Tal qual ...

 

"No hi ha res més fastigós que la procacitat amb què els que han fet dels diners l'única raó de viure, agiten regularment el fantasma de la crisi econòmica, i els rics es revesteixen d'austeritat per a advertir als pobres que seran necessaris sacrificis per a tots. (...) 

Però qualsevol que hagi conservat una certa lucidesa sap que la crisi sempre és aquí, que és el motor intern del capitalisme en la seva fase actual, de la mateixa manera que l'estat d'excepció és avui l'estructura normal del poder polític".

Un gran llibre, però per qui el vulgui entendre, i fugir d'aquesta clandestinitat ètica i moral, que subestima l'intel-ligència dels ciutadans. 

Està molt bé aixó de deixar-se portar, és còmode,peró no aturar-se a analitzar el perquè de les conseqüències del que estem visquent, és quedar-nos a l' intemperie dels seus desitjos i nus a les seves mans, i mira ves per on, ni vull, ni puc, la meva consciencia social, però sobretot el dret a gestionar-me com a persona, no em permet cap tipus de submissió a excepcions permanents com a formes de govern d'aquests talibans morals.

Bagatges ...

És ben veritat que la vida et retorna el que li dones i al final, ens ho creiem o no, el primer instint, la primera sensació, és una mena de premonició del que pot passar.

Soc molt intuïtiva i això no sé si és bo o dolent, perquè a vegades m'ha portat a estar al caire de l'abisme de les meves emocions.

Però si alguna cosa bona té fer-se gran, és que la vida l'observes des d'altra perspectiva, "és que tu ets molt lliure i fas el que et dona la gana i sembla que et rellisqui tot", em deia l'altre dia un dels meus companys de feina, el que per edat ens entenem millor i podem tenir xerrades força profundes.

I no, no és així, el que passa, que observo la vida des d'altra perspectiva, he pres distància i m'he adonat de realitats que no ho van ser tant, i ho aplico a mi, quan tinc algun dubte d'aquells existencials descafeïnats, que faria jo?, que hagués fet jo?.

La resposta quasi sempre és contundent, i mai m'agrada. 

És a dir, abans era més intensa, una talibana de les meves emocions, em deixava portar fàcilment pels sentiments, per l'instant, semblava que era una espècie de dèspota sentimental "d'amb mi o contra mi", inconscientment, clar està.

Tinc un bagatge de vida prou fascinant i interessant perquè m'hagi servit d'alguna cosa tot aquest terrabastall de moments i emocions fetes a mida del meu inconformisme.

Serveix molt el nostre entorn, ser selectiu, no conformar-se amb menys, i no parlo de físic, parlo d'aquesta connexió intel·lectual i social, que fa que les persones, nues de pors i vanitats, ens anem trobant pel camí per no deixar-nos anar mai més, un fill, que és un bocinet de cel, amics atemporals i incondicionals, que són família i formen part del meu equip de vida.

I no és fàcil eh?, però passa i quan passa, deixem-nos de vergonyes, i vomitem el cor.