Font de riquesa i font de contaminació

És la darrera columna de la temporada. Després de descansar en agost, tornarem en setembre a l'Informatiu. I abans de fer la pertinent vacança he volgut escriure sobre la situació mediambiental de la costa valenciana segons els informes ecologistes que han eixit a la llum durant el present mes de juliol. Els problemes són escandalosos en alguns casos, i no passa res. La llei de responsabilitat ambiental és prou indeterminada i moltes vegades acaba en la irresponsabilitat més absoluta. Vegeu, si no, el cas de la "cascada de la merda", que cite en el mateix text (en el vídeo a partir del minut 1', i explicat ací amb més detall):

Com és habitual des de fa vora una dècada, en arribar l’estiu Greenpeace i Ecologistes en acció han presentat els seus informes anuals sobre l’evolució del litoral espanyol: Destrucción a toda costa i Banderas negras. Si bé el primer insisteix de forma un tant temerària en culpabilitzar exclusivament la Generalitat Valenciana del PP de la marxa imparable de la construcció immobiliària (com si el govern central o els ajuntaments de signe contrari l’hagueren frenat), proporciona una dada que resumeix la barbaritat que hem viscut en els darrers temps: “des de 2001 a 2005, en el litoral valencià s’havia construït tant com en tota la seua història”... [Continua a la columna de l'Informatiu; si el web no està disponible, podeu llegir el text sencer a Callosa d'en Sarrià Digital]

Pirateria i caïnisme ecològic

Com que no tinc gens de temps i sembla que la qüestió dels pirates somalis interessa en la blogosfera (n'han parlat, per exemple, Miquel Saumell, Pastoret, Julià Álvaro o Vicent Terol, tres vegades), copiaré un escrit de Manuel Vicent que aborda el tema des d'una visió ben interessant alhora que metafòrica, bo i tocant molts temes: el rescat, el paper dels pirates i també la qüestió de fons. D'una altra banda, quant a la seua denominació -sembla que s'ha posat de moda escriure "pirates" entre cometes-, no ens enganyem, són pirates sense cap cometa, és a dir, segons el GDLC, individus que dirigeixen la tripulació -o que en formen part- d'una embarcació dedicada a capturar altres embarcacions. No hi hauria d'haver dubte en emprar el mot. El problema ve a l'hora de denominar els vaixells de pesca de les grans potències, que són "pescadors", però alhora també podrien rebre el nom de "profitosos", "espoliadors" o "sangoneres de la mar".

Ací l'article de Manuel Vicent, "Caín & Abel":

Llegado el momento, Caín mató a Abel. Tenía que pasar. El agricultor mató al ganadero y gracias a ese crimen metafórico la economía dio un gran paso adelante y comenzó a evolucionar. Abel era un pastor trashumante cuyas ovejas iban arramblando con todo lo que pillaban y atrás sólo dejaban pastos y cosechas esquilmados. Por el contrario, Caín era partidario de asentarse en un valle feraz para dominar y cultivar la tierra. Frente a Abel, un señorito reaccionario bien visto por Dios, Caín era un progresista con gran sentido de la historia. Esta pelea a muerte, que se inició en las puertas del paraíso, aún no ha terminado. Gran parte de las películas del Oeste no han hecho sino recrear ese mito. Y ahora el mito de Caín y Abel se ha trasladado al mar. Los pescadores de altura, explotados por sus armadores y patronos, se juegan la vida en busca de caladeros en aguas internacionales y cuando los encuentran ya no se van hasta dejarlos agotados. Mientras unos marineros compatriotas estén secuestrados por los piratas somalíes, hay que hacer pronto, sin enredos leguleyos, lo que hacían en estos casos los frailes mercedarios: pagar el rescate y asunto arreglado.

Pero una vez liberados, aunque en este momento suene mal, alguien tendrá que decir que es absolutamente bochornoso el espectáculo que dan los barcos de pesca españoles, franceses y japoneses, unos países ricos, felizmente sobrealimentados, en apariencia tan civilizados, despojando frente a las costas de Somalia, una región llena de miseria, de la única riqueza que bulle en sus aguas. Cuando ya no quede un solo pez, se irán, no sin dejar allí instalada la pobreza para siempre. Por supuesto, faenan en un mar libre, pero hasta que el mar no se someta a un cultivo racional, estas flotas pesqueras ejercerán el oficio de Abel, el trashumante, el esquilmador de la naturaleza y los piratas somalíes serán los seguidores del bueno de Caín, de nombre maldito, aunque fue el primer defensor del progreso económico con una quijada de asno. Los antiguos filibusteros, bucaneros y corsarios llenaron un día de aventuras románticas nuestra imaginación juvenil. Puede que estos piratas somalíes no sean tan fascinantes. Sólo tratan de sacar una mínima tajada a cambio del despojo de sus mares.

El tranvasament de l'Ebre, el progrés, els Monegros...

Una de les coses que més m'ha impressionat de la meua recent estada a València ha estat veure un anunci de la Fundación Agua y Progreso de la Comunidad Valenciana (de la nostra Generalitat) a la televisió pública valenciana. Surrealista (més enllà de la realitat), manipulador i demagògic. Jutgeu vosaltres mateixos:

A banda de l'escassa força lògica de l'argumentació, que reconeix que, d'una i de l'altra manera, obtens aigua (llavors què més importaria un mètode o un altre?), insisteix en la fal·làcia que els rius "tiren l'aigua al mar". Com si els humans "tiràrem aliment en defecar" i fóra convenient fer-nos un autotransvasament des de l'anus a l'esòfag per no malbaratar nutrients. És evident que els rius formen part del cicle de l'aigua i que la seua modificació (natural i progressiva o artificial i sobtada) provoca notables canvis en l'ecosistema, que en el cas de la península ibèrica i en el context de canvi climàtic en què ens endinsem (natural o artificial, és un fet mesurable) condueixen cap a la desertització.

Escandalitzat, ho comentava també fa poc Xavi Sarrià, tot adjuntant dues cartes de lectors al diari Información, en què es recordava la catàstrofe ecològica que comportà la dessecació de la Mar d'Aral provocada per dos grans transvassaments concebuts i executats pel comunisme soviètic en honor del progrés industrial i proletari. El mateix ha passat amb els marenys de Mesopotàmia, esgotats per les preses realitzades a Síria, Iran, Iraq i Turquia. També la vall de Mèxic està arribant als seus límits hídrics després de segles de constant increment de la demanda humana i dessecació de zones pantanoses, una evolució comparable a la del País Valencià. Potser és hora de tractar d'equilibrar el consum humà i el respecte als ecosistemes, però, clar, és que això ja ho fa el govern valencià: "El PP ha puesto en marcha 100 medidas para luchar contra el cambio climático". Esquizofrènia, doble moral, burla, hipocresia, digueu-li com vulgueu.

Ara bé, de l'altra banda (la del riu Ebre vull dir), hui és el gran dia: International Leisure Development, un grup d'empreses internacionals amb seu a Londres, presenta a les 6 de la vesprada, de la maneta del president del govern aragonès, el socialista Marcel·lí Iglesias, el projecte Gran Scala, el major complex d'oci d'Europa, situat sobre 20 milions de metres quadrats (2.000 hectàrees), amb 32 hotels-casinos, diversos camps de golf, un hipòdrom, una plaça de bous, un camping VIP, 250 botigues i restaurants, 4 aparcaments i uns quants parcs temàtics, com l'Acquantica, l'Space Port, o l'Spy Land (que, no t'ho perdes, combina "fun and education" segons el vídeo promocional).

Si este és el govern aragonès adalil de la "nova cultura de l'aigua" anem apanyats. El control de la demanda és un dels aspectes claus de la gestió hídrica reclamada per eixa cultura de l'aigua que va ser emprada políticament per oposar-se al macrotransvasament d'aigua de l'Ebre. Ara, però, l'increment de la demanda (d'aigua i d'energia) que suposa un projecte d'eixa grandària els importa ben poc als ecologistes de pacotilla. I, com sempre, els progressistes de torn (els que defensen que progrés és igual a creixement il·limitat) onegen les banderes dels llocs de treball i del fals respecte mediambiental.

I ara, com abans, haurien d'eixir els defensors de l'Ebre, aragonesos o catalans, a protestar i escandalitzar la societat per eixa barbaritat mediambiental. Poc importa que siguen els aragonesos o els valencians qui malmeten el riu: l'ecosistema fluvial (i el del seu delta el primer) es ressentirà. "Quan siga tard ja ens en penedirem, no? Lo que va davant, va davant", deuen pensar els implicats. I, mentrestant, "el Gobierno [socialista] de Aragón adoptarà nuevas medidas contra el cambio climático". Esquizofrènia, doble moral, burla, hipocresia, digueu-li com vulgueu.

Unes quantes imatges del projecte Gran Scala:

Preparant la presentació d'esta vesprada

Dibuix i maqueta

El projecte, desglossat

Acquantica, parc temàtic tipus Aquapark

Apèndix
La nova cultura de l'aigua:
La nova cultura de l’aigua proposa, en síntesi, que l’aigua sigui utilitzada per totes les espècies, de tal manera que es mantinguin les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials. Avui dia una sola espècie, la humana, utilitza de manera directa o indirecta una gran part de l’aigua dolça del planeta, sigui per beure, per regar, per produir electricitat o per navegar, i això ens porta a una era d’escassetat del recurs (Postel, 2000).
Pocs racons queden sense la seva intervenció, i en alguns casos el 100% de l’aigua que circula per una conca és consumida per a usos humans. El riu Segura és un exemple paradigmàtic, ja que s’ha aconseguit que el riu no arribi al mar. La nova cultura de l’aigua, a més de tractar d’evitar que això es repeteixi en altres rius, proposa canvis per recuperar els rius malmesos, canvis que impliquen una revolució en la forma com ara es gestiona l’aigua als Països Catalans i a Espanya. Això és un repte per a la sostenibilitat futura dels sistemes gestionats pels humans (Tello, 2001)

Barracuda blog:
No hay tiempo para parques naturales en la estepa y proteger su biodiversidad pero sí para montar Las Vegas II.
Con este proyecto el Gobierno de Aragón se quita la careta y muestra su perfil más duro y demuestra que se la trae floja el desarrollo sostenible y la conservación del medio natural. Habrá que actuar en consecuencia y creo conveniente rediseñar un nuevo modelo de acción por parte de los grupos ecologistas.
Añado algunos aspectos de la noticia que me parecen importantes, una vez asimilado el impacto de la misma. Primero la forma en la que se presenta el proyecto, sorprendiendo a los aragoneses y sin consultarnos; teniéndonos que enterar por los americanos. Segundo, la megalomanía del proyecto. Tercero la insostenibilidad del mismo, pues se trata de usar agua en el desierto y llevar y traer a miles de personas de medio mundo, con la movilidad y el gasto energético que ello implica. Cuarto, el tema central del proyecto no es la cultura local o aragonesa, ni siquiera el valor del desierto, sino el juego, estimular el juego y las apuestas, que me parece bastante inmoral y poco ético.

Desert dels Monegros