Muts i a la gàbia!: llengua

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges

La immersió lingüística des de dins

El ministre Wert hui dormirà més tranquil després que la consellera Rigau haja admès que al voltant d'un 13% dels centres públics i concertats de Catalunya ja tenen el castellà com a llengua vehicular. No sé en què es basa la consellera, però fa curt. En cada institut on he treballat una part important del claustre ha fet les classes en castellà o ha canviat de llengua tan bon punt algú se'ls ha adreçat en la llengua veïna.

Tant fa el que diga l'Estatut, la LEC, el TSJ o la LOMQE, tot continuarà com fins ara: cadascú farà la seua, sense que ningú prenga mal, això sí. Només així s'entén que els nens de 1r d'ESO, després d'haver anat a escola nou cursos, no sàpiguen el vocabulari bàsic (aliments, parts del cos, relacions de parentiu...) o que una part dels estudiants de 2n de Batxillerat cada any vulguen fer el treball de recerca en castellà perquè s'hi expressen millor o, al remat, que els estudiants universitaris escriguen tan malament.

Per torna, la qualitat lingüística o, millor dit, la simple intenció d'expressar-se bé hi és absent hipopotàmicament. És el menfotisme lingüístic absolut! I quan algú ha proposat un sistema perquè la llengua compte a les assignatures de tecnologia, ciències o física i química, certs personatges que són professors, per bé que no ho volen ser perquè creuen merèixer un Nobel, adopten una actitud de perdonavides perquè no importa que els estudiants facen tantes faltes que tapen el sol o que no tinguen ganes d'expressar-se correctament, tu ja els entens, el que importen són els continguts, l'evolució de l'alumne o la seua infinita bondat.

Jo, un d'aquests de la vida perdonada, crec que si la llengua és la nostra manera de veure el món, de relacionar-nos-hi, de viure-hi, aquesta manera, la nostra, és farcida d'imperfeccions, d'imprecisions, de mitges veritats i d'un caos sense sentit, perquè els nostres mots ho confirmen.

Així, doncs, poden estar tranquils el ministre Wert, Toni Cantó, els de Convivència Cívica i Ciutadan's, les dèsset famílies i tots els divertits colons que ens rodegen, que no patisquen gens, que la immersió i la qualitat lingüística en aquest país són de fireta. De fet, tot el país ho és.

Javier Cercas, gràcies però no

"Una llengua petita pot ser ajudada per una gran, en lloc de veure la gran com una enemiga, l'ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant. Crear conflictes artificiosos amb les llengües em sembla una catàstrofe. N'hem de treure profit". Senyor Javier Cercas, arran d'aquestes declaracions al 33è Saló del Llibre de París, on ha estat convidat per l'Institut Ramon Llull, voldria fer-li algunes observacions.

Li seré sincer, les seues opinions i l'actitud que s'hi desprèn, entre paternalista i imperialista, pense que delaten els seus interessos, ignorància i mala idea contra la llengua i la cultura catalanes. Què exactament li hem d'agrair a la llengua veïna, senyor Cercas? Ui, sí, cada dia els diaris en van plens, el català estaria perdut sense la col·laboració del castellà. Però no es preocupe pel català, vaja vostè amb la seua gran llengua de milers de milions de parlants i amb la seua gran literatura a les fires literàries del món i deixe aquesta pobra llengua, aquesta llengua insignificant, aquesta literatureta que vaja pel món tota sola. Deixe-la, tranquil, que no farem el ridícul.

Informe-se'n, però, perquè aquesta llengua en què li escric no és petita, malgrat que alguns la vulguen així: petita, minoritzada i tancada. Si vol parlar de mides, cosa que sembla que li agrada, ho deixarem en mitjana. I si vol, també podem parlar de la tradició literària catalana i l'excel·lent qualitat d'aquesta, malgrat tots els obstacles i intents de genocidi cultural perpetrats pels defensors de la llengua en què vosté s'expressa. Molts autors, editors, professors, crítics i lectors s'hi van deixar la pell per aconseguir que la literatura catalana no fóra un satèl·lit de la seua literatura, la castellana. I això no ho canviarà vosté ara per molt que vulga.

Per acabar, recorde que no sempre es guanya, no em faça parlar-li, per exemple, del cas d'en Jaume Cabré. Qui la té més gran, la tirada? Qui la té més gran és el senyor Cabré i de molt. Però no patisca, senyor Cercas, que si molt convé, l'Institut Ramon Llull ja el portarà a la propera fira literària internacional i així es promociona.

Noms medievals i noms actuals

El blog de l'historiador Vicent Baydal m'ha descobert el Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca del filòleg Antoni Llull Martí. L'obra onomàstica pren com a marc cronològic des del 1229, any de la conquesta del rei en Jaume, fins el 1940 quan el castellà es comença a introduir a l'illa. Si ens centrem, però, en l'Edat Mitjana, els noms més sentits d'home eren Pere, Bernat, Guillem, Berenguer, Arnau, Joan, Martí, Jaume, Guerau o Garau; i els noms de dona més sentits eren Maria, Blanca, Berenguera, Sibília o Sibil·la, Cecília o Guillema.

Si la curiositat ens en demana més, podem trobar-hi moltes altres sorpreses. Per exemple, els noms de l'època més cridaners als nostres ulls. De masculins destaquen Brau, Pelegrí, Deuslosalva, Dolç, Jafudà, Morant o Renovard; i els femenins tampoc no deceben gens: Oliva, Comtessina, Aucella, Sicília, Babilònia, Delfina, Brunissèn, Morlana, Bondia, Musieta o Elfa.

Furgant-hi una mica més, podem trobar-nos amb més sorpreses com el cas de Josep, tan arrelat fins fa dos dies, però bandejat per jueu o islàmic fins ben entrat el segle XVII en què l'introduïren a l'illa els frares carmelitans. O el cas de Violant, que resulta ser l'equivalent del castellà Yolanda. Ai, si tot haguera anat bé, si el curs de la història no haguera estat truncat per uns esdeveniments tan adversos, hui tindríem Violis en lloc de Iolis? És més, viurien totes a Castefa i rodalies?

Deixant a part la historiaficció i tornant al tema, pensava si als nostres descendents no els sobtaran noms comuns dels nostres dies, noms com Pau o Martí. Que no? Els temps canvien ràpidament. O què me'n dieu dels Jònatans de fa uns anys? Ara no se senten gens a les aules. I parlant de tot i de res, quins seran els nous Jònatans? A hores d'ara deuen estar reproduint-se i espere equivocar-me perquè intuisc que una generació sencera d'esonians anomenats Hugo i Íker se'ns aproxima inexorablement.

A tres quarts de quinze

Google em fa llegir tota mena de textos. Fa poc vaig trobar-ne un sobre la millora de la convivència en els centres educatius adreçat als nous directors que prepara el Departament d'Ensenyament. La prevenció i les intervencions contra la violència en són els grans temes tractats. Furgant-hi, he descobert que els experts calculen que un 33% de professors se sent insultat pel malnom amb què l'han rebatejat els alumnes i que, a més, s'hi recomana una actuació decidida contra aquest costum per tal que el professor puga desenvolupar correctament la seua tasca.

Ai, els experts, cosa amb què topeten, cosa que volen destrossar. Ells en diuen regular. Doncs podrien començar per la situació que la professora Argentera i jo vam viure a finals del trimestre passat quan compartíem guàrdia. Tenim un company, el professor Cerdanyès, que sempre feia tard a classe. Tant era, l'excusa podia ser el trànsit, el xiquet malalt, els alumnes no m'acabaven l'examen, estava clonant-me al lavabo... Aquell dia li va tocar el rebre al conserge Ullastret i la seua poca traça amb la fotocopiadora. Cert o no, la professora Argentera va reaccionar prou bé en comparació amb altres ocasions i només va amollar-li sí, sí, la qüestió és arribar sempre a tres quarts de quinze.

Els alumnes que esperaven a la porta esclataren en una rialla general incontrolable i repetien quarts de quinze, quarts de quinze! Tant que li ha quedat com a malnom. Els experts i nous directors dels centres de secundària farien bé d'actuar ràpidament perquè, considerat l'èxit, no descarte que el malnom l'hereten fins i tot els fills convertint-se així en un nom de casa: el Quartsdequinze, la Quarta, el Quinzet i la Quinzeta.

Vèrbola

Cada any alumnes i professors creen mots i expressions. Al principi fan mal d'orella, després t'hi acostumes, potser els vas trobant la gràcia, acabes per fer anar les més reeixides i només les afortunades s'incorporen a la xerradissa del carrer. Comentem un parell de creacions esonianes d'enguany.

Inspirada en la icona dels xats, però amb un altre significat. La definició podria ser expressió irònica per a fer callar algú que ha dit una parida. En un lloc on tothom vol ser escoltat ja vos podeu imaginar que l'icsdé va a punta pala. Per exemple, si una alumna et diu no puc llegir perquè tinc el quètxup, tu respons i jo mala llet: o llegeixes o suspens, icsdé.

De l'anglès Ok. Vol dir entesos, d'acord. La nostra generació la pronunciava [okéj]. Els alumnes l'han adaptat no sé encara si per ignorància o perquè per a ells l'antiga forma sona massa forçada. Trobe que l'òc ha fet fortuna perquè en poc temps ha eixit de les tanques de l'institut, l'he vist escrita a can Twitter i, fins i tot, algun profe que altre ja la utilitza. M'agrada aquesta adaptació amb accent diacrític i ce.

Catalunya europea o la llengua oficial de la república de Catalunya II

Sorpèn la quantitat de gent que ha entrat al blog interessant-se per aquest tema, ha votat a l'enquesta o ha participat del debat. Ho agraisc moltíssim. Tot i això, també he rebut crítiques, que de segur m'ajudaran a millorar. És cert que l'enquesta no es veia gens bé sobre fons blau i també que no és representativa de res, no era la meua intenció. Només pretenia compartir idees i debatre en un context com aquest.

Una de les observacions que m'heu fet és que no em mullava. Ara ho faré i serà, en part, a alguns dels vostres comentaris que m'han permès d'arrodonir la següent opinió sobre el tema. L'essencial és que el català ha de ser l'única llengua oficial de la república de Catalunya. Per tant, obligatòria en tots els àmbits públics, també en l'ensenyament. El nou estat ha de protegir-la com tots els estats europeus fan amb les seves respectives. La resta de llengües han de ser respectades.

En l'àmbit de l'ensenyament, fonamental ací, el català ha de ser la llengua vehicular. L'anglès obligatori per tots els alumnes i s'hauria d'oferir una segona llengua estrangera a triar entre el castellà, el francès o l'alemany. Caldria també acostar la metodologia en l'ensenyament d'aquestes llengües a la de les EOI per garantir que els alumnes en puguen fer un ús real. Per mi, això és el que faria qualsevol país normal, falta saber si volem ser normals, esclar.

La llengua oficial de la república de Catalunya

Recentment, s'ha obert un debat als mitjans de comunicació sobre la llengua oficial de la Catalunya del futur. No han estat poques les veus que reclamen el català com a llengua oficial juntament amb el castellà en el futur estat.

Des del diari ARA, per exemple, el periodista i editor Eduard Voltas va encetar el debat en mostrar-se a favor de la cooficialitat del català i el castellà en els articles “En castellà també, sisplau (I i II)”. També s'han expressat favorables a aquesta cooficialitat el president Mas o el dirigent d'ERC, Oriol Junqueras. En el bàndol oposat, és a dir, aquells que voldrien el català com a única llengua oficial, hi són López Tena de SI o Vicent Partal de Vilaweb, que en un editorial temia una Catalunya ucraïnesa.

Així les coses, em sembla que cal seguir debatint la qüestió per tot arreu: vos deixe una enquesta a la dreta d'aquestes línies i també teniu un fil de debat sobre el tema a la barra de comentaris.

Moltes gràcies per la participació!

Manifest radical per la llengua

HEM ELIMINAT l'autoodi, la sensualitat i la pedagogia. Existeix una enorme bibliografia per a suplir tota ignorància.

SABEM que res de nou anem a dir, però també que es fa necessari dir-ho per última vegada.

PREGUNTEM a la nostra societat per què fa un ús de la llengua semat, parcial i interessat.

DENUNCIEM:

La llengua blanca i entenedora dels mitjans de comunicació per poc genuïna.

La por a les paraules que sonen més arrelades.

L'ús d'altres llengües amb els immigrants per classista.

Les instàncies i documents oficials bilingües per il·legibles i innecessaris.

Qui diu expressions en d'altres llengües per a fer-se el graciós per penós.

Qui tradueix a d'altres idiomes els missatges a les xarxes socials per considerar els lectors imbècils.

Els anuncis televisius en la nostra llengua i les marques amb pronúncia estrangera.

La gent que s'oblida de la llengua al metro i al rodalies.

La gent que no s'ha normalitzat el nom oficialment.

La gent que abusa dels diminutius amb excepció de l'ús dels diminutius dobles.

REPREGUNTEM a la nostra societat per què fa un ús de la llengua semat, parcial i interessat.

AFIRMEM que la nostra llengua és de primera, moderna i clàssica, i la millor per a expressar-nos.

AFEGIREM que no en necessitem d'altres que li facen de crossa.

VOLEM:

L'escola únicament en la nostra llengua fins els sis anys mínim.
Una immersió lingüística real.
Que siga llengua vehicular a tots els nivells de l'ensenyament.
Una llei d'indústries culturals forànies favorable.

REIVINDIQUEM:

El parlar apitxat, el xava, el xurro i, sobretot, el xipella.
Els insults, les expressions eroticofestives i els malnoms.
La riquesa lèxica dels nostres pobles.
Els pronoms febles.
Cursos gratuïts de pronoms febles per a mestres i professors.
Les cançons infantils nostrades: Joan Petit, Sol solet, Uni dori teri coteri, Ralet, Bola de drac i etcètera.
La llengua d'autors com Roig (Jaume), Verdaguer, Casellas, Espriu, Moncada, Lozano i etcètera.
La bona ortografia i cal·ligrafia.
La qualitat lingüística.
El plural HI HAN i l'article neutre LO.

REPREGUNTEM a la nostra societat per què fa un ús de la llengua semat, parcial i interessat.

I RESUMIM:

Qualsevol ús d'altres llengües a casa nostra ha de quedar marginat.
S'ha acabat la pedagogia sobre la llengua. Qui vulga saber, que n'aprenga. A partir d'ara tirarem pel dret i farem la nostra.

Els collons d'en Bamba i en Perarnau!

La notícia de la setmana a l'institut no ha estat la crisi mundial ni les eleccions franceses ni tan sols l'adéu de Guardiola. No. El RT ha estat que el Departament d'Ensenyament ens instal·larà properament una pissarra digital a cada aula. Els professors a l'uníson hem cantat visques al cel. Jo ja vaig preparant els vídeos per si la cosa va ràpida i aquest, em compromet, serà el primer que passaré a classe de llengua:

Per cert, si algú amb interessos filològics vol afegir altres expressions amb el mot collons, a l'igual m'anime i li faig un powerpoint a la consellera en agraïment.