El Periódico, 4/1/2010 UN ‘REVIVAL’ MUSICAL QUE MARCA TENDÈNCIA

Nous grups i antologies rendeixen culte

al pop en català dels anys 60

• Angelina i els Moderns, Els Trons i Refugi canten Lita Torelló, Maria Cinta i Els Tres Tambors

• El guionista Òscar Dalmau, Phil Musical, coordina un disc antològic editat per un segell francès

Portada del disc ‘Pop a la catalana’. Foto:

El guionista i presentador Òscar Dalmau, com a Phil Musical. Foto: Juan Miguel Morales

JORDI BIANCIOTTO

BARCELONA

Dies enrere, Núria Feliu lamentava, amb motiu de la reedició d’una desena dels seus discos, que de la música catalana dels 60 «només es recorda els Setze Jutges». Doncs bé, un nou front de grups, armat amb una onada de rescats de velles gravacions, s’ha proposat donar-li una alegria. El pop en català d’aquella dècada, ja sigui el yeyé, el garage o el pròxim a l’easy listening, el jazz vocal comercial, la bossa nova o la música lleugera orquestrada, és objecte d’una sobtada reivindicació.

Parlem de les primeres gravacions d’una adolescent Maria Cinta, dels epés de Lita Torelló, Les Germanes Serrano, Francesc (o Francisco) Heredero, Alícia Tomàs, Grau Carol, Lleó Segarra, Eurogrup, Nuri, Jacinta, Jordi Teijón, i de les obres iniciàtiques de Guillermina Motta (jutgessa infiltrada), Guillem d’Efak i la mateixa Feliu. També de les propostes, més pròximes al rock i el rhythm’n’blues, d’Els 4 Gats (amb un juvenil Quico Pi de la Serra), Els Tres Tambors (Jordi Batiste), Els Dracs, Els Xocs i Els Corbs.

Material que el temps ha situat en un escalafó inferior a la prestigiosa Nova Cançó. Els seus discos són objecte de caça i captura a les fires de col·leccionisme i hi ha llacunes informatives sobre els seus intèrprets. Però inspira artistes actuals com Angelina i els Moderns (grup d’Helena Casas, ex-Pomada, cantant de Conxita), Refugi (projecte paral·lel de Joan Reig, bateria d’Els Pets), Els Trons i Belda i El Conjunt Badabadoc. I té intrigat Òscar Dalmau, guionista de Polònia i Crackòvia, entre altres ocupacions, reconvertit en el discjòquei Phil Musical. Dalmau ha coordinat l’antologia Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971), que publicarà el segell francès Vadim Music. Els seus responsables asseguren que el 80% de la tirada viatjarà al voraç i hiperespecialitzat mercat japonès.

FIRMES D’ELIT / El disc, que ofereix delícies com Ciao ciao, versió de Downtown a càrrec d’Alícia Tomàs, i Què passa amb els duros? (Get out of my life, woman, d’Allen Toussaint) per l’efímer Eurogrup, reivindica una manera de fer perduda en el túnel del temps. En aquella era anterior a l’aparició dels sintetitzadors, dominaven els frondosos arranjaments orquestrals a càrrec de músics de conservatori, incloent-hi professionals de prestigi com Antoni Ros Marbà (amb el pseudònim de Marc Blond) i Francesc Burrull. Entre els autors brillava la parella formada per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell.

«¡Els Burt Bacharach & Hal David catalans!», estima Dalmau. En matèria de textos, no era rar trobar la firma de Josep Maria Espinàs (Cançó del telèfon).

Davant de la militant Nova Cançó, aquests menús pop van ser acusats de frívols. «Són artistes que no tocaven temes polítics, ni volien arreglar el món. Hi havia una dictadura, però un país normal també havia de tenir els seus artistes de pop», defensa Phil Musical. Entre els nous grups hi ha actituds diverses. Helena Casas (Angelina i els Moderns), el primer disc de la qual reivindica Lita Torelló, Maria Cinta i Les Germanes Serrano, apel·la a la diversió. «Només em ve de gust cantar aquelles cançons. No queda bé dir-ho, ¿oi? És que no sóc historiadora ni periodista», reflexiona.

PEDAGOGIA / Joan Reig, en canvi, confessa la «voluntat pedagògica» del debut de Refugi, Vestits nous, on Els Tres Tambors conviuen amb Coses, Guillem d’Efak i també amb tòtems com Raimon i Ovidi Montllor. Refugi va néixer amb el propòsit d’oferir recitals en instituts «per ensenyar el que era la cançó més enllà de Llach i Serrat». A Els Trons els domina la passió pel rock de garatge dels 60 i seguint la pista de 13th Floor Elevators van arribar a Els Tres Tambors. Després de publicar un epé de vinil fantasiegen amb un subtil acte situacionista: «Publicar un altre epé amb un disseny de Concèntric i deixar-lo a les botigues d’amagat perquè la gent cregui que és de l’època», trama el guitarrista Marc Argenter.

Els Trons tenen una cançó titulada No jutgis un disc per la seva portada, però Òscar Dalmau discrepa amablement. «A Edigsa i Concèntric funcionaven una mica com a Blue Note: el concepte visual era important». Aquí va brillar el tàndem integrat pel fotògraf Oriol Maspons i el dissenyador gràfic Jordi Fornas. «Veus una portada seva i penses: ‘El que hi ha aquí dins no pot ser dolent’».

ELS 4 GATS "Blues" -- Barcelona, Ediphone -Sèrie Especial Edigsa (1964) C.M.N.36

Cara 1: No et puc acompanyar (F.Pi de la Serra)/ Que hi faré? (Ll.Serrahima i F.Pi de la Serra)

Cara 2: Blues de l'Oriol (F.Pi de la Serra)/ No cridis (A.Bosch)

Canta Artur Bosch

Guitarra solista F.Pi de la Serra

Guitarra rítmica A. Bosch

Contrabaix S.Sansa

Bateria J.Puvill
Portada: J.Fornas (Foto: O.Maspons)

.........................................

ELS 4 GATS -- Barcelona, Ediphone-Edigsa (1964) C.M.57

(també disponible a/ también disponible en/ also avalaible in: CANÇONS EN CATALÀ I MÉS)

Cara 1: L'home solter (Please, please me) (McCartney i Lennon)/ Tot sol (So long) (Domino)

Cara 2: *Temps, fa temps (A.Bosch i F.Pi de la Serra)/ Adéu, bona sort (J.M.París)

Guitarra solista J.M.París

Guitarra rítmica A.Bosch

Baix J.Sansa

Bateria J.Puvill - *R.Maese
Portada: J. Fornas

.........................................

Els Trons

Els Trons - El que queda de mi.mp3 -

Amb permís de l'amic Phil Musical...

ARTICLES USATS (http://oscardalmau.blogspot.com)

dijous, 14 / maig / 2009

Melodies tronadores

Estar al dia de les novetats que es couen dins l'olla musical catalana és ben senzill. Només cal passar-se de tant en tant pel bloc del Roger Palà, redactor en cap de la revista Enderrock. Es diu “Al darrera la nevera”, aquella zona fosca entre l'electrodomèstic i les rajoles de la cuina on s'acumulen restes prehistòriques que mai sortiran a la llum. “Al darrera la nevera hi ha els tresors més amagats”, cantava el grup Conxita fa uns quants anys. I el Roger, amb bon criteri, s'encarrega de passar-hi sovint l'escombra per descobrir petites joies com la formació que ens ocupa.Si aquesta primavera es presenta plujosa, com seria d'esperar, caldrà parar atenció als llamps i, especialment, als Trons. Són un quartet de Barcelona que acaben de debutar a la sala Sidecar de la Plaça Reial. Una nova proposta que s'emmiralla en antics grups catalans dels anys 60 d'estètica beat i garatge. Els Trons recullen l'herència de formacions com Els Dracs, Els Picapedrers, Eurogrup, Els Corbs, Els 4 Gats, Els Xocs, Els Tres Tambors, The Bonds o Els Drums. Aquests grups van transitar per un corrent de la música popular que bevia dels grups anglosaxons de l'època com els Byrds, els Animals o els Seeds. I aquesta via que avui ja semblava morta, ha sigut ressuscitada per un quartet de joves: Marcel Cavallé (veu i guitarra), Xavi Ribas (baix i veus), Andreu Revilla (bateria) i Marc Argenter, que a banda de tocar la guitarra de 12 cordes, és un dels puntals de la botiga-santuari per als devots del vinil, Wah Wah Records.El seu repertori comprèn una quinzena de versions. Totes de temes originals dels anys seixanta. Ells mateixos adapten al català les lletres d'aquests grups, com va fer en el seu dia gent com Ramon Folch i Camarassa. Ja han autoeditat una maqueta amb cinc temes d'on sobresurt una deliciosa peça dels californians The Music Machine titulada “The people in me” i rebatejada com “El que queda de mi”. Sens dubte, el primer single d'un futur llarga durada.Aquest dissabte els podreu escoltar a l'Espai Jove de l'Eixample (Ali Bei, 120) I després d'aquest concert en vindran molts més. Només és qüestió de temps. Si corre la veu, aquest estiu Els Trons no pararan de tocar i nosaltres de brindar amb bon cava. Ja ho diu el refrany: Si per l'agost se senten trons, els raïms seran bons.

EDIGSA (1961-1983)

[CAT] Edigsa va aparèixer el 1961 com a sèrie del segell discogràfic Ediphone. Els seus fundadors van ser Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa havia de servir com a plataforma de la Nova Cançó, moviment formulat el 1959, quan Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinàbit l'article "Ens calen cançons d'ara". Segons Serrahima, la joventut del moment demanava un nou tipus de música, una nova cançó, a través de la qual pogués expressar les seves inquietuds i que la música lleugera del moment no feia possible. Ara bé, aquesta nova música, moderna, calia buscar-la fora, especialment a França, per proximitat geogràfica (el francès s'aprenia a l'escola), i a Itàlia, per afinitat cultural.
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.


[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.

Además, teniendo en cuenta las circunstancias políticas i sociales en que vivía Cataluña (la inmediata postguerra había terminado pero la represión franquista seguía siendo muy dura), la música no podía quedar al margen de todo, exigía también compromiso, no sólo lingüístico sinó también político y moral. Así pues, intelectuales y artistas empezaron a cantar traducciones al catalán de autores franceses (especialmente de George Brassens) y canciones propias. Fue en este contexto que apareció el primer grupo homogéneo vinculado a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciado por Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra i al cual, más adelante, se añadieron Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs y Lluís Llach.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discoteca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".
Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.


[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.