EL TERCER TOC

 

El doctor en Sociologia i periodista Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar en Vincle editorial un nou dietari, El tercer toc, que en l’interior subtitula Proses híbrides. Els dietaris són això, un perfecte contenidor que tenen com a lligam el jo i el pas dels dies, on l’autor pot anar saltant-se amb llibertat els límits entre la ficció i la no ficció, la prosa i la lírica, tantejant els camps de l’articulisme, el reportatge, el retrat, l’apunt filosòfic, el relat de diversos viatges, la nota sobre gastronomia, l’aquarel·la d’un paisatge rural o urbà, la ressenya literària, la crònica d’un temps passat, l’anècdota, la memòria... Tot això i més ho trobem en el nou llibre de Mollà, que és una reivindicació i un petit homenatge als híbrids no tan sols de la prosa, sinó dels personatges que com ell mateix són i es consideren híbrids culturals.

Per als que som de poble com Toni Mollà, el toc de les campanes forma part del nostre paisatge sonor diari i, per tant, sabem que amb el tercer toc s’inicia el ritual. Toni Mollà comença una nova etapa de la seua vida en jubilar-se, i amb ella una nova manera de veure les coses marcada pel dolor d’un món que va desapareixent i uns amics que es van acomiadant per a sempre. Però abans, com l’eco dels dos tocs primers, ens detalla els seus darrers anys, el daltabaix personal que va significar per a ell el tancament de la Radiotelevisió Valenciana, el temps d’incertesa laboral i d’atur, la falta d’expectatives sòlides, els darrers dietaris publicats, i com aquest que tenim entre mans hi lliga.

El tercer toc és un dietari que abasta un any sencer de la seua vida, encara que Toni Mollà sovint ens trasllada a diversos moments del passat. Com tot dietari, és un autoretrat on l’escriptor destaca uns trets de la seua personalitat i n’oculta d’altres, ningú vol eixir desafavorit en una foto. És també el retrat del seu món, Mollà és membre d’una generació que porta tatuada en la seua biografia la paraula canvi, en el sentit polític, social, cultural, tecnològic... i no sempre per a millor, per favor no siguem ingenus.

Toni Mollà domina els diversos registres que empra. M’ha captivat d’una manera especial per la seua capacitat de reproduir el llenguatge col·loquial de la seua comarca, que és també la meua.

En el llibre trobem la mirada de l’intel·lectual d’esquerres, la del viatger, la de l’aficionat a la bona taula sempre compartida amb amics i amigues, el lector de premsa i el de llibres, compartim el gust per autors com els nord-americans Philip Roth i Richard Ford, i ens oferix la seua visió sobre diversos aspectes de la seua obra. I l’aficionat al futbol i en especial al club blaugrana.

Com a contrapunt, trobem fragments d’un dietari del seu alter ego, Josep Orts, amb algunes de les reflexions més crues i alhora lúcides sobre la vida que hi ha en el llibre

Amb el tercer toc comença un temps amb nous rituals, en el qual, a pesar de tot, esperem que la vida ens sorprenga positivament i ens oferisca moments de felicitat mentre anem fent el darrer tram del camí i el recompte dels amics absents i els dies que no tornaran.

TOT ENTRA EN EL PES

Ningú com el fill o la filla d’una botiguera ens podria explicar què vol dir l’expressió «tot entra en el pes». Si aquest fill és el periodista i sociòleg Toni Mollà, la frase la convertirà amb saviesa i elegància en una al·legoria del temps en què ha navegat per les hores calmes, per les tempestuoses, on ha patit la força dels vents contraris, del foc amic...

Un temps per al dolor, per a l’emoció, la descoberta, la pèrdua, el viatge i el record. Tot entra en el pes i res no és gratuït.

Tot entra en el pes (Editorial Vincle, València, 2018) és el nou dietari de Toni Mollà ( (Meliana, 1957), una obra sense datar que s’inicia en complir els cinquanta anys el nostre autor i que es tanca deu anys més tard. Un dietari en el qual Mollà s’acosta a la narrativa de la memòria, ens descriu els anys d’infantesa en el seu poble, situat al cor de la comarca de l’Horta Nord, la descoberta del cap i casal tan proper i tan llunyà alhora, dels llibres, de la passió pel viatge i l’estima per algunes ciutats. El llibre és un cant, també, a la família i, molt especialment, als seus pares, a l’amistat i les complicitats compartides. Mollà es despulla emocionalment i es mostra vulnerable i ferit. El dolor provocat per la pèrdua i l’absència és tan intens que el sentiment personal salta de la pàgina i atrapa el lector.

Després també trobem l’individu social, el fill i net de republicans que es posiciona clarament, honestament, i exigix amb valentia la recuperació objectiva d’un passat ple de fosses anònimes; el professor associat que posa en qüestió el funcionament de les universitats públiques; el treballador de la Ràdio Televisió Valenciana que ens descriu el llarg naufragi de l’ens públic provocat pels seus gestors, el paper dels sindicats, de les associacions de periodistes, de la classe política, de la mateixa ciutadania incapaç de reaccionar com cal a la destrucció de la que era en aquell moment una de les primeres empreses del país.

Mollà ens parla amb amargura del seu pas per les oficines d’ocupació, de dies llargs, obscurs depressius en una edat en què trobar una faena és força complicat. També escriu sobre el canvi polític al País Valencià, de l’esperança, d’un cert desencant i de les ferides penoses provocades pel foc amic.

Una dècada és molt de temps en la vida d’un ésser humà, però també d’un petit país que no sap que ho és ni pretén saber-ho algun dia. Resumir-ho és una empresa titànica, però, així i tot, Toni Mollà, que té experiència i ofici, ho fa, amb una prosa diàfana, amb pinzellades d’ironia, però també d’emoció.

És aquest un llibre en el qual l’observador crític i mordaç, hereu de Montaigne, Josep Pla i Joan Fuster, es retrata i retrata la societat en què viu, revelant els solcs d’una navegació intensa.

Tot entra en el seu pes, les llàgrimes vessades, les il·lusions compartides, la indignació i els somriures intermitents.

ESCRITS CONTRA EL SILENCI

Joan Fuster ha estat, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual valencià més rellevant del segle xx, la seua obra fou una lluita constant contra el silenci. Hi va haver, en un principi, un Fuster poeta, després un Fuster assagista hereu de Montaigne, de Diderot, més tard un Fuster cívic el pensament del qual cristal·litzà en una proposta moderna i racional per al valencianisme, davant d’un valencianisme folklòric, conservador i regionalista.

L’assagista Toni Mollà, profund coneixedor de l’obra del mestre de Sueca, un fusterià ortodox, com a ell mateix li agrada definir-se (una mena d’oxímoron, ja que Joan Fuster fou un heterodox), edita en Vincle editorial el llibre Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster). Es tracta d’un recull de textos de diferent origen: conferències, guions, articles d’opinió publicats en diversos mitjans, tots ells recollits, organitzats i enquadrats dins d’una estructura major. Un volum on el sociòleg i periodista Toni Mollà pega un colp damunt la taula, alça el mantell de pols que intencionadament uns i altres han deixat caure sobre l’obra de Fuster i assenyala amb dit acusatori aquells que, sense haver llegit un llibre de Fuster, la consideren obsoleta i superada. Mollà, tot seguit, alça la veu reivindicant i argumentant la seua vigència.

Toni Mollà sempre ha cregut que la societat necessita, per avançar, una utopia, sobre la qual reflexionar i aprofundir, una idea en construcció per a un país inexistent que hauríem de començar a construir.

Per a Mollà, Joan Fuster i un bon grapat d’intel·lectuals valencians que se’n senten hereus (Josep Vicent Marqués, Gustau Muñoz, Josep Iborra...), han posat els fonaments sobre els quals alçar el nou edifici.

Hi ha, des del seu punt de vista, qui pretén aturar l’obra, abandonar la revolució tranquil·la encetada per Fuster, tornar a la comoditat d’un valencianisme sense horitzó, que no pose en dubte res. Hi ha qui, des de la reacció, ho dinamita tot sense temor a deixar el país com un solar arrasat i en vint anys de govern quasi ho han aconseguit.

Toni Mollà és un intel·lectual amb les idees clares, un assagista valent que des de la trinxera de l’article d’opinió defén unes posicions i uns plantejaments nítids, sòlids. Un escriptor amb una prosa diàfana, directa i atractiva.

El de Toni Mollà no és només un crit contra el silenci, que ens condemna a l’ostracisme, és una reivindicació de la figura i obra de Joan Fuster. En el llibre trobem a més la crítica d’un temps i d’un país que haguérem volgut diferent.

LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA

En Toni Mollà convergixen diverses ànimes, la del creador literari, la del sociòleg i la del periodista. Sovint en els seus llibres en trobem una o altra. En el seu darrer, La desconnexió valenciana, editat en la col·lecció d’assaig de Publicacions de la Universitat de València, ens trobem les tres, de vegades barrejades i conformant una de nova o per separat.

Toni Mollà és un fusterià convençut que el llegat intel·lectual de Joan Fuster en bona mesura està més vigent que mai. Un home crític amb molts d’aquells que es diuen fusterians i alhora el traïxen. Un intel·lectual valencià que des de l’observació de la realitat és capaç de construir un discurs rigorós.

La desconnexió valenciana és un llibre que recull articles apareguts al llarg dels anys en diversos mitjans de comunicació, però que defuig la idea de ser un simple contenidor de textos. La seua selecció s’ha fet seguint un escrupolós guió que convertix cada article en una peça d’un puzle en el qual se’ns oferixen raons per a entendre la situació extrema a què hem arribat actualment al País Valencià.

Mollà ha estat treballador de RTVV i, per tant, alguns lectors poden pensar que la desconnexió de la qual ens parla és la dels mitjans públics de comunicació valencians, però no. Del que ens parla és d’una societat que sovint ha arribat tard a la història, d’un país al qual el poder central, a través de la gestió política, com ara la creació d’una xarxa radial de comunicacions, ens ha impedit tindre unes bones connexions amb Europa i ha frustrat la nostra vocació exportadora, i per tant la nostra indústria, i ens ha condemnat a la fagocitació del medi ambient i a l’urbanicidi en vistes d’una indústria turística que pretén convertir el nostre país en un parc temàtic.

Una altra de les desconnexions és més recent, la suposada socialdemocràcia espanyola, de la qual al País Valencià el sucursalista Joan Lerma era el màxim exponent, un president que, quan va assumir el poder en una autonomia que ell amb el seu equip començava a construir, a l’hora d’elegir un nou model social i cultural que ens poguera enllaçar amb la modernitat va apostar per un model cultural de masses, antiintel·lectual i populista, i per una cultura d’elits que ha cultivat l’autoodi sota un pretés cosmopolitisme. Un model en el qual el neofranquisme que el rellevaria en el poder es troba encara molt a gust.

Aquesta mateixa socialdemocràcia espanyola, com el laborisme anglés, ha assumit la doctrina neoliberal. La seua gestió política ha estat una aposta per aprimar l’Estat del Benestar, mentre el seu discurs deia tot el contrari. La fal·làcia i l’incompliment de promeses electorals, davant de les quals legalment no es pot fer res, són per a Mollà un dels factors determinants de la desafecció de la ciutadania per la política.

Mollà, d’una manera clara, exposa i denuncia com es gesta el blaverisme, i com aquesta gestació va representar un veritable colp d’estat que va deixar el País Valencià immergit en un pantà de pors i d’inseguretats. I acusa els seus representants de la utilització de la democràcia en contra de la democràcia amb el clar objectiu de preservar el país de l’onada de transformacions que s’esperaven en l’àmbit de l’Estat.

El règim nascut de la transició va nàixer d’un pacte entre elits per a construir una democràcia aparent. Troba Mollà que hi hagut un excés de relacions promíscues entre el món de la política i el dels negocis, però, també, de tots dos amb els mitjans de comunicació, que han construït els ressorts i les espirals dels silencis i també dels sorolls, i així mateix amb el món de l’esport. Unes relacions que, unides a altres factors, ens han omplit el país d’aprofitats, corruptes i pirates.

En aquests petits assajos de Mollà hi ha una preocupació constant pel projecte de país que s’està construint, sovint ens diu que no anem bé i ens explica per què, però al mateix temps ens oferix bases perquè des d’un valencianisme descomplexat puguem construir un model de societat que d’una vegada i per totes ens connecte de nou amb la història, un model que suposa una revolució tranquil·la.

La desconnexió valenciana és un llibre que cal llegir (cal és més d’obligació que de recomanació), el qual es llig sense ensopegar amb tecnicismes academicistes, s’hi troba una prosa àgil hereua d’una tradició d’assagistes que tenen com a referents Josep Pla i Joan Fuster. Darrere de les seues paraules hi ha un intel·lectual ben informat i capaç de construir un discurs lúcid, valent i esperançat.