Res, popurri d'emocions

Si hagués escrit aquesta entrada desbordada per les emocions fa una setmana, segurament seria molt diferent, per això he deixat passar dies i digerir tot el viscut, perquè ha sigut un popurri variat de tot.

Per començar, no entenc la maleïda mania què té molta gent de jugar amb els altres, i no parlo d'amor, no, la vida és molt més gran, amplia i interessant què el món parella.

Parlo d'aquest tipus de gent que ven malalties, penes, desgràcies...per aprofitar-se dels altres. 

Mitges merdes què fan desgraciats a tots els qué tenen al costat, autèntics càncers de la societat.

Però bé, una vegada digerit, m'adono què el meu sisè sentit no mereix ser ignorat mai més, perquè no són poques les vegades que m'ha donat senyals i he preferit no fer-li cas. 

Però li he promès què mai més.

Per altra part, diumenge passat, com tantes i tantes vegades vaig estar parlant amb la meva gent a Egipte, estem preparant coses plegats i sovint fem vídeo trucades.

A la nit vaig dormir malament, em vaig despertar moltes vegades i amb angúnia.

Al matí em van avisar de la mort d'un dels meus imprescindibles, de fet, va ser qui em va presentar a la Reme, el meu puntal de vida des de què vaig arribar al Cairo.

Era jove encara, 60 anys, ple de vida, de fet havíem parlat dos dies abans i sempre què ho fèiem recordàvem aquells temps tant bojos de llibertat sense conceptes de futur i sense malícia, al menys conscients.

No sé, em van passar per damunt tots i cadascún dels moments viscuts amb ell i tots els altres, de fet, em van fer una trucada grupal perquè pogués seguir la cerimònia a la Mezquita de Nasr el Samman, just davant de les Piràmides, va ser molt emotiu.

He estat dos dies molt tocada, per una part, allà on sigui hi haurà una festa perquè és retrobarà amb la Reme, Medhat i amb els meus pares, què com quan el van conèixer, segurament l'acribillaran a preguntes.

És la sensació què tinc quan algú què estimo marxa, i sóc capaç de gestionar les emocions, què allà on sigui estarà millor i és retrobarà amb qui estima.

El després, ha sigut una immersió intensa en els meus sentiments, la sensació de buit, de què la plenitud dels sentits d'abans, no tornaran mai més, perquè nosaltres tampoc som els mateixos.

Malgrat tot, em rebusco entre la meva essència, o les meves cendres, què també, i em trobo perquè em reconec en tot el què abans era, i em sorprenc perquè en l'adequat del moment res ha canviat.

No cal encaixar per viure en aquesta societat, aprofundint en els sentiments, sense exhibir-los en tenim prou, només cal blindar el cor als indesitjables.

Perquè la veritat, no necessita cap clau. 

Montseny 11-Maig- 2024