ADVERBIS DE TARDOR

Foto: © Paüls

Vermellejant les fulles d'heura, 
grisejant l'escorça d'eucaliptus, 

esgrogueint les fulles de l'arbre dels fanalets. 

 

Adverbis terrestres d'aquesta tardor.

LA BRUGUEROLA

Bruguerola (Calluna vulgaris)

La bruguerola, flor d'erica o bruc (Calluna vulgaris) és una planta tot terreny. Si ha rebut sol directe, floreix a la tardor —petites i virolades flors de diferents tons—. Hem de mantenir la terra sempre humida, sense deixar-la entollar. A l'hivern més val no regar-la gaire. Pot suportar temperatures de -7 graus. L'hem d'adobar a la primavera per tal que brotin les flors. 

Les infusions de bruguerola salvatge s'utilitzen per a les malalties de tipus reumàtic. S'empra per netejar ferides i per curar la gingivitis (glopejar). No és recomanable fer infusions amb les plantes adquirides a les jardineries.

 **

Per saber-ne més, en aquest blog: 

Bruc de pipes (Erica arborea) 

 Bruc d'hivern (Erica multiflora)

LA VEREMA AL REBOST

Raïm pelat en conserva. Foto: © ASA

Hi ha hagut bona collita, enguany. Amb els excedents de raïm de les parres del jardí de llicorella omplim de conserves el rebost per aquest hivern que es presenta complex i imprecís.

RAÏM EN CONSERVA
1 kg de raïm, 100 grams de sucre, suc de llimona. Hem triat els grans més grossos i els hem pelat. Els hem col·locat ben atapeïts als pots. Hi hem afegit una cullerada sopera de sucre i unes gotes de llimona. Els hem deixat reposar dues hores o més, fins que han fet suc. Els hem posat al bany maria uns vint minuts. N'han sortit tres pots com el de la foto.

VESPA VERMELLA

En aquesta època que l'heura (Hedera helix) està florida hi feineja una volada d'abelles i de vespes. M'he fixat en aquest exemplar de vespa vermella  (Rhynchium ostolum) que està libant adelerada. Pertany a una de les espècies pol·linitzadores més beneficioses de les dues-centes que habiten als nostres horts i jardins. 

Busco informació d'aquesta vespa terrissaire d'uns tres centímetres de grandària, color de coure, amb marques grogues a l'abdomen i extrems de les ales foscos. Viu sola prop de cursos d'aigua, horts, jardins i parcs urbans. Necessita l'aigua per construir nius, preferiblement en galeries abandonades d'escarabats en troncs antics; manté un rebost amb parets de fang per quan els ous eclosionen. 

Té una distribució àmplia al sud d'Europa.  

 

LA GUINEU I EL RAÏM

Guineu roja, rabosa, renard, volp, guinarda
Il·lustració: © Milo Winter

La guineu (Vulpes vulpes) ha fet una visita de reconeixement a les parres del nostre jardí de llicorella. No l'hem vista, però l'olor de carn feta malbé descobreix la presència d'aquest mamífer. Tot i que és un carnívor —golafre de pollastres i lladre de conills—, es deleix pel raïm, però ¿com ho sap que ja està madur? Possiblement l'avisa el gat que ronda pel jardí, amb qui té bona relació, segons diuen les faules. De fet, el raïm de les nostres parres encara no deu estar prou madur, perquè quan ho estigui, no hi haurà doble malla que aturi la guineu. 

Dibuix: © Àngel Domínguez
Contes clàssics d'animals (Ed. Joventut)

La guineu evoca astúcia a les faules d'Isop —segle VII aC—, recollides als contes medievals Roman de la Renard i a les Faules de Samaniego. En diverses  Faules de La Fontaine, que m'han arribat en la versió de Xavier Benguerel. Com la més coneguda El renard i els raïms:

Un cert Renard Normand, d'altres diuen Gascó,

quasi mig mort de gana,

veié dalt d'un parral uns Raïms ja en saó,

recoberts d'una pell color de grana.

Se n'hauria cruspit, el murri, tots els grans,

però no hi arribava.

«Són massa verds, va dir, i bons per a bergants.» 

Planyent-se, què hi guanyava? 

La guineu —Na Renard—  també es presenta com un personatge astut a l'apòleg politicosocial del Llibre de les bèsties de Ramon Llull (Gràcies, Lola Badia) on Fèlix durant el seu viatge troba uns frares que li expliquen que prop d'allí hi ha un gran aplec d'animals per escollir un rei.  El lleó guanya a les votacions i com que no inclou Na Renard a la seva cort, aquesta intenta ascendir al poder a través de l'engany i la por. Al final hi ha una batalla que guanya el lleopard, però el rei el mata i Na Renard passa a ser membre del consell. 

No ens refiem de les guineus! Posem doble capa de malla i no perdem de vista les parres (amb l'escombra a punt.)

JARDÍ CONNECTION

Mural de Fina Veciana, 2025

Papallones d’aigua, jocs d’estiu.
El verd guarda secrets, records sota les fulles.
Natura infinita, la vida petita és casa.

Versos d'Antoni Veciana i Fina Veciana 

 

L'artista plàstica i performer reusenca Fina Veciana inaugura el mural floral de gran format del qual ha mostrat el procés de creació a Instagram. Es troba emplaçat en una paret que fa de marge al xalet familiar de Maspujols. El resultat és un mural esplèndid que representa un ecosistema de records sota les fulles, papallones d'aigua. A més del conjunt de flors imaginades hi és tot, però no tot es veu. Una de les últimes peces de la natura que ha dibuixat és un grup de marietes (Coccinella septempunctata),  coleòpter que s'alimenta de petits insectes, pugons i àcars que viuen a les plantes. 

Natura infinita, al mural també hi ha les abelles que pol·linitzen les flors; els caragols (amb la closca segellada, amb aquesta calor!); els cucs de terra; un escorpí arrupit sota una pedra; dues  llagostes que d'un salt acaben de sortir del camp visual; una papallona macaó en la fase de crisàlide fixada en una branca. No hi falta el niu de la merla, que no es veu perquè és darrere de la lluna. No es veuen, però hi són. El verd guarda secrets.

Gràcies, Fina, per connectar el teu jardí —la vida petita és casa— amb el microosmos del jardí de llicorella. La fauna que hi habita està retratada aquí: No sense la meva Llima (p. 15-36)

PILEA PEPEROMIOIDES, L'HEURA SUECA

Pilea peperomioides al jardí de llicorella. © Paüls

Fa molts anys que gaudim de la pilea peperomioides, una planta de fulla carnosa, gairebé rodona,  d’un verd fosc brillant, de reg poc exigent, de reproducció fàcil. Viu bé en torretes a l’ombra i en interiors lluminosos i preferentment frescos. La va introduir a les cases i als jardins de Duesaigües una família que en tenia uns exemplars gegants de fulles grans com plats de postres al seu pati ombrívol, procedents d’un esqueix que els va portar la seva filla de Suècia, on vivia. És una planta agraïda de regalar perquè fa goig fins i tot en mans de les amistats poc traçudes en jardineria.

Fins no fa gaire, amb els nostres exemplars hi parlàvem —més ben dit, hi adreçàvem monòlegs— amb aquella inquietud que comporta intentar la comunicació amb algú de qui no saps el nom. Actualment la pilea peperomioides es comercialitza i, a partir del nom científic que he trobat en un viver, n'he estirat el fil per saber-ne més. 

La pilea peperomioides és una planta originària de la Xina, on l'anomenen 'planta dels diners'. És molt apreciada com a planta decorativa a les llards nòrdiques, anomenada 'heura sueca'.  El seu atractiu estètic són les fulles, a l'interior rarament floreix. És apreciada per millorar la qualitat de l'aire, com a absorbent de toxines. Gossos i gats la poden llepar, si volen. És una joia verda que podem tenir a la vista de tothom.

 

EL CACTUS ORQUÍDIA

Cactus orquídia (Epiphyllum)
Il·lustració: © Cori Bach 

El cactus orquídia o plomes de santa Teresa és una planta molt rústica que agraeix un conreu semblant a les orquídies —a l'interior, amb llum intensa; a l'exterior, en semiombra— i vaporitzacions sobre les tiges carnoses en temps càlid. Per estimular-ne el desenvolupament, es poden alternar els períodes de sequedat i l'adob incorporat a l'aigua de reg. Les pales segmentades d'aquest cactus formen enormes flors —blanques, vermelles—que no duren gaires dies. Es pot transplantar després de la floració i plantar-ne esqueixos a l'estiu. Creix molt lentament, però ofereix tot l'any les pales sanes i lluents i les flors que fa a la primavera són un regal.

SULFAT DE FERRO AL JARDÍ

Sulfat de ferro. © Paüls

Fa vint-i-dos anys que al rebost del Refugi de la Vinyeta hi ha mitja coixinera de sulfat de ferro (grumolls sòlids cristal·lí verdós) i un ratllador per convertir-lo en sal. Cada primavera el meu pare n'espargia al nostre jardí de llicorella, a un pam de la planta —cep, taronger, ametller, perera, avellaner— i  al vespre s'havia de regar amb abundància perquè fes l'efecte. 

No hi ha cap indicació d'ús i em dolc de no haver après quina funció hi feia al nostre terreny pedregós i pobre de nutrients. Me n'informo i veig que, a més d'augmentar la capacitat de retenció d'aigua, és jungicida, fertilitzant (reforça, endureix i saneja tota mena de plantes) i desinfectant. També es pot aplicar diluït amb l'aigua de reg en una proporció de tres grams per litre.

I, a més, és el causant d'un altre efecte que agraeixo: fa fugir gats i gossos. El sulfat de ferro és una joia.

LA ROSA DE PITIMINÍ

Roses de pitiminí. Dibuix: © Cori Bach

A les floristeries, sobretot per sant Jordi, es troben moltes varietats de rosers pitiminí de flor de diversos colors. Són plantes preferiblement d'exterior, entre sol i semiobra on fan una floració abundant, tant en torreta com directament a terra (Vegeu, al final d'aquest apunt, la foto del roser en què s'inspira el dibuix.) També poden viure en un interior airejat, però en aquest cas les flors seran de colors pàl·lids. La terra de la torreta s'ha d'estar sempre humida, procurant que no quedi aigua sobrera al plat, cosa que podria podrir les llavors o formar-s'hi el fong oïdium. 

És una planta exigent pel que fa a l'adob. Es pot afegir a l'aigua de reg un fertilitzant líquid. L'afecten l'oïdi i el mildiu. Per protegir les fulles es poden prendre mesures preventives aplicant periòdicament un fungicida. Si el roser ha perdut el bon aspecte, després de la floració, cap al novembre,  fer-hi una poda radical. Al nostre jardí de licorella no duren més d'una temporada, segurament, a causa de la temperatura ambiental que a l'hivern baixa més de 15°C i a l'estiu supera els 21°C. 

El delicat dibuix que encapçala aquest apunt és de la mestra i artista plàstica Cori Bach, inspirat en aquest esponerós roser de pitiminí de la fotografia. Plantat directament a terra fa molts anys, és un arbust sa i molt productiu, amb poncelles que s'obren en una rosa de pètals embullats i duradors, de molt bona olor.

 

Ara per ara no sé amb seguretat el nom d'aquesta varietat de roser. Algunes de les varietats més populars que es comercialitzen són: Cafè ole (flors de color taronja, molt perfumades); Candle Light (flors de color rosa); Chilly Clementine (flors de diversos colors); Orange Meillandina (flors de color taronja); Perla de Montserrat (flors de color rosa.)

L'ORQUÍDIA PAPALLONA

Orquídia papallona
Dibuix: © Cori Bach

El nom de l'orquídia papallona (Orquidea phalaenopsis) fa referència a l'aparença de les flors. És una planta d'interior que viu bé en indrets molt ben il·luminats i apartats de corrents d'aire. Per facilitar l'aireig de les arrels, és recomanable barrejar a la terra escorça de pi trossejada. És preferible regar la planta per immersió durant un minut, procurant que no quedi enaiguada. Abans de la floració afegir-hi fertilitzant líquid. No suporta bé els ambients més frescos de 15º.  Per la facilitat de conreu i la floració vistosa i de llarga durada és la varietat d'orquídia més popular.

LA XERINGUILLA

Flors de xeringuilla, varietat virginalis.
Dibuix: © Cori Bach

NOMS: Corona, Flor de sant Josep. Narangilla. Occità: Seringat. Castellà: Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany: Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès: Boerenjasmijn. Grec: Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός. (Font: «El Jardí de Menuda Natura»)

 

La xeringuilla (IC:  Philadelphus coronarius L.) és un arbust de fulla caduca que fa unes flors espectaculars de mitjan primavera fins a començaments d'estiu. La varietat de flor doble, d'un blanc virginal, com indica el nom  [virginalis] destaca per la fragància que desprèn. 

L'arbust pot arribar als 4 metres d'alçària. Viu bé en qualsevol terreny, a ple sol, tot i que agraeix la semiombra. No és gaire exigent en el reg, fins i tot l'excés d'humitat pot podrir les arrels. Suporta bé les glaçades. És una planta que tendeix a ser invasora, per tant pot malmetre les plantes del seu entorn. Multiplicació per exqueix a la primavera o a principis d'estiu.

Per saber-ne més:
Xeringuilla, «El Jardí de Menuda Natura»

LA CAPUTXINA

Caputxina. Dibuix de © Cori Bach

NOMS: Caputxina, Morritort. Herba llaguera. Morrissà. Bequera. Castellà: Capichinas. Espuela de galán. Mastuerzo. Gallego: Flor do canario. Capuchina. Portuguès: Chagas. Francès: Capucine. Grande Capucine. Italià: Nasturzio comune. Anglès: Garden Nasturtium. Great Indian Cress. Yellow Larkspur. Alemany: Große Kapuzinerkresse. Neerlandès: Kapucijn. Oost-Indische Kers. Grec: Καπουτσίνος. Τροπαίολον. Xinès: han jin lian (Font: «El Jardí de Menuda Natura»)

 

La caputxina (Tropaelum majus) és una planta enfiladissa de fulles lobulades que fa unes flors vistoses i elegants en forma de trompeta, des de maig a setembre. Cada una d’aquestes flors sol donar entre tres o quatre fruits carnosos, de color blanquinós, que germinen amb facilitat quan ja no hi ha perill de gelades (2-3 setmanes). Anual i perenne, resistent al fred i al sol rigorós, necessita humitat però amb el sòl ben drenat perquè l’excés d’aigua podreix les arrels. En estat salvatge pot colonitzar grans espais.

Sota l’aparença ornamental de tiges fràgils la caputxina conté una sèrie de components de gran utilitat com a antibiòtica. Les flors i les fulles presenten propietats diürètiques, antioxidants i antibacterianes, i els fruits són purgants i expectorants. 

Les flors i les fulles tendres s'empren en amanides per donar color i gust. Les fulles i les tiges tendres s'usen com a condiment després d'estar en salmorra.

Per saber-ne més:
Caputxina, «El Jardí de Menuda Natura»

AGRELLA (OXALIS CORNICULATA L.)

Agrella. Al jardí de llicorella. Fotos: © Paüls

NOMS: Agrella, Pa de cucut, Al·leluia, Lújula. Castellà: Acederilla, Acetosa, Aleluya, Pan de cuco, Farfala, Vinagrera. Gallego: Azedinha. Èuscara: Mingotsa. Portuguès: Erva-azeda-de-folha-pequena, Tres-coracoes. Francès : Oxalis cornicule, Oxalide corniculée. Anglès: Yellow sorrel, Creeping oxalis, Creeping wood-sorrel. Alemany: Gehörnter Sauerklee, Horn-Sauerklee. Italià: Acetosella dei campi. Carpingna, Ossalide gialla. Neerlandès: Gehoornde Klaverzuring. Grec: Μοσχόφυλλο. Ξυνοτρίφυλλο το κερατοφόρο. Font: Menuda natura, de Manuel Casanova.

 Per saber-ne més:  

Oxalis corniculata L.

JARDÍ FLORIT: TAPÍS D'ESTRELLES

Tapís d'estrelles (Disphyma crassifolium)

En diversos talussos escalonats del jardí de llicorella s'hi arrapen lentíssims al pedruscall crasses del tipus flor de migdia o tapís d'estrelles (Disphyma crassifolium). La planta és originària d'Austràlia i de Sud-Àfrica. Viu bé a ple sol, fins i tot sense reg.  A començaments de primavera té aquest aspecte enlluernador, ple d'estrelles menudes que es tanquen amb la caiguda del sol. És una alternativa a la gespa perquè tot l'any el tapís és verd, no necessita manteniment ni adobs i no l'ataquen plagues ni fongs, però no es pot trepitjar. En plantem esqueixos directament a terra durant la primavera i a finals d'estiu.

VIOLETA BOSCANA

Violeta boscana (Viola alba Bess)

NOMS: Viola. Viola boscana. Viola d'olor. Violeta. Violeta de la Mare de Déu. Violeta salvatge.  Castellà : Violeta. Francés: Violette blanche. Italià: Viola bianca. Anglés: parma violet. White violet. Alemany: WeißesVeilchen. Font: menudanatura.com

Al nostre jardí de llicorella hi ha diverses mates de violetes del bosc, segurament procedents d'un alzinar. Quan la meva padrina Munda les va plantar, el jardí era un erm assolellat, sense protecció de cap altre tipus de planta. Ara, les mates que es troben a ple sol no fan rebrots. Les altres, en parterres ombrejats, fan les fulles grosses i les arrels produeixen rebrots que donen lloc a noves plantes. Floreix de febrer a maig. A l'estiu, les del sol vegeten i les de l'ombra tenen les fulles en forma de paperina perquè s'hi allotja una crisàlida. Però a la primavera següent els rizomes subterranis llenyosos més humils tornen a brotar i són de les primeres flors que perfumen el jardí. Més val admirar-les a la mateixa planta perquè, si es tallen, no es conserven gaire bé en aigua.

Cantaria, si pogués,
la cançó del temps i el lloc
que ara em toquen.
Cel, mar i muntanya:
inevitable mapa.
Però la història
coixeja de les quatre grapes.
MÀRIUS TORRES. Cobles del temps, fragment

LA CORONIL·LA

Coronil·la (Coronilla valentina)

Amb l'esplendor de ramells de flors grogues de perfum delicat, els arbustos de coronil·les o carolina (Coronilla valentina o Coronilla glauca) ja anuncien la fi de l'hivern i el començament de la primavera.  Els vam tallar després de la floració d'estiu i ara són unes mates arrodonides i sanes de fulla verd blavós. En tenim de diversa mida envaint parterres, ja que els fruits prims en forma de llegum deixen anar llavors que es converteixen en noves plantes, que cal controlar encara que alegrin tant la vista. És una planta molt rústica, resistent a la sequera i a les temperatures baixes. Creix (massa) bé al nostre jardí de llicorella, sec i pobre de nutrients. 

A «Menuda natura», trobem aquests sinònims: Coronil·la glauca. Carolina. Carolina de jardí. Coroneta. Senet. Castellà: Carolina, Coletui, Coletuy, Ruda inglesa. Portugès: Pascoinhas. Serra-do-reino. Italià: Cornetta di Valenza. Francès: Coronille de Valence. Coronille glauques. Anglès: Mediterranean Crownvetch. Shrubby Scorpion-vetch.

Per saber-ne més:  Gènere Coronilla, a «Menuda natura»:
Coronilla glauca L.  Coronilla minima L. subsplotoides

 Cronilla scorpiodes (L.) Koch Coronilla juncea L.

CRASSULA SPATHULATA

Crassula Spathulata al jardí de llicorella

M'informa Manuel Casanova de «Menuda Natura» que aquesta planta és una Crassula Spathulata, originària d'Àfrica del Sud, on creix en sortints de roca al llarg de marges del bosc. No en sabem el nom comú en català, però la meva mare en deia 'cabellera de la reina' (crec que és el nom que posava a totes les plantes que creixien en cascada) i ha estat a partir de l'ànglès 'Creeping Crassula' que n'he tret informació que afegeixo a les meves observacions de conreu d'aquesta suculenta resistent a totes les temperatures.

L'epítet específic Spathulata fa referència a la forma de cullera de les fulles. Unes fulles verdes de vores amb dents arrodonides que es tornen de color vermellós si els toca el sol de ple. Creix en cascada desordenada tant a l'exterior com en interiors ben il·luminats. Plantades a terra poden tapissar espais. La floració màxima es produeix a finals de primavera fins a mig estiu, tot i que a qualsevol època surten les petites flors blanques en forma d'estrella. Tots els nostres exemplars creixen en torretes i en cistelles penjants a l'exterior en la semiombra.  No són gaire exigents en el reg, però a l'estiu és millor no deixar assecar gaire la terra.

Crassula Spathulata florida. Febrer, 2025

LES PRIMERES FLORS DE L'ANY

L'espígol (Lavandula dentata) ha estat el primer a florir al nostre jardí de llicorella. L’epítet dentata fa referència a les fulles dentades. Tant les flors com les fulles desprenen una olor densa i fresca. Els abellots hi feinegen adelerats des que surt el sol fins que es pon, tan si fa vent com si no en fa.

NOMS: Gallanda. Encens silvestre. Gal·landa. Lavanda. Espígol dentat. Espígol retallat.  Castellà: Alhucema rizada. Lavanda. Cantueso dentado. Garlanda. Espliego dentado. Portuguès: Alecrim francès. Francès: Lavande dentée. Italià: Lavanda dentata. Anglès: French lavender. Alemany: Der Französische Lavendel. Gezähnter Lavendel. 

Per saber-ne més: Lavandula dentata,  «Menuda Natura»

 

L'altre espígol (Lavandula angustifolia) és el primer que va arribar fa cinquanta anys al nostre jardí de la mà d'Anton Alberich, en un jardí erm, sense cap ombra. Amb el temps s'ha anat perdent i ara l'estem recuperant amb mitja dotzena d'esqueixos joves que esperem que floreixin per primer cop aquest estiu.

NOMS: Espígol ver. Espigol femella. Aspic. Barmaió. Castellà: Espliego. Lavanda. Alhucema. Occità: Badafa, Badassa, Espi, Espic. Italià: Spigo. Francès: Lavande officinale. Lavande vraie. Anglès: True Lavender. Dutch Lavender. Alemany: Gartenlavandel. Neerlandès: Gewone Lavendel. Grec: Λεβάντα η γνήσια. 

Per saber-ne més: Lavandula angustifolia Mill,  «Menuda Natura»

 

Des de mig desembre, les kalanchoë que tenim plantades directament a terra van traient incansablement flors grogues en abundància. Fan una olor àcida no gaire agradable, suposo que per fer desdir segons quins insectes.

Intentem que el nostre jardí de llicorella, àrid i pobre com ell sol, sempre tingui vida i colors que ens alegrin els sentits. Ara són a punt de floració els romanís i les coronil·les. 

Continuarà...

  Plantes tot d’esqueixos d’espígol
per marcar el desnivell dels graons;
avies el reg gota-gota,
perquè creixi el rusc, el mall, l'enclusa
i el desig de crear: Drassanes.
'Calafat' (fragment), del llibre Desfici de mar

LA PERERA DESPISTADA

Perera al jardí de llicorella, Duesaigües © Paüls

Les darreres pluges —fins ahir benaurades!— d'aquesta tardor han fet que les plantes es despistin després de no haver rebut una gota aprofitable en anys. Ara al costat dels olivers a punt de collita i els bolets d'oliu, les plantes de primavera presenten una florida espectacular a deshora. Les parres i la perera tenen encara totes les fulles verdes. Segurament aquestes peres erculines són rebrots que s'assecaran i cauran com les fulles un moment o altre. Són un testimoni viu de l'efecte del canvi climàtic. La foto del ramell de peres és d'avui mateix, a dos dies de Tots Sants, mentre una gota freda mata persones i malmet propietats al Païs Valencià.

PS. Les peres no s'han fet gaire més grans. Han caigut a principis de desembre.

Fins on ens arriba la vista, suren

ombres enigmàtiques i expectants,

l’altra cara de les tórtores dels ponts

quan van i venen entre avellaners.

 

* * *