Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinions. Mostrar tots els missatges

diumenge

L'anormalitat de ser normal





No sé vosaltres, a mi m'agrada la solitud, aquelles estones que passo a la terrassa de casa amb una birreta, una copa de cava, de vi o una cola, depen del moment, i del que jo necessiti, per perdrem en aquest horitzó tant immens que és el cel.

El dia a dia quotidià fa tocar fons moltes vegades, perquè hem après a deixar de mirar les coses, i passar de puntetes, de tant veure-les

Vaig trobar-me una amiga pel carrer fa uns dies, i ens varem abraçar, una abraçada sincera, plena de llum, de sentiments, de les que t'omplen el cor i no calen paraules, ni em vaig adonar de les mirades del voltant, fins que una veu em va dir, que inconscients no veieu que no es pot abraçar? Tranquil, no et pensava abraçar, li vaig respondre, i em vaig quedar tant ample.... 

I mira que és senzill embolicar el cor de moments, deixar-se portar, no mesurar res més que no estigui entre la pell i els ossos, amb la força arrasadora d'un huracà, sentir-nos vius en una boca i embogir en un cos clamant redenció.

La vida a vegades és una carrera de fons per superar-nos a nosaltres mateixos, però cada cop menys, perquè hi ha més a viure, sense pors, sense complexos i menys a superar.


Recordar vells temps i viatjar sense bitllet de tornada, perquè encara que la història passi de moda, i hagin altres histories, sempre recordarem la millor part, perquè ens la sabem de memòria. 


No cal posar excuses per arribar tard, només cal arribar a temps, tancar el paraigües quan plou i sentir la pluja a la cara, sabent que potser no saps on vas, però que sempre arribaràs a algun lloc.


Perdre'm en el no-res, i en el tot, no només viure, sinó sentir-me viva.


Fàcil oi?

dimecres

La nostra gent gran

A


Amb totes aquestes notícies que escoltem sobre les residències d'avis, no puc evitar pensar en els meus pares.

Entre l'estranya sensació de tranquil·litat perquè ja no hi són, i s'han evitat viure moments com aquests, ja van tenir els seus en la postguerra, l'enyorança, i el trobar a faltar aquesta abraçada atemporal que ens embolica en el seu caliu de protecció, més idíl·lic que real, perquè per llei de vida, som els fills els que acabem protegint-los a ells.


No m'agrada el dolor humà en ningú, però encara menys en els nostres grans, no entenc la deshumanització ni la falta d'escrúpols d'una societat que ens ha portat fins on som, en una carrera de fons que no acabarà aquí.


De petits ens ensenyen una sèrie de principis, oblidant-se d'ensenyar-nos també a mesura que passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta, perquè no entorpeixin les nostres prioritats. 


No som conscients de la nostra fragilitat, i ens emboliquem en capes de supèrbia que transformem en incendis que arrasen amb tot cada vegada que ens sentim acorralats, no ens aturem a escoltar la vida, a mirar el nostre entorn, perquè tot el que no siguem nosaltres ho aparquem en doble fila sense mesurar que el temps passa i el que fem, serà el que ens queda. 


No he estat una filla modèlica per res, de fet sempre he dit que he nascut a destemps, perquè arribo tard a la vida de tothom, també a la dels meus pares, però jo, més rebel que assenyada, sé que s'han sentit estimats fins al final a casa seva, i la seva marxa a part de dolor i sensació de buit, em va deixar la pau d'haver fet les coses be.


Ara veig les noticies i fan mal, no entenc aquesta manca d humanitat, ni entenc com es pot passar de puntetes per situacions tant dramàtiques com la mort d' avis sols en una residencia. 


Com vaig llegir una vegada, les persones perdem la consciencia de les coses de tan aprendre a no mirar-les...això sí, quan ja no hi siguin els ploraran tots, però ja no seran a temps...


diumenge

Dones... sempre




No em considero feminista, penso que homes i dones som equitatius.

No entenc tampoc aquesta necessitat de reivindicació en ple segle XXI d'un dia especial per les dones, quan dones som cada dia de l'any, amb els mateixos drets i necessitats .

Segueixo les meves pròpies doctrines i codis ètics sense que ningú em marqui les pautes, però sí que tinc molt clar que a vegades confonem els drets i l'amor propi, amb el modernisme i en una "igualtat" mal entesa.

No entenc per exemple, com ningú i menys dones, es presten a un programa de TV per a quedar en ridícul i barallar-se entre elles per un home, a enfotre's d'altres dones per segons elles, no ser tan atractives o per no portar uns pits siliconats, però d'això ningú parla perquè "són lliures i poden fer el que els hi doni la gana", sense veure el doble missatge que poden donar, està clar que allà elles i la seva llibertat individual.

Pertanyo al tipus de dones que no han necessitat cap home per res, si bé, per estimar, enamorar-me i gaudir quan succeeix, però ni econòmicament, ni sexualment, i menys com a dependència vital, si no com a company de vida colze a colze.

Sexe en podem tenir si volem cada dia, sense necessitat de cap compromís més, com diuen vulgarment i soni molt bestia, no cal tenir un porc a casa per menjar botifarra...

Amb tot això vull dir, que tant per un costat com per l'altre, s'estan fent les coses molt malament, evidentment, aquí no incloc la violència de gènere, per mi una plaga d'aquesta societat actual i que cal erradicar el més aviat possible.

Mentre milers de dones en el món són maltractades, i perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser lliures en el seu entorn i amb la seva vida, en aquesta Europa gran i desenvolupada, algunes pensen que ser dones és només reivindicar el dret a vestir i beure tant com vulguin els seus ovaris...

Potser és això, i l'equivocada sóc jo que sempre vull anar més enllà de tot plegat, però hi han dies que costa tant la vida, que ser dona, és ser autosuficient en tots els aspectes, no dependre de ningú, encara que esculli o no, compartir el meu cos, el meu llit, en definitiva la meva vida amb qui estimo, i no estigmatitzar a ningú per no deixar-me ser com vull, perquè tinc clar, que sempre l'ultima decisió respecta a la meva vida, la tinc jo.

El concepte de les edats...


Fa uns dies em vaig trobar a una coneguda de Montcada, no la puc considerar amiga doncs feia molts anys que no ens veiem, tants com des de que vaig marxar de casa els pares, desprès ens hem trobat dues o tres vegades, i sempre casualment. 

Té la meva edat i ens hem mig explicat la vida, molt per sobre, i el temps que dona prenent una cerveseta.

M' explicava que segueix casada després de 25 anys, molt feliçment perquè clar, el desig, la passió, l'enamorament passa i el que queda és el carinyo pel pare dels seus fills, en aquest cas dos.

Que la seva vida, és la "normal" a la seva edat, mestressa de casa amb una mitja jornada, i els caps de setmana a la caseta de la muntanya per buscar espàrrecs o bolets, i un altra cap de setmana més.

Que el seu marit es perfecta, no és queixa de res, però que com ja son "grans" el sexe s'ha limitat a res o quasi res any depenen d' ell clar, perquè ella no el busca perquè ja no té edat ni li ve de gust...

Que emocions poques, perquè ja no tenen ganes, ni edat de fer "l'imbècil", ni de muntar "numerets" propis de gent jove o de críos, ni desarmar-lo amb llenceria sexi, joguets en parella, sopars amb espelmetes, ni improvisar un viatge, res...

Que són un matrimoni com cal i serios....

Clar, jo sóc molt respectuosa però que una paia de la meva edat em digui que ja no té edat per sorprendre's la parella mútuament, que el carinyo, i el respecta substitueix al sexe, a la la passió i a l' enamorant, a fer alguna que altra burrada, com que la meva cara ho deia tot.

I m'ha preguntat si jo no ho veia igual, doncs no mira li he dit, està clar que cadascú viu la seva vida com vol o li deixen, però hòstia!!! aquest paper de dona antiga, envellida per les seves mateixes idees i amb un futur tant poc excitant i atractiu al costat de segurament un bon jan, però gens estimulador, com que no.

Evidentment no ens entendrem mai, ser de la mateixa generació no implica tenir el mateix concepte de tot plegat, i segurament la seva postura és la més intel-ligent i cómoda perquè no s' arrisca en res, però per mi seria sentenciar al meu futur a sobreviure, sense il-lusions, ni projectes.

L'edat és un estat d'ànim, sempre ho he dit, no hem de deixar de fer el que ens agrada per el sol fet de cumplir anys, sentim, vivim, patim, ens buidem, ens tornem a omplir, pugem i baixem, busquem més i més, però tot serveix per sentir-nos vius i gaudir-nos, per donar plaer, per rebre'l, i donar-nos sencers, per volar, per aterrar, però mai per donar-ho tot fet i enterrar-nos en vida encara que ho disfressem de qualsevol altre cosa.

Com diu el meu fill, la vida no és un vol rasant

No cal fer una pel.licula....




Tota la setmana empassant-me la publicitat al vespre a Be-Mad de " 50 Sombras de Grey " i sincerament pregunto:

Perquè tan rebombori amb aquesta pel.licula?

No la he vist ni penso fer-ho, però vaig llegir el llibre i em vaig divertir mes amb les " 50 sombras de Gregorio" que al menys era còmica, que amb aquest manual protocol·lari de perversions en parella com qualifiquen alguns i perversions encara no sé perquè. 

Que voleu que us digui, a qui pot sorprendre un cos desinhibit a les ordres dels sentits?

Un mon de dos, on tot esta ja esta inventat i no diu res nou, un amor pletòric que omple les solcs de dues pells que es complementen per viure`s en aquesta història de luxúria, de màgia, i en aquesta desinhibició divina que té una parella que s' estima sense prejudicis.

I penso, molt malament està qui en aquesta historia veu un referent de res.


PD- Això si la musica de la pel.licula, totes les cançons impressionants !! !!!!





Que no us enganyin !!



Ahir quan vaig escoltar l' intervenció encoberta en els Mossos, aplicant d' amagat l' article 155 i passant-se pel forro l' article 7 del Tractat de l' Unio Europea que diu" Suspensió de estat membre que faci ús militar contra la població” i la insubmissió de  Major Trapero, que no ens enganyem és per guanyar temps i no deixar a Catalunya en mans dels militars, em va envair una sensació de calma, de respirar fons perquè estem en bones mans , las de Trapero i tot el cos dels Mossos d' Esquadra.

Aquests dies que escoltes opinions d' aqui i d' allà, haig de dir però que m' estimo molt la meva salut mental i la cuido, i ja des de fa un temps no em deixo enverinar per persones o mitjans adoctrinats que l' únic que s'aconsegueix es crear odi i animadversió a tot allò que no entenen, ni viuen ni els mou.

És molt fàcil viure la realitat d' aquests dies a distancia i des de el sofa de casa, o a mitges entre la realitat i la ficció en ambients tancats i estrets de ment, però la vida és qüestió de valentia, d' intel·ligència i de generositat.

Seny, pit i collons com deia l' estimat Tito Vilanova.

Penso amb els meus avis paterns, refugiats a França i enterrats allà perquè ja no van voler tornar, al meu pare, al camp d' Argeles, a la mare tenint que anar de la Montcada a Cerdanyola caminant amb 6 anys buscant pels camps el que trobaven per menjar, i em reitero de que la llibertat es un dret que es perd, no és guanya, perquè naixem lliures i ningú sota cap amenaça, idea, decret o ideologia pot segar o menysprear la llibertat de ningú.


Fa temps potser hagues intentat fer entendre el que esta passant, cert que hi ha gent molt conformista que mentre tinguin el seu salari a final de mes i quatre quartos per gastar la resta de la humanitat i com funciona la societat els hi bufa la resta, pero a mi no m' han educat aixì, ni jo he educat així al meu fill.

Que no us enganyin, ara és Catalunya, però el que esta passant NO es una qüestió d' odi i SI de democràcia, no es tracta de Catalunya o Espanya, de tu o jo, és tracta de la LLIBERTAT DE TOTS.

.#ElsMossosNoEsToquen

La ment i nosaltres




Ahir la tarda vaig anar a una xarrada de neuropsicologia, m' agraden molt totes les possibilitats i alternatives que ens ofereix la ment per gestionar-nos les emociones i les infermetats evitar malalties tant físiques com mentals.

A vegades passem per moments que son com mirar-nos al mirall desenfocats i en blanc i negra, i en aquest món tantes vegades surrealista et trobes gent inconformista també que creu que la ment és l' òrgan més important del esser humà.

Les persones som alguna cosa més que petits estats d'ànim de felicitat i asseure'ns en una cantonada a veure -les passar i a pensar que hagués sigut si... o que seria si ...

Està molt bé això de qui dia passa any empeny, però quan has arribat possiblement a la meitat de la teva vida t'adones que no es comença a remuntar fins que no t'adones que acceptar les bufetades és una acta de maduresa, i segons d'on venen una acta de valentia, i que no passa res si la vida canvia a persones amb les que has compartit tot i tant convertint-les en desconegudes, es lloable que cadascú creixi amb la direcció que vulgui.

I aquesta reflexió que ens feien no només podria ser relacionada amb temes de parella, no ni molt menys, és molt mes immensa perqué és vinculant per totes aquelles relacions d'amistat, de família,  d'afecte, de feina,  que anem tenint al llarg de la nostra vida.

I com deia ahir un dels professors, aprendre a gestionar tot el que és deriva del viure és invertir en salut,  res millor que les decepcions per veure-hi clar i deixar-nos de preguntar que és veritat i que no ho és? , Adonar-nos que tot el passat queda al passat i que d'aquells cels ja no hi queda res ni hi vols tornar, és com si de sobte t'obrissin la porta i tu ja no et sents culpable per ser tu, peró si per no deixar entrar la llum, aquesta llum i aquest sol que espera pacient banyar-te tota sencera amb els seus llamps.
 Tal com esta la societat i la poca confiança al menys per part meva amb els medicaments, saber gestionar la ment és invertir en vida.

Perquè li diuen amor ?


... quan per molts és comoditat, rutina, o senzillament angoixa perpetua.



Fa dies en el programa del Risto Mejide parlaven de l' amor, dels sentiments, de la parella, del matrimoni.

La veritat és que m' agrada el programa pero no m' interessava massa el tema perqué sóc de les que te molt clar tots aquests conceptes, i mai estaria amb de qui no estes profundament enamorada, el sexe personalment, només per una estona a mi no em serveix.

I quan estava a punt del zapping em va xocar l' opinió de Cristina Cifuentes que deia que és normal no estar enamorat desprès dels anys perqué l' edat i la convivència tot ho canvien, que de l' amor passes al carinyo per la teva parella i  vaig recordar una frase molt bona en una entrada de Montse Galionar  (( http://galionar.blogspot.com.es )) , que deia que cada vegada hi ha parelles que son més companys de pis i menys companys de vida.

El Risto per descomptat li va qüestionar tot el que deia al·legant que ell cada vegada esta més enamorat de la seva parella perquè la coneix mes.

I penso el mateix, sóc conscient que la vida cada vegada és més cabrona,  el ritme de la societat es brutal, però quan estàs enamorat realment, el temps només es una circumstancia a favor que t' ensenya a construir muralles que ens protegeixin,  buscar cels plens d'estels perquè no ens falti la llum, estirar les matinades perquè tardi a a sortir el sol dibuixant albades en un clatell rendit als nostres llavis en pells entregades i pletòriques de desig.

En un amor que és cosa de dos, d'emplenar-se mútuament els camins per fer-los més transitables i fàcils, de buidar-se sencers saltant des de totes les altures per superar la por i el vertigen, perquè quan més et coneixes menys por tens de ser tu mateix i més ganes hi han de despullar-te sencers sense que et qüestionin res.

I encara que pot semblar cursi per alguns, és amb el que jo crec.

Joan Margarit en el seu llibre Des d'on tornar a estimar , té una frase que ho resumeix tot, " Estimar és un lloc, perdura en al fons de tot, d' allà venim i és el lloc on queda la vida."


La resta? doncs no ho sé cadascú que ho visqui com vulgui, però que no ho anomenin amor.




dimarts

Ho sento pero no, menys permissibilitat ....


Em poso a la pell com a mare d' un adolescent de 16 anys, al que controlo, m' emprenyo, m' esgarrifo, em sorprenc, i sobretot dialogo molt i mes.

Brego amb el meu fill sola des de que tenia quatre anys, i sempre he hagut de donar les gràcies als seus professors per la seva complicitat que m' ha fet la seva educació molt mes fàcil.

Recordo quan feia 1º ESO, en deia que tenia una professora de mates molt estricta, que "li donava molta canya" i inclòs no els hi deixava presentar els treballs amb borrons, una dona de la vella escola, com la meva mare, mestre de literatura que no em deixava passar ni una alhora de presentar les feines.

Ara a 1º de Batxiller em reconeix que esta molt agraït , que gracies a la professora i al nivell amb el que el va preparar te unes notes altes i ha pogut participar als Campus Itàca i a mes aquest any l' UAB  ha triat el seu treball amb un altra company per ajudar-lo en el treball de recerca.

Reconec que és una edat difícil, per ells i per nosaltres, perquè jo també he sigut adolescent, i he tingut les hormones alterades i els meus pares no van ser res permissius perquè jo era molt rebel i amb el temps els hi he agraït.

La Història es repeteix diuen, i aquí estic bregant amb un cel de nen però ... adolescent , i molts dies no sé si convidar-lo a sopar al Burger o fotra-li dos hòsties perquè amb treu de polleguera la seva paxorra, i de debò que penso que em be gran el càrrec de mare perquè pateixo, perquè hi ha situacions que no sé com gestionar-las perquè es va fent gran, però aquí estic, entregada a ell en una relació molt estreta, soc pare i mare alhora i per això m' haig d' esforçar mes.

Som el que fem d' ells sense dubte i m' enfoto quan sento parlar que normalment els nois conflictius venen de families desestructurades, perquè criar un fill sense pare o mare no es estar desestructurat, al contrari perquè la relació i la comunicació es molt mes intensa. Jo entenc com a desestructurada una casa on cadascú va a la seva sense preocupar-se del altra i amb poques mostres de carinyo.

Per aixo no estic d' acord amb aquest titular, perquè si es un nen, no hauria de tenir aquest tipus d' instints, i em sembla molt be la prudència en aquest moment, però sis plau que no ens facin ser comprensius perquè apart del dany moral en els seus companys, dues families han perdut una part seva i això no els hi tornarà ningú.

Ara no es hora de comprensió si no de prendre les mides que calguin perquè això no torni a passar, es feina de tots.

dissabte

L' edat ...




40 putades de tenir 40 anys és el titul d'un article del Huffingonpost de la setmana passada on d' una forma més o menys sarcàstica explicava que passa quan arribem a 40 anys les dones.

Bé l'article pot resulta més o menys graciós depén de lo cabrejades que tinguem les hormones aquell dia com sempre dic, però el que és realment al·lucinant és l' opinió d'algunes dones d'aquesta edat.

La meva resposta va ser:

Ey, Ey, Ey Las mujeres de 40 años somos espectaculares de cuerpo y mente, liberadas, sin la necesidad imperiosa de tener que quedar bien con nadie, ni de vivir sometidas a nadie. Somos independientes, nos gusta el sexo, disfrutamos con él, solas y en pareja, no tenemos complejos y nos da absolutamente igual lo que piensen de nosotras porque nadie nos quiere tanto como nosotras mismas.

Una va respondre :

Eso es mucha teoría bonita, pero jode... y no me digas que no porque tengo 55 y ya pasé por eso, es la edad en que los hombre sobretodo a partir de las segunda mitad de esa década te empiezan a ignorar porque las de 20 o 30 están mucho mejor que tu...Es realidad, vas para vieja

Un altra :

Querida "cuarentona", estamos jodidas. Pues... lo peor, es que iremos a peor. Ha faltado una: Antes me molestaba que me miraran el culo, ahora, cuando lo hacen, pienso "menos mal, aún no soy invisible.

El sentit comu aquesta vegada el va posar un home de 50 anys que va dir:

Cuando en mi entorno, para "justificar" ciertos comportamientos dicen: es que le gustan mucho las mujeres. Yo contesto que claro como a mi me gustan los osos hormigueros no entiendo su comportamiento.
Un cuerpo joven, ya sea de mujer o de hombre es ciertamente más atractivo, pero ir detras de cuerpos jovenes no te devuelve la juventud pasada. Y en muchos resulta patético.
Además que los intereses de una persona con 30 años no son los mismos que los de una de 40 o 50 ... 
Por cierto a los 50 no estamos viejos, más bien en nuestro punto, a la mitad de la vida. Todavía nos queda mucha guerra por dar. 


I en privat veient la meva resposta va dir-me

Marta, estoy separado desde hace dos años y las mujeres os quejaís, pero a nosotros nos cuesta la misma vida encontrar a una mujer que irradie optimismo, activa, dulce y cariñosa que no piense solamente en ella y sobretodo a la que no le moleste mi hijo y no este tan profundamente motivada para preguntarme absolutamente todo de mi situación social y economica.

És llavors quan realment penso si entre tots ens hem begut l'enteniment, ja no perquè els 40 anys d'ara no són els de fa anys, sinó perquè la majoria de dones tenim unes expectatives mes amplies que pensar si ens miren o no el cul pel carrer a l'espera de qualsevol bajanada que ens vulguin deixar anar.

Quan has passat per relacions fallides, sense buscar l'únic que esperes és trobar algun dia pogué compartir tot allò que potser només veus tu i que per la resta de la gent segurament passa desapercebut.

Moments, sensacions, mirades, batecs ...

Els homes són com les dones, al mateix que hi ha homes superficials que buscant només físics impressionant, hi ha dones que els hi agrada un de tants despendolats que hi ha avui en dia, plens de tatuatges, silicona al cul i arrecadetes.

La superficialitat no és patrimoni de l'home ni de la dona però es inquietant com hi ha essers tan summament profunds per pensar que a 40 anys ja no ens miren el cul pel carrer i que és plantegen seriosament si tallar-se les venes o deixar-les llargues depenent si els hi entra la minifalda o és torcen un peu per portar talons d'agulla.

diumenge

Relaxing cup of café con leche please !!!



Va, cap a casa que ja han fotut massa el ridícul entre uns i altres , és el millor que ha pogut passar perquè era una incongruència i un insult al sentit comú que es pretengués organitzar uns Jocs olímpics a Espanya quan hi han centenars de retallades en els més primordials drets dels ciutadans com són l'educació, sanitat i el dret a un habitatge digne.

Ja està bé de montar el numeret aquest govern d'inútils, i a tota la xaranga política que ha anat a defensar la candidatura Espanyola.

Tinc vergonya aliena de veure com s'han en fotut de la situació de tanta gent que estan en condicions precàries i inverteixin uns diners que podrien servir per pal·liar molts problemes de la nostra societat actual.

Ara el més decent seria que amb el pressupost que tenien estipulat per robar als contribuents i endeutant-nos cada cop més per a aquests jocs, ajudin a les famílies i inverteixin en sanitat i educació.

I un altra cosa, nosaltres treballadors de peu, que quan tenim entrevistes de feina només els hi falta demanar-nos una prova ginelocológica i d'orina, sis plau una mica mes de cultura i decència pels càrrecs públics, que el nivell d'angles dels polítics semblava el de "chiquito de la calzada" i hem quedat retratats de cara al món sencer.

Així potser no caldria fotrans un "relaxing cup of café con leche in plaza mayor" !!!, amb unes birretes haguessim fotut the same ridícul.






dimecres

Tan senzill ...



Avui he escoltat aquesta frase a la serie "La Riera":

"He menjat de molts plats, però després de tastar-te l'únic sabor que vull a la meva boca, és el teu".


I m'ha semblat una declaració d'amor preciosa...

diumenge

En nom del seny ...


Sempre he cregut que per poder tractar d'un tema, de qualsevol en qualsevol àmbit de la societat cal fer-ho amb propietat i coneixement del tema i la situació. Que sabran ells de sexe, no han jurat celibat? doncs de que estem parlant, tal ...vegada de reprimits?, d'obsessos? o simplement d'éssers ridículs que passen per la vida de puntetes perquè s'escuden en una identitat que no és la que els pertany o agradaria tenir, havent d'acceptar una vida que els va gran, però que molt gran.
El sexe consentit és un dels plaers de la vida i brètols com aquest amb dues vares de mesurar és la que fa mal a l'església perquè justificar la pederàstia i condemnar l'homosexualitat és de miserables i dóna una idea de tota la merda que amaguen sota les sotanes.

dimarts

DOÑA Alicia


La bocamolla va dir:
"Yo no me envuelvo en ninguna bandera"



Aquesta raça es potencialment perillosa...
la Sanchez Camacho i la Chacón un insult per les dones
 podrien lluitar totes dues al premi a la mes fastigosa!!!! 

diumenge

El que faltava ...




Repassant les solemnes declaracions del Rei, que te ous la cosa que aquest senyor que en moments puntuals del país no s' ha mullat per estar al menys al costat del poble, ara, quan mes fins la pebrotera estem d' ell i de tot plegat obri un bloc ( que no és "cachondeo, escarceo y otros meneos") , publiqui una carta que segurament li haurà escrit el seu millor enemic, potser fins i tot republicà per les burrades, deixant anar bajanades i pixades fora de test, demanant remar tots junts i no perseguir "quimeres", i potser les quimeres son il.lusions, pero molt mes sanes que perseguir elefants per matar-los...quins collons !!!!

Jo també remaria i a dos mans deu hores al dia si el meu sou fos el seu, si els meus gastos els pagues un altre i en lloc de regalar-me el 3 x 1 al Carrefour em regalesin un parell de ferraris i em recomenes per obrir algun negociet i quan l' obri com aquell que no ho veu, em deixi desviar alguns millonets per si les coses venen mal dades, perque jo deixo de pagar la hipoteca un mes i el que em desvian i enfonsen es la vida.

Ens venen una Espanya democràtica com a producte de millor futur, però sota una Constitució inamovible, una nació indivisible, una llengua única, una sola bandera i un sol esperit... l'Español amb Ñ de coÑo!!.

Estic farta del Rei, la Monarquia, el PP i de la moralina de tots ells, potser algú va pensar en algun moment que aquesta colla d' arreplegats arreglarien la situació del país???, que un govern de dretes amb antecedents retrogats i feixistes tiraria endavant un país ple de diversitat, de cultures i d' altres llengües tan importants com la que ells defensen trepitjant a totes les demès?

Retallen drets primordials, ens llisan a osties si ens manifestem, l' injecció de diners és pels bancs, la pujada de sous pels ministres, banquers, i mentrestant van sortint descerebrats que puja'n al carro de l' imbecilitat, l' ultim el president d' Extremadura, em sembla que si haguessin de fer exàmens psicotècnics per presentar-se a polític mes d'un tornaria a P-3.

Es preocupa'n pel sexe, els homosexuals, els toros, el català,  i els hi bufa la gent del carrer, la falta d' ajudes, de subvencions, que els nostres estudiants marxin a l' estranger a fer tesis, la falta de seguretat als carrers, no sé com acavarà aixo pero ara mateix l'unic clam que em surt de l' anima és ...

vagin a la merda senyors!!!


dilluns

Em dic Catalunya i sóc una nació ...



Quan una nació considera que té una dependència indigna, ser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat.

Som-hi tots !!!



Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres
(Joan Fuster)



 

diumenge

El mite de les reputacions



Els entrebancs a la vida t'ensenyen a caminar sobre els teus passos per evitar traïcions, falsos comportaments, actituds i sobretot suposicions.

Quan vaig començar a estudiar periodisme en un xerrada col·loquial algú va dir " el rumor és l'avançament de la notícia", no sé en el que derivaria aquesta conclusió en el mon de l' informació perquè poc desprès vaig deixar penjada la carrera, però a la vida d' aquesta conclusió discrepo bastant.

Amb els anys m'he adonat que tant el rumor com la suposició quan se li fan cas són les pitjors armes que existeix per destruir la reputació d'una persona.

I opino com Mae West quan deia : " He perdut la meva reputació. Però no la trobo a faltar" ...

Aquest matí xarrant amb un ex company de feina i amic em deia que estava molt amoïnat per la petita que te 6 anys perquè la mare de la seva filla, separat ell, estava agafant molt mala reputació i patia per les repercusions a la nena.

L' explicat les incoherencies de la reputació quan vaig aconseguir el meu primer contracte important de treball a El Caire precisament per no ficar-me al llit amb un individu, el qual quan el vaig conèixer mesos abans jo no sàvia que temps després seria l'encarregat de fer-me l'entrevista en una selecció de personal per la meva nova agència.

I no ho dic jo, m'ho va dir ell mateix quan temps desprès varem coincidir en una ruta i li vaig preguntar per què jo?, en un moment en el qual jo era molt conscient de que encara estava bastant peix en angles i nul·la en àrab.

Em va dir que la reputació és molt important i li vaig qüestionar si tenia la mateixa forma de mesurar les reputacions dels altres com la seva, dons la d' ell en concret havia estat molt qüestionada i no per això perdia la credibilitat ni la confiança de tots els que treballaven amb ell que el consideraven un gran professional, sense entrar per res en la seva vida personal.

Després que això succeís vaig pensar que hagués passat d'haver-me ficat al llit amb ell, si això hagués implicat ser mala persona o ser menys professional, perquè el cabró mai hagués estat ell i jo si una indecent per no afegir paraules mes mal sonades.

Vaig pensar en tots aquests "San Benitos" que s' otorguen per gelosia, per enveges o simplement per incapacitat d'arribar més enllà de res.

En tots aquests rumors o blasfemíes que poden arribar a complicar la vida de qui els rep.

Des de sempre he pensat que el que diguin o pensin els altres no porta mes conseqüències que les que un mateix aquest disposat a acceptar.

I des de llavors he tingut altres "trobades" amb la reputació i vaig aprendre que no estem fets a mesura de ningú ni a semblança dels altres, que passa la vida i acabes acostumant-te a tot, a ser jutge i botxí tenint d'aliat al mateix temps que és el que posa les coses en el lloc que li corresponen malgrat les versions de tots.

Amb els anys he comprovat com els rumors...són armes de doble tall que serveixen per trencar amistats, separar familias , esfondrar pedestals i doblegar voluntats... mers utensilis per danyar a les persones.

La millor actitud és la indiferència perquè si es rebat és allò que..."el que es pica és que alls menja"

Si no contestes és que ..."el que calla atorga".

Amb la qual cosa facis el que facis, estàs venut.

No entenc perquè sempre és necessari pensar que existeix un costat fosc en tot allò que els altres no comprenen, quan s'actua des de la consciència les coses poden adquirir un gran ventall de probabilitats que en cap cas tenen perquè ser nocives .

Però cada vegada queden més adeptes amb menys escrúpols buscant la seva salvació en la condemna dels altres.

No es poden controlar els pensaments, les actituds i menys les llengües enverinades de tothom però si s'hauria d'otorgar el benefici del dubte i no convertir en certeses les suposicions tenint en compte la pròpia consciència i el criteri personal.

I desprès d' escoltar al meu amic li he aconsellat que no s' escolti a ningú perque la seva ex es una gran mare i més enllà d' aixo nomes li pertany a ella, que tanqui boques i la defensi perquè hi ha qui viu enganxat a la necessitat de reflectir en els demès les seves misèries com argument que justifiqui les seves manques personals.

O no?

Carta a un imbecil de tans


Pilar Rahola

Señor Abdeslam Laarusi, imán de la mezquita Badr de Terrassa, permítame.

Le escribo como mujer libre que le mira a los ojos y le dice,
sin ambages, que usted no es superior a mí, ni a ninguna mujer.
 Ya sé que considera que las mujeres hemos nacido "de una costilla
 torcida", tal como dijo en un sermón reciente, y que debemos aprender
 las "obligaciones", aunque sea a base de golpes. Sin embargo, le diré
 que es usted el que tiene el cerebro torcido, carcomido por una
 ideología fanática que no es piadosa, sino perversa.

Permítame que le diga que son gentes como usted quienes ensucian el
 buen nombre de los dioses, y manchan la bondad de su fe. Ningún dios
 permitiría nunca estos discursos de dominio y de odio, porque sólo los
 seres humanos son capaces de vincular la trascendencia con la maldad.
 Usted debería ser un vocero de bondades, un puente entre la
 espiritualidad y la humanidad. Sin embargo, ha escogido utilizar un
 púlpito sagrado para llenar con ideas de esclavitud el cerebro libre
 de sus fieles. ¡Quién se ha creído que es, para usar a Dios como
 instrumento de ideas diabólicas! Haciéndolo deja de ser un hombre de
 Dios y pasa a ser un simple fanático, más preocupado de dominar la
 tierra que de ganar el cielo. El problema es que, por el camino de su
 fanatismo, arrastra a muchas personas.

Ha dicho también, en otro sermón, que nuestras leyes son contrarias al
 islam. Entonces, ¿por qué no se marcha corriendo de esta tierra
 infiel? ¿Qué hace viviendo en un lugar tan pecaminoso?


Me imagino que sus ideales en la tierra deben ser paraísos de libertad
 como las dictaduras del Golfo o Irán, o la actual Libia, con su bonita
 aplicación de la charia. Nada, estimado imán, haga usted las maletas y
 corra raudo a vivir en esas tierras tan fantásticas, con esas mujeres
 esclavas, y esas prohibiciones terribles, y esas simpáticas
 lapidaciones. Allí seguro que su ideal islámico se cumple. Por el
 camino, abandone las pérfidas ventajas de nuestra sociedad
 democrática, todas esas ayudas, esa libertad de acción y expresión,
 esa sanidad pública, esa escuela gratuita... ¿O es que resulta que
 somos malos, pero no lo es nuestro dinero? Ya debe ser eso, que somos
 malos y además nos considera tontos.

Por otro lado, señor Abdeslam, y en honor a las mujeres musulmanas que
 admiro y respeto, permítame una última cosa. No hay nada más patético
 que un hombre que se cree superior a una mujer. Como utiliza el nombre
 del islam para vender su machismo feudal, le recordaré que hay grandes
 mujeres musulmanas que luchan contra tipos como usted, que creen que
 amar a Dios es amar la libertad y no defender las cadenas. Quizás si
 las leyera, en lugar de esos panfletos radicales, aún entendería algo.
 Entendería, por ejemplo, que el pecado no lo cometen las mujeres
 libres sino los hombres que las quieren esclavas.
Nada más.
Le saludo atentamente desde mi desprecio.

Pilar Rahola
 La Vanguardia. Barcelona.
 24/03/2012


Estic molt d' acord amb aquesta carta de la Rahola, i com ella be diu aquest tipus i d'altres com ell independentment dels ideals i de les religions no representan a ningú.

Personalment jo dono fe perquè he viscut molt anys a Països Àrabs i mai m' he sentit rebutjada ni menyspreada com a dona, al contrari, des de el primer dia la protecció dels meus companys arabs va ser d' agrair i no em va suposa cap impediment per dirigir un grup de homes a la meva feina.

Soc de les que penso que les religions, totes, portades al seu extrems són nocives, cal diferenciar als malalts d'odi dels sans d'esperit, als enemics mortals dels amics lleials, saber com és el limit que ens fa irracionals.

Hitler i Torquemada, Mussolini i el Mufti no ho van saber o no ho van voler saber, i per això ens van deixar com a herència la barbàrie de les seves idees, la desvergonya dels seus actes, i pàgines de la nostra història escrites amb la sang innocent de les seves víctimes.

Jo des de el meu agnosticisme no vull entrar en les creences de ningú, cadascú utilitza la fe com creu, personalment penso que els diners de l' església anirien molt be per paliar una mica la fam de molt països i la deshumanització de moltes consciencies que es mira'n de lluny aquestes imatges on nens moren de malalties i fam, condemnats a no sobreviure molt abans de néixer i no per fer mes o menys Jornades de Joventut.

I m' emprenyo quan escolto que exemple de joventut son els que van a venerar al Papa, quan hi ha joves sanissims que fins i tot en les seves estones lliures col.labora amb ONG, joventut que anat a treballar a camps de refugiats, joventut que esta en grups de suport de la gent gran i que l' anar o no anar a veure al Papa no els condiciona per ser bones persones.

La fe va molt mes enllà que el creure o no creure amb els ídols que ens venen a la terra, la fe es creure amb un mateix i amb el demès, es no quedar-se impassible davant el patiment del demès i humanitzar-se davant els problemes aliens.

Les minories fonamentalistes islàmiques, joevas,cristianes, inclós extremistes hindús també,segueixen ensopegant amb la mateixa pedra, i caminen en direcció al mateix precipici.

El fonamentalisme islàmic amb els seus atacs suïcides no nomes maten innocents de la forma més covarda, sinó que esquitxen amb sang innocent l'honor i la imatge de la seva pròpia religió, quedant el nom d'Al·là associat a tanta barbàrie comesa.

El fonamentalisme jueu, organitzat en sectes religioses i civils, intenten imposar les idees d'un déu venjatiu i exclusiu i d'un Gran Israel bíblic al que es va renunciar en signar-se la partició de Palestina, usant no només el discurs i la propaganda, sinó les armes i l'assassinat dels líders de l'Estat d'Israel menys fanàtics , com aixi va passar Rabin.

Per qui no ho hagi viscut, els drets humans haurien de posar ma a totes les poblacions Palestines, son vejats i humiliats diàriament per part dels soldats Jueus, fins el punt de que els mateixos pares de criatures ens donaven els fills perquè els treguesim d' allà malgrat la possibilitat de no veure'ls mes perquè no hi ha futur, però es massa important el capital Jueu al mon perquè ningú intervingui.

El fonamentalisme cristià, incitant a l'odi cap a les altres religions i recolzant i aplaudint la tortura dels enemics del seu Déu totpoderós, transformant el conflicte en una guerra contra l'Islam, i a l'exèrcit dels Estats Units en Soldats de la Cristiandat (les noves croades).

Ja som grandets per deixar-nos arrossegar per consignes falses repetides fins a la sacietat i per pors manipulades dels que s' autoanomenen veus del més enllà i que la seva unica preocupació es el sexe dels demes perque el seu propi el gestionen com volen.

La solució és enfrontar-nos en aquest tot o res que ells proposen, fer la nostra construint un camí que condueixi a la concòrdia i no al naufragi, que és el que aquesta passant en l'actualitat quan individus de qualsevol ideologia o religió se sotmeten al fanatisme de les seves idees siguin quines siguin.

Qualsevol proposta que coarti la llibertat d' acció i pensament del esser humà , es un altra forma de feixisme.

IMÁN DE TERRASA
 "¡Amonestad a las que temáis que se rebelen, pegadlas!"


ARZOBISPO DE GRANADA
" Si la mujer aborta, el varón puede abusar de ella "

.
ARZOBISPO DE BRUSELAS
“El sida es un acto de justicia”

ARZOBISPO DE LA PRELATURA DE CANCÚN-CHETUMAL
“Hay que perdonar a curas pederastas; no sabían lo que hacían”  


OBISPO DE SAN SEBASTIAN
“Existen males mayores que los que esos pobres de Haití están sufriendo en estos días. Nos lamentamos mucho y ofrecemos nuestra solidaridad, pero deberíamos llorar por nosotros, por nuestra pobre situación espiritual, por nuestro materialismo, que es un mal más grande que el que esos inocentes están sufriendo”.



Fundamentalistas judíos profanan un cementerio cristiano y otro musulmán en Jaffa




Em quedo amb la frase de  Robert Charles Wilson:
Jo no poso la meva ignorància en un altar i li dic Déu.

dissabte

L' orgull de ser Catalana



Haig de dir que fa temps pel be de la meva salut mental a casa no tinc Intereconomia, ni escolto tots aquells programes que son un insult a la llibertat del esser humà. Els anys m' han portat seny i ja no m' escalfo ideològicament perquè m' adonat que no es poden rebatrà opinions si la persona que tens davant no te el do de la tolerància, per aixo vaig decidir no perdre el temps amb qui no em mereix cap respecta perquè la seva llengua nomes destil.la odi e intolerància.

Primer l' estatut, desprès el finançament, ara el català sembla que Catalunya hagi d' esta sotmesa a continus exàmens per valorar si és digna de pertanya a l' estat Espanyol, i jo preguntó, qui hi vol pertanya en tals condicions?

Aquí tot deu es passa per la barretina les concessions financeres a Madrid o al País Basc i Catalunya una vegada mes es el punt de mira de quins nomes buscant excusàs per no permetrà que crerixi perque els hi fa por.

Estem farts els Catalans de haver de suportar els que continuen percebent Catalunya (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat.

Els catalans paguem impostos sense privilegi foral, contribuim amb el nostra esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra, afronte'm la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat, parlem una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acatem les lleis, per descomptat, sense renunciar a la nostra pacífica i provada capacitat d’aguant cívic i dret a la pataleta,pero una vegada mes aquets dies, els catalans pensem, sobretot, en la nostra dignitat i aixo convé que se sàpiga.

Apareixen extranyament families, entitats solidaries, etc que vetllen pels drets de tots els ciutadans de Catalunya,jo convido a que s' analitzi el fons d' aquesta gent i també el seu passat ens quedariam assombrats de qui tenen darrera.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables baixades de pantalons de la Catalunya actual, que ningu sigui tan bretol d' erra el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats, els catalans no som febles, postrats i disposats a assistir impassibles al deteriorament de la nostra dignitat.

No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i donem una oportunitat a la justicia, però ningú que conegui Catalunya posa en dubte que el reconeixement de la identitat i la llengua, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social.

Si és necessari hi tornarem una i cent vegades perque la solidaritat Catalana tornarà a donar la legítima resposta d’una societat responsable, com va dir Xirinacs "la independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.".

Que no oblidin mai com vaig llegir una vegada , que el pensament català rebrotarà sempre i sobreviurà als seus il·lusos enterradors.