De la Nit de les Animetes a la de Halloween. La complexa tasca de projectar una identitat cap al futur

Amb tota la consideració a Josep Miquel Moya, pel seu bon treball i per haver incitat la següent reflexió

Estos dies he vist per les xarxes un vídeo de Josep Miquel Moya, actual membre de l'Executiva Local de Compromís per Gandia i regidor del seu Ajuntament entre 2001 i 2012, que no vaig vore en el moment de la seua publicació, en Tots Sants de 2009, ara fa cinc anys. En tot cas, el tema amb què s'inicia i a propòsit del qual volia parlar és el mateix: el progressiu costum de celebrar Halloween entre els valencians, que el mateix Moya atribueix al fet que som "un poble festiu" i un poble "permeable", la qual cosa, segons afirma, potser siga un aspecte interessant per a certes coses, però "potser també delate una espècie de complex d'inferioritat". A més a més, Moya introdueix un altre factor afegit i estretament relacionat: la globalització i la generalització d'uns mateixos costums, uns mateixos menjars i uns mateixos comportaments socials i polítics en tot el món. La cosa em va cridar l'atenció perquè tot just eixos dies estava repassant el llibre de Ferran Archilés Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, que precisament fa d'eixa qüestió un tema clau de tot el discurs fusterià.

Segons explica Archilés, Fuster estava fent una profunda reflexió sobre el procés de modernització mundial en els anys anteriors a la redacció de Nosaltres, els valencians. Fins i tot es va presentar a una beca d'estudis de la Fundació March per a desenvolupar un projecte anomenat Técnica, cultura, masa, en què insistia en els efectes de la tècnica a l'hora de transformar els costums i donar pas a una societat de masses que caminava cap a la uniformitat total. Archilés arriba a apuntar que potser aquelles idees el dugueren a fer de la llengua el marcador bàsic de tota societat futura, en tant que és més difícil de transformar -requereix d'un procés més evident i notori- que altres manifestacions culturals o antropològiques. Si el món caminava cap a una uniformització global, la llengua seria l'últim reducte de la identitat pròpia. Ara bé, el tema és molt complex i amb la perspectiva del temps sabem que, d'una banda, no tot es pot uniformitzar, ja que molts aspectes propis depenen de factors locals costosament transformables, i que, d'una altra banda, el principal problema no és tant afegir-se a certs costums aliens -cada vegada més universals-, sinó perdre o deixar passar l'oportunitat de reforçar o recrear els propis.

El món, cada volta més a prop i més semblant

Tots caminem cap a la universalització de certs marcadors culturals, els principals d'ells emanats de la cultura mediàtica dominant, procedent dels Estats Units d'Amèrica. A molts ens xoca que ara celebrem Halloween -a mi el primer-, però ja quasi veiem normal la presència del Pare Noel en Nadal, fer un bon sopar la mateixa nit de Nadal o celebrar el Dia de la Mare i el de Sant Valentí, que són, igualment, costums importats. Com també són foranis, o marcats per una modernització que ens va igualant a tots, moltíssims dels nostres hàbits i actes quotidians, des de la vestimenta fins a l'entreteniment. El problema de fons no és incorporar-se a tot això (benvingut siga el menjar japonés a les nostres taules, per exemple), sinó perdre el que tenim de propi i que també podem aportar a eixa universalització (aportem la paella, sense anar més lluny, però a molts també ens agradaria aportar una literatura amb veu pròpia). En relació amb això, cal desterrar la idea que l'afegiment a la cultura particular de costums que van globalitzant-se siga resultat d'un "complex d'inferioritat". És, més prompte, una conseqüència lògica i poc evitable d'eixa uniformització progressiva de la Humanitat, que, en tot cas, difícilment mai serà global del tot (pels condicionants històrics, geogràfics, econòmics, polítics i socials de cada lloc).

O és que, per exemple, els valencians som l'únic poble del món que adopta la festa de Halloween, potser perquè tenim un especial complex d'inferioritat? No, també ho fan els japonesos i no direm, precisament, que tenen cap complex per sentir-se com a tals.  O els habitants de la resta de l'Estat espanyol, ja siguen de Madrid o de Sevilla, incloent també els d'aquells llocs on hi ha identitats nacionals alternatives a l'espanyola, com el País Basc o Catalunya. En tots eixos llocs molta gent es disfressa i celebra Tots Sants a la manera americana, però no per això conclourem que la celebració respon a un cert malestar o una evident confusió nacional -idea inculcada i matinguda pels nacionalistes valencians per la nostra sensació permanent de fracàs. Sí que hi ha llocs, com a Catalunya, on es tracta de contraposar a Halloween una festa pròpia, la Castanyada, però això difícilment frenarà la seua celebració: com a molt, s'hi mantindrà una dualitat. Ací, com deia, rau l'essència del problema, que no és incorporar, sinó perdre la singularització. Els catalans no deixaran de ser catalans per abocar-se al futbol -un esport importat fa poc més de d'un segle- o per celebrar el Halloween, sinó per deixar de fer una sèrie de coses que els caracteritzen a ells i a ningú més, tinguen la tradició que tinguen, i que consideren com a pròpies i singulars: des d'una llengua de fa vora 1.000 anys fins a unes tradicions de fa poc més de cent anys, com els castells, les sardanes o les calçotades. 

Japonés integrant-se en la cultura catalana. Menja calçot i seràs catalanot!

Els valencians tampoc deixarem de ser valencians per celebrar Halloween o Sant Valentí -ens agraden més o menys a alguns-, però sí que correm el risc de perdre tants elements propis que la nostra identitat acabe per desllavassar-se totalment i passe a ser una forma sense cap singularitat enriquidora ni original. El gran problema que tenim és que eixos elements estan en una situació totalment passiva i inerme davant la maquinària globalitzadora dels grans mitjans mundials. Els mecanismes que les societats amb consciència particular utilitzen per a mantindre o envigorir els trets propis són bàsicament dos: l'educació i els mitjans de comunicació locals, "nacionals". A través de l'educació transmeten la llengua pròpia i les tradicions culturals que són considerades com a pròpies; també fan el mateix a través de les televisions i ràdios, donant, per afegiment, una consciència de país a la comunitat humana de la qual formen part. I els valencians tenim un sistema educatiu que només compleix molt parcialment eixa funció, ja siga pel que fa a la llengua en les zones valencianoparlants o pel que fa als factors culturals i identitaris propis en les zones castellanoparlants. I dels mitjans públics ni en parlem, perquè ja ni en tenim... Per tant, els aspectes culturals propis i la consciència identitària particular es mantenen en les relacions socials quotidianes de certa gent, però sense cap capacitat de reproducció col·lectiva, ja que les nostres institucions no els donen cap suport. I eixa simple quotidianitat té poc a fer a la llarga, si no és posada en valor públicament de manera constant.

En definitiva, pense que cal canviar el xip i el discurs. No és que els valencians tingam complexos d'inferioritat i per això adoptem costums aliens -això ho fa tothom, també les societats amb identitats fortes-, sinó que: a) La nostra identitat està en un procés permanent de definició, en el qual caldrà trobar uns mínims comuns denominadors. Qui és valencià? El que és faller? El que diu constantment "nano"? El que és d'un equip de futbol valencià? Només aquells que parlen valencià? O només els que se senten nacionalistes valencians? La resposta haurà de ser, evidentment, oberta, plural i heterogènia, però amb certs factors comuns i inclusius, que servisquen, a més a més, per a donar base a una societat més harmònica i millor organitzada en el futur que construïm dia a dia. b) Els factors que molts considerem com a propis valencians, ja siguen culturals o de consciència, no tenen un impuls públic col·lectiu. I açò perquè els que pensem que ha de ser així no hem aconseguit convéncer la resta de valencians de la seua necessitat peremptòria, ja que és una de les poques possibilitats que ens permetrà continuar identificant-nos com a valencians arrelats a una història i unes tradicions pròpies. No es tracta, doncs, de rebutjar allò alié per sistema, sinó de mantindre i recuperar allò que ens singularitza. Podem celebrar Halloween, però també podem mantindre i renovar la nostra Nit de les Animetes. La tasca, no obstant, és complicada: cal fer país a tothora, en tots els àmbits i de manera constant. I cal, evidentment, conquerir l'espai públic, convéncer el conjunt dels valencians que val la pena, que és útil i beneficiós per a tots nosaltres mantindre i projectar cap al futur una identitat valenciana pròpia.

Comunitats postmodernes

Un món de xarxes, més que mai

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre el neomedievalisme, un nou paradigma emprat pels politòlegs i estudiosos de les relacions internacionals per descriure i entendre el panorama obert amb la globalització, els canvis migratoris massius i la integració tecnològica del món. En poques paraules el model compara la situació actual amb la medieval, en què no existien Estats sobirans potents, sinó que les jurisdiccions i l'autoritat eren compartits per molts agents socials, com l'Església, els reis, els nobles, els cavallers, els mercaders o les ciutats. Ara eixe paper l'haurien pres -en detriment dels Estats nacionals, tan forts durant el segle XX- els governs regionals, les adhesions nacionalistes, les multinacionals, les ONGs, les comunitats ètniques, les pertinences religioses, els grups armats transnacionals i altres grans corporacions que actuarien fora de l'àmbit estrictament estatal.

La idea, com explique allí, pot ser utilitzada de forma perversa; de fet, l'evolució de les societats medievals cap a les modernes, amb l'excusa de salvar i controlar eixa atomització de poders, no fou precisament un camí de pau, tolerància i llibertat, sinó tot el contrari. En qualsevol cas, la visió sí que té una part ben explicativa i que és aplicable al nostre propi cas. Per exemple, com ja hem parlat alguna vegada els bloguistes "exiliats", sembla que internet i la possibilitat de tornar recurrentment a casa permeta mantindre uns lligams i una capacitat de connexió i influència sobre la societat de partida molt més gran que mai en la història. Fins ara, quan algú se'n anava de la seua terra ho feia quasi sempre per a integrar-se totalment en la nova, sense a penes possibilitat de mirar arrere. Ara pareix que les coses han canviat.

Per copsar la importància de la tecnologia en este procés podem fixar-nos, per exemple, en la generació de valencians traslladats a Barcelona d'entorn els 45-60 anys (Raimon, Isabel-Clara Simó, Vicent Sanchis, López Tena o Vicent Partal): qui, sens dubte, ha mantingut un contacte més pròxim ha estat el darrer, sempre atent a les novetats cibernètiques i constantment en l'Euromed, d'ací cap allà. El mateix passa amb les fidelitats ètniques o religioses transnacionals, que ara es poden mantindre molt més fermes gràcies als mitjans actuals. I, igualment, estes xarxes també poden servir per a "fer país", és a dir, per a mantindre el contacte permanent i la idea de comunitat cohesionada a través del contacte diari, sense a penes tindre, a priori, una base territorial real. Una mica en la línia del que esmentava ahir Ignasi Mora al Pica'm (i que explica més detalladament al segon volum de País Valencià, Segle XXI)

Tanmateix, com ha passat en tantes altres coses, tal vegada això siga una simple impressió inicial o de minories, que en el futur es revele totalment ineficaç davant la realitat quotidiana i la pertinaç influència dels marcs locals, territorials i estatals. Ja veurem. Jo, per si un cas, preferiria tornar a València quan les condicions acadèmiques o laborals ho possibiliten...

Pirateria i caïnisme ecològic

Com que no tinc gens de temps i sembla que la qüestió dels pirates somalis interessa en la blogosfera (n'han parlat, per exemple, Miquel Saumell, Pastoret, Julià Álvaro o Vicent Terol, tres vegades), copiaré un escrit de Manuel Vicent que aborda el tema des d'una visió ben interessant alhora que metafòrica, bo i tocant molts temes: el rescat, el paper dels pirates i també la qüestió de fons. D'una altra banda, quant a la seua denominació -sembla que s'ha posat de moda escriure "pirates" entre cometes-, no ens enganyem, són pirates sense cap cometa, és a dir, segons el GDLC, individus que dirigeixen la tripulació -o que en formen part- d'una embarcació dedicada a capturar altres embarcacions. No hi hauria d'haver dubte en emprar el mot. El problema ve a l'hora de denominar els vaixells de pesca de les grans potències, que són "pescadors", però alhora també podrien rebre el nom de "profitosos", "espoliadors" o "sangoneres de la mar".

Ací l'article de Manuel Vicent, "Caín & Abel":

Llegado el momento, Caín mató a Abel. Tenía que pasar. El agricultor mató al ganadero y gracias a ese crimen metafórico la economía dio un gran paso adelante y comenzó a evolucionar. Abel era un pastor trashumante cuyas ovejas iban arramblando con todo lo que pillaban y atrás sólo dejaban pastos y cosechas esquilmados. Por el contrario, Caín era partidario de asentarse en un valle feraz para dominar y cultivar la tierra. Frente a Abel, un señorito reaccionario bien visto por Dios, Caín era un progresista con gran sentido de la historia. Esta pelea a muerte, que se inició en las puertas del paraíso, aún no ha terminado. Gran parte de las películas del Oeste no han hecho sino recrear ese mito. Y ahora el mito de Caín y Abel se ha trasladado al mar. Los pescadores de altura, explotados por sus armadores y patronos, se juegan la vida en busca de caladeros en aguas internacionales y cuando los encuentran ya no se van hasta dejarlos agotados. Mientras unos marineros compatriotas estén secuestrados por los piratas somalíes, hay que hacer pronto, sin enredos leguleyos, lo que hacían en estos casos los frailes mercedarios: pagar el rescate y asunto arreglado.

Pero una vez liberados, aunque en este momento suene mal, alguien tendrá que decir que es absolutamente bochornoso el espectáculo que dan los barcos de pesca españoles, franceses y japoneses, unos países ricos, felizmente sobrealimentados, en apariencia tan civilizados, despojando frente a las costas de Somalia, una región llena de miseria, de la única riqueza que bulle en sus aguas. Cuando ya no quede un solo pez, se irán, no sin dejar allí instalada la pobreza para siempre. Por supuesto, faenan en un mar libre, pero hasta que el mar no se someta a un cultivo racional, estas flotas pesqueras ejercerán el oficio de Abel, el trashumante, el esquilmador de la naturaleza y los piratas somalíes serán los seguidores del bueno de Caín, de nombre maldito, aunque fue el primer defensor del progreso económico con una quijada de asno. Los antiguos filibusteros, bucaneros y corsarios llenaron un día de aventuras románticas nuestra imaginación juvenil. Puede que estos piratas somalíes no sean tan fascinantes. Sólo tratan de sacar una mínima tajada a cambio del despojo de sus mares.

Pàgina26 (IX)

Kerala i el desenvolupament humà

El cas de Kerala. Publicat a Pàgina26.

Kerala (pronunciat «ker’uh luh» en la llengua «malayalam» majoritària) es va constituir en estat de la Unió Índia en 1956 sobre una estreta franja costera al sud-occident de la península índica on actualment viuen més de 30 milions d’habitants. Un any després, en 1957, hi va haver un dels primers governs marxistes del món escollit en eleccions democràtiques i pràcticament des d’aleshores han governat diferents branques comunistes, juntament amb els socialdemòcrates des de fa una desena d’anys. De fet, aquesta preponderància política de l’esquerra troba el seu reflex en els moviments socials i sindicals, constantment en acció i reivindicació en la quotidianitat keralita.

Les progressives reformes agràries i socials impulsades pel successius governs d’esquerra, així com la construcció d’un Estat del benestar i assistencial, han fet de Kerala el territori capdavanter de l’Índia pel que fa a tots els índexs de desenvolupament humà, començant per l’educació i la sanitat, amb una taxa d’alfabetització del 99%, un important sistema universitari, una gran quantitat de diaris i revistes, una densa xàrcia d’hospitals i centres de salut, i una esperança de vida de 73 anys. Alhora, l’alta consideració social de les dones fa que aquestes ocupen estatus més alts que a la resta del subcontinent i que la taxa de natalitat s’haja rebaixat a nivells occidentals, d’1,4 fills per dona. Així mateix, l’Estat s’ocupa de realitzar fortes inversions en infraestructures i controla fortament l’economia, bo i tractant de redistribuir la riquesa del país de forma que només el 10% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa.

D’altra banda, però, es compleixen també els clixés dels governs esquerrans: imposts molt alts i condicions contractuals rígides que representen un fre a la instal·lació d’empreses estrangeres, una taxa de productivitat realment baixa, una desocupació que sobrepassa indefectiblement el 20% amb grans bosses d’economia submergida, i un notori dèficit crònic dels pressuposts estatals, amb un alt grau de deute governamental arrossegat pel manteniment d’una important xàrcia burocràtica i de serveis socials. L’economia, malgrat això, creix a un ritme anual de més del 5%, però ho fa sobretot gràcies a la indústria del turisme –tot i que encara la meitat de la població viu lligada a l’agricultura– i a les enormes quantitats de divises que envien els nombrosíssims emigrats a d’altres països.

I és que eixa és una de les grans paradoxes del cas de Kerala: els alts nivells educatius i sanitaris han conformat una gran massa de població que està preparada per a desenvolupar-se en economies industrialitzades, però que té moltes dificultats a l’hora de fer-ho al seu propi país donat l’escàs desenvolupament dels sectors secundari i terciari, limitats en bona part per l’alt intervencionisme públic i la rigidesa sindical. Podríem dir que s’han aconseguit alts índexs de desenvolupament humà a costa d’uns índexs baixos de terciarització i de benestar material o riquesa posseïda, una situació que impulsa a bona part dels ciutadans, amb aspiracions més altes, a marxar cap a altres parts del món.

El mateix Premi Nobel en Economia Amartya Sen, ferm defensor de les polítiques aplicades històricament pels governs keralites, s’ha manifestat darrerament en favor d’una obertura més gran que aprofite els avantatges de la globalització i evite la fallida de l’Estat del benestar. De qualsevol manera, però, l’experiència cinquantenària de Kerala representa un cas encara poc conegut a casa nostra, un cas que, condicionat per la gran mobilització social i per l’acatament de les voluntats democràtiques, ha primat la redistribució de la riquesa i la cobertura de les necessitats alimentàries, educatives i sanitàries bàsiques per damunt de l’impuls liberal de l’economia. Els inconvenients són palesos, però la comparació amb les encara molt més traumàtiques experiències polítiques i econòmiques viscudes a d’altres territoris d’arreu del món, fa, si més no, pensar molt.

Informació addicional:
Tesi Doctoral de Gemma Cairó: Estat i desenvolupament econòmic. El model de Kerala (1998)

Localització de Kerala

Jo vaig conéixer l'Enric Duran

Els peixos menuts, de tant en tant, es mengen els grans

Al pas meteòric que du eixe hauria de ser el titular: "Jo vaig conéixer l'Enric Duran". 32 anys i acaba de realitzar una de les accions antisistema més audaces dels darrers temps: ha expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries mitjançant 68 crèdits que li han concedit i que no pensa tornar, conscientment, com a acte de desobediència civil per tal de qüestionar la injustícia del sistema creditici i financer promogut pels bancs. Ho conta a la revista Crisi, feta ad hoc amb una tirada de 200.000 exemplars; n'explica les raons, el procediment i el per què de la injustícia de la banca. Ara, davant la més que previsible amenaça de ser acusat d'estafa i resultar-ne condemnat a una pena d'entre 3 i 9 anys de presó, ha anunciat que procedirà a la seua "desaparició física".

I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.

L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.

D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.

Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.

Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...

Seychelles, quin paradís!

Bandera de la República de Seychelles

La República de Seychelles està formada per un arxipèlag de 115 illes al nord-est de Madagascar que alberga una població d'uns 80.000 habitants, la majoria seychellians nadius, de religió catòlica i llengua criolla seychelliana.



La república es declarà independent de la Gran Bretanya el1976 i des de 1977 fins a 2004 el seu president va ser el populista Albert René, arribat al poder a través d'un colp d'estat. En 1979 instaurà el seu partit polític com a únic, el Partit Progressista del Poble de Seychelles, i així i tot convocà eleccions en 1984 i 1989, que evidentment guanyà. Tanmateix, el 1993, davant la pressió interna i de la comunitat internacional, procedí a una obertura del sistema polític i continuà guanyant les eleccions democràtiques amb més del 65% dels vots. En 2001 el seu suport baixà al 54% front el 45% del candidat del Partit Nacional de Seychelles, que al·legà frau electoral. En 2004, el president, de 70 anys, després de quasi 30 al poder i sembla que afectat per una malaltia, traspassà els poders al seu vicepresident.

El més particular del seu mandat ha estat el sistema econòmic desenvolupat: l'Estat dirigeix quasi absolutament l'economia, aportant més del 50% del Producte Interior Brut i controlant les llicències d'importació de béns i servicis, bo i redistribuint-los. D'altra banda, una política de baixa pressió fiscal i d'encobriment de la procedència de les divises estrangeres han atret capitals fugitius de tot el món. De fet, en 1995 l'Acta de Desenvolupament Econòmic donà immunitat de tota extradició als estrangers i de confiscació dels seus béns, tot i que hagué de ser derogada finalment per la pressió de Gran Bretanya. Tanmateix, comprar la nacionalitat seychelliana és relativament barat: 25.000 dòlars. I els ciutadans seychellians rarament són extraditats.

Així Seychelles ha arribat a ser l'estat amb la renda per càpita i l'Índex de Desenvolupament Humà més alts de l'Àfrica sudsahariana, però a costa de ser un d'eixos paradisos fiscals que els països de l'OCDE pressionen amb tanta tibiesa. Al cap i a la fi, si no eres tan parat com Mayte Zaldívar, és rendible anar a un paradís fiscal: platja, pocs impostos i res d'extradicions. No seria una bona manera de lluitar contra el crim organitzat i el frau fiscal als nostres països eradicar-los completament? Si voleu participar donar més força a la pressió exercida per l'organització europea ATTAC contra la delinqüència financera i els paradisos fiscals podeu signar ací.

O si preferiu amagar els vostres capitals podeu contactar amb l'Oficina d'Inversió de les Seychelles o comprar un bitllet d'avió a qualsevol d'estos llocs: Anguilla, Antigua i Barbuda, Aruba, Bahamas, Bahrein, Belize, Illes Bermuda, Illes Caiman, Illes Cook, Xipre, Dominica, Gibraltar, Granada, Guernsey, Illa de Man, Jersey, Malta, Illes Maurici, Montserrat, Nauru, Antilles Holandeses, Niue, Samoa, St. Christopher & Nevis, St. Lucia, San Marino, St. Vincent and the Grenadines, Turks & Caicos Islands, US Virgin Islands, Vanatu, etc. I en eixe cas segur que esteu contents de sentir l'himne d'eixe gran petit país: l'Himne seychellià.

Moviment pel decreixement

Hi ha un límit

En els comentaris de l'altre dia al post sobre Ferran Torrent, l'horta de València i el creixement econòmic vaig anunciar que parlaria una mica sobre economistes que denuncien la insostenibilitat del creixement econòmic sense límits tal i com funciona en el sistema econòmic actual, el capitalisme.

A casa nostra dos dels més destacats són, Joan Martínez Alier, un clàssic de la perspectiva ecologista aplicada a l'economia, i Arcadi Oliveres, que ha treballat especialment sobre la irracionalitat de l'armamentisme i sobre les insolidàries relacions entre països enriquits i empobrits a través del deute extern i les desiguals relacions comercials internacionals. Però ara només voldria parlar -de passada- d'un corrent de pensament econòmic que ha pres força a França recentment: el moviment pel decreixement.

El pare del concepte va ser l'economista romanés Nicholas Georgescu-Roegen al seu llibre The Entropy Law and the Economic Process (1971), traduït al francés com La décroissance. Entropie - Écologie - Économie (1979) -text complet-. En ell introduïa les variables ecològiques dins les anàlisis econòmiques arribant a la conclusió que segons la segona llei de la termodinàmica, la llei de l'entropia, és físicament impossible mantindre un creixement material sense límits a causa de la degradació ineluctable dels recursos naturals. Per això proposà un decreixement econòmic, que que actualment ha estat rebatejat com a decreixement sostenible.

En els darrers anys, com he dit, el moviment ha pres força en França, on s'ha format un Parti popular pour la décroissance, i, sobretot, un Institut d'études économiques et sociales pour la décroissance soutenable, que funciona com a centre d'estudis, recursos i difusió de les investigacions i anàlisis realitzades sobre una qüestió que sembla evident a qualsevol persona amb sentit comú: els paràmetres físics de l'ecologia global terrestre no es poden obviar en cap teoria econòmica. Precisament, fa a penes una setmana, l'Institut va editar La décroissance pour tous, de Nicolas Ridoux, que únicament per 8 euros -més despeses d'enviament- ens ofereix tout ce que vous voulez savoir sur la décroissance sans jamais avoir osé le demander.

A grans trets, la idea fonamental del moviment pel decreixement sostenible és que tots els habitants del món no poden adoptar el mode de vida occidental sense que el planeta Terra se'n ressentisca i els recursos naturals s'esgoten, i abans que el decreixement "s'impose" per "causes naturals" i provoque crisis i guerres és millor trobar un punt de decreixement occidental i creixement dels països empobrits per tal que tots puguem gaudir d'un nivell de vida acceptable. Tot açò ens pot sonar a utopia, encara més en un païs que està en mig d'una corba ascendent de creixement que ha permés uns nivells de vida material impensables fins fa no res. No obstant això, sembla que als que ho pensem així no ens queda una altra opció que pressionar i organitzacions com l'Institut d'études économiques et sociales pour la décroissance soutenable semblen una bona eina per fer-ho. La projecció internacional d'ATTAC, dedicada a aconseguir el control democràtic i la regulació solidària dels mercats financers -amb l'eradicació dels ignominiosos paradisos fiscals entre altres mesures- sembla un bon exemple a seguir.