L'any 1996 l'arquitecte Josep Lluís Mateo va tenir la gentilesa de fer-me confiança i encarregar-me el que havia de ser la part diguem-ne social d'una exposició que preparava per al CCCB i que en bona mesura estava concebuda per donar la benvinguda als congressistes del XIX Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes. L'exposició s'havia de dir –i es diria– "Barcelona, ciutat contemporània". En l'equip que en Mateo va arreplegar també hi era en Vicens Guallart, que va arquitecte en cap de Barcelona, durant el mandant de Trias.
L'oportunitat que se'm donava la vaig aprofitar per argumentar que la xarxa de canals que conformava la trama d'una ciutat sols aparentment coneixia una regularitat previsible de cabdals i de ritmes. Si haguéssim de pensar la retícula urbana en termes hidrostàtics, ben al contrari, veuríem com constanment experiment aluvions o estancament sobtats, sovint associats amb certs esdeveniment singulars. Per il.lustrar-lo vaig centrar-me en diverses d'aquestes excepcionalitats, de les que la lògica festiva ja n'era una mena d'avenç. Aquests moments van ser la Setmana Tràgica de 1909; la guerra civil del 1936-1939 a Barcelona; la vaga de tramvies de 1951 i les manifestacions en pro de l'amnistia del 1976. Cadascun d'aquests exemples comptava amb el seu apartat. El relatiu a la guerra 1936-1939 tenia a més un video, que és el que he penjat aquí dalt. El va realitatzar l'Àngela Martínez i la música era d'en Ramón Martínez.
El que il.lustrava el vídeo era el següent. En primer lloc, la matinada del 19 de juliol de 1936. Aleshores, l'intent d’ocupar el centre de la ciutat per part de les tropes revoltades contra el govern de la República, va consistir en un moviment simultani que, partint de les casernes situades a la perifèria de la ciutat, fes confluir diferents columnes militars a la Plaça de Catalunya. Davant d’aquest desplaçament centrípet d’un cabal percebut com estrany i perillós, va desencadenar-se un dispositiu d’oclusió dels conductes viaris semblat al que Barcelona ja havia assajat al 1909. I va estar així que les tropes que avançaven per les artèries principals de la ciutat toparen amb la presència de grups de civils armats que els impediren el pas amb barricades. Un espasme violent havia clos la ciutat sobre si mateixa fins fer-la intransitable i opaca, impossibilitant la penetració d’energies interpretades com extrasocials i extraurbanes. Aquest dispositiu va resultar insuperable i l’exèrcit fou incapaç d’apoderar-se d’una forma urbana que una sobtada vitalització havia convertit en inextricable.
Un cop derrotades les instàncies considerades intruses i agressores –les tropes insurrectes–, i desallotjat momentàniament el poder polític de la seva hegemonia sobre l’espai urbà, la societat civil va protagonitzar pel seu compte dues intervencions. En una d’elles, el sector més impacient de les forces socials triomfants van entregar-se a una depuració ambiental, consistent en l’eliminació traumàtica dels punts del paisatge urbà que la institució religiosa de la cultura havia sacralitzat. Els motins iconoclastes van representar a Barcelona un moviment l’objectiu del qual era la depuració de l’espai públic, una actuació higienitzadora que pretenia deslliurar la topografia de la ciutat dels reductes d’un enemic interior homologat amb el perill exterior que s’acabava de neutralitzar. A aquest assumpte li dediquem el pròxim capítol. En la segona d’aquestes intervencions, la forma urbana va ser testimoni i escenari d’una agitació inversa a la que acabava de protagonitzar feia a penes uns dies. Si l’intent de penetració militar, concebut com constituint un flux estrany que intenta infiltrar-se –és a dir un moviment de fora a dins–, havia provocat una contracció, l’escenificació de la sortida de columnes de milicians cap el front d’Aragó, acomiadades per les masses pel seu itinerari pel Passeig de Gràcia i la Diagonal, implicava un capgirament en l’impuls obtingut, que ara era d’una dilatació i l’ejecció d’una substància pròpia: moviment de dins a fora.
Exorcitzats els perills interns i externs, i fins el moment en el que l’ordre governatiu va ser restablert i reprengué la seva missió d’arbitratge, la comunitat urbana va restar a mercè de les seves pròpies energies desencadenades. Després de desactivat tot poder polític i en mans de les masses, Barcelona instaura una nova normalitat i es reprenen les funcions urbanes. Aquesta situació va modificar-se quan segments interns en conflicte van explicitar la guerra civil larvada en el que tota comunitat humana viu permanentment amb si mateixa. Les lluites als carrers de Barcelona durant el mes de maig de 1937 demostraren com, un cop expulsat el poder polític del lloc de control en què la societat civil l’havia instal·lat, aquesta podia recórrer a la violència per a dirimir a quina de les seves fraccions en competència li corresponia establir el sentit urbà i la manera d’administrar-lo. Finalment, el triomf d’un dels segments en competència per la ciutat va implicar la restauració de la centralitat política.
El segúent èmfasi remetia als terribles bombardeigs que va patir Barcelona a partir de 1937 i fins el final de la guerra, que implicaren una altra varietat d’actuació radical de neteja del territori urbà. A diferència del criteri selectiu que orientà la destrucció sistemàtica dels espais i monuments del culte religiós, l’arbitrarietat dels assolaments provocats per les bombes de la marina o l’aviació franquistes –a més dels milers de víctimes, 1.500 edificis ensorrats, gran part de les vies i dels serveis civils inutilitzats palesava que la seva lògica darrera considerava la ciutat tota ella impura per causa dels seus propis ciutadans. La naturalesa dels atacs indiscriminats contra la població urbana la d’un càstig del que la urbanització s’ha fet mereixedora per una culpa comesa per la societat que la usa. Més enllà de les destrosses materials o psicològiques que provoca, la funció de les agressions massives i generalitzades contra una ciutat és la d’interpel·lar aquesta simbòlicament, per fer-li saber que ha estat sentenciada per ser el que és, o millor, per ser el que els seus habitants han fet d’ella. Un colossal mecanisme destructiu era aplicat des de fora, amb un objectiu principal: obrir en canal la forma urbana.
La derrota de la causa republicana va implicar dos nous moviments oposats que, de fet, es col·locaven en relació de simetria inversa respecte dels que Barcelona havia conegut en els primers moments de la guerra. Un d’aquests moviments es produeix de l’interior a l’exterior, i funciona a la manera d’una pèrdua de substància pròpia. Amenaçada i esgotada, una part de la societat se sent en perill i fuig de la ciutat camí de l’exili. Al llarg del mes de gener de 1939 llargues cues de persones i vehicles enfilen el camí de la frontera francesa, usant les sortides al nord-est de la ciutat. L’altre moviment torna a ser de l’exterior a l’interior. L’entrada de l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939 suposà la reeixida d’un moviment de penetració i requisament militar del nucli urbà, molt similar al que les barricades van frustrar l’estiu del 1936. El cos d’exèrcit del Marroc, comandat pel general Yagüe, ocupa Montjuïc i assoleix la Plaça d’Espanya per la Gran Via, Creu Coberta i la Bordeta. El de Navarra, del general Solchaga, baixa per Vallvidriera fins Pedralbes i baixa pel carrer Aribau en direcció al centre. Els voluntaris italians, comandats pel general Gambara, baixarà per la carretera de l’Arrabassada. Una columna de blindats es mou per la Diagonal. Les tropes de Yagüe i de Solchaga es troben a les cinc de la tarda. Una gran missa de campanya al bell mig de la Plaça de Catalunya, setllarà al dia següent, 27, el que per uns va ser un alliberament i per altres una ocupació militar de Barcelona.
Es frustrava així la realització d’una ciutat i d’una societat noves. Un horitzó ben diferent s’obrirà, a partir d’aleshores, en les relacions entre organització social i morfologia urbana. Abans, i al llarg de tres anys i mig de guerra, el territori urbà havia estat objecte d’un litigi violent. En ell del que es tractà va ser de resoldre dues qüestions relatives a la ciutat: la primera, «de qui és?», i la segona, de la que la resposta depèn de l’anterior, «què és i què significa?».
