eixe que roman mentalment interioritzat sense discernir-ne ni unes raons de fons, ha quallat tan profundament en certs sectors de la societat valenciana que no és compatible amb la més mínima mostra de catalanitat -encara que faça referència als mateixos catalans!- en qualsevol àmbit de la vida pública. I si cal manipular el text d'una obra literària, com en la millor de les dictadures, s'ordena sense més problemes, sense càrrec de consciència, sense pudor, negant la pròpia història de l'Espanya que suposadament volen defendre. La perversió arriba a tal punt que ni tan sols respecten la memòria i l'obra dels polítics, militars o autors que, com Mariano Capdepón, posaren les bases de la seua nació espanyola al llarg del segle XIX.

Tant des del seu propi punt de vista, que, com la dels primers espanyolistes, no hauria d'avergonyir-se de la pluralitat històrica i territorial d'Espanya -ja fóra catalana, càntabra, castellana, andalusa, murciana o valenciana-, com des del punt de vista de la vergonya democràtica -com es pot admetre una manipulació d'eixes característiques?- el responsable de la censura hauria de ser cessat immediatament. Per antidemocràtic, per prevaricador, per immoral i per poca-vergonya. Com en tot, però, ells s'ho canten i ells s'ho ballen: ja diu Alfonso Grau que no passa res, que això és el més normal del món (a Corea del Nord supose). Però, vaja, ja deuen saber que eixe camí només duu a una eixida: cap a les independències dels territoris amb alternatives nacionalistes a l'espanyolisme o cap a l'exterminació final d'eixos nacionalistes, que segurament és el que els anticatalanistes radicals volen en el fons i en la forma...