Novata's diary

Dimarts 30 de juny. Acaba el meu contracte. A les 14'30h ja m'he acomiadat de tothom i marxo cap a casa. Abans, però, he anat a buscar la credencial perquè m'ho ha dit un company, que si no... Credencial? Què és això?

Dimecres 1 de juliol. Cap a les 10h vaig a portar la credencial al Consorci. Com que m'he despistat i no faig cap curs, sol·licito els papers de l'atur o aquest estiu no cobraré res de res.

A la una més o menys, estic sortint de la oficina de l'Inem. He preguntat com va el tema, no sigui que hagi de dur algun paper o quelcom que no tingui.

Cap a les 14h em truquen preguntant-me si encara estic interessada en els cursos a l'estranger. Però si no m'havien donat plaça! I tant que vull! Quines dates vols? Queda aquest. Aquest altre també és interessant. D'acord, però no em pots donar més informació? Metodologia i llenguatge. Endavant.T'inscric? Sí.

Dijous 2 de juliol. Cap al departament a demanar informació sobre el curs. La noia amb la que vaig parlar per telèfon ahir no hi és. M'atén una dona que va tan atabalada que no em veig amb cor de preguntar-li cap dels dubtes que tinc. I en són molts! Miro els papers que em dona i són informacions generals sobre cursos generals. I el que jo vaig a fer??

Torno cap a Urquinaona per saber com afecta el curs, amb la paga del juliol i la demanda d'atur. Haig d'anul·lar-ho, suposo?

Vaig cap a l'Inem, again, i m'atén una senyora amb falta de... fibra?, un bull?, energia? No sé què li fa falta però no té expressió a la cara i em mira com si fos extraterrestre. Acaba preguntant-li al seu company (el mateix que em va atendre ahir) i ens entenem perfectament: no hi ha cap problema perquè encara no havia dut el certificat d'empresa.

Arribo a casa i obro l'ordinador. Bé! Trobo alguna cosa més d'informació sobre el curs.

Ara què faig? Busco bitllets d'avió?, intento aclarir alguna cosa més del curs?, m'asseguro que no em quedaré sense atur i sense diners a l'agost?, deixo passar uns dies i truco al departament per aclarir aquells dubtes?, quin és el proper pas a seguir? Segur que no he pensat amb alguna cosa en la què havia d'haver pensat...

Tercer trimestre

Tinc tan present el moment que la L em passejava amunt i avall per l’escola i m’explicava, des d’una finestra de la biblioteca, a quin bar anaven a fer el cafè i on estava la farmàcia, que em sembla increïble que hagi passat tot un curs des d’aleshores.

Però sí, efectivament han passat tres trimestres. El primer, el segon, i ara el tercer, m’han ensenyat moltes coses, algunes de les quals les vull deixar per aquí escrites:

_Encara no m’organitzo prou bé. He trobat feines dels meus nens que ja no podran posar a l’àlbum. Quina mestra s’oblida dels treballs dels seus alumnes! ;-)

_No vull criticar (gaire) per darrera. M’agrada més la opció d’intentar fer les coses el millor que sàpiga i mantenir un bon clima a la feina.

_Hi ha coses que no s’aprenen mai, ni tan sols amb l’experiència, així que millor m’ho prenc amb filosofia. Exemples: les avaluacions, els comiats, provar una cosa i una altra i una altra fins que trobis el que és adient per aquell grup, o nen!...

_Hi ha coses que sí que es van aprenent amb el temps. Segur que en algunes coses no sóc la mateixa que va arribar al CEIP C... el 8 de setembre de 2008. És cert, oi??!!! Oi??

_Si mai m’havia plantejat si aquesta feina és la que m’agrada, la que no, si la puc fer, etc, aquest no és el moment de respondre’m. Aquest primer any no l’he viscut, més aviat he intentat sobreviure, així que no puc cercar la resposta.

_Si jo no em crec que puc fer-ho, com he de transmetre als nens que poden? Aquesta inseguretat, Mestreta...

Han passat tantes coses aquest curs que mentre més hi penso més tonto em sembla fer llistes com aquesta. Però és una mena de recordatori per quan hagin passat els anys i vulgui mirar enrere, vulgui veure com era, en què hauré canviat, què em preocupava... Evidentment aquí en aquestes llistes no hi és tot, només hi és el que em ve al cap avui quan ho escric. A més, estic segura que he aprés moltes més coses de les que ara sóc conscient...

Bon estiu, mestres!

S'acaba...

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...

Cinc. I què?

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!

Dels nervis a la calma... O no.

Aquest any he sobreviscut. Tinc la sensació que no he pogut viure la meva feina, massa angoixa, massa autoexigència i massa tensió. Però bé, això ho deixarem pel post del que he après en aquest 3r trimestre (tal com vaig fer amb el primer i el segon). 

Falta ben poc perquè es deixin de sentir els seus crits pels passadissos i els meus dins les aules. Qualsevol diria que m'agrada cridar però no ho he sabut fer d'una altra manera. Avui, per exemple, ha estat una tarda de desesperació, la pitjor en tot el que portem de curs. Amenaça rere amenaça per poder fer una feina de no res. He acabat esgotada, cadascun d'ells s'ha endut un xic de l'energia amb que la mestreta venia carregada aquest matí. 

Ja m'havien dit que la primavera els trastoca un xic i que després de setmana santa estan especialment moguts. Però això? Marededeusanyor! Per no fer-nos gaire mal, ni ells ni jo, he decidit no avançar més matèria (més llibre, vaja). Ara miro desesperadament llibres que tinc per casa, cerco idees, recursos a internet, intento buscar en el que em van ensenyar a la carrera ... Els queden 4 o 5 hores d'anglès fins a final de curs, així que m'agradaria (i molt!) que, en aquest poquet temps, poguéssim esborrar tants crits i mal comportament i acabar tots una mica més relaxats.

Falta ens fa!

Segon trimestre

Tal com vaig fer el primer trimestre, encara que sigui tard (per les vacances i tal) no vull deixar d'escriure el que he après aquest trimestre:

• Que encara que sigui mitja jornada i d'anglès (quan per l'escola aquesta llengua és l'última cosa) formo part del Claustre, així que A OPINAR!, fora vergonyes.
• Quanta raó tenia la M quan em va dir que per ser EFECTIU primer s'ha de ser AFECTIU!
• Que no m'haig d'angoixar tant, que hi ha coses que només simplifica (no que sol·luciona) l'experiència.
• Encara que sembli contradictori, que haig d'aprendre a viure amb l'angoixa perquè forma part d'aquesta feina.
• Que no m'haig de queixar pel que no he fet bé, sinó intentar millorar-ho ara. Encara sóc a temps!

I etcètera, etcètera...

Primer trimestre

Què ha après aquesta mestreta en aquests tres mesos?

• Encara que pugui semblar mentida, he après que m'haig de creure el meu paper.
• Que qui té boca, s'equivoca. I aquelles persones amb caràcters forts que sembla que se m'hagin de menjar, també.
• Que relaxada es connecta molt millor amb els nens.
• Que avaluar és molt més complicat del que em pensava. Molt més!
• Que demanar ajuda no és signe de feblesa sino de seny (diria que va ser josepmanel qui em va deixar un comentari dient-me alguna cosa així).
• Que faig les coses tan bé com puc o sé, per tant, no passa res si no les faig com aquella o aquella altra.
• Que les "amenaces" als nens s'han de complir o se't pugen (ai, on es diu que es pugen?).
• Que ser autoritaria no és el mateix que no estimar-los. Els nens necessiten disciplina. (M'imagino que m'enteneu, però és que això no sé expressar-ho d'una altra manera).

I moltes més coses! Però bé, jo crec que puc anar practicant amb aquestes, no?

Feliç final de trimestre a tothom!

El fantàstic món dels informes

Que jo recordi, mai no m'havia fet tanta por (o respecte) un full de paper. Tinc davant meu un llistat amb noms i uns quants ítems per omplir. No paro de mirar-me'l, d'agafar-lo per aquí i per allà, de mirar aquella activitat que vam fer. Agafo el llapis, deixo el llapis. Tanco els ulls i intento recordar petits instants de cadascuna de les personetes de la llista, hi ha coses que les veig clares i les escric. Tinc dubtes, molts dubtes. Considero que no he tingut temps de conèixer els nens suficientment com per avaluar-los. O no per escriure el que el que em demanen. He començat amb el grup amb el que em sento més segura i porto cap a tres hores intentant omplir quadradets amb unes lletres que no veig molt clares...

Ara fa un any jo era una estudiant en pràctiques que no entenia tant rebombori per uns informes... Inocent!

Les cinc!!!

Estic segura que algun dia tindré més clars els ritmes dels alumnes per fer qualsevol cosa. De moment, els pares estan patint la meva inexperiència i els faig esperar massa a la tarda. Fins i tot un dia em va preguntar una mare "com és que surten tan tard?!".

Ai, si jo li expliqués... Primer, que quan me n'adono ja m'ha passat l'hora i encara han de baixar persianes, posar les cadires damunt la taula, recollir els papers del terre, posar-se els abrics, fer una fila ben feta, etc.

Segon, que sempre en passa alguna cinc minuts abans. Un que plora perquè no troba no sé quina cosa, l'altre que li planta una bufetada ben sonora al company, o resulta que algú havia de repartir no sé quina cosa als amics i m'ho diu just quan estem a la fila o, el millor de tot, quan l'altre dia em diu "A" que era el seu aniversari i que no havia repartit ni les galetes ni el suc. Aaaaaaaaaaagggghhhh!!! I ara m'ho dius???????!!!!!!!!!!!

Enmig d'aquest caos, és fàcil (mooooolt fàcil, de fet) que se m'oblidi donar qualsevol paper pels pares: el del dinar del menjador, el de la informació sobre l'excursió,... Pobres tutors acabaran per no dir-me res. Total, de poca cosa serveix perquè no els reparteixo!

I ja per acabar, quan estem a la porta de sortida, que un et diu "la meva mare!", l'altre "la meva tieta", el tercer t'estira de l'abric (això el dia que aconsegueixo posar-me'l i sortir a la mateixa hora que ells!), mentre el quart està marxant sense avisar-te... Vosaltres us penseu que jo m'enrecordo que volia parlar amb la mare de tal? Doncs no! Quan la mare de tal ja ha marxat, aleshores jo em torno a posar les mans al cap i dic "ja m'ha tornat a passar!". Pujo cap a dalt i li torno a deixar una nota al tutor...

Hi ha dies que a les cinc no sé si tallar-me les venes o deixar-me-les créixer!

Impotència

Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.

Núvol

És com tenir un núvol davant o damunt del cap ple d'obligacions. Ho tens tot embolicat, no veus on comença una cosa i on acaba l'altra. I quan sembla que el núvol deixa de ser tan gris, que hi ha alguna cosa que controles, te n'apareixen dos més. El meu cap és un caos.

Ningú no va dir que fos fàcil. No sé com fer que la classe rutlli. Excepte amb un grup. Amb els altres tres tinc problemes. Igual és que des d'un principi no em vaig mostrar dura. Però com? Què vol dir mostrar-se dura? Jo només vull que ens escoltem. Bé, de fet, jo els escolto a ells, però no a l'inrevés...

Només fa un mes i mig que sóc mestra. Ho sóc. A vegades ho dubto, però. Sí, ja sé que el més normal del món és que tingui aquest núvol aquí. Però vull desfer-lo i no me'n surto, no sé com.

Estic tan tensa que... No els veig. Estic més pendent del que em passa a mi, del que sento per dins que del que està passant al meu voltant, de les petites feres aquelles que corren per la classe. Si pogués relaxar-me i observar-los! Com es fa? Com es pot fer això? Com puc arribar a establir una relació amb ells d'estima, respecte...?

Com em relaxo amb la visita de l'inspector embolicada també al núvol? Amb el curs d'interinatge? Amb les fantàstiques programacions que hauria de començar a fer? Per on es comença? De quin fil haig d'estirar primer per desfer aquest núvol?

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure,

sol, solet, vine'm a veure que tinc fred.

I jo em pregunto...

Avui he començat un curs sobre l'ensenyament de l'anglès amb els petits. La veritat és que no sabia què anava a fer-hi exactament ni el programa del curs però tampoc no esperava el que hi he trobat. Així explicat ràpidament, una selecció de recursos, activitats, idees, etc, sobre les festivities. Que consti que encara no dic si bé o malament, només que no m'esperava que fos així.

He sortit d'allà amb el cap ple de coses boniques i divertides per fer a les escoles, però... jo em pregunto:

_ Haig de parlar anglès si no et fan cas ni quan t'estan entenent?
_ Què faig amb tots els posters i decoració si no hi ha aula d'idiomes?
_ La utilització del power point està molt bé però si tens la infraestructura adequada.
_ És massa tard per intentar fer la classe en anglès?
_ Com puc adaptar tot allò a les meves petites feres?
_ Pa mi que els seus nens de primer no són com els meus nens de primer, aleshores hi ha coses que no sé com fer-les encaixar. A vegades em sembla que viuen en un món que no existeix.
_ I si intento que existeixi? I si poso el meu granet de sorra?

Bé, que bona nit! Que ja veieu que tinc força coses en les que pensar. Massa i tot?

Jo penso que ells pensen que jo...

I així és la meva vida. Imaginant que els altres pensen que jo penso que ells pensen. Això a què ve ara? Doncs que estic a casa pensant que hauria d'estar a la reunió de pares de l'escola.

Ho sento, sóc tan tímida i m'agraden tan poc aquestes coses que he marxat cap a casa. Odio ser novata en absolutament tot però abans que preguntar res he deixat que passessin els dies sense preguntar a ningú. He decidit que si volien que hi fos ja m'ho haguéssin dit. Coi, tia, sempre igual! De fet, m'ha anat bé el comentari d'una companya que m'ha dit que, al cap i a la fi, només es parla de temes de tutoria.

I ara aquí em teniu: sense saber si em sap greu per mi mateixa (la veritat és que millor oportunitat per conèixer les famílies de les meves criatures no la tindré) o perquè la resta de mestres pensaran que hi hauria de ser o vés a saber què.

Aixx! Què feliç seré quan deixi de complicar-me l'existència...

Ai si patirem!

Ho acabo de veure ara mateix i encara no m'ho crec. Fa dos dies que estic a les llistes i dilluns ja vaig a nomenaments!!! Això sí, patirem perquè això just acaba de començar i no acaba el dia que no m'hagi pres ibuprofè...