Hauria de...

Deixar passar el temps, els pensaments, les projeccions, l'angoixa.
Deixar-ho passar tot mantenint la serenitat.

Em demanes

Em demanes que t'escolti

i no te n'adones que tinc

les orelles gastades de sensibilitat.

Em demanes que et comprengui

i no saps que arrossego anys

de toleràncies prescrites.

Em demanes que t'acompanyi

i no veus que tinc

les passes cansades de tant fer camí.

Em demanes que t'acariciï

i no notes les meves mans

mancades de tendresa.

Em demanes que t'estimi

i no sents que el meu cor

fa temps que està eixut d'amor.

Avui, com tants dies

Avui, com tants dies últimament,

tanco els ulls i et penso
i em provoca un somriure,

un altre dels molts més que guardo.

Avui, que revisc aquell moment
en què escrivies el meu nom
i dibuixaves la meva silueta entre pensaments,
et trobo, com tantes vegades,
i et repasso, un cop més,

per omplir-me dels teus records.

Perseverant em creix el sentiment

que avui fa més de mil nits em vas despertar

capaç de trasbalsar el meu món

i de fer desaparèixer la resta

quan ets al meu davant.

Passen les hores i es gasta el temps

els records em nodreixen el present

tinc ànsia de demà

d'un dijous qualsevol al teu costat

de sentir aquella tremolor

d'estar-me al llindar dels teus ulls

de bressar-te els somnis cada nit

de resseguir els plecs del teu llit.

Tal vegada foren il·lusions

Em sedueixen les paraules 
que lentament traces
m'arriben com suaus carícies 
festejant la meva pell.
Amb dits tremolosos
acarono il·lusions 
com si fos l'últim dia 
tal vegada 
com si fos l'última nit. 
I falsament em trobo entre les teves mans 
em penso ama dels teus mots 
em sento presa dels teus pensaments 
i alhora, tan estranya en la teva abraçada.

Et voldria dir

M'agradaria que sentissis
dintre teu
com silenciosament et penso,
ben endins,
més enllà de la fragilitat dels teus versos
on acaba el meu lent sospir
que humilment et cerca en l'aire.
Tu i jo
dansant sobre el verd intens de l'herba
respirant glops de vida enmig del mar
bellesa inconfusible d'aquesta tarda
que per a nosaltres pot ser immortal...
Però t'amagues,
t'amagues dels meus ulls,
de la dolça i densa mel,
de la simple carícia,
de la bellesa inexplorada,
del saber de cada cosa...
Guaita la pluja de la tarda
que sorollosa arriba, segurament,
per callar les paraules que et voldria dir...

Engrunes de melangia

Per què si sé que em penses

t'enyoro encara més?

Per què si sé que m'oblides

m'omples els pensaments?

Per què no et vull tenir

i et retinc a la ment?

Per què quan no vull saber de tu

em passo el dia esperant-te?

Per què la música que sona

ara em duu fins a tu?

Per què el somni

es converteix en insomni?

i aquest insomni

en hores perdudes vora el teu coixí?

Per què la calor de l'estiu

em fa tremolar una vegada més?

Per què rostre ignot

ets amor inesperat?

Engrunes de melangia

records del demà

moments de l'ahir

trobats encara avui.

Dóna'm

Dissabte

temps mancat
insomni
temps fugisser
somnis
sense temps
d'amors, d'alegries, d'il·lusions
de propostes, de superacions...
Arriba el futur
record del passat
Només vull
una abraçada
un poc de sort
la paraula precisa
el temps a favor
una mirada plena de somriures
Recordo el 32
potser també el 43 i 46
prefereixes l'1
o potser el 14 o el 15
o els trentes i 45.
Tant de bo la remor del mar
m'aporti les paraules
Només vull
un poc de sort
Dóna'm
una abraçada
un poc més de sort
un número de l'1 al 71...

Despullant-me

Gust de cendra en tardes boiroses

mots fallits amb espurnes de soledat

és tot el que trobo quan, feble,

em despullo davant el mirall.

Imparable recerca de mi mateixa

nuesa lluïda, vellesa irreversible

pedaços de vida emmascaren la nit

quan endevino la clandestina realitat.

Pressura de silencis en mars desconsolats

viaranys planers sota fondalades

secrets esquinçats en un segon

voldria evadir-me, però no trobo d'on...

Un altre març

Ara que sento el frec d'aquest aire fred als meus llavis com aquella besada suau i inesperada, me n'adono que la seva tendresa és gelada, com les carícies que tracen les meves mans.

Amb rostre desdibuixat m'esquerda la pell com a la fusta vella ho fa el pas del temps. I penso que m'agradaria omplir-me les mans de dolcesa esdevinguda, però em trobo enmig de tolls d'aigua que glacen el meu camí. Un cop més, m'omplo d'aquest buit quan, amatent ,escolto el silenci que m'envolta per si, tal vegada, sóc capaç de sentir-te. Però només torna la pluja, potser per recordar les llàgrimes que he vessat, potser per tornar-me a impregnar d'aquesta tristesa que em regala un altre març...

Pensaments ancorats

Hores lentes, dies a l'esquena,

pensaments ancorats en instants perduts.

Carícies a la vora de l'aire

paraules que regalimen tendresa

ulls closos d'amors esdevinguts.

Imatges d'ahir palpables encara avui,

no basta la llunyania

per deixar de tenir-te a prop.

Les paraules mudes

atabalen el meu propòsit

que ferotge barra el pas

al camí de l'oblit.

I ara em perdo en la foscor

mentre m'omplo d'aquest buit

amb cert regust d'amargor.

Por

Avui torno a tenir la por de pensar més enllà. I encara sento com arrossego la temor si miro al passat. Sóc feta d'il·lusions i actuo per impuls i, per impuls, he fet allò que mai m'hagués cregut capaç de fer. Ara, la conseqüència és aquesta maleïda por.

Durant tot aquest temps m'he jurat no fer-me il·lusions, no deixar-me portar per cap motivació i ara només palpo la feblesa que m'ha apartat de qualsevol propòsit, que m'ha dut a aquest buit incert que no sé si és amic o estrany.

Vaig fer les confidències que hagués estimat no fer, però potser arran d'aquest enlluernament que sovint no em deixa veure-hi clar, les vaig fer. La resposta no va ser decebedora, ans al contrari, va encoratjar encara més aquesta il·lusió. I ara que sento la calma, en recullo els fruits i duc el cistell ple a vessar de temor. I això em fa tremolar dia sí i dia també, mentre nit rere nit m'amago sota els abrigalls perquè no em trobi la tan temuda por. Però em troba i llavors, no em deixa dormir i penso i penso i penso... I sento que avui torno a tenir el neguit d'haver-me fet il·lusions en va i tinc por que aquestes il·lusions em portin a un disgust, potser anunciat...

L'últim dia

Aquest matí, estant encara mig adormida, has aparegut al meu pensament. No sé per què has tornat, però lluny de voler-te espolsar dels meus records he fet memòria de tots aquells moments. T'he buscat entre els llençols i t'he trobat en els plecs del meu cos... Insensata memòria que destorbes la meva calma. Deliri boig que encegues el meu plaer. Tèbia és la penombra que de tant en tant clareja... No sé si m'hi he de resignar o aferrar-me a la imposibilitat de voler-te oblidar.

Aquest matí, mentre m'evadia dels records amb la tassa del cafè amb llet, has aparegut i, aquest cop, no era al meu pensament. Em desitjaves un feliç any, em preguntaves com estic, em convidaves al cafè de sempre, em recriminaves les meves negatives, em demanaves que et vingués a trobar...

Aquest matí no sé si ha estat casualitat o destí, memòria o oblit, desig o avorriment, plaer o entreteniment...

Aquest matí m'hi he tornat a negar, però em pregunto quants cops ho podré fer més. Em pregunto si el "no" és volgut o poruc. Em pregunto si el "no" és fruit de la temor de trobar-me entre els teus braços, de sentir-te dins meu, de la por de patir, de la por de tornar-me a enamorar, de la temor de no saber-te estimar...

Aquest matí és l'últim d'aquest any i voldria passar pàgina i desar el passat al calaix. Voldria deixar de sentir-me presa del teu desig, però me n'adono que sóc esclava dels meus impediments, tant com de la cigarreta que fumo i voldria no tastar...

Aquest matí t'he tornat a dir que no, potser demà, et dic que sí... Potser aquesta sigui la manera d'encetar un any positiu. Potser avui ha estat l'últim dia, potser demà serà la primera nit...

Us desitjo un 2011 ben bo i favorable!

Avui

Avui, faria la maleta i marxaria ben lluny. Me n'aniria a Venècia... Per perdre'm entre els seus carrers, per ensumar la seva olor, per impregnar-me de memòria els ulls, per trobar la seva imatge als meus pensaments.

Avui és un d'aquells dies...

Record

Em manca l'aire per respirar. Avui no el trobo... Avui em sobra la tristesa i no la busco... Avui, em sento envellir com aquella poma setmesina de la nevera que veu passar la seva oportunitat cada cop que la porta es torna a tancar. Avui, la ràbia ha guanyat la batalla a l'esperança i la impotència ha abraçat la fúria tot xiuxiuejant-li paraules tranquil·litzadores a cau d'orella...

Observo les arrugues del pas del temps. El vent m'ha festejat; tinc les mans tallades. La tardor m'ha besat, ho noto als llavis. Aquest cop, m'ha deixat un gust amarg.

Penso en la recordança de demà passat i m'acull aquesta olor de codonyat caduc que tal vegada ahir vares mossegar... I ara que hi penso, cavil·lo què en quedarà, si la reminiscència de la vida o la memòria de la mort.

Avui has decidit marxar, barrar el teu pas en aquest camí amarat de sofriment i entrebancs. Fa dies que vas fer la maleta on hi vas posar bocins de cadascun dels que t'hem agafat de la mà. M'he fos en l'abraçada sentida al llegat que has deixat i he sentit trencar-me com el cristall més delicat. El plor m'ha ofegat la veu i no m'he vist amb prou força per encoratjar la seva valentia.

Avui, només tinc llàgrimes per a tu. Avui que has decidit marxar per trobar-te amb el teu menut, et ploro més que mai.

Que tinguis sort en el teu viatge. Que trobis tot el que t'ha mancat aquí.

Et trobaré a faltar. Et trobaré al meu cor...

Bufa el vent

Dies de sensacions amb noves il·lusions i vells retrobaments. Pensaments ofegats pel pas del temps, mancats d'aigua, plens d'aire. Somnis d'ahir que avui han trobat el camí o potser segueixen perduts al laberint. El vent continua bufant; l'aire se'n va i els records resten esperant una nova alenada que se'ls pugui emportar.

Els dits ballen el ritme de les sensacions. Els pensaments es barallen per amagar les amargors.
Bufa vent, bufa ben fort per endur-te les inquietuds... Bufa vent, bufa ben fort per dur-me aire nou.

Boulevar

Per fi, dijous passat vaig poder veure el "Maestro" i dic per fi perquè després de tres intents fallits, dijous vaig poder gaudir del seu directe. La veritat és que no les tenia totes perquè amb aquesta gira he tingut mala sort. Tenia l'entrada comprada per a tres concerts i només hi he anat a un. Em pensava la més desgraciada del món... Al primer concert no hi vaig poder anar perquè em vaig quedar enganxada de l'esquena i no podia pegar passa. Vaig haver de vendre l'entrada... Al segon, no hi vaig poder anar perquè aquell dia va caure el diluvi universal i com que el concert el feien a un camp de futbol, doncs el van suspendre i encara no m'han tornat els cèntims... I el tercer, el van ajornar perquè el Maestro va caure mentre desava uns llibres a la prestatgeria a les dues de la matinada, clar que dit així penses: això li pot passar a qualsevol... Però si ho provem de dir en castellà tal i com s'anunciava a la seva web, la cosa canvia: Sabina pospone el concierto de Barcelona tras sufrir una caída mientras colocaba unos libros en su domicilio de Madrid. Dit així, jo em quedaria amb el "verbo colocar" i a partir d'aquí, cadascú és lliure de pensar el que vulgui...
La qüestió és que per fi, dijous, el vaig poder veure! Com he dit, no les tenia totes, no ... perquè a última hora em van posar unes reunions que em van fer pensar que estava presdestinada a no poder-lo veure. Però vaig tenir temps de fer les reunions, vaig torejar la gent amb una habilitat que no sabia que tenia i finalment, vaig agafar el cotxe i em vaig encarrilar a la carretera cap a Barcelona. Ah, i vaig arribar-hi a temps!
El Palau Sant Jordi era ple de gom a gom, la gent estava eufòrica per sentir les seves cançons, hi havia un ambient preciós... Jo era a platea, baix de tot, a tocar de l'escenari i per primer cop, vaig gaudir de El boulevar de los sueños rotos en directe. De tots els concerts que he anat del Sabina, mai l'havia tocada i com que em vaig emocionar tant, he pensat de compartir-la amb vosaltres.
Mireu bé, eh? que surto aquí al davant! :)

Dissabte a la nit

Els Pets fan més teatre! Dissabte vaig poder gaudir del primer concert d'aquesta nova gira i la veritat és que paga la pena veure'ls. Va ser un concert preciós... Vam poder redescobrir aquest caràcter més íntim de la banda. Ens van oferir un repertori de cançons, al meu gust, molt i molt encertat. I amb aquest encant especial que tenen Els Pets, se'ns van posar a la butxaca abans de sonar el primer acord! Hi havia una complicitat màgica entre el públic, la banda, la música, les lletres, el lloc...
Us deixo aquesta cançó que m'encanta. No és el concert del dissabte. El vídeo té quatre anys, pertany a la gira Els Pets fan teatre, però el dissabte a la nit també la van cantar...

Bocins d'aquella nit

D’aquella nit en recordo tantes coses... La senzillesa de les paraules foranes que ens les férem tan nostres. Viatjo i busco entre els pensaments el que m’ha quedat de l’ahir. I segueixo cantant fluixet aquesta cançó que tinc al cap i sí, que s’ha enganxat com les lleganyes...

Puc assaborir encara el regust dolç de la melodia, de la mirada còmplice, del gest sorprenent que em va paralitzar. I trobo sense cercar papers amb esborranys, preguntes sense resposta, respostes entre mil amagatalls...

I segueixo cantant fluixet aquesta cançó que s’ha enganxat com les lleganyes mentre m’arriba la son que em duu a aquella nit... I com tantes altres, m’he escapat del neguit per trobar la calma en les paraules que vam gaudir estimant-nos en silenci...

Pujaré la tristesa a les golfes

Passen les hores lentes i enrere queden els dies mentre el meu pensament roman immòbil en aquells instants, en aquelles paraules ensucrades de tendresa, en aquella carícia a la vora de l'aire...
I ara que m'ho miro des de la proximitat d'aquesta llunyania que sento tan endins, ara, me n'adono que he de desar els records a les golfes perquè s'omplin de pols, perquè el temps transformi les paraules belles en velles paraules.
Ara, que no sé què significa aquest buit que m'omple de tristesa, desitjo que arribi el dia en què senti en el record de l'oblit l'espurna apagada que un dia va ser capaç de calar foc a la meva vida. Però ara, pujaré la tristesa a les golfes...

La claror de la nit

La claror travessa les escletxes d'aquella vella finestra mentre atrapa la teva pell. La pell que he acariciat tantes nits amb dits tremolosos de principiant, sentint a cada pam el teu batec, descobrint-te cada nit com si fos el primer dia. La claror travessa les escletxes per despullar la teva pell desconeguda...