No cal donar una ullada a res per adonar-nos en quina debacle social estem immersos.
És d'aquells moments on poques coses tenen sentit, i on sovint em pregunto, què cony està passant?, perquè encara què prenc distancia de tot el què no m'agrada, sempre acabo esquitxada.
Tinc clar el meu futur, és qüestió de temps només, i d'economia també, clar està, perquè amb un bon coixí, no em caldria esperar res.
Una caseta petita amb jardí, on tenir plantes i més plantes, i un raconet on restaurar mobles antics, i fer els meus col-loidals i les meves barreges de salut, lluny del socialment orquestrat a tots nivells, i viatjar, viatjar, viatjar...
Amb els anys m'he tornat molt selectiva, no sé si a tothom li passa el mateix, les poques vegades què miro enrere, m'adono què potser tenia situacions, llocs i persones, molt magnificaves, perquè al final no és tracta tant de poguer, com de voler, i evitar ser complerts desastres, plens de temors.
M'ha canviat la percepció de totes les coses, fins i tot de mi mateixa, res d'empoderada ni hòsties, no va per aqui, ni entenc d'aquesta mena de lluites socials de poder en vers als homes, què no són més què els nostres companys de vida.
Realment no sé si hi han altres vides, malauradament ningú ha tornat per explicar-nos si hi ha alguna de millor, però tot el que no passa, o deixem què no passi, senzillament deixen de passar, sense necessitat de cap mena de senyal paranormal, o de per algun estrany sistema de conjugació planetaria... no ens enganyem.
La vida és molt més senzilla què aquests manuals d'autoajuda direccionals, per menja cervellets sense autoestima, però amb egos infinits.
Com diu la cançó, allunyat d'aquest circ què és ple de miratges dins d'un desert de superficialitats..., i enfonsa't en tot allò què esgarrifa la pell... Be, això ho afegeixo jo.