15 anys de... la Normal a la Mona Gran de La Corriu.

Fa uns anyets us presentava la Normal a la Mona Xica de La Corriu, i avui toca presentar-vos la Normal a la Mona Gran feta fa 15 anys. En guardo uns bons records de la via: exigent i exòtica a parts iguals. Escalada entre passadissos, xemeneies i agulles amb ben poquets rastres.

També recordo que en arribar a dalt, l'impacte d'una esllavissada caiguda de la part superior, havia destruit tot el cim de l'agulla. Aquesta esllavissada ja em va fer abandonar el primer intent que vaig fer a la Mona Xica, però el que no sabia és que també havia afectat la Mona Gran. Miraculosament, la sabina des d'on es fa el llarg rapel volat de descens estava intacta, uf uf!!

Apa! Fins aviat i després, al bosc, vaig trobar una de les culpables... les altres van quedar encaixonades en el laberíntic peu d'agulles

Elemental a La Corriu.

Avui ha estat el típic dia que no donaries un duro per escalar: la barreja de boires i núvols era del tot desencoretjadora. Però res, em agafat un gersei de més i som-hi, a la vertical... aquest cop a La Corriu que feia molts dies que no hi anava.

He repetit l'Elemental, a la part esquerra de la paret. Una vieta on no val a badar i on cal obrir bé els ulls per trobar les poques xapes que hi ha. A mi m'ha agradat, però tingueu en compte que sóc un romàntic. El pas més foll és a l'inici, on a vista pot costar de trobar el forat clau. Feta tota en lliure i sense clavar amb alguna que altra petita variant.

Cal dur un grapadet de tascons, Aliens, friend fins el C1 i algunes bagues. Roca molt bona en general però amb líquen i molt poc tocada.

Apa! Fins aviat i assegureu-vos que estigui seca... sobretot l'entrada a l'R1. 

15 anys de... la Terra d'Escudella al Tossal Rodó.

Quan em va caure a les mans la ressenya d'aquesta via gairebé no sabia ni on era i, certament, els pensament durant tota l'aproximació navegaven en un mar d'incerteses per si trobariem la via o no. Així doncs, avui fa 15 anys vam repetir l'evident Terra d'Escudella al Tossal Rodó.

Guardo uns bons records de la via: sense ser difícil prou et feia escalar i la roca també la recordo prou bona. L'única pega que hi vaig trobar va ser l'absència d'una reunió cimera amb condicions ja que la sabina era bastant escarransida.

Actualment no sé com està el tema de regulacions per nidificació, però en aquesta zona una parella de trencalòs amenaçava en prohibir-hi l'escalada. Si algú disposa de més informació i vol comartir-la serà d'agraïr.

Apa! Fins aviat i per cert, la ressenya és de fa bastants anys... però ja marcava estil, jeje!!

Tots al Trullo a La Corriu.

Una altra tarda ben aprofitada a La Corriu en una de les últimes vies obertes al lloc: la Tots al Trullo, potser una mica massa encaixada entre la canal herbosa de l'esquerra i la Germanautes de la dreta.

Per aquesta raó no m'ha acabat de fer el pes. Això i la part inicial de llurs llargs amb unes llastres una mica delicades. Però vaja, la resta prou bé. Destacar el L1 de 50m ben bons.

Està equipada i amb la roca bona menys les citades llastres. Descens en rapel per la veïna NO Fracking i a combinar amb alguna altra del sector per amortitzar la jornada.

Apa! Fins aviat i aprofiteu els vessants suds que aviat els haurem de deixar fins la tardor.

Serenity a La Corriu.

Ja feia dies que volia tornar a La Corriu però després d'un hivern com aquest s'ha fet esperar. Teniem deures pendents que calia fer i, per rematar el dia hem fet la última via oberta al lloc.

La Serenity és una via bipolar en tots els aspectes (o gairebé tots). El L1 vertical, bonic i molt ben assegurat dóna pas a un L2 tombat, lleig i poc assegurat i, el L3 gairebé integrament per l'Esperó Marià.

Tot i que està gairebé equipada pot anar bé dur algun Alien. La roca molt bona excepte la primera meitat del L2 i descens en rapel per la Santuari Wichita a l'esquerra o la propera i més recomanable NO Fracking.

Apa! Fins aviat i llàstima de no poder agafar algun parabolt del L1 i posar-lo al L2...llavors quedaria perfecte, jeje!!

Nota (del 8 d'Agost de 2023): Tarda calorosa per repetir aquesta via on ens hem esperat ben bé una hora, a l'ombra dels arbres, tot fent petar la xerrada.

Tot a lloc i només destacar que el segon rapel de descens per la NO Fraking potser són més 35m que no pas 30m, atenció.

Nova via. La Revolució dels Somriures a La Corriu.

Paret de modesta alçada enclavada en un dels indrets més bonics i tranquils de la comarca (i espero que segueixi així durant molts anys). De mica en mica s'hi van obrint vies i, avui, ja n'hi ha una més: la Revolució dels Somriures.

Via atrevida amb les assegurances justes i en diversos trams difícil de posar-n'he. Estic segur que prou us farà treballar i escalar tranquils i concentrats. Tots els llargs tenen la seva dosi revolucionària (potser el L3 sigui el més benèvol).

Us caldrà friends fins C1 i els Aliens, així com alguna baga o cordino (tascons petits opcionals). Roca en general bona però amb còdols dubtosos en tot el recorregut i molt bruta de terra i líquen (te el seu rollo escalar així).

Apa! Fins aviat i l'R1 l'hem trobat muntada... haurem d'investigar.

Nota (de 20 d'Abril de 2018): Repeteixo aquesta bonica, estètica i difícil via per apurar tot el que durant l'obertura no vaig poder fer, tot i així, l'entrada al diedre del L1 a quedat un pas d'A0 (llàstima).
 

El company m'ha dit que destaqui sobretot l'exposició del final del L2... aquí queda anotada. I per acabar la ressenya. Que la disfruteu (potser algun dia l'allargarem un llarg més, ja ho veurem, jeje!)

 

Estic Atontat a La Corriu.

Estic en un parèntesi en l'activitat del blog però aquesta nova i bonica via que he escalat en l'agradable dia d'avui a La Corriu bé mereix ser comentada.

L'Estic Atontat és l'última proposta del lloc amb un L1 vertical i amb passos ben bonics. El L2 potser és el menys agrait per tornar-se a posar xulo el L3. M'ha sortit tota en lliure i li dono una díficultat màxima de 6a al final del L1 (finet i d'equilibri).

Via equipada amb alguna alegria (9 cintes+R. alguna llarga). Roca en general bona però amb líquen emprenyador, tot i així encara hi ha crostetes per tirar. Descens en rapel per la mateixa via (maillon+cordino) o per la NO Fracking.

Apa! Fins aviat i tranquilitat assegurada... que segueixi així, si us plau.

Nota (del 22 de Desembre de 2018): Torno a repetir i disfrutar d'aquesta via però aquest com en cordada.

Només afegir que l'últim parabolt de L1 queda massa a la dreta i provoca fregament de corda, però és pot anar directament a la reunió amb un trosset de expo suau.

Santuari Wichita a La Corriu.

Si hi ha llocs que el soroll dels cotxes, les motos o la pròpia gent no us deixen escoltar el company de cordada, a La Corriu serà les esquelles de les vaques pasturant les que no us ho deixaran fer. Racó de món que despren pau, tranquilitat i natura.

Avui hem anat a repetir la Santuari Wichita. Via del tot comercial que no té massa història on només haurem de seguir les xapes. Els dos primers llargs són verticals i el tercer ja no tant, a partir d'aquí la via ja es torna una rampa sense cap interès. En general és força bonica (sobretot per l'entorn).

Només cal que porteu 14 cintes+ R. Roca bona i escalada tècnica de peus en general. Descens en rapel per la mateixa via (60+25+50).

Apa! Fins aviat i si al L1 li posem 6c crec que tampoc passarà res.

La Germanautes a La Corriu.

-De moment no us puc dir res d'aquesta via que vam trobar l'altre dia per casualitat-.

Així començava la piada de la Germanautes a la Corriu. Però ara ja us en puc donar més informació.

Quan vam anar a repetir les vies que vaig obrir al costat, la companya em va fer adonar de l'existència d'una nova via que pujava per la vora. Després de donar-hi una ullada, no vam tardar gaires dies en tornar-hi per fer la primera repetició.

La via està equipada en funció a la qualitat de la roca: més qualitat menys assegurances, menys qualitat més assegurances. Així la dificultat del L2 és més per la roca que no pas pels moviments.

Apa! Fins aviat i disfruteu de l'entorn que és molt bonic.

Noves vies. L'Esperó Marià i NO Fracking a La Corriu.

Dies de Carnaval, de festa i alegria. Dies, per part meva, amb sentiments agredolços: dolços pels nounats de diversos amics i agres per que aquests dies a fet un any que un bon amic ens va deixar. Així doncs he anat a La Corriu a obrir una via que de ven segur li hauria agradat.

L'Esperó Marià és una via molt bonica, curteta, però molt bonica. Realment he tingut una sort increïble. Tot i així, llàstima de tres passos d'Ae en el desplom inicial. La resta, en lliure més fàcil del que sembla.

Encara que aquesta l'he obert avui, fa un parell de setmanes vaig anar-hi acompanyat per obrir-n'he una altra: la NO Fracking, el problema és que vam fer curt de parabolts i avui, aprofitant que el descens es fa rapelant per aquesta segona, el he anat a col.locar.

Així doncs, teniu un parell de vies precioses, sobre una roca molt bona (tot i els líquens emprenyadors) i un grau picantó amb les xapes justes (no us oblideu els aliens i les bagues per la primera).

Apa! Fins aviat i lloc especialment indicat pels que pateixen estrés.

Nota (del 3 d'Octubre de 2013): Avui entre núvols i roines, repetim l'Esperó Marià per confirmar el grau i arreglar els rapels de baixada per la NO Fracking, ara estan perfectes, només falta posar-hi un passamà al cim per arribar amb més seguretat a la primera instalació.

Res a afegir que no hagi explicat en el post. Sobretot un detall: assegurances justes.

Nota (del 9 de Febrer de 2017): Avui he posat un tros de cadena a mode de passamà per fer més segur l'accés a l'R3 des del cim de la paret.

Nota (del  13 de Juny de 2020): Fantàstic dia primaveral brollant aigua arreu que en ha fet canviar de plans i hem repetit la NO Fracking. Tot a lloc.

Normal a la Mona Xica de La Corriu.

L'Aigua de Valls s'obra pas enmig d'una terra escarpada i abrupta, a la vegada és frondosa, verda i d'una bellesa extraodinària. Sota la talaïa de l'ermita de Puig Aguilar tenim una petita paret de conglomerat amb dues boniques i esbeltes agulles, la Mona gran i la Mona Xica.

Avui m'han acompanyat a fer la Normal a la Mona Xica. Una via que ja vaig intentar (Nov-05) però que una esllavissada va fer-me tirar enrrera davant l'inestabilitat de les pedres i al final vaig repetir (Abr-10) un cop arrelades les plantes i assentat el terreny.

Realment l'únic que val la pena de la via és el lloc i l'estètica de pujar una agulla, però la roca és dolenta i l'equipament practicament nul. El descens el farem en un rapel volat de 60m (brutal) o dos de 20+40, cal preveure alguna baga i cordino prim per abandonar si els existents estàn molt deteriorats.

Apa! Fins aviat i aneu-hi a la tardor.