Pour une Poignée de Gros Lards a la Paret d'Escalès.

Marxem de Dolomites en busca de temps estable i solet, i les Gourges du Verdon ens reben amb el que nosaltres buscàvem. Territori espectacular que fa tragar saliva quan treus el cap en algun dels nombrosos belvédères que hi ha.

Amb tot per fer, repetim la que ens ha vingut més de gust: ni massa curta ni massa llarga, ni massa fàcil ni massa difícil. Pour une Poignée de Gros Lards (busqueu la traducció que és prou simpàtica) a complert sobradament les expectatives.

Així, via molt xula, vertical, atlètica i ben assegurada (només una decena de cintes més reunió). Roca molt bona, cantelluda (en general) i un xic gastada (més com més difícil).

Apa! Fins aviat i accés rapelant ...naturalment.

Dolomites. Per la ruta 66.

Ja feia temps que ansiava un viatge a Dolomites i, finalment, gairebé tots els astres s'han alineat per seguir les passes dels grans a traves del que en diuen la ruta dolomítica, que ben bé podria assemblar-se a la mítica ruta 66 estadaunidenca.

Així, començant a les populars Torres del Sella i acabant a les massificades Tres Cime de Lavaredo, em fet molts quilòmetres jugant amb una meteo del tot incerta que ens ha condicionat una activitat del tot prudencial.

Primer contacte dolomític a la via Kasnapoff a la segona Torre del Sella, amb boira per començar i pluja per acabar. Bonica via amb diverses variants possibles i que no sé ben bé si vam endevinar el camí correcte.

L'Spigollo Giallo a la Cima Piccola del gran Comici (si us plau, una reverència), va ser la nostra activitat estrella sota una boira que venia més que anava i que ens va fer escalar amb l'ai al cor (vist el dia abans). Al final, disfrutada màxima per una via atlètica, amb ambient i molt pitonada en els trams difícils.

I ja per despedir-nos, abans de l'arribada del diluvi universal, la Torre Gran de Falzarego ens va regalar una jornada de solet preciós tot repetint la clàssica i freqüentada Dibona (reverència altre cop, si us plau). Bonica, fàcil i amb un final espectacular.

Bonic i curt viatge a l'essència més pura de l'escalada tot repetint aquestes tres vies centenàries. Moltes vies imprescindibles guarda aquest impresionant (i massificat) indret. Tot i la llunyania i una meteo sempre capritxosa, espero i desitjo poder-hi tornar.

Apa! Fins aviat i seguim.

Gran viatge de consolació.

A la muntanya, la metereologia ho condiciona gairebé tot. I per escapar de la pluja prevista en el nostre objectiu inicial, ens hem trobat amb un fortíssim vent (del tot inesperat) en el nostre viatge de consolació. Tot i així, ens hem endut una gran clàssica del Picu Urriellu.

Després d'una pujada dins la boira ploranera tant freqüent en aquestes terres i d'una nit d'insomni dins el refugi (pel típic roncador), el dia és lleva magnífic per afrontar la Leiva de la cara oest. Part inferior sense problemes amb algun pas picantó però dins els límits establers d'una clàssica i, la part superior per un diedre inacabable, poc equipat i super estètic. I entremig dels dos trams, un parell de llargs de traca i mocador que trenquen els esquemes d'una clàssica, especialment el L9 (el primer amb entitat després dels Tiros de la Torca).

Francament, he trobat aquest llarg molt més obligat que els altres i bastant perillós. El llarg clau de la via sense cap mena de dubte: per fer-lo en lliure s'ha d'escalar molt i molt bé, i per fer-lo en artificial (de flotants) s'ha de tenir molta destresa i sang freda. Per part meva, només puc agraïr a la cordada que ens precedia per deixar-nos totes les trampes hagudes i per haver. Moltíssimes gràcies cracks.

Sigui el que sigui, gran clàssica restaurada, bona i guapa via on haurem de dur alguns tascons, friends fins C3, Aliens i un bon variat de cordinos de totes mides i gruixos (i en funció del nivell de la cordada algun clau us pot anat més que bé). Roca boníssima en gairebé tot el recorregut.

I l'endemà, un vent fortíssim que espategava com un fuet pels cims que envolten la Vega de Urriellu ens va fer canviar de plans per buscar aires més tranquils, càlids i juganers amb la boira que anava i venia a la Peña Maín (just damunt del collado de Pandébano).

La Wish You Were Here és una vieta ben bonica i agradable. Reunions amb anelles per rapelar i algun parabolt en els punt més díficils. Cal dur friends fins C2 i Aliens. Roca bona amb algun bloc en el L1. Aproximació còmoda  en 30min des del pàrking del coll.

Apa! Fins aviat i us deixo amb les ressenyes que he fet.

Un tresor a la Serra de Guara.

Molta gent diu que la Serra de Guara té tresors amagats i, certament, ho corroboro. Feia temps que per la xarxa veia ressenyes de la Peña Predicadera i la curiositat m'ha fet anar en aquest bonic i altiu paratge a la falda de l'imponent Tozal de Guara, ben blanquet aquests dies.

He aprofitat el temps del que disposava per fer un bon reguitzell de vies a la part (diguem) central d'aquesta caòtica paret amb formes realment sorprenents. La Psikoterápia, la (clàssica) Jabalí Errante, la Ladybug , la Furtivos de la Roca i, finalment, la Felisín amb companyia d'una cordada de maños que m'han acollit generosament (moltíssimes gràcies).

Pel que fa a les vies, totes elles estan perfectament equipades (amb 'parabolacos' del 12) i totes les reunions amb anelles per rapelar. Roca super bona (impossible tirar una pedra) i, realment, poc més a dir. Ah! només vigilar en trobar i seguir l'itinerari escollit: hi ha un bon pupurri de xapes.

Apa! Fins aviat i ...vies i lloc per disfrutar de debò.

Balneari de Panticosa. Morir d'èxit.

El Balneari de Panticosa és un racó del Pirineu ple de contrastos: a un costat (de riu) tens una zona endreçada, ben cuidada i fins i tot bonica i, a l'altre costat, un territori sense llei ni ordre, completament caòtic, amb uns edificis en ruïnes i en alguns dies d'estiu absolutament massificat (com ahir dissabte, ple fins la bandera).

 Jo no hi havia estat mai i, a molt pesar meu, també he aportat el meu granet de sorra en aquesta situació. Morirà d'èxit el lloc? Doncs no ho sé, però en fa tota la pinta. El temps dirà.

En aquesta primera visita, no ens hem complicat la vida i em fet un parell de vies 100% d'escola (com gairebé tota la multitud que rondava per allà). Ahir vam aprofitar la tarda a la Nano del Primer Muro (en una tarda 5 cordades vaig contar) i aquest matí em anat a la Via del Molondro al Molondro (en un matí 6). Per flipar!!!!

Vies equipades 'loveclimb' total, fàcils amb trams molts fàcils (practicament caminant), sense cap tipus d'ambient de paret i roca molt bona. Aproximacions i descensos còmodes i amb múltiples combinacions per allargar la jornada.

Apa! Fins aviat i sobretot posar paciència i aguantar-se el riure de les situacions que sorgeixen en les altres cordades... especialment pels segons de cordada. Jejeje!!!

Sense el sol de Llevant.

Viatgem cap a llevant a cercar el famós sol que el caracteritza després d'un munt d'anys de no anar-hi, de fet hauríem de dir al sud més que a llevant, però bé, ja ens entenem. I més que sol, ens trobem un temps del tot incert que ens obliga a fugir cap el nord si volem continuar escalant.

Tot i així, el primer dia triomfem al gran Penyal d'Ifach i ens enduiem el sumatori de la Same + Virgínia Díez. Una molt bona combinació amb alguns llargs molt bons i cap de lleig. El preu a pagar és la roca gastada en alguns punts que ens obliga a vigilar molt amb les relliscades de peu. La resta, canto a dojo i un final de festa atlètic i amb molt bon ambient. Brutal!!

L'endemà, la pluja ens empeny cap el nord, a l'espectacular congost del riu Túria a Chulilla. Bressol de l'escalada esportiva peninsular i on em estat els rarets de torn fent escalada de paret i no friki.

Amb la poca informació de que disposàvem, em anat al 'Muro de Enfrentre' a fer l'Orgasmatrón: vieta ben bonica, vertical i equipada on només haurem de visualitzar els químics per seguir el camí correcte enmig de parabolts i canto magnesiat (rocòdrom de preses blanques, vecs!!!).

Per la primera dur algun tascó, friends fins C3, Aliens i alguna baga. Per la segona només cintes. Reunions equipades i rapelables i roca molt bona amb algun tram bastant gastat.

Apa| Fins aviat i quan pugui us faré les ressenyes.

L'Artigas Manel Picazo a la Forcanada.

Quin tros de queixal de roca blanca és aquesta muntanya de la Forcanada!!! Mare meva!!! Sempre en baixo amb la sensació de destrucció total i de corre corre que ens sortiran els puputs. En un dia perfecte hem repetit l'Artigas Manel Picazo, un altre tros de via que fa honors a la muntanya.

Després de tants mesos sense fer metres, la via se m'ha fet llarga (i ho és). La podriem dividir en quatre part: l'inicial, fàcil i amb la vista posada en una cova que domina la vertical. La següent seria la superació d'aquesta cova (per l'esquerra) i fins el balcó panoràmic, difícil i amb roca delicada. Tot el diedre superior seria la tercera part, bonic amb roca bona. I l'última correspon des del collet de la Punta Manel i fins al cim de la Punta Estel, llastres i blocs gegants on sembla que s'hagi d'arrencar o ensorrat tot.

En general, el poc equipament, la roca, la llargada, l'aproximació, el descens i l'ambient fan que sigui una via dura i una activitat llarga de veritat (15h i mitja de cotxe a cotxe, del tot millorable). L'inici l'hem fet a l'esquerra de la part més baixa de la paret i el descens pel sistema de rapels (que aquest cop sí que hem trobat): de la Punta Estel rapel de 30m al coll, desgrimpada de IIº per l'est fins trobar una intalació de claus (de cara al buit a l'esquerra), llavors tres rapels encadenats de claus (30, 55 i 55m), seguir baixant caminant pel llom fins a la vertical del Coll dels Pois i localitzar una intalació de cordinos discreta al terra (petit punt vermell en una pedra), rapel de 50m (encara que no ho sembli) fins al coll i ja caminant cap a peu de via i desfer l'aproximació.

A la via hi ha alguns claus, basicament a les reunions i poca cosa més. Dur tascons, friends fins C3, Aliens (els super petits són molt útils per estalviar-vos algun clau) i 4 pitons plans del tot recomanables (hi ha diverses reunions que no admeten res més). Roca bona a l'inici de via i des del balcó fins al final del diedre, la resta delicada. Molt de compte en els blocs gegants ja comentats.

Apa! Fins aviat i porteu un bon arsenal de cordinos per reposar els dels rapels que alguns comencen a fer pànic... i si voleu posar-hi un espit segur que us ho agraïran.

Dent d'Orlú. Clima atlàntic.

Amb la refrescada d'aquests darrers dies em aparcat les escalades a les cotes altes del Pirineu i em aprofitat aquells llocs més càlids i, la Dent d'Orlú és un bon indret. El que no pensava és que la refrescada fos tant gran i que passessim tant fred. Teniem una alineació d'astres perfecta per fer-hi una activitat d'envengadura però el clima atlàntic a estat un factor massa determinant per tirar-la endevant.

El dia d'arribada vam fer I Cal Ana a la cara sudest (sota un vent terrible). Via molt molt xula amb llargs guapíssims. Molt ben xapada, reunions perfectes i roca genial (espineta treta d'un dia que ens va agafar la pluja). Descens en rapel on cal fer-los tots.

I l'endemà (entre boires molt amenacedores que han anat marxant) em repetit la Zinkéria a la cara est. Via amb fama merescuda i on s'ha d'escalar tranquil i concentrat. Tot un viot molt guapo també. Restaurada amb totes les reunions rapelables, assegurances molt justes i en algun tram molt difícil de reforçar. Roca perfecta però amb alguna xorrera que pot fer la guitza, precaució!!

Per la primera només cal dur una dotzena de cintes i les reunions i, per la segona cal dur friends fins C2, Aliens i una til.la (pel de primer, doble). Recomanable fer un centenar de metres encordat per l'Aresta Est per evitar algun ensurt en sortir de la Zinkéria.

Apa! Fins aviat i el botí ha estat prou bo, no?