• El disc ‘Música laietana. Zeleste’ reuneix 19 gravacions dels anys 70
• L’Orquestra Mirasol, Companyia Elèctrica Dharma i Iceberg, entre la selecció
D’esquerra a dreta, Josep Fortuny (Companyia Elèctrica Dharma), Jordi Batiste, Emili Baleriola (Plateria), Manel Joseph (Plateria), Ramon Solé (Tropopausa), Joan Fortuny (Dharma), Xavier Batllès (Mira-sol), Rafael ‘Zarita’ Zaragoza (Secta Sònica), Víctor Cortina (Secta Sònica) i Toni Xuclà. Foto: ricard cugat
JORDI BIANCIOTTO - BARCELONA
La divulgació del microcosmos musical de l’era laietana, als 70, és la missió d’un doble disc que conté 19 gravacions d’artistes de capçalera de l’escena. Un paisatge delimitat al voltant del primer Zeleste, al carrer de l’Argenteria.
Grups com l’Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Barcelona Traction, l’Elèctrica Dharma, Esqueixada Sniff, l’Orquestra Plateria i Iceberg, i solistes com Jordi Sabatés, Toni Xuclà i Oriol Tramvia són reivindicats en un disc amb accent pedagògic, dissenyat «perquè les noves generacions es puguin fer una idea del que va ser la música laietana», va apuntar ahir, en la presentació del treball, el periodista Àlex Gómez-Font, autor del llibre Zeleste i la música laietana.
MESTISSATGE PRECOÇ / Un bon nombre d’artistes implicats va assistir a l’acte: Josep i Joan Fortuny, de la Dharma; Jordi Batiste, Toni Xuclà, Manel Joseph (Plateria), Xavier Batllès (Mirasol), Emili Baleriola (Máquina!, Mirasol, Plateria), Oriol Tramvia, Ramon Solé (Tropopausa) i Víctor Cortina i Rafael Zarita Zaragoza (Secta Sònica). Missatge central: la música laietana «va establir unes bases de les quals molta música actual és hereva», va apuntar Xuclà. Manel Joseph, al seu costat, era una mica més explícit: «¡Això del mestissatge actual és una comèdia!». I Josep Fortuny va matisar. «El rock laietà no era un bolet que va sortir del no-res. Nosaltres érem fans de grups anteriors com Máquina! i Smash. Però en aquella època no hi havia fractures generacionals com les que hi ha ara, i que saben greu».
Es tracta, segons Joan-Carles Doval, director de la discogràfica Picap, de «la música més exportable que s’ha fet a Catalunya». Part d’aquest catàleg era del segell Zeleste, encunyat per Edigsa i en què va treballar Gato Pérez. Música que va realçar el paper de les arrels i les fusions: jazz, ritmes llatins, mediterraneïtat. La Dharma va apostar per la cobla. «I alguns no ens ho van perdonar. Ja se sap que la música de cobla està desprestigiada, és un so irritant...», ironitzava Josep Fortuny a aquest diari. «Però el 1977 vam tocar davant 5.000 persones al pavelló del Reial Madrid i en vam deixar 2.000 al carrer».
[CAT] [...] de la dissolució del Grup de Folk ocorreguda a finals de 1968 van sorgir algunes de les figures més destacades de la música progressiva catalana (Sisa, Pau Riba, Albert i Jordi Batiste).
Des de l'Hogar del Libro de Barcelona, llibreria de la qual era propietari l'Àngel Fàbregas, s'havia donat suport a la popularització i la modernització de grups com Música Dispersa, havent creat per a aquesta finalitat el segell discogràfic Als 4 Vents, des del qual van editar-se la majoria de les seves gravacions. Posteriorment va fundar Diábolo, discogràfica amb la qual va donar sortida a gran part dels vinils dels grups progressius del moment. Va ser Àngel Fàbregas qui més se la va jugar, des del punt de vista econòmic, per totes aquelles noves formes musicals provinents del mercat anglosaxó.
Per tal d'encendre la metxa d'aquell moviment post-hippie -dins la foscor de l'Espanya franquista tot arribava sempre tard- van comptar amb l'ajuda impagable, l'assessorament i la il·lusió de dos joves: Enric Herrera i Jordi Batiste. Els dos compartien actuacions i gravacions amb artistes d'Als 4 Vents, ja fos com a acompanyants, en el cas d'en Sisa i formant part del seu grup La Companyia S.L., o com a músics d'estudi amb Els Sapastres o amb la gravació del mític disc Miniatura, on trobem la col·laboració de tots aquells que més tard serien membres de Màquina!: Herrera, Batiste, Luigi i Tapi.[...]
De la suma d'aquestes tres personalitats: Àngel Fàbregas amb l'aportació material i econòmica, del bon criteri i dels coneixements musicals de l'Enric i conceptuals i escenogràfics d'en Jordi hauria de néixer un dels conjunts més originals i recordats del rock ibèric: Màquina! reconeguts unànimament com als pioners de la música progressiva de l'Estat espanyol.[...]
Els Màquina! sempre van cantar en anglès. Van optar per aquesta llengua des d'un bon principi perquè tenien la intenció d'obrir-se camí en altres mercats.[...]
El seu nom, Màquina! -s'escrivia d'aquesta manera-, ni provenia ni tenia res a veure amb estils de música ni tan sols es referia a cap mecanisme o maquinària. Senzillament es tractava d'un interjecció que s'utilitzava a la mili que era "¡Máquina! Dos cafés! i que el seu significat era alguna cosa semblant a "fes-te fotre". En escollir-lo van tenir en compte que es pogués escriure tant en català com en castellà, és a dir, que fos bilingüe. [...] Les seves referències musicals de llavors eren, sobretot, Julie Driscoll i Brian Auger's Trinity, a més dels omnipresents Beatles i els Stones. Dels grups nacionals coetanis, es consideraven més a prop d'un "conjunt sevillà que s'anomena Smash" o de Los Buenos que no de Relámpagos, Bravos, Pekenikes o Canarios. [...]
[CAST] [...] de la disolución del Grup de Folk sucedida a finales de 1968 surgieron algunas de las figuras más destacadas del progresismo musical catalán (Sisa, Pau Riba, Albert y Jordi Batiste).
Desde el Hogar del Libro de Barcelona, librería de la que era propietario Àngel Fàbregas, se había apoyado la popularización y modernización del citado grupo [Música Dispersa], creando para ello el sello discográfico Als 4 Vents desde el que editó la mayorías de sus grabaciones. Después fundó Diábolo y dio salida a gran parte de los vinilos de los conjuntos progresivos. Él fue quien más se la jugó, económicament hablando, por aquellas nuevas formas musicales que provenían del mercado anglosajón.
Pero para encender la mecha de aquel movimiento post-hippie -en la oscura España de entonces todo llegaba siempre con retraso- contó con la ayuda impagable, asesoramiento e ilusión de dos jóvenes: Enric Herrera y Jordi Batiste. Ambos compartían actuaciones y grabaciones de artistas de Als 4 Vents, bien como acompañantes, caso Sisa, formando parte de su grupo llamado La Companyia SL bien como músicos de estudio como con Els Sapastres -en su "Canciones del amor prohibido- o en la grabación del mítico disco Miniatura donde ya encontramos la colaboración de todos los que más tarde serían miembros de Màquina!: Herrera, Bastiste, Luigi y Tapi.[...]
De la suma de estas tres personalidades: Àngel Fàbregas con su aportación material y económica, del buen criterio y los conocimientos del pentagrama de Enric y la conceptual y escenográfica de Jordi nacería uno de los conjuntos más originales y recordados del rock ibérico: Màquina! unánimemente reconocidos como los pioneros de la música progresiva del estado español.[...]
Los Màquina! cantaron siempre en inglés. En un principio ya optaron por esta lengua porque tenían la intención de abrirse camino en otros mercados y esa era sin duda una buena opción para conseguirlo. [...]
Su nombre Màquina! -se escribía así-, ni provenía ni tenía nada que ver con estilos de música; tampoco se refería a ningún mecanismo o maquinaria. Simplemente se trataba de una interjección que se usaba en la mili que era "¡Máquina! Dos cafés" y que venía a significar algo así como "¡toma, se te van a tirar! (ahora se acompañaría con el gesto característico de mover ostensiblemente la mano con el pulgar y el meñique extendidos). Al escogerlo tuvieron en cuenta que se pudiera escribir tanto en catalán como en castellano, es decir, que fuera bilingüe.[...]
Sus referencias musicales de aquel entonces era sobre todo Julie Driscoll y Brian Auger además de los omnipresentes Beatles y Stones. De los nacionales declaran que se encuentran más cerca de un "conjunto sevillano que se llama Smash" o de Los Buenos que no de Relámpagos, Bravos, Pekenikes o Canarios.[...]
[ENG] In the 1960's Barcelona many folk artists and bands joined efforts in a association that was known as Grup de Folk (Folk Group). In 1968 the group was broken, and many of its former associates became the most inventive figures in the bourgeoning catalan progressive scene of the era, among them Sisa, Pau Riba, Enric Herrera, Albert Batiste and his brother Jordi Batiste.
A big part of the musical scene in Barcelona was supported by Àngel Fàbregas and his Hogar del Libro book store. Fàbregas had created the Als 4 Vents record label, which had produced most of the recordings by the Grup de Folk associates. Fàbregas also created the Diábolo label, and it was around it that the catalan progressive scene was born. He was the man who risked the money to produce a local version of the avantgarde sound that was happening in the british scene, and to light the way through that post-hippie movement in the darkness of a country, Spain, where everything came later than everywhere else. To do do, he counted on the valuable help of two youngsters: Enric Herrera and Jordi Batiste. They were both session studio instrumentists and stage backing musicians for the Als 4 Vents act like Sisa (who was backed on stage by La Companyia, S.L., of which our two friends were members) or Els Sapastres, on whose recordings they played an important roles both musicians and arrangers. Jordi Batiste and Enric Herrera are also present in the recording of the Miniatura 7" by Sisa/Albert Batiste/Pau Riba/Cachas [...]
Three factors met: Fàbregas will and money, Herrera's musical knownledge and Jordi's conceptual vision, giving birth to the most exciting progressive experience on the history of Spanish rock: Màquina![...]
Màquina! always sang in English. They chose that language because had the intention of making career in the international scene and that was a good starting point. [...]
Their name Màquina! (Machine!, with an exclamation mark that often fell off on the prints) had nothing in common with the worlds of music, and wasn't either relative to any mechanical gimmick. It was taken from an expression commonly used by those doing the military service that said "¡Máquina! Dos cafés" (¡Machine! Two coffes") and was used to mean something clos to "fuck you". The name was thought to be useful in borh catalan ans spanish language
[...] Their initial influences were Julie Driscoll and Brian Auger's Trinity, The Beatles and the Stones. Among their autoctone contemporanies they felt closer to new bands like "a band from Sevilla named Smash" or Los Buenos rather than to bigger acts like Relámpagos, Pekenikes, Bravos or Canarios.[...]
[CAT]: Entre 1964 i 1968 van funcionar Els Tres Tambors, un grup en què trobem els germans Batiste (Jordi i Albert), que després es van fer populars en altres formacions (Ia & Batiste, Màquina, Música Dispersa...) i que en aquells moments tenien poc més de quinze any. "Volíem ser com els Beatles, en contraposició amb els Setze Jutges, que volien ser com Brassens", afirma Jordi Batiste, que recorda que Els Tres Tambors compartien escenari amb la gent de la Nova Cançó de manera regular: "En general els que ens venien a veure era el públic dels Setze Jutges i la majoria ens acceptava bé, tot i que algunes vegades hi havia gent que es queixava".[...]
Més tard, el grup va començar a actuar al marge d'aquest circuit, però no va tenir gaire relació amb les altres bandes de pop en català. "Amb els que vam tenir més relació va ser amb Los Salvajes, que una vegada em van dir que els interessava molt el que fèiem; per mi ells eren la millor banda del moment". Tota la producció d'Els Tres Tambors va ser en català: "Cantar en la nostra llengua ens venia de tradició familiar. El meu pare era de l'Orfeó de Sants i escrivia peces teatrals en català; cantar en català, doncs, era el més natural." Els 4 Gats [sic] van gravar l'himne El noi dels cabells llargs, la cançó que més ha transcendit en el temps de tots els temes pop compostos als seixanta [...].
(Enderrock, 87 - Gener 2003)
[CAST]: Entre 1964 y 1968 funcionaron Els Tres Tambors, un grupo en el cual se encontraban los hermanos Batiste (Jordi y Albert), que posteriormente se hicieron populares en otras formaciones (Ia & Batiste, Màquina, Música Dispersa...) y que en aquella época tenian poco más de quince años. "Queríamos ser como los Beatles, en contraposición a los Setze Jutge, que querían ser como Brassens", afirma Jordi Batiste, que recuerda que Els Tres Tambors compartían escenario com la gente de la Nova Cançó de forma regular: "En general los que nos venían a ver era el público de los Setze Jutge y la mayoría nos aceptaba sin problema, aunque a veces había alguien que se quejaba." [...]
Más tarde, el grupo empezó a actuar al marge de este circuito, pero no tuvo demasiada relación con las otras banda de pop en catalán. "Con quienes tuvimos mayor relación fue con Los Salvajes, que una vez me dijeron que les interesaba mucho lo que hacíamos; para mi ellos eran la mejor banda del momento". Toda la producció de Els Tres Tambors se hizo en catalán: "Cantar en nuestra lengua nos venía de tradición familiar. Mi padre era del Orfeó de Sants i escribía piezas tetrales en catalán; cantar en catalán, pues, era lo más natural". Los 4 Gats [sic] grabaron el himno El noi dels cabells llargs (El chico del pelo largo), la canción que más ha transcendido en el tiempo de todos los temas compuestos en los sesenta [...].
(Enderrock, 87 - Enero 2003)
[ENG]: Els Tres Tambors (1964-1968) was a Catalan band formed by Jordi and Albert Batiste, who, in Seventies, were members of another popular bands as Ia & Batiste, Màquina or Música Dispersa. They wanted to be The Beatles while Nova Cançó's artists wanted to be Brassens, although the Setze Jutges's audience accepted them well. Els Tres Tambors had a good relationship with another Barcelona's band: Los Salvajes, who were very intersted in Els Tres Tambors's work. To Jordi Batiste, Los Salvajes were the best band in the moment.
All their songs were sung in Catalan because that was a very natural option for them: it was their culture language and Batiste's father wrote some pieces for theatre in Catalan. Their most well-known song was El noi dels cabellsllargs (The boy with long hair), a real Sixties Catalan hymn.
- BARCELONA