Futur incert

Al setembre em volia quedar en aquesta escola. Ho tenia claríssim perquè la gent que hi treballa és el grup humà més fantàstic (en molts sentits) que m'he trobat mai. Sé que puc fer moltes coses, que aprendré molt i que podré participar en projectes molt interessants.

Al novembre va arribar una notícia que va deixar el claustre mig glaçat: l'escola desapareixia (no és ben bé això, però sóc una paranoica amb aquest tema i si poso la paraula clau em fa por que algú arribi al blog a través de buscadors). Plors, frustració, silencis...

Al desembre, gener, febrer i etc., pensem que lluitem per a què això no passi i a vegades, innocents, fins i tot pensem que ens escolten i que ens en sortirem. A vegades penso que no vam fer tot el que podíem haver fet per evitar-ho. O potser per posar-ho tan fàcil.

A finals de maig ni sé si em poden ubicar a l'altre edifici ni si vull que m'ubiquin. És un horror com s'ha fet tot aquest procés i el curs vinent serà força dur per tothom que es quedi allà. I és un horror que un dia arribi el concurs de trasllats i diguin que se'n van, que després renunciin, que una mestra digui que marxa i jo em faci il·lusions, que ara diu que torna i jo quedo fora de la plantilla, que si m'hi quedo serà amb mitja jornada... I és un horror que res d'això es pugui concretar encara...

A mitjans de juny penso que més val que m'ho prengui amb calma!

Sense nens

Quina sensació més estranya... Demà quan vagi a l’escola ja no hi haurà cap nen.

Ahir vaig estar fent petons i abraçades, desitjant-los good summer i que, sobretot, s’ho passessin bé, que ja els tocaria treballar de valent el curs vinent.

Una mica més tard, a casa, m’adonava que no m’havia acabat de creure que ja ha passat tot un curs. Tant que m’han fet patir i ara em sento una mica buida. És increïble el lligam que hem acabat fent, finalment. Les seves carones mentre m’abraçaven, una barreja d’alegria per les vacances i peneta perquè em trobaran a faltar. I no, no ho acabo d’acceptar, però el curs que ve no seran els meus nens...

Collons!, quina feina que he anat a triar!

S'acaba...

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...