Supertramp "Paris" (dvd)

L'edició en dvd de "Paris", l'històric concert del 79, ha segut un regal per a tots els que adorem l'etapa clàssica de Supertramp. 

La banda passava pel millor moment de la seva carrera, tenien el món als seus peus degut al super-èxit de "Breakfast in America", i les tensions entre Roger Hodgson i Rick Davies encara no existien, per tant, regnava bon ambient en l'escenari; i ahi tenim a eixa meravellosa banda interpretant totes les seves millors composicions de forma impecable, moltes d'elles sonen inclús millor que en el disc original, i es que una cosa està clara: Supertramp no seran la banda més rockera del món, però que són uns músics i compositors excepcionals és inqüestionable; qui tinga algun dubte que li pegue una miradeta a aquest dvd. 

La qualitat d'imatge i so és excel·lent, per tant, es tracta d'un llançament imprescindible per a tot aquell que admire a aquesta mítica formació.

Supertramp "Crisis? What Crisis?" (1975)

No entenc eixa mania que se li ha tingut sempre a Supertramp per gran part de la comunitat rockera, és cert que la seva actitud no és molt Rock & Roll, però si parlem de qualitat musical la cosa canvia, i no parle sols de ser bons músics, que ho són i molt, si no d'haver creat grans cançons i grans discos, com aquest.

El que més m'agrada d'aquesta banda és que en els seus millors discos demostraren que es pot fer música virtuosa sense avorrir, i amb certa sensibilitat pop que feia que la seva música fora fàcil i agradable de escoltar.

Crisis? What Crisis? A banda de tindre una de les portades més genials de la història és, sens dubte, un dels seus millors treballs, una autèntica obra mestra. Un disc amb una producció perfecta, per a escoltar detingudament, amb calma, i saborejar cadascun dels seus infinits detalls. Ple de grans cançons com "Sister Moonshine", "Ain't Nobody But Me", "A Soapbox Opera", "Another Man's Woman", "Poor Boy" o "Just a Normal Day". Amb la forta presencia d'un saxo i un piano que apareixen en gran part de les cançons i sonen a gloria. Melodies precioses, tocs de Soul, temes rockers, balades, tocs progressius ... i màgia, molta màgia.

Un disc imprescindible.

Journey "Next" (1977)

Hui anem a recordar un disc molt oblidat, massa, diria jo. Sembla que mai va passar, però en els seus inicis Journey eren una bona banda de rock progressiu, no es menjaven un torrat, però gravaren bons discos. "Next" possiblement siga el més destacable de la seva època prog. En aquest àlbum la banda ja començava a desesperar-se per falta de èxit, per el que intentaren fer que la seva música fora un poc més accessible, però sense deixar del tot el rotllo progressiu que tant els apassionava en aquells temps. Acurtaren el minutat-ge de les cançons i crearen melodies més apegaloses en algunes d'elles, com en eixa meravella que obri el disc anomenada "Spaceman" (sens dubte, la millor cançó del disc). El resultat fou un bon disc de rock clàssic d'un nivell tècnic molt alt i amb tocs progressius que recorda a bandes com Pink Floyd o Rush. Però, de nou, el disc fou un fracàs comercial.

Més avant per fi aconseguiren l'èxit massiu. Orientaren la seva música cap a un rock melòdic molt més comercial, però sempre de qualitat, això si, i amb l'entrada del genial vocalista Steve Perry es convertiren en una de les bandes més populars d'Amèrica, però eixa ja és altra història.

Dream Theater "Metropolis pt 2: Escenes from a memory" (1999)

Mai he segut amic del virtuosisme, sempre he preferit als Ramones abans que al Steve Vai, però hi han excepcions, i Dream Theater és una d'elles. Per als que no coneguen aquesta gran banda he d'advertir que com la majoria de grups de Rock progressiu no són facils, li has de dedicar el seu temps, però com sol passar amb aquestos casos... Acabes flipant.
Dream Theater és un grup format per 5 músics increïbles: James Labrie - veus, John Myung - Baix, John Petrucci - Guitarra i veus, Mike Portnoy - Bateria i veus i Jordan Rudess - teclats. La seva música està influenciada per les grans bandes progressives dels 70 com Yes o Rush i també per els grans del Heavy Metal com Iron Maiden o Metallica, però tenen molta personalitat pròpia.

"Metropolis pt 2: Escenes from a memory" és, baix el meu critèri, l'obra mestra absoluta d'aquesta banda, un disc on tot és imprescindible. Un treball que no és per escoltar-lo en qualsevol moment, la forma ideal és fer-ho en el lloc adecuat, en el moment adecuat i sense fer res més, escoltant-lo tot d'un tiró, deixat portar per la seva màgia i gaudiràs d'un viatge musical assombros, una experiència única. També és un disc conceptual basat en la història d'un jove que descobreix, per una sessió d'hipnosi, que el seu passat està relacionat amb amor i assassinats, un alicient que li dona un punt interessant a l'obra.
Per als més curiosos recomanar també el dvd "Metropolis 2000: Escenes from New York", un concert on interpreten de cap a rabo el disc i ho mesclen amb imatges relacionades, un document molt interessant on podreu veure el nivell que té aquesta banda.
Doncs si, sempre preferiré al Keith Richards abans que al Joe Satriani, però pense que qualsevol persona que tinga debilitat per la bona música caurà rendit d'avant d'una obra mestra com aquesta.