Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris elanio común. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris elanio común. Mostrar tots els missatges

Extremadura: Tierra de Barros y la Serena

 

Lince ibérico en Andújar

La comarca de Tierra de Barros se extiende por el centro de la provincia de Badajoz, siendo su capital es Almendralejo. Nosotros nos centramos en conocer la zona oriental, y como base elegimos la localidad de Hornachos. En esta villa de orígenes mudéjares y moriscos, viven 3.375 habitantes, que se extienden por callejas tortuosas y estrechas que se encaraman por la ladera de la Sierra Grande de Hornachos. Los musulmanes coronaron el alto con una fortaleza que en la actualidad están reconstruyendo.


Hornachos


También aprovechamos la cercanía de la Serena, que se extiende por una llanura generada por la erosión fluvial. Esto implica que sus suelos son poco profundos y están salpicados de rocas graníticas, lo que no permite los cultivos tradicionales. La única actividad que soportan sus pastos finos y de poco porte, es servir de alimento de una buena cañada de ovejas y cabras. Esta zona ganadera, en 1734 llegó a tener 200.000 ovejas merinas, que además utilizaban la cañada real leonesa para trasladar sus rebaños en primavera, en busca de pastos frescos al norte. La ganadería extensiva ha permitido el mantenimiento de las mejores poblaciones de aves esteparias de Extremadura, y eso es precisamente, lo que nos atrajo a nosotros. 


Jara pringosa (Cistus ladanifer), Hornachos


Sus cabezas de partido son Castuera y Villanueva de la Serena, que se sitúan lindando con la provincia de Ciudad Real. El único cambio de usos lo produjo el desarrollo del Plan Badajoz, que en 1960 transformó en regadío las partes próximas al río Guadiana. Estas mismas llanuras de pastizales, en los duros inviernos, concentran la mayor parte de las grullas de Europa Occidental.


La Serena


Para aproximarnos con garantías de éxito a la biodiversidad de estas dos amplias comarcas, contactamos con la empresa Cata con Cati. Esta pareja se reparte el trabajo, él nos mostró los mejores lugares naturales y sus principales especies, mientras ella nos preparaba a medio día un cierre de jornada con una degustación de vinos, cavas, embutidos y quesos extremeños. 


Cata con Cati, gracias!!!!


Todo un lujo para unos sentidos satisfechos por la observación de la naturaleza. Por esto, recomiendo que contactéis con ellos antes de planificar un viaje a estas tierras y seguro que no os arrepentiréis.

 

Águila imperial, Hornachos

Hornachos, la Sierra Grande y el embalse de los Molinos

Para alojarnos elegimos Hornachos, ubicada en centro de los lugares más interesantes, que además de diversos alojamientos, cuenta con varios comercios, bares y restaurantes. Paseando por la parte alta de la localidad se puede observar collalba negra (Oenanthe leucura), roquero solitario (Monticola solitarius), buitres leonados (Gyps fulvus) y alimoche (Neophron percnopterus).


Hornachos


Esta área de La Sierra Grande de Hornachos fue declarada ZEPA y LIC en 1998, y 12.000 hectáreas son Zona de Interés Regional (ZIR). Las sierras de Pinos y la Sierra Grande recogen las aguas que acaban en el río Matachel, que regulan dos grandes embalses, rodeados de frondosas dehesas, de cultivos y bosque mediterráneo, en las que campean todas las grandes águilas peninsulares.


Culebrera europea


En el fondo del valle se encuentra el Embalse de los Molinos (Hornachos) que está rodeado de bosques, espacios de matorral repletos de conejos de los que se alimentan águilas imperiales (Aquila adalberti), culebreras (Circaetus gallicus), calzadas (Aquila pennata), milano negro (Milvus migrans) y busardo ratonero (Buteo buteo).

En el paso postnupcial alberga buenas concentraciones de cigüeña negra (Ciconia nigra) y anátidas, mientras que en la invernada se convierte en un gran dormidero de grullas (Grus grus). En la época de celo este es un buen lugar para observar el lince, más detalles en el apartado dedicado al lince ibérico (Lynx pardinus).


Pagaza piconegra, los Molinos del Matachel

Para recorrer esta zona, sugiero hacer una ruta circular en coche, que permite observar la mayor parte de las grandes rapaces, además de buitre leonado y negro. Partiendo de Hornachos, la primera parada sería en la presa de los Molinos, donde vimos pagaza piconegra (Gelochelidon nilotica), somormujo lavando (Podiceps cristatus), andarríos chico (Actitis hypoleucos) y grande (Tringa ochropus), además de chorlitejo chico (Charadrius dubius). Después recomiendo seguir hasta Hinojosa del Valle, y a partir de esta localidad, seguir por la BA-131 donde hay unas dehesas espectaculares. 


Nutria, Andújar

Es muy productivo prestar atención a los cruces con los arroyos, donde vimos nutria (Lutra lutra), abejarucos (Merpos apiaster), cigüeñas (Ciconia ciconia), golondrina daúrica (Cecropis daurica) y ganso del Nilo (Alopochen aegyptiaca). Antes de llegar a Llera, coger la BA-080, para regresar hasta Hornachos, donde es fácil ver águila imperial.

 

Golondrina daúrica, Llera

El lince en el valle del Matachel.

Entre el año 2000 y el 2003, en la península ibérica solo quedaban 160 linces en libertad repartidos en dos núcleos, Doñana y Andújar. Gracias al Proyecto LIFE LynxConnect, en 2014 se liberaron los primeros ocho linces criados en cautividad, en el Valle del río Matachel. Cinco años después, en el año 2019, esta zona contaba con una población de 92 ejemplares.


Life Lynx Connect


En 2024 se estimó que entre España y Portugal, campaban 2.401 linces ibéricos, de los cuales 470 eran hembras reproductoras. En Extremadura se contabilizaron 181 ejemplares, incluidas 56 hembras reproductoras, que tuvieron 73 cachorros. Ese mismo año, entre Alange y Hornachos, se censaron 156 individuos, repartidos de la siguiente forma: 52 machos y 58 hembras, que tuvieron 42 crías. No se pudo determinar el sexo de 4 ejemplares, estos datos convertían este núcleo en el quinto más grande de la Península Ibérica.


Lince ibérico en Andújar

Con estos mimbres, no teníamos muchas esperanzas de poder observarlos, pero la realidad superó nuestras expectativas. El primer día hicimos una espera vespertina en el observatorio de la Piedra del Búho, en la cola del embalse de los Molinos del Matachel, en la pista que se dirige a los chozos de Llera. Desde una atalaya que cubre una gran extensión de terreno, tuvimos la gran suerte de ver 4 ejemplares, 2 adultos campeando, cada uno por su lado, y una hembra acompañada de un cachorro del año anterior, que incluso nos premió con una escena de caza de un conejo. Después de una corta carrera, lo atrapó y lo cedió al cachorro, para que practicará con la presa herida. La única pega es que estaban muy lejos para intentar una foto decente con mi teleobjetivo de 400 milímetros.


Observatorio del lince en Hornachos


En los cuatro días restantes que estuvimos en Hornachos, no volvimos a ver más ejemplares, pero por mala suerte. Nos avisaron que habían encontrado una hembra acompañada por cinco cachorros muy pequeños, pero cuando conseguimos llegar a su localización, se habían ocultado en el cubil y no volvieron a asomarse.

 

Vencejo real, Alange

Alange: vencejos y orquídeas

Esta zona situada al norte de Hornachos, está protegida por la figura de ZEPA, “Embalse de Alange y Sierras Centrales de Badajoz”. En el mismo paño de la presa crían más de 150 parejas de vencejo real (Tachymarptis melba), lo que permite observarlos a placer. Esto lo aprovecha la localidad para organizar todos los años un “Festival de los Vencejos”, que este año 2026 se celebrará los días 22, 23 y 24 de mayo. 


Ophrys fusca, Alange


Otro punto singular, son las laderas del castillo que corona el cerro del pueblo de Alange. En primavera las umbrías se llenan con una explosión de orquídeas. En un breve paseo logramos encontrar: Orchis champagneuxii; Orchis papilionácea; Ophrys lutea; Ophrys scolopax; Ophrys fusca y Ophrys incubacea.

 

Ophrys incubacea, Alange

Ophrys lutea, Alange


Ophrys scolopax, Alange


Orchis champagneuxii, Alange



Orchis papilionácea, Alange

La Serena y las aves esteparias

Una de las jornadas recorrimos las llanuras onduladas, surcadas por profundos valles fluviales, que acogen una buena variedad y cantidad de aves esteparias. El mejor punto lo encontramos siguiendo la carretera comarcal BA-035, entre Cabeza del Buey y la presa del Zújar


Avutardas, la Serena


En ella pudimos disfrutar a placer con las exhibiciones nupciales de machos de avutarda (Otis tarda) y de dos parejas de sisones (Tetrax tetrax), en zonas como la Casa del Hatillo de la Viuda y el Cortijo de la Cabra


Gorrión moruno, Cabeza de Buey


Además abundaban las calandrias (Melanocorypha calandra), alondras (Alauda arvensis) e incluso una nutrida colonia de gorrión moruno (Passer hispaniolensis), en la única chopera que crece junto a la carretera. 


Elanio común, la Serena


Otros puntos interesantes para la observación de la avifauna fueron el puente del Almorchón o las carreteras de Castuera, donde localizamos aguilucho cenizo (Circus pygargus) y elanio común (Elanus caeruleus). Finalizamos la mañana en el embalse de Zalamea, donde destacó la presencia de varios individuos de críalo (Clamator glandarius).


Críalo, la Serena
 

El cernícalo primilla

Otra de las especies destacables de estas tierras es el cernícalo primilla (Falco naumanni), donde destacan las colonias de las iglesias de Puebla de la Reina y la de Ribera del Fresno. Esta última localidad se ha convertido en una de las escasas ZEPA urbanas, la LIFE ZEPAURBAN ES0000432, dedicadas a la protección de esta pequeña rapaz. El consistorio ha preparado un balcón observatorio frente a los tejados donde se concentran los nidos. Los mejores momentos para disfrutar del espectáculo de estas colonias, es a primera hora de la mañana y a última de la tarde.

 

Cernícalo primilla, Ribera del Fresno

Sanatorio de las Poyatas, Las Palomas.

Junto a la carretera EX-212, dirección Almendralejo, recorrimos un buen lugar para observar grandes rapaces. En concreto en los alrededores del sanatorio de la Poyatas. Este gran complejo se construyó para tratar la tuberculosis, entre finales del siglo XIX y principios del XX. Se cree que fue diseñado por el arquitecto sevillano Aníbal González, autor también de la Plaza de España de Sevilla. Se trata de un palacete rural y edificios anexos de estilo modernista, que estuvo activo hasta la década de los años sesenta, del siglo pasado, cuando aún mantenía 81 pacientes ingresados en sus 144 habitaciones. Hoy permanece cerrado y para acceder hay consultar con el ayuntamiento.

 

Buitre negro, Hinojosa del Valle

Mérida y las colonias de ardeidas


Puente romano de Mérida

Otra de las mañanas la dedicamos a recorrer las orillas ajardinadas del río Guadiana, a su paso por el casco urbano de Mérida. Justo al norte del enorme puente romano, en la orilla del casco histórico hay una serie de pequeñas islas cubiertas de carrizos. Una de las más grandes acoge una nutrida colonia de cría de moritos (Plegadis falcinellus) que ya tenían los pollos grandes, espátulas (Platalea leucorodia) con pollos pequeños, garzas reales (Ardea cinerea), garceta común (Egretta garzetta), garcilla bueyera (Bubulcus ibis) y martinetes (Nycticorax nycticorax). Sin duda, se trata de una visita obligada para cualquier ornitólogo. No hay que olvidar la abundancia de aviones, vencejos y golondrinas, además de los numerosos nidos de cigüeña blanca.




Sólo cinco días nos han permitido observar todas estas especies y muchas más, además hemos dormido, comido y bebido a muy buen precio y con calidad. 




El único problema de esta tierra, es su clima extremo, que tiene largos inviernos fríos y veranos sofocantes, casi no conocen la primavera ni el otoño, por eso es importante planificar bien el viaje, que bien merecen esta tierra y sus gentes acogedoras. Por último, pero no menos importante, agradecer el éxito de esta escapada a mis amigos y compañeros, Aurelio, Chemari, Gerardo y José Manuel, así como la profesionalidad y cercanía de Agustín y Cati, responsables de Cata con Cati.


Paloma bravía, Mérida


Enlaces y bibliografía

Alange y las orquídeas:

https://visitaalange.es/en/what-to-see-what-to-do/rutas/ruta-de-orquideas

Cata con Cati:

https://cataconcati.es/

Cernícalo primilla

https://www.zepaurban.com/es/zepa-urbanas/mapa-zepa-urbanas

Linces del Matachel:

https://amantesdelaornitologia.blogspot.com/2021/01/el-lince-iberico-en-extremadura.html

https://www.iberlince.eu/index_php/esp/buzon-de-sugerencias-50#.YABK2ehKiUl

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/prensa/Informe%20censo%20lince%202024_16.05.2025.pdf

Sanatorio de las Poyatas:

https://peqarqueologia.blogspot.com/2016/05/sanatorio-de-la-poyatas-palomas.html

 


Texto y fotos de Rafa Muñoz

 

L’esparver blau al País Valencià

 

Esparver blau, Arxiu RMiB

L’esparver blau (Elanus caeruleus) és un rapinyaire que fins aleshores ha sigut molt ocasional en terres valencianes. Els anuaris valencians el consideren com una espècie reproductora molt escassa i localitzada. Es tracta d’un rapaç menut amb una envergadura del voltant dels 85 cm, té un plomatge molt singular en presentar una combinació de blanc en la cara i en les parts ventrals mentre que el cap i l’esquena són d’un blau-grisenc, al qual cal afegir unes taques negres a l’espatlla que rematen amb uns ulls són rojos.

És un predador especialitzat en la caça de micromamífers, principalment ratolins i talpons, tot i que complementa la seua dieta amb ocells menuts i insectes grans. Per atrapar-los li agrada aguaitar-se en un punt alt, tot i que també pot alçar el vol i mantindre’s quiet en un lloc, per a controlar alguna presa, llavors es deixa caure a pes per a intentar agafar-la amb les urpes per davant.

És una au d’origen africà que fa cinquanta anys estava acantonat al sud-oest de la península Ibèrica i, a poc a poc ha anat expandit la seua àrea de distribució. En principi es distribuïa solament pel sud de Portugal on una de les primeres cites es va donar en 1964. La seua àrea de distribució va anant estenent-se i en 1975 unes poques parelles estaven reproduint-se al nord d’Extremadura, Salamanca i a Toledo. Després ha continuat la seua expansió fins a arribar a casa nostra.

 

Esparver blau


Cites històriques d’esparver blau al País Valencià

Segons les cites reportades als anuaris valencians que començaren a publicar-se en 1988, a les entrades del portal eBird des de 2007 a més dels registres propis, es trau el següent historial de l’esparver blau al País Valencià:

La primera cita de l’esparver blau a casa nostra es va donar en desembre de 1970 quan un ocell que caçaren a Rafelbunyol (l’Horta Nord), el naturalitzaren i el dugueren al museu de la Salle de Paterna. Fins a 1992 no es tornà a citar l’espècie quan es va trobar un individu al Toro (Alt Palància) el 16 d’abril. Haguérem d’esperar un altre parèntesi de fins a 1999 per a trobar un altre esparver que va estar present entre els mesos d’octubre i novembre al Fondo d’Elx (el Baix Vinalopó).

Amb el canvi de segle augmentaren exponencialment les cites d’aquest rapinyaire que resumirem unificant les cites d’un mateix espai en un període de temps pròxim, per a tractar d’esbrinar la vertadera magnitud de la presència d’aquest ocell a casa nostra. De resultes obtenim que l’any 2000, possiblement l’individu del Fondo de l’any anterior continuà fins a gener, el mes de juny trobaren un altre a Titaguas (els Serrans).

Taula 1, cites totals per any i estima presència real


No tornarem a tindre més contactes amb l’espècie fins a 2003 quan vam comprovar la primera reproducció de l’esparver blau a casa nostra, a Fuenterrobles (la Plana d’Utiel), troballa que detallarem més avant en l’apartat de reproducció. L’any següent, segurament la mateixa parella que s’havia reproduït a Fuenterrobles, estigué present entre l’1 de febrer i el 17 de juliol i també es va vorer a un paratge de Camporrobles, proper a l’anterior. Segons Armero, J. (2021), probablement eixa mateixa parella tornà a reproduir-se al mateix territori en 2004.

Fins al mes de febrer de 2006 no aparegué un altre esparver, en aquest cas a Cervera del Maestrat (el Baix Maestrat). En 2007 vam tenir la presència de dos exemplars al Clot de Galvany (el Baix Vinalopó. En agost de 2008, a Almassora (la Plana Alta) reportaren la cita d’un altre exemplar.

Entre els mesos de novembre i desembre de 2009 es va detectar una parella a Utiel (la Plana d’Utiel) i, fins a dos individus al voltant del llogaret de Campo Arcís (Requena) lloc prou proper a Utiel. Entre  agost i setembre es va veure un altre exemplar al Fondo d’Elx; dos més a Sempere (la Vall d’Albaida) entre octubre i desembre; finalment, entre els mesos de març i desembre es va reportar un altre esparver al Toro (l’Alt Palància).


Gràfica 1, esparvers / any al P.V.


En 2010 es van reproduir una parella a Requena i una altra al Baix Segura, mentre que es tornà a citar un exemplar al Fondo d’Elx. En 2011 continuava present un exemplar de Requena a finals de gener. En juny es va observar un adult transportant una presa a Ares del Maestrat (l’Alt Maestrat). Els mesos de febrer i març es va reportar un altre exemplar al Fondo, a més d’un altre entre octubre i desembre a la Marjal dels Moros. En novembre es va veure un adult al Prat de Cabanes-Torreblanca (la Plana Alta).

En gener de 2012 a Requena només es va obtenir un registre i un altre al Fondo el mes d’octubre. En febrer de 2013 es va veure un exemplar al Fondo i el mes de març un altre a Sant Fulgenci (el Baix Segura), un altre a la marjal dels Moros i, finalment, en octubre es va reportar un altre a Caudiel (l’Alt Palància). En setembre de 2014 es va reportar un exemplar a les illes Columbretes (la Plana Alta), la qual cosa demostra la capacitat de dispersió d’aquesta perquè aquests illots estan prou allunyats de la costa.

Els mesos de febrer i març de 2015 hi hagué diversos registres d’un individu a Xilxes (la Plana Baixa). El mes de març i en juliol es va detectar un exemplar a la marjal d’Almenara (la Plana Baixa), el mes de novembre un altre exemplar a Nules (la Plana Baixa), possiblement tots els registres foren del mateix exemplar. En agost i setembre es va veure un altre individu als Moros, mentre que entre el 22 d’octubre i el 29 de desembre es va veure un altre al Fondo.


Taula 2, per comarca, ex. Mínim, cites totals


L’any 2016, es va veure un esparver blau als Ivarsos (la Plana Alta) el mes de gener. Al Fondo es va observar vuit voltes, segurament el mateix individu entre els dies 3 de gener i el 5 d’abril. A Sant Fulgenci (el Baix Segura) es va reportar un altre el mes d’abril i fins a 3 individus a la marjal dels Moros entre el 26 de març i l’11 d’abril. El mes de setembre de 2017 es va veure un exemplar a Sollana (la Ribera Baixa) i un altre al Fondo el mes d’octubre, tal volta eixe mateix individu d’Elx, es va detectar a Santa Pola en novembre. En 2018 sols s’obtingué un registre d’un exemplar a Paiporta (l’Horta Sud) el mes de desembre. El mes de juliol de 2019 una parella estigué present en el límit provincial entre els termes de Sinarcas (la Plana d’Utiel) i el llogaret de Casillas de Ranera que pertany a Talayuelas (Conca).

L’exercici de 2020 es va produir una bona allau de cites d’esparver blau: el mes de gener a Los Montesinos; en maig a Dehesa de Campoamor, ambdues localitats del Baix Segura; el mes de juny fins a dos exemplars a Fontanars dels Alforins (la Vall d’Albaida); en agost a San Benito, Aiora (la Vall de Cofrents); en setembre tinguérem dos exemplars a Barracas i al Toro (Alt Palància) i un altre al Fondo; en octubre es tornà a veure un a Fontanars dels Alforins (la Vall d’Albaida) i un altre al Fondo; entre novembre i desembre tinguérem una parella per Sant Mateu (Baix Maestrat).

El mes de gener de 2021 estigué present un exemplar entre el Fondo i Santa Pola, un altre es va reportar al Pou de Nules (la Plana Baixa) i el mes de novembre aparegué un altre a Godella (l’Horta Nord). De l’any 2022 sols tenim dos registres, un a octubre al Fondo i un altre en desembre al Prat de Cabanes-Torreblanca (la Plana Alta). En 2023 es tornaren a multiplicar les troballes d’esparver blau: en gener en tinguérem un a la Marjal dels Moros en gener que després es va sedimentar entre agost i desembre on es va observar quaranta voltes entre la marjal dels Moros i la veïna marjal del Puig (l’Horta Nord). En febrer hi hagué un exemplar a Los Montesinos (Baix Segura) i en juny a Càlig (Baix Maestrat).

En 2024 va continuar els dos exemplars de la marjal dels Moros que també freqüentaven la pròxima marjal del Puig (l’Horta Nord). Eixos mateixos mesos de gener i en febrer hi havia un altre esparver entre el Fondo d’Elx i Dolores (Baix Segura).

 

Adult i dos joves d'esparver blau a Requena, 2010, Arxiu RMiB


Reproducció de l’esparver blau al País Valencià

En 2003, per primera volta es va comprovar la reproducció d’una parella d’esparvers blaus a casa nostra, a un paratge a l’oest del terme de Fuenterrobles (la Plana d’Utiel) i vaig tindre l’orgull de ser jo mateix el descobridor. Fent un recorregut de cens vaig observar dos exemplars adults dalt d’una gran carrasca enmig d’una devesa, llavors vaig telefonar als companys del grup SVO-Requena-Utiel que eixa jornada estàvem repartits per la comarca.

Una volta junts decidirem acostar-nos i trobarem un niu ocupat per tres pollets grans. En posteriors visites arribarem a comprovar com els tres jovenets abandonaven el niu, malauradament també constatarem com un dels pollets va morir, presumiblement per l’atac d’una parella d’àguiles calçades veïnes, i sospitem que ben probablement va ocórrer el mateix amb els altres dos germans perquè a partir del 18 d’octubre sol tornarem a observar als adults. Eixa parella es va quedar en la mateixa zona fins al 17 de juliol de l’any següent.


Taula 3, reproducció comprovada i èxit al P.V.


El mes de juliol de 2008, a Vilanova d’Alcolea (la Plana Alta) es va observar una parella nodrint un jovenet. En 2010 al Baix Segura es va reproduir una parella que tirà endavant un pollet. Entre els mesos de febrer i setembre d’eixe mateix any, es va veure un adult que nodria dos jovenets al terme de Requena. Finalment, en 2016, entre el 25 de març i el 23 d’octubre es va comprovar la reproducció d’una parella que va criar amb èxit 3 pollets a la marjal dels Moros.


Esparver blau a la marjal del Puig, 2023. Arxiu RMiB


Resum

Resumint les dades estretes dels anuaris, del portal eBird i dades pròpies, entre 1970 i 2023 s’han recopilat cites de 216 exemplars d’esparver blau al País Valencià. En els trenta-dos anys transcorreguts entre 1992 i 2024, l’esparver blau s’ha detectat vint-i-quatre anys (75%). L’any amb major presència d’esparvers va ser 2020 amb una detecció de 9 exemplars.

Depurant els registres recopilats d’esparver blau i agrupant les que són d’un mateix període de temps i en un mateix lloc, per a descartar comptabilitzar diverses voltes el mateix exemplar, es dedueix que hem tingut la presència de 70 esparvers, als quals cal afegir els 10 joves nascuts a casa nostra, fruit de la reproducció comprovada de 5 parelles.

 

Esparver blau, Arxiu RMiB


Fonts i referències:

ALCOCER, A., BORT, J., ESTELLER, V., GARCÍA, M., LUQUE, E., MARCO, J., TIRADO, M., VERA, P. Eds. (2019) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XVI. Años 2014-2015. INTERNATURA. Castelló.

ALCOCER, A., BORT, J., ESTELLER, V., GARCÍA, M., GREÑO, J., LUQUE, E., MARCO, J., TIRADO, M., VERA, P. Eds. (2017) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XV. Años 2012-2013. INTERNATURA. Castelló.

ARMERO, J., SÁEZ, C.E. (2009) “El elanio común (elanus caeruleus) se reproduce en la comunidad valenciana por primera vez” in “Aves de la comarca de Requena-Utiel”. Ed. Tundra.

ARMERO, F.J., PARÍS, V. (2021) “Esparver blau”. Pp-432-433 in POLO-APARISI, T., POLO-APARISI, M. (Eds.) “Atles dels Ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

BORT, J., BORT, J.L. (2009) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana. Vol. V. Año 2007. INTERNATURA. Castelló.

CABO, M.J., POLO, A. Coord. (2000) “Aves de la Comunidad Valenciana. Noticiari ornitològic de la Societat Valenciana d’Ornitologia, 1998”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

CABO, M.J., POLO, A. POLO, M. Eds. (2003) “Aves de la Comunidad Valenciana 1999. Anuario de la Societat Valenciana d’Ornitologia”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

CLAVELL, J. (2002) “Catàleg dels Ocells dels Països Catalans”. Lynx Edicions. Barcelona.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1994) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1992”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1995) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1993”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1997) “Comunitat Valenciana, Anuario Ornitológico 1994”. Estación Ornitológica Albufera. SEO/BirdLife. València. 

eBird, esparver blau al P.V.:

https://ebird.org/map/bkskit1?bmo=1&emo=12&byr=1900&eyr=2024&env.minX=-1.529&env.minY=38.687&env.maxX=-0.025&env.maxY=40.212&gp=true

GÓMEZ-SERRANO, M.A., GIMÉNEZ, M., DIES, J.I., DIES, B., MONSALVE M.A. (2000) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana 1995-1997, vol 8”. Estación Ornitológica de l’Albufera. SEO/BirdLife. València.

Notas Ornitológicas. (1975) “Elanus caeruleus. Elanio azul” ARDEOLA, vol 21 Pp-113-129. SEO/BirdLife.

RAMOS, A.J., ZARAGOZÍ, A., GOMIS, E., LÓPEZ, G., CANTÓ, P., SARMIENTO L.F., SOGORB, L., REIG, A. Eds. (2001) “Las aves en Alicante, Anuario Ornitológico de Alicante 1999. SEO. Alicante. Alacant.

RAMOS, A.J., ZARAGOZÍ, A., GOMIS, E., LÓPEZ, G., CANTÓ, P., SARMIENTO L.F., SOGORB, L., REIG, A. Eds. (2002) “Las aves en Alicante, Anuario Ornitológico, 2000. SEO. Alicante. Alacant.

SACARRAO, G.F. (1975) “Notas sobre Elanus caeruleus (Desf.) em Portugal (Aves, falconifirmes). ARDEOLA vol 21, Pp 173-182. SEO/BirdLife,

SEO-Alicante (2001) “Anuario Ornitológico de Alicante 1999”. Alicante.

SEO-Alicante (2002) “Anuario Ornitológico de Alicante 2000”. Alicante.

TIRADO, M., ESTELLER, V. (Coord.) (2008) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. IV. Año 2006. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M. Ed. Ppal. (2011) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XII. Año 2009. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M., GARCÍA, M. Eds. (2014) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XII. Año 2010. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M., ALCOCER, A., MARCO, J., VERA, P., BORT, J., GARCÍA, M., ESTELLER, V., GREÑO, J., LUQUE, E. (2015). “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XIV. Año 2011. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M., ALCOCER, A., MARCO, J., VERA, P., BORT, J., GARCÍA, M., PARÍS, V., LUQUE, E., DÍES, B. Eds. (2021) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XVII. Años 2016-2017. INTERNATURA. Castelló.

URIOS, V., ESCOBAR, J.V., PARDO, R., GÓMZ-LÓPEZ, J.A. (1991) “Atlas de la aves nidificantes de la Comunidad Valenciana”. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Direcció General de Política Forestal i Pesquera. València.

 

Textos, gràfiques i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

ELANIO TIROTEADO EN LA POBLA DE VALLBONA

Elanio común (Elanus caeruleus)


9.12.09.- Pobla de Vallbona, Camp de Túria, València.

El pasado lunes día 7 ingreso un elanio azul (Elanus caeruleus) en el centro de recuperación La Granja del Saler. Se trata de un macho adulto con procedencia de la Pobla de Vallbona, justamente lo encontró un amigo de un chico que esta haciendo sus practicas de biología en el centro y rápidamente nos lo comunico, por lo visto lo encontró porque le estaban haciendo puntas unas cuantas urracas (Pica pica) y se pregunto que es lo que estaba pasando, con lo que se acercó y la sorpresa de encontrárselo con un ala descolgada. Una vez en el centro se le realizo una placa RX y se verifico la rotura de un ala por la causa de un disparo ya que tiene un perdigón incrustado en ella (los cazadores en su línea). Dentro de lo malo se trata de una fractura buena que nosotros decimos y se recuperara favorablemente si no pasa nada raro ya que el bicho está comiendo con normalidad. Pues nada simplemente uno más de los tantos que entrar por disparo en estas fechas, también me parecía una cita importante a la que creo que es de interés.


Mensaje de Toni Pérez en el FORO SVO Aves
Foto de Rafa Muñoz, FONS FOTOGRÀFIC SVO

12.12.09.

Como bien comenta Toni Pérez en su correo, los cazadores son un verdadero peligro, no sólo para los elanios, sino para muchas más especies. El jueves sin ir más lejos estaba observando uno de los dos elanios del término de Utiel, cuando vi acercarse a menos de 50 metros en línea recta, un par de cazadores con mucha pinta de no saber diferenciar un elanio de una paloma, así que me interpuse entre ellos y el elanio, por si acaso. En esta ocasión estaba yo, y en otra estará otro, pero, cuántas cosas habrán pasado y que no sepamos

Mensaje de Víctor París en el FORO SVO Aves