CARN D'OBLIT

 

Quan encara ploràvem el decés de l’escriptor Ramon Guillem, de colp i volta ens assabentàvem que acabava de ser guardonat amb el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira.

Ara acaba d’aparéixer, editat per Bromera, el llibre premiat que porta el títol de Carn d’oblit. Es tracta d’una col·lecció unitària de 37 poemes que va ser escrita entre el 2020 i el 2024 a la ciutat de Catarroja (Horta Sud) i la platja de Puçol (Horta Nord), on Guillem residia una part de l’any.

L’autor es trobava en un gran moment de maduresa creativa, ja havia donat a la impremta alguns dels seus millors llibres: Terra d’aigua o Foc de magranes. Es trobava, com ell mateix reconeix en alguns dels poemes del llibre que ara tractem, en la difícil cruïlla on el record de la joventut es va diluint i la vellesa pròxima comença a ser tangible. A més, era conscient que es troba atrapat per una malaltia que se li està fent interminable.

L’escriptor reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la poesia, com aquesta li dona energia i il·lusió, i també sobre la condició de poeta de la qual se sent orgullós i a la qual mai vol renunciar. La inspiració creativa, a pesar que ha temut que l’abandonaria, torna sempre, mai se n’ha anat. L’home que un dia va consagrar la seua vida a la bellesa la retroba com un antídot contra la rutina i el desencant.

La llum i la seducció, tan presents en la seua obra, com també la música, entesa com un refugi, i l’amor que li dona forces davant de les hores fosques en què la malaltia el situa a la vora de l’abisme, són constants en aquest llibre, junt amb la por i la fe necessària per a continuar el camí.

No és Carn d’oblit el llibre de poesia d’un home vençut i que s’acomiada del món, sinó el d’una persona que estima amb una intensitat brutal la vida. Entre línies, endevinem la tristesa de la mort intuïda, la por, que sempre portem oblidada en el fons d’alguna butxaca, perquè no pot ni vol fugir de la realitat que viu mentre està escrivint.

El poeta és conscient, i així ens ho fa saber en els primers versos, que: «En nàixer el dia / naix també la mort». Hem de deixar que el pensament de la mort s’adorma, no hem de deixar que aquest pensament ens ferisca constantment amb el seu coltell, ja que acabarem abocats a la follia.

«Deixa-la dormir, per què / despertar-la? Sembla tan feliç / essent carn d’oblit!». «La vida unfla les veles del vaixell / quan menys t’ho esperes». Deixem que la mort siga carn d’oblit, d’un oblit, ja ho sé, impossible, que torne la llum, que s’esvaïsquen les tenebres i que vinga a nosaltres el poema.

FOC DE MAGRANES

La magrana és un fruit que per la seua composició interna es dona a ser emprada com a metàfora d’una col·lecció de textos més o menys breus que s’organitzen o no en diversos apartats. El seu color roig ens porta a pensar en la passió i si li sumem el groc de les seues membranes ens recorda el foc. La seua textura evoca algunes gemmes i pedres precioses.

El foc, amics i amigues, ens dona caliu i refugi davant de la intempèrie que regna en la societat i el suc de les magranes ens nodrix i ens fa forts.

El poeta Ramon Guillem, al qual aquest mes l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha retut un homenatge per la seua trajectòria literària i també pel seu treball constant i perseverant com a agitador cultural, publica un nou llibre dins de l’editorial Vincle: Foc de magranes. Una vegada més, el poeta de Catarroja demostra que és sense cap mena de dubte també un bon prosista.

Foc de magranes és una col·lecció de textos breus en forma de dietari. Notes personals sobre música, art i, sobretot, literatura. Pensaments i reflexions sobre la creativitat humana, opinions de lector sobre els llibres gaudits i anècdotes i històries sobre llibres, escriptors i biblioteques.

He trobat en les pàgines d’aquest llibre la millor versió de Ramon Guillem, l’home apassionat, intel·ligent, sensible, irònic de vegades, un escriptor que domina a la perfecció el seu ofici; un prosista al qual el poeta enriquix la prosa. Hi ha poetes que quan escriuen narrativa resulten embafosos, pedants, laberíntics i pesats. Ramon Guillem no ho és, tot el contrari, narra amb eficàcia, amb agilitat, sense defugir la seua eterna recerca de la bellesa. Mai no es queda en la superfície, sinó que li agrada capbussar-se en cerca de les arrels de tot plegat.

Foc de magranes conté reflexions que obliguen el lector a fer una pausa i a respondre-li, iniciant d’aquesta manera un diàleg amb l’autor que aquest esperava que fora fructífer.

Ramon sap que el difícil camí de l’escriptor no és altre que el d’il·luminar la vida, de fer front a les grans i petites catàstrofes quotidianes que ens fan naufragar en la desolació i trobar un punt d’esperança que albira en la bellesa i en la capacitat de l’ésser humà per a recrear-la.

Foc de magranes, un llibre de maduresa d’un gran poeta i un bon narrador, un home que ha estimat els llibres com un refugi davant l’adversitat, però també com una trinxera contra el desamor i la barbàrie. Un llibre que es gaudix per allò que ens conta l’autor i, sobretot, com ho conta.

EL LLAMP EN LA LLUERNA

 

El diccionari ens diu que la paraula lluerna, a més d’un coleòpter o un peix teleosti, o un infant que a les nits encara està despert, és una obertura practicada al sostre o a la part alta d’una paret i generalment guarnida de vidres, que servix per a donar claror a l’interior. Aquesta és l’accepció que el poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Guillem empra en el títol del seu darrer llibre de poesia, El llamp en la lluerna (Perifèric Edicions, 2021), una imatge poètica impactant que trasllada al lector la intensitat de l’enlluernament sobtat que l’esclat de la llum provoca: «El llamp en la lluerna, / l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de d’intempèrie».

El llamp en la lluerna és un llibre unitari, de quaranta-dos poemes, escrit durant un temps concret, l’etapa de confinament i postconfinament provocada per la pandèmia; però no heu de patir, no és un altre llibre que ens parla sobre la reclusió, la malaltia, la por a la mort... Ramon Guillem escriu sobre l’amor, el desig, l’emoció que desperta en ell el cos de la persona estimada... Poemes en vers lliure, on l’autor, amb un ritme intern precís, ha construït en cada estrofa símils i metàfores d’un lirisme ubèrrim, que no barroc, amb un lèxic cuidat i elegant.

Ramon Guillem és un dels poetes de l’anomenada generació dels huitanta, des del meu humil punt de vista, més interessants i a qui sempre em convide a tornar a llegir. Un poeta que coneix i estima l’ofici de buscar la bellesa a través del llenguatge, un home sensible i amb una enorme curiositat intel·lectual.

A més de la literatura, la seua altra passió és la música i d’una manera especial les composicions de Gustav Mahler. Ramon és dels qui pensa que un bon poeta ha de tindre una bona oïda musical. La música és present en tots els seus llibres i els seus poemes, que pareixen descansar lliures sobre les línies d’un pentagrama, conformant petites composicions musicals. Només encetar la lectura d’El llamp en la lluerna trobem en el primer vers la paraula poema i en el segon la paraula música. Tanca el llibre la paraula llum, que junt amb la seua antagonista, ombra, també són mots habituals en els llibres de Guillem.

En alguns moments el llibre agafa el to d’un cançoner: «Cuida’t, amor, dels botxins de la lluna... / Cuida’t, amor, / dels escurçons / que enverinen...», d’altres el to s’acosta al d’un dietari o ens descriu amb detall mil·limètric un instant: «Escrius / mentre l’udol del vent / travessa fred pel finestral».

El llamp que apareix en la lluerna és el de l’amor i el desig, la seua llum intensa il·lumina la vida del poeta, encén el foc, les seues flames omplin d’ombres les parets i dansen sensualment amb ell. «Ara tu ets el meu poema» i vida i literatura es barregen i es confonen.

El llamp en la lluerna és un llibre que guanya en cada nova lectura. Escrit amb una veu personal i ben definida, amb poemes d’aquells que acabes fent teus per a sempre: «Com un sol amagat, com una estrella / remota, és ara el desig / l’únic refugi en la penúria». «I vine, amb nosaltres, / al temps en què les campanes / tocaran de nou a foc».

 

FUGAÇ

 

Veloces, sempre veloces, passen les hores, els dies, les estacions de l’any. «La vida és allò que et va succeint mentre t’entestes a fer altres plans», ens descobria John Lennon, és allò que passa mentre el poeta bada, pren notes i al final l’únic que restarà de tot plegat serà el poema. El poema on han quedat reflectits el pas dels núvols, la boira que ens ha ocultat durant una nit la mar, els dies tòrrids d’agost, l’aigua, ja siga de pluja o d’una deu, una aigua que ens amara o ens trau la set i fins i tot ens nodrix; els somnis furtius, la sort de trobar de nou algú a qui oferir les carícies, les abraçades, els besos que pensàvem que no tornaríem a donar; de compartir els passatges musicals i literaris que més ens han colpit... Tot és fugaç, com la llum, com el pas del temps, com la vida. Tot és fugaç i possiblement condemnat a l’oblit, però mentrestant podem descobrir que ser feliç és senzill.

Fugaç és, però, també el títol del llibre amb el qual Ramon Guillem va obtindre el Premi València, Alfons el Magnànim de poesia i que va editar Bromera el 2019, la seua lectura  m’ha suggerit tot el que els acabe de dir. En les seues pàgines trobem una col·lecció de proses poètiques i versos lliures, els poemes menys hermètics i més diàfans d’aquest autor. Poemes aparentment senzills que oculten explosives càrregues de profunditat.

Aquesta vesprada 

en què la mort descansa,

com un ocell desvalgut

en un porxo ignot,

a recer de l'huracà.

I aquestes paraules

que ara per ara són

el meu únic testament.

Article publicat a la revista l'Illa de Bromera edicions.

LA FEBRE DELS DIES

Ramon Guillem acaba de publicar en Bromera Edicions La febre dels dies, llibre amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Maria Beneyto dins dels XXXV Premis Literaris Ciutat de València.

La febre dels dies està conformat per vint-i-sis poemes de vers lliure que se’ns oferixen en dos apartats sense títol, de catorze i dotze poemes cadascun.

Trobem, com en altres volums de poesia d’aquest veterà autor nascut l’any 1959 a Catarroja (deixeu-me que òbriga un parèntesi per a dir-vos que aquesta ciutat de l’Horta Sud les darreres dècades ha donat a la literatura valenciana bons poetes i també narradors i dramaturgs de gran interés), trobem, dic, la obsessiva dualitat d’Eros i Tànatos, però també altres que apareixen tant en la seua obra en prosa com en vers, la dualitat pròpia, personal d’escriptor rigorós i lector exigent que en el seu cas, a més, es rebla amb la seua professió de bibliotecari inquiet. Hi ha també un altre aspecte que mai no es pot oblidar en la lectura de l’obra de Ramon Guillem, la seua passió per la música clàssica de la qual en tots els seus llibres apareixen d’una manera o altra referències.

En iniciar la lectura de La febre dels dies vaig notar uns canvis en la seua poesia respecte a llibres anteriors, vaig trobar un to més irònic, una manera més diàfana d’escriure, un acostament cap a una certa narrativitat que en alguns moments emparentava els poemes amb entrades d’un dietari pel toc reflexiu i confessional que tenien. En altres s’acostava al microrelat, Fugida o En algun lloc de València, i també a l’apunt filosòfic, Si no hi poses la pell.

En el llibre hi ha homenatges, alguns assenyalats pel mateix autor, com ara el que li fa a l’amic i poeta Jaume Pérez Montaner, Si un dia ha de venir l’odi, i altres aparentment ocults com el que li fa a Ausiàs March, Ja la pensa, no pot ser d’una altra manera en un autor que se sap lector i que ens arriba a oferir una instantània d’ell mentre llig en un dels seus poemes Lectura.

A més de la música, també trobem referències gastronòmiques, com ara als poemes en Un plat de llagostins, i al viatge: En tren.

En La febre dels dies trobem els grans temes que al llarg de la seua trajectòria han preocupat i han mogut Guillem a escriure, l’amor i el desig, la recerca de la bellesa a través de la paraula, la seua passió per gaudir-la i la constatació, una constatació que de vegades l’indigna: que la bellesa com la vida mateixa és efímera. També trobem el pas del temps i les incerteses que l’acompanyen i la mort. El to irònic del qual els parlava en un principi oculta una por espantosa al dolor, al patiment, a la fi.

Un llibre que traspua un gran amor per la vida, la paraula i la bellesa.

TERRA D'AIGUA

Si fer una primera edició d’un llibre de poesia en valencià és econòmicament arriscat, reeditar-lo vint-i-quatre anys després és tota una proesa empresarial. Però si aquest llibre, Terra d’aigua (El Petit Editor, 2017), en el seu moment va ser reconegut amb el Premi Ausiàs March, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crítica Serra d’Or, la nova edició hauria de considerar-se tot un esdeveniment literari.

Si a més alguns dels poemes que conté al llarg dels anys cantautors com ara Josep Alemany i Miquel Gil els han convertit en esplèndides cançons, doncs la fita hauria d’assolir nivells de festa cultural.

L’editor, David Vidal, ha volgut anar més enllà i ha fet acompanyar els poemes de Ramon Guillem (Catarroja, 1959) amb la reproducció d’un grapat de pintures sobre paper de l’artista plàstic Juan Olivares (Catarroja, 1973), un pintor de reconegut prestigi internacional hereu en part de l’expressionisme abstracte.

La nova edició de Terra d’aigua la prologa el poeta i professor de literatura de la ciutat de Lleida Jaume Pont, el qual reflexiona extensament i intensament sobre la poètica de Ramon Guillem amb una crítica tremendament lúcida sobre el que fou el quart llibre que va editar el poeta catarrogí després del primerenc D’on gran desig s’engendra i dels magnífics L’hivern remot i Les ombres seduïdes. Jaume Pont diu, entre altres coses: «La veu poètica de Terra d’aigua viu esmicolada, torturada pel fet de saber-se part d’una tragèdia en què el somni resta condemnat a l’exili constant».

És cert, el que diu Pont, la tragèdia de la que parla Guillem la causen l’anhel, el desig de bellesa i el dolor i el desassossec que a l’autor li produïxen les mancances i els límits del llenguatge.

El títol del llibre, que alguns podrien considerar un oxímoron, a mi em fa pensar en el paisatge més pròxim a l’autor, l’Albufera i les marjals que l’envolten. Una espai on l’aigua i la terra es barregen per a conformar una geografia ubèrrima d’on Guillem ha anat xuplant un gran nombre de les imatges que apareixen en els seus llibres.

Terra d’aigua està conformat per un únic bloc de vint-i-huit poemes de vers lliure d’entre set i trenta versos, amb una interessant i treballada imagineria poètica. Hi ha una gran preocupació pel llenguatge en tot el volum, també una certa malenconia que embolcalla cadascun dels poemes, així com un gran desig per alliberar-se.

Terra d’aigua és un d’aquests llibres que tots aquells que estimen la poesia haurien de tindre en els prestatges de les seues biblioteques. Llegir-lo és un goig per als sentits.

LA SET DEL POETA

La vida obliga l’ésser humà a anar traspassant les fronteres de l’edat, obrint i tancant etapes, acumulant experiències, guanyant o perdent energia. En travessar la frontera intangible de les cinc dècades, després d’haver-se acomiadat d’alguns companys de viatge, el poeta, encara dalt d’un petit turó, veu que el camí és ja de baixada cap a la vellesa, que les forces i els reflexos li van minvant lentament i que la por a la incertesa de la mort, a l’aparició de malalties que acaben amb la seua qualitat de vida, el convertirà en l’ombra d’aquell que fou.

Mentrestant, el poeta conserva la set intacta, la set insadollable del desig i de l’amor, la necessitat d’alçar-se cada dia per a eixir a la recerca de la bellesa, del batec de la vida amb què continuarà alçant els seus poemes, entre els quals sempre acabarà escolant-se la veritat més pregona. Uns poemes que naixen d’un foc, d’una llum inextingible, i que tenen la raó de ser en l’existència d’algú que siga capaç de copsar la seua força.

Aquesta set de vida, de felicitat, d’amor, de bellesa, de la paraula, de desig és la set de la qual ens parla el poeta catarrogí Ramon Guillem en el seu darrer llibre, La set intacta (Pagés editors), amb el qual va obtindre el XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. Un llibre treballat al llarg de cinc anys, amb una gran unitat i on l’autor mostra preferència pels vers lliure i per un llenguatge i una tècnica aparentment senzills. El poemari està dividit en dues part, i encapçalat per un poema que fa d’exordi, d’introducció literària on el de Catarroja, com té el costum, orienta el lector sobre el que es trobarà en passar les pàgines.

Durant la lectura de La set intacta ens trobem un home madur preocupat per les incerteses que li puga guardar el destí, per la fragilitat i la fugacitat del goig de viure, per la presència de la mort, per l’aparició d’una malaltia que negue les seues hores, per la por a la soledat, a la tristesa i el dolor. I enfront tenim el desig, l’amor, els instants de goig com una set que ha mantingut intacta en travessar les fronteres de l’edat i que l’obliga a continuar avançant, buscant les fonts on apaivagar-la encara que siga durant uns breus instants.

En la segona part Ramon Guillem, encara que continua amb el mateix tema, incidix en altres aspectes com ara la força del foc i de la llum, el desig de bellesa ( sempre present en la poètica d’un autor que ja en el seu segon llibre va jurar consagrar-li la vida), la passió per la literatura, i la vulnerabilitat de la joia de viure, la qual no és més que un petit ocell que es posa durant uns instants i s’alimenta en la nostra mà i després se’n va, perquè no ens pertany. L’ofici de poeta, un ofici que estima, que coneix i al qual li ha dedicat bona part de la seua vida, hi és també present. El seu és un ofici de solitud on no haurien de tindre cabuda els covards que són incapaços d’enfrontar-se al dolor propi i alié amb l’escut i la llança de les paraules convertides en poesia.

La set intacta recull la passió d’un home enamorat de la vida i de la literatura, que no vol ser pastura de la indiferència, de la superficialitat, de l’oblit.

UNA MIRADA A L'OBRA DE RAMON GUILLEM EN INICIAR-SE EL NOU SEGLE

Sempre he estat una rata de biblioteca, una rata estranya, ja que he passat hores alimentant-me entre les prestatgeries dedicades a la poesia. Fa més d’una dècada em vaig trobar a la biblioteca del meu poble Ramon Guillem. O millor dit, el que era el seu primer llibre de poesia en valencià, D’on gran desig s’engendra. En obrir-lo vaig ensopegar amb alguns poemes que realment em van agradar, tant que fins i tot en vaig reproduir un en un periòdic local que aleshores dirigia.
Mesos més tard, en una tertúlia que es feia a les quatre de la vesprada al café Rialto de València, on eren habituals Marc Granell, Vicent Alonso, Francesc Calafat, Vicent Berenguer, Enric Sòria i Lluís Roda, entre altres, el vaig poder conéixer. Des d’aleshores que d’una manera o altra hem estat sempre en contacte.
Ramon era un home prim, d’una estatura mitjana alta, de cabells bruns i en retirada, barba fina i cuidada, nas recte i mesurat, una mica nerviós, d’intel·ligència desperta i amb una manera d’expressar-se que em recordava la d’un xiquet gran.
A aquell primer llibre li va seguir un segon, que en la meua modesta opinió és un dels millors treballs no sols de l’autor sinó dels publicats per autors valencians en la dècada dels huitanta, un treball d’una gran bellesa, amb magnífics versos, el qual em va colpir, em referisc a L’hivern remot (Gregal, 1987).
Un llibre amb el qual Guillem ens feia una promesa:
...
Des d’ara, agost de no sé quin any,
jure consagrar la meua vida
a la bellesa. Cisellar amb rou
les arestes dels diamants,
i beure, quan els ulls es perden a l’abís,
del calze més reblert, la vida més pregona,
degotim al coltell.

L’hivern remot va ser seguit per Les ombres seduïdes (Bromera, 1990) i aquest per Terra d’aigua (Edicions 62, 1993), el qual ha estat una fita fonamental en el reconeixement de l’obra poètica de l’autor de Catarroja, ja que amb ell va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia, el de la Crítica Serra d’Or i el dels Escriptors Valencians.
L’any 1998 publicava, sota el títol de L’íntima realitat (Set i mig editorial de poesia), una tria personal de la seua obra editada fins aleshores, acompanyada d’uns quants poemes inèdits. En l’epíleg Ramon Guillem ens confessava els motius que l’impulsen a escriure: ... «escric per una íntima necessitat, per fugir de la realitat absurda que ens toca patir, per captar la bellesa i jugar a fer-la eterna com una llança contra el pas fugisser del temps, perquè és així com em trobe a mi mateix».
Però també ens donava les claus per a endinsar-nos en els seus llibres: «La meua concepció dels llibres com una unitat, com un tot on la major part dels meandres tenen la seua justificació. Això seria aplicable als mateixos títols dels volums els quals no són mai un exercici estètic ni gratuït: pretenen expressar el vertader tema del llibre. Fins i tot les citacions que afecten tant al conjunt com alguna de les parts tenen la seua importància... De la mateixa manera, sempre el primer poema ha fet sempre la funció d’una introducció al llibre, com un avís als caminants o una indispensable porta d’entrada».
Els temes de la seua poesia han estat els universals: el desig, l’amor, el pas del temps, el mateix fet poètic, la memòria, etc.
La seua poesia ha anat evolucionant, tot seguint el pas i els interessos creatius que ha tingut en cada etapa de la seua vida creativa, ell mateix ens ho explica: «En poesia m’agrada com a creador la sorpresa i sorprendre’m. És així com entenc el salt dels primers assaigs de retindre la imatge de D’on gran desig s’engendra als poemes més discursius de L’hivern remot o l’intent extremat de Terra d’aigua després d’un poemari d’una forta intensificació metafòrica».
Ell 1999 va editar Solatge de sols (Bromera), sobre el qual (i perdonen que m’autocite) un article editat en la revista L’Illa vaig escriure: «Guillem ens ofereix el seu univers d’imatges poètiques per a dir-nos que ha signat un pacte amb la mort per tal d’oblidar-se l’un de l’altre per un temps, ja que el poeta en el seu esguard ha recuperat l’avidesa per la vida a través del desig. Un desig de llum i d’aigua que deixa de costat la soledat, l’ombra i el dolor. És un desig per l’amor i per la vida. És un desig carnal plenament eròtic, on el paisatge és utilitzat per a descriure el cos estimat. Encara que, en alguns moments, el poeta, malgrat eixa fam de viure, el trobem dubtant entre la memòria i l’oblit, com si tinguera a més la necessitat de tancar alguna porta».
Guillem i jo, he de confessar-ho, hem ajudat a consolidar els beneficis de les companyies telefòniques a través de les nostres llargues converses. Converses en les quals sovint em parla sobre la seua falta de traça per a escriure narrativa, una gran fal·làcia que el temps ha acabat per descobrir. Com aquell que diu que no pot i no vol, ens ha anat delectant amb dietaris com ara La cambra insomne (Tres i Quatre), llibres de contes com Ahir van ploure granotes (Bromera), de narrativa infantil com El país dels dos sols (Bromera) que vénen a arredonir l’obra d’un dels escriptors valencians de la generació dels huitanta més interessants, i això ja és mèrit perquè aquesta generació és una de les més brillants de la literatura catalana feta al País Valencià.
Durant aquests anys Guillem ha tingut una altra vessant, molt menys coneguda, la d’animador cultural des del seu càrrec de bibliotecari de Catarroja, ja siga organitzant el certamen literari, la fira del llibre o diversos encontres amb els nostres escriptors, com també des de les diverses associacions en les quals ha ocupat càrrec com ara l’Associació d’Escriptors i la de Bibliotecaris Valencians. També ha format part del consell de redacció de la desapareguda revista de literatura Daina.

(Text llegit al café Carme sui generis de la ciutat de València el 26 d'abril de 2001 com a introducció a una lectura de poemes de Ramon Guillem)

ARS AMATORIA

La gent que sap treballar als fogons diu que cal cuinar amb el cap clar, conscient del que es fa i sense pressa, a foc lent, deixant el tempo necessari perquè l’àpat siga més saborós.
El fet és que la cuina, després de milers d’anys de civilització, no tan sols serveix per aplacar la gana, també és un refinament cultural que es treballa per gust, pel plaer de gaudir i donar gaudi, per aconseguir la bellesa, perquè un plat, a l’igual que un bon poema, un quadre, una fotografia, una partitura musical o una pel·lícula, traspua eixe desig de bellesa i plaer.
Ramon Guillem ho va deixar escrit en els magnífics poemes de L’hivern remot, allà per la dècada dels vuitanta, i ho ha continuat practicant primer en la poesia i després en la prosa. En A foc lent (col·lecció L’Eclèctica, núm. 112. Edicions Bromera. Alzira, 2004) fa tot un tractat sobre la recerca del plaer a través del desig de bellesa.
La novel·la de Guillem està escrita amb una prosa acurada, carregada de lirisme, no debades és un poeta el protagonista i el que narra en primera persona, un poeta amant de la música i de l’art, escèptic i de vegades corrosiu. I per a evitar el perill que el lector puga pensar que protagonista i autor són la mateixa persona aprofita una escena en la qual fa un petit homenatge als llocs de trobada dels lletraferits valencians i al mateix temps a una generació de poetes, per a marcar distàncies parlant dels desencontres de tots dos.
La narració té un destinatari immediat, l’amant, una jove llibretera. Encara que el lector se sentira des d’un principi com l’intrús que escolta d’amagatotis una conversa íntima, sovint tòrrida, i a la qual la seua educació li demana que deixe de parar l’orella, no ho podrà fer, atrapat per una tafaneria insana i per què no dir-ho, per la morbositat.
Capítol a capítol s’anirà endinsant en una relació en un primer moment merament carnal, que es convertirà en una pregona necessitat de l’altra i en una intensa estima. Ja ho deia el mestre Josep Pla (i cite de memòria): no hi ha amor sense pornografia.
Però A foc lent no és un mer recull d’escenes tòrrides. També ens parla de pintura, de fotografia, de cinema (la mirada és l’espai on naix el desig amorós), però també de música, del plaer d’assaborir un bon vi (a la cuina no podia faltar un bon caldo) i sobretot de poesia, que és present i amara tot el llibre. Una poesia que el converteix en un petit tractat d’hedonisme on el sexe, no entés com la necessitat d’aplacar una necessitat de la carn (ací es troba el paral·lelisme amb la cuina), i el plaer de la creativitat humana conformat pel llegat cultural de milers d’anys es donen la mà.
La topada amb el dolor, l’aparició funesta, espectral, de Tànatos en el camp d’Eros serveix al protagonista per adonar-se de l’amor que li professa a la seua amant, i l’autor ho utilitza per a fer-nos saber que de vegades el dolor no és l’antítesi del plaer, sinó que poden anar junts, tots dos ens fan sentir vius, ja que la mort no és sinó deixar de sentir i la vida ens entra pels sentits.
Personalment vos diré que ha estat un dels llibres guardonats amb el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida que més he gaudit. Té una lectura amena i manté la tensió narrativa necessària perquè el lector no tinga la temptació de fugir cansat de tanta gimnàstica sexual, d’abandonar el text recordant que en qüestions de sexe val més una imatge que mil paraules.