L'ESSÈNCIA DE L'ARBRE

 

La poeta d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) Maria del Carme Arnau i Orts ha publicat en Balandra Edicions la seua segona novel·la, L’essència de l’arbre. En aquesta ocasió el llibre apareix a les llibreries sense l’aval d’un guardó literari.

Maria Carme Arnau narra la història d’una nissaga familiar durant el segle XX. Llauradors amb terres, catòlics i amb una concepció del món conservadora i tradicional. Una nissaga lligada al cicle agrari anual i a la voluntat del patriarca que organitza i decidix la vida a l’alqueria on viuen, situada a l’horta de València.

La proclamació de la Segona República és vista pels membres de la família com un trencament amb l’orde tradicional i la viuen amb escepticisme. La guerra civil la patixen amb gran temor i la postguerra amb una certa decepció, no confessada mai públicament.

La narració té unes altes dosis de lirisme, sobretot quan descriu l’horta, però també una agilitat i una amenitat superiors al seu anterior llibre, La raó s’escampa en l’aigua.

Com en bona part de les famílies, hi ha una tensió entre l’autoritat representada pels pares i marits i els individus que conformen la família, les dones, esposes o filles.

El llibre és una denúncia clara dels efectes negatius del masclisme i el patriarcalisme en un nucli familiar, de la injusta pressió social sobre un individu, que van patir les nostres besàvies i àvies i que encara, emmascarat, patixen les nostres mares.

L’essència de l’arbre és un crit a favor de la llibertat de les dones, contra l’autoritarisme dels mascles alfa. Un autoritarisme que a la curta o a la llarga acaba girant-se contra ells. La vida es convertix en un niu de mentides, de falses aparences, i pren l’aire d’una tragèdia.

És, però, també un homenatge als llauradors, que amb el seu treball i esforç extragueren de la terra els seus millors fruits.

Maria Carme Arnau i Orts es rebel·la contra el tot val en l’amor. L’amor només es fa amb amor i no amb enganys i amb xantatges emocionals. Contra una concepció falsa i hipòcrita de l’espiritualitat. Denuncia les falses creences masculines sobre l’amor i la sexualitat, sobre l’orde social, sobre la polaritat social, la violència que en un moment donat una part de la societat aplica a l’altra, o la que aplica l’home sobre la dona.

Intenta entrar dins del pensament dels seus personatges i esbrinar quines són les motivacions que els impulsen a actuar com actuen. Som producte d’un temps i d’un país, però també de l’educació que hem rebut. L’educació ens fa més sensibles al dolor dels altres, crea en nosaltres la necessitat de reafirmar-nos en la llibertat. Només la solidaritat entre els qui patixen ens pot salvar.

Hi ha per part dels protagonistes del llibre la necessitat de contar a les noves generacions allò que es va viure i es va patir perquè aquestes tinguen clar quin ha de ser el camí. És aquesta mateixa necessitat lligada a la voluntat de construir un paisatge i una manera de viure que van desapareixent la que, entre altres coses, ha portat Maria Carme Arnau i Orts a escriure L’essència de l’arbre.

LA RAÓ S'ESCAMPA EN L'AIGUA

 

Maria Carme Arnau i Orts, des que l’any 1996 publicara en l’editorial Germania d’Alzira el llibre Bri de vols, ens ha anat oferint una obra poètica profundament reflexiva, prolífica, onze títols si la memòria no em falla, premiada en desenes de certàmens, i amb una veu que va des del realisme intimista a una seriosa preocupació social producte del seu humanisme d’arrel cristiana. Una poètica en què la imatge construïda amb els mots és la paret mestra que aguanta l’estructura de l’edifici del poema.

L’any 2019, en ple estat d’alarma, obtingué, dins dels Premis Literaris d’Alberic (Ribera Alta), el Premi Rafael Comenge de Narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (NPQ editores-Ajuntament d’Alberic, 2020), tota una sorpresa per a aquells que la tenien encasellada exclusivament com a poeta. Pocs, entre els quals em trobe jo mateix, sabíem que des de feia uns anys l’autora d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) havia intentat, sense acabar d’aconseguir-ho, fer nàixer i créixer una novel·la que la deixara mínimament satisfeta, fins que amb La raó s’escampa en l’aigua ha complit el seu objectiu.

Maria Carme Arnau i Orts és llicenciada en Psicologia, en Filosofia i en Ciències de l’Educació per la Universitat de València. No ho he escrit ací d’una manera gratuïta, ja que considere que la seua formació acadèmica i la seua experiència professional han estat fonamentals per a la versemblança i profunditat de l’argument i la personalitat dels protagonistes.

La raó s’escampa en l’aigua és una novel·la dividida en tres parts, cadascuna de les quals amb el nom d’una dona diferent: Kioni, d’origen africà, i Núria i Raquel, europees.

La prosa li deu molt al llenguatge poètic de l’autora, hi ha en ella una recerca constant del ritme intern, de la imatge i de la bellesa.

La situació de les dones en una societat profundament patriarcal; la seua indefensió davant de l’hipermasclisme i el micromasclisme, sovint camuflat enmig d’un suposat progressisme ben intencionat; la força bruta, el poder sobre els més dèbils; tots aquests temes són tractats en la novel·la d’una manera directa. Com també la situació del tercer món, concretament l’Àfrica postcolonial, diversa, desequilibrada, un continent ple de conflictes religiosos, polítics, socials, on la pobresa campa com una au carronyera sobre l’abocador d’un escorxador industrial. Un continent víctima dels interessos del primer món i creador dels sentiments de culpa d’aquest.

També hi apareixen el neomasclisme, l’abús, les complicades relacions entre homes i dones. Els petits i grans drames del dia a dia. La tragèdia, que sempre entra en escena quan els personatges menys se l’esperaven, encara que una llarga corrua d’injustícies la vinguera anunciant.

Una novel·la complexa que ens parla del dolor, de la por, de la soledat, de la pèrdua i l’absència.

Un llibre que ens fa viatjar a través de diverses geografies fent que els lectors participen de la vida d’uns personatges que saben que, a pesar de tots els colps que reben en la vida, cal sobreviure amb dignitat.

Una bona estrena com a narradora d’una poeta consolidada i que viu amb intensitat la creació literària.

EN EL PRINCIPI LA SET I LA SAL

En el principi un bri de vols, on amb línies nítides s’esbossaven les certeses i les incerteses de la poeta d’Alfara del Patriarca Maria Carme Arnau i Orts.

Madura, alta, prima, de pell blanca i cabells fins i clars, mirada intensa, veu que se sosté en un fil, nerviosa, patidora, educada en la cultura de l’esforç, d’una constància i d’una perseverança infinites. De conversa complexa. Creient activa. Generosa, honesta, amable, sempre preocupada pel proïsme, pels més febles de la societat, una preocupació que apareix reflectida d’una manera o altra en cadascun dels seus llibres.

Ningú no li ha regalat res a Maria Carme Arnau. Ha anat construint la seua veu poètica en soledat i en silenci, pas a pas, a poc a poc. Una veu sòlida recognoscible, intensa. Ha convertit els seus amics en part de la seua família i com a família els tracta.

He estat testimoni del naixement del seu primer llibre, de la seua evolució i trajectòria com a poeta. He llegit i fins i tot escoltat en privat la seua obra poètica. Quan recita els seus poemes, els ulls li brillen amb una llum que ve del seu interior. He assistit al seu naixement com a narradora. He visitat el seu scriptorium, un cau senzill, ordenat, modest com ella mateixa. Maria Carme Arnau és una dona que viu amb entusiasme la creació literària. Una dona que es dessagna en cada llibre que escriu.

L’editorial Meteora li acaba de publicar el llibre En el principi la set i la sal, amb el que va obtindre el Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018. Com tots els seus anteriors títols, ve acompanyat per un pròleg. En aquesta ocasió, del poeta de la ciutat d’Alacant Emili Rodríguez-Bernabeu. Un text on es fa una dissecció acadèmica i acurada del llibre. Maria Carme Arnau ha elegit majoritàriament com a prologuistes dels seus llibres poetes de la generació valenciana dels setanta: Marc Granell, Eduard J. Verger, Antoni Ferrer, Lluís Alpera, etc.

En el principi la set i la sal, un títol que ens recorda l’inici del llibre del Gènesi, és una col·lecció de poemes que l’autora ha dividit en quatre parts seguint uns interessos i uns objectius concrets. A nivell estrictament formal, el llibre consta de dos grans blocs, el primer conformat per Arraps de sal, Intensa set i Set d’aigua, on l’autora es reafirma en el vers lliure, i el segon format per Desfer la sal, on ha optat per la prosa poètica.

Encara que en el poema Refracció demana al lector que «No em digues si els versos són simbòlics, / o clars com el sol alt del matí», no li faré cas, i que em perdone l’excés de confiança. El llibre partix del simbolisme que li atorga el mateix títol, i amb ell construïx bona part de les imatges poètiques. Des d’aquest simbolisme inicial, l’autora va creant una poètica de la vivència de l’experiència, acostant-se al realisme intimista i de vegades al realisme social.

Des del meu punt de vista, estem davant del llibre més diàfan de Maria Carme Arnau, no diré que el més personal, perquè per a ella la poesia és una qüestió íntima, particular. La poesia és una amiga, una amant, una companya amb qui dialoga en soledat. Una soledat de vegades compartida amb la natura, en la seua obra el paisatge té una gran presència.

La poesia per a la nostra autora és un espai per a la reflexió, per a sospesar el pes de les certeses i les incerteses, els dubtes i la por. Un aljub on apaivagar la set provocada per la pols del camí i la sal de la mar on naveguem buscant el refugi d’un port. Un camp de batalla on combatre el pessimisme, el dolor, la desesperança. Un balneari on sanar les ferides obertes i netejar-les de la sal que ens cou d’una manera espantosa.

EN EL DECRÉIXER DE LA PLUJA

Amb En el decréixer de la pluja, Mari Carme Arnau i Orts va obtindre l’any passat el Premi Marià Manent de Poesia. Es tracta d’una col·lecció de quaranta poemes de vers lliure, dividida en dos grans blocs. El primer, Com les urpes de la pluja, i el segon, Ocells de l’aire, als quals se suma un poema que fa de pòrtic d’entrada i un altre que fa de pòrtic d’eixida, més un tercer que obri el llibre i que l’autora empra com una autocita.

Una autocita en la qual la poeta d’Alfara del Patriarca (l’Horta Nord) posa damunt de la taula un mot, la realitat, cosa que obliga el lector a preguntar-se si té entre mans un llibre de poesia realista i, si és així el cas, de quin realisme en concret estem parlant, si és de caràcter social o intimista. També el lector es preguntarà si xucla de les propostes marxistes o ho fa del cristianisme. La resposta a la primera pregunta és que Mari Carme Arnau, des de la realitat íntima i personal, repensa i es rebel·la contra la realitat social, la resposta a la segona pregunta la trobarem en passar pàgina i llegir uns versicles de l’Evangeli de Sant Mateu que escriu sota el títol d’Anunci.

Sense citar-los en cap moment, trobe que Mari Carme Arnau té una connexió no sé si dir espiritual amb poetes valencians actuals com ara Antoni Ferrer i Vicent Torres i Aguado, dos autors d’una profunda espiritualitat amb arrel en la doctrina de Crist.

Mari Carme Arnau construïx els seus poemes atorgant una gran importància a les imatges, les quals subratllen i reforcen allò que ens pretén comunicar. Imatge darrere d’una altra, s’arrenglera per a alçar barandats, pilars i sostres per tal de construir la casa del poema. Hi ha una gran preocupació per capturar imatges originals i amb una gran càrrega lírica, quan aconseguix relaxar aquesta tensió ens oferix versos diàfans però amb un cromatisme càlid i un major ritme interior.

El que pretén comunicar-nos la poeta naix de la mirada individual, una persona amb una rica vida interior a la qual li costa acceptar el gregarisme social i l’egoisme. La paraula per a ella és un camí que porta al pensament, a l’anàlisi i a la necessitat de lluitar per canviar una realitat que crea injustícia i abismes entre la gent: «Veus el corrent de la gent desemparada, / ignorada, sotmesa al dolor».

La poeta observa el seu entorn i s’entristix. Té por, se sent fràgil, por al sofriment, a l’odi, una por de la qual s’ha de defendre i es pregunta: «On ens resten els drets, com arquitectes del futur?».

He trobat en els seus poemes la soledat aclaparadora que sent un ésser humà que no es deixa enganyar per les falses realitats que ens oferix el sistema, un sistema capaç de crear monstres com el de la postveritat. Una persona amb una mirada diàfana que veu al seu davant, ocupant tot l’horitzó, una bèstia colossal, un depredador insadollable que pretén engolir-s’ho tot i deixar-nos vestits amb les fredes cadenes de l’esclavatge moral i material.

He trobat tristesa, desassossec, dolor, però en cap moment resignació. També he trobat, com en les cançons de Raimon, la nit, la nit com a sinònim d’obscuritat dels temps en què vivim, on el sistema potencia el pitjor de l’ésser humà, l’egoisme, l’avarícia, la supèrbia, la violència, en detriment dels valors positius com ara la solidaritat, el treball pel bé comú, la defensa del feble, del perseguit... I la llum, que deixa entreveure l’esperança i ens ajuda a discernir la realitat.

Mari Carme a aquests dos elements afegix el mar, en ocasions també el bosc o el jardí, de vegades convertits en el paisatge on es troba i es retroba, on reflexiona, altres com un camí obert, infinit, en el qual deixar-se dur pel vent i navegar cap a un món més just i solidari. És allí, a la platja, on des del seu intimisme s’enfronta a les diverses cares de la realitat, des d’on assumix la seua rebel·lia «per a combatre l’orfandat de l’home».

El segon gran bloc, Ocells de l’aire, té un caràcter més personal, ací l’autora es deixa atrapar per les forces tel·lúriques que aconseguixen carregar-la d’energies positives.

Mentre observa el seu voltant, deixa perdre l’esguard en la distància, en l’horitzó, on es retroba amb el mar, que nega d’atzur tot aquest poemari. Es pensa i s’imagina un element més de l’entorn, un arbre, un matoll. Gaudix de la llibertat. Escriu franquejant les fronteres que imposen el temps i l’espai, el dolor i la tristesa, la desmemòria i l’oblit. Travessa el cercle inexorable que conformen la vida i la mort amb l’esperança en una mà i l’àlbum dels records en l’altra.

En el decréixer de la pluja abunda en cites d’autors diversos, són cants que l’han seduïda i acompanyada per a conformar la seua veu poètica i el seu pensament. Cites en les quals Mari Carme Arnau proposa al lector un ventall de lectures. Perquè «no hi ha cap poema que siga l’últim / si imagines camins possibles o impossibles».

AQUEST SO ENTRE EL NO-RES I L'INFINIT

Maria Carme Arnau i Orts és, sense cap mena de dubte, una de les poetes valencianes més constants i perseverants de les darreres dècades. Una dona amb una gran capacitat de treball i un fort compromís amb la paraula i amb l’ésser humà.

Des de l’aparició l’any 1996 del llibre Bri de vols ha publicat en diverses editorials nou poemaris, la majoria premiats en un certamen literari. L’últim ha estat Aquest so entre el no-res i l’infinit, editat en Periferics Edicions, amb el qual va obtindre el Premi Francesc Badenes Dalmau 2014 que organitza i patrocina l’Ajuntament d’Alberic. Es tracta d’un recull de trenta-huit poemes de vers lliure, on la poeta d’Alfara del Patriarca ens oferix les seues reflexions, els seus dubtes sobre la condició humana i la necessitat que tenim de creure en una força superior. El llibre l’obri un magnífic i aclaridor pròleg del poeta Eduard Verger.

El títol, Aquest so entre el no-res i l’infinit, ens anuncia des de la portada que estem davant d’un poemari que se situa a les portes de la filosofia i dins de l’espiritualitat. Les darreres generacions de poetes valencians no s’han destacat per haver creat una obra literària on Déu estiga present, tret del cas d’Antoni Ferrer Perales, la qual cosa convertix el nou llibre d’Arnau en una mena d’ave raris. La poeta mai no ha amagat que és una persona creient, catòlica practicant i que participa fins i tot en els afers de la parròquia. Una persona que des de la tolerància i la intel·ligència viu amb intensitat i sense dogmatismes la seua fe. Una dona que des del cristianisme ha tingut sempre present en els seus poemes la gent que patix les injustícies provocades per l’egoisme d’un món on primen els beneficis materials.

Mai com ara Arnau havia escrit un llibre tan marcadament religiós en el qual, d’una manera diàfana, ha construït uns artefactes poètics amb un gran ritme interior, on ha emprat elements del paisatge per a crear una atmosfera i un estat d’ànim en el lector per a després agafar-lo suaument de la mà, acompanyar-lo mentre li suggerix que mire més enllà de la realitat quotidiana mentre li explica allò tan sabut però que sovint oblidem que només som una filagarsa al bell mig de la immensitat de l’univers. Que som un instant de temps, un no-res, i que davant nostre és l’infinit, l’energia universal que si aprenem a escoltar-la també emana del nostre interior.

És aquest un llibre espiritual, que no místic, Eduard Verger ho explica molt bé en el pròleg, un text que de cap manera no hem de permetre’ns el luxe de saltar-nos. Un llibre gens sectari, en cap moment diu: «Heus ací la meua veritat, la veritat que esteu obligats a seguir», no obliga a res sinó que ens convida a aturar-nos un moment per a reflexionar i destriar allò que és realment important per al nostre benestar personal i la nostra relació amb els altres d’allò que la dinàmica social afirma que és necessari i urgent. Maria Carme Arnau ens parla d’un camí que cadascú ha de buscar i seguir voluntàriament.

Aquest so entre el no-res i l’infinit és la nostra veu interior, una veu que tenim el mal costum de no escoltar perquè hem perdut l’hàbit d’escoltar-nos.

PARAULES SOTA LA PELL DE L'UNIVERS

La incansable Maria Carme Arnau i Orts acaba d’editar un nou recull de poesia, Paraules sota la pell de l’univers (Tabarca Llibres, València, 2012), amb el qual va obtindre l’any 2011 el V Premi de Poesia Ciutat de Torrent. Huité llibre des que l’any 1996 va a publicar en l’editorial Germania Bri de vols, en el qual ja trobàvem alguns dels temes que ha anat desenvolupant al llarg d’aquests setze anys. Des d’aleshores la seua carrera literària, centrada en la creació poètica (encara que li resta inèdita una novel·la que va escriure fa ja uns quants anys), ha anat in crescendo, consolidant una veu poètica pròpia, una obra sòlida i recognoscible, i recollint nombrosos guardons literaris.

Paraules sota la pell de l’univers, que ha estat prologat pel poeta de Santa Coloma de Gramanet Vicenç Llorca, està format per quaranta-set poemes dividits en tres parts més un que en fa d’introducció i guia per al lector. Les dues primeres parts, De creació i De serpentegi, tenen díhuit poemes cadascuna i la tercera, De natura, només nou. Maria Carme Arnau en aquest llibre s’ha decidit per l’ús exclusiu del vers lliure i ho fa per a parlar-nos en un to íntim d’unes qüestions que com a persona li preocupen: la conformació de l’univers i quin és el nostre grau de llibertat en ell, i també el fet de crear el nostre petit món quotidià on anem fent, on anem vivint i alhora morint un poc cada dia.

En De creació Arnau fa un paral·lelisme entre la creació de l’univers i la creació artística, partint de la base que la creació és d’alguna manera igual a aportar llum a la foscor que ens envaïx.

En De serpentegi la poeta reclama l’equilibri com un element fonamental en la creació, però també en la pròpia vida, la vida és i està feta de grans equilibris, l’individu ha de saber mantindre’ls i ha de saber quin és el seu espai dins de l’univers per a sentir-se ple, per a sentir-se lliure. Ha de saber enfrontar-se als seus conflictes interns i a aquells que li vénen com a animal social i resoldre’ls sense que aquests acaben protagonitzant una vida que només a ell li correspon.

En De natura apareix el paisatge amb més intensitat, que no ha deixat d’amarar en cap moment tot el llibre, i ens és oferit com un refugi, un món a la mesura exacta de la poeta, un espai on refer-se després d’haver-se vessat sobre el paper. També la natura, el paisatge, apareix com un element on la poeta es retroba amb el seu passat i es repensa en el futur. O com la projecció de l’univers cap als sentits i com aquesta projecció commou la poeta.

En aquest nou llibre Maria Carme Arnau, des de la reflexió, ens situa al bell mig de la natura, ens empeny a formar-ne part, a buscar un espai i amb els seus versos ens dóna elements per a poder enfrontar-nos a la intempèrie.

ITINERARI DE TENDRESA

La poeta Maria Carme Arnau acaba de publicar el que és per a mi un dels seus millors llibres de poesia, Itinerari de tendresa (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, Bromera Edicions, Alzira 2010). Un llibre ple de llum, on la seua veu es mostra més clara i perfilada que mai, on trobem un missatge d’esperança, d’estima per part d’una persona que, a pesar de tot, creu encara en l’ésser humà i en la seua capacitat per a fer el bé.
No sé si ja ho he dit en alguna ocasió, si és així permeteu-me que ho repetisca de nou: així com hi ha qui diu que el poeta és el subjecte del poema i la raó no li la pense traure jo, en bona part dels poemes de Maria Carme Arnau el poeta també és, però, el personatge solitari que mira, que observa i a través del qual mirem i observem els lectors el món que ens dibuixa; el poeta és el personatge que veiem en el seu escriptori reflexionant sobre la realitat que l’envolta, inventant un nou motiu per a l’esperança, és l’individu que conversa amb si mateix i ens oferix les seues emocions, els seus sentiments, els seus pensaments: «A la balconada, mires el carrer, / el fred humit del desembre, / les teules ennegrides de molsa / i el sofriment gatejant per les parets». Aquest personatge de vegades se’ns adreça en primera persona, en altres ho fa com si el lector fóra l’espectador d’un diàleg entre dos.
Per a Maria Carme Arnau l’escriptura és un desig de bellesa, una necessitat vital de capturar-la i compartir-la. L’escriptura és un exercici d’amor al proïsme, com una lluita contra el mal que ens habita i ens governa. Per a la poeta la paraula és una eina que hem d’usar per a explicar-nos, per a dialogar, per a debatre, per a expressar valors positius, sentiments i emocions. La paraula és com una mà estesa a l’altre, és l’esperança, el crit de la vida, de la reivindicació de la vida per damunt del dolor gratuït i de la mort, la paraula és allò que ens allunya de la bèstia i ens acosta més a la humanitat i per tant a Déu, i és «la tendresa que s’escampa / pels llavis / i ens condueix per itineraris / d’allunyats abismes», encara que «És dur saber que les paraules / tenen ombres al seu darrere».
La tendresa és dolçor, és l’estima que portem dins i que hem d’exterioritzar i no deixar que es faça malbé dins nostre, sinó que cal oferir-la com un present als altres i també a nosaltres mateixos.
Per a seguir l’itinerari del viure ens hem de posar a aprendre i a assajar el gest amable de la tendresa, fer memòria i recuperar-lo per aconseguir amb ell l’equilibri del cos i de l’esperit.

EN EL DESERT DELS MEUS ULLS

(Maria Carmen Arnau, durant la presentació del seu llibre en Alfara del Patriarca)

La paraula desert té diverses accepcions en el diccionari, la primera amb la qual ens hi trobem és deixat, abandonat de persona o cosa que podria ajudar, protegir, animar; la segona és la d’un lloc deshabitat on no es veu transitar ningú; la tercera és un lloc inhabitable per la seua carència d’aigua i de vegetació. Quan uns ulls estan deserts podem pensar que estan arrasats, sense vida, o que la mirada que projecten és una mirada òrfena, adolorida. Si no tenen vida, el seu propietari potser està immers en una foscor infinita. Però qui, què els ha arrasat? Candidats n’hi ha molts i possiblement tots en tinguen culpa i la terrible obscuritat que creen només deixa espai a la pena. En En el desert dels meus ulls (Viena edicions, 2009), de Maria Carme Arnau, se sent el grinyolar de la solitud i el plany de l’animal ferit que porta dins la poeta. El dolor, la pena que la nega i la commou li ve per una banda del seu món interior, de la seua realitat més íntima i quotidiana, i per una altra del món que l’envolta.
En En el desert dels meus ulls he trobat molta tristesa, però també molta esperança. És com si Maria Carme Arnau anara perdent pas a pas les il·lusions i els ideals pels colps que li dóna el món i el temps que li han pertocat viure, enterbolint-li la mirada; però ella és una dona forta, lluitadora, capaç de trobar en la immensitat dels camins l’eco de la seua pròpia veu, la qual li retorna les forces, les fites marcades, les utopies somniades.
La poesia és per a Maria Carme un espai on troba la pau espiritual, s’abastix d’energia i es retroba a si mateixa, com si els mots junts conformaren un oasi al bell mig del desert que abasta el seu esguard. Els poemes, com els de les anteriors col·leccions, continuen comptant amb la presència del mar, el mar com una pedrera de bona part de la seua imagineria poètica, el mar com una metàfora de la desitjada llibertat.
El poemari està dividit en dues parts: Arenes infinites, amb vint-i-cinc poemes de vers lliure; i La sorra raspa la pell, amb vint-i-dos poemes, vint de vers lliure i dos sonets que s’aixopluguen sota un mateix títol. Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, per insòlit encara que no per important, és que l’autora ha barrejat poemes amb títol, la majoria, amb altres que no els encapçala ni tan sols una numeració, en total vuit.
Maria Carme Arnau, des de la publicació del seu primer llibre, li ha dedicat una especial atenció a la tria del prologuista, en aquesta ocasió ha estat Jaume Pérez Montaner l’encarregat, qui amb el rigor i la serenitat que el caracteritzen analitza no sols el llibre, sinó tota la trajectòria de la poeta d’Alfara del Patriarca: «Rica en imatges i metàfores agosarades i precises, que saben captar els múltiples matisos de la subtilesa lírica, la poesia de Maria Carme Arnau és, al mateix temps, ben directa».

BRI DE VOLS

Un bri, segons el diccionari, és cadascuna de les tiges primeres que arranquen de l’arrel de les plantes. També és una fibra de la carn, de fusta, d’herba..., un trosset solt d’un filament o un cos petit de forma semblant que de vegades passa desapercebut, o es penja de la boca i s’assaborix compartint amb ell el temps i la solitud, de vegades és molest si es posa allà on n ha de fer-ho. Tal com és la poesia, un bri de mots encadenats, un bri d’un pensament deixat volar per a recollir allò que ens provoca l’ànsia d’agafar l’alfabet i teixir fileres més o menys curtes de cuquets de tinta.
Maria Carme Arnau, atrapada i empesa per aquesta ànsia, recrea en Bri de vols (Germania serveis gràfics) un seguit de paisatges en els quals sovint la mar o la pluja són protagonistes, i s’amara d’ells provocant el follet de la memòria perquè aquest escampe la flassada del desig. Un desig en ocasions clarament sensual i de vegades eròtic. En altres és un desig de calma, de pau interior –representada pel vol de la gavina–, maridada amb la bellesa. Un desig, també, de llibertat individual però compartida amb l’ésser estimat. Uns desitjos d’allò més universals.
La veu poètica de Maria Carme Arnau denota una gran dedicació, una gran passió que deixa entreveure una persona enamorada de la vida, de l’amor, de la poesia.
Bri de vols fou el primer llibre de Maria Carme Arnau, després n’han vingut altres, amb ell es va incorporar a l’espectre poètic valencià amb una veu pròpia i singular. Maria Carme és una dona persistent, constant, tenaç, una dona que va saber esperar, i en aquest temps d’espera, que no de claudicacions, s’ha assajat aprenent que la poesia és un art, una disciplina que pot admetre improvisacions, però que és fruit sobretot de la reflexió i el treball.

CLISSAR LES HORES

He tornat a llegir el poemari Clissar les hores, de Maria Carme Arnau i Orts. El seu segon treball editat en 7 i mig editorial de poesia. En aquest llibre, a diferència del seu anterior Bri de vols, Maria Carme abandona la primera persona del singular, és a dir el jo, per a parlar-li al lector des d’un nosaltres, un nosaltres col·lectiu que va més enllà de la tribu, un nosaltres que agermana la gent de tot arreu en la seua condició d’urbanita. Perquè la ciutat és l’hàbitat natural de l’home, l’espai humà a protegir de l’agressió del mateix ésser humà.
Sobre l’hàbitat, sobre l’eixam, sobre el formiguer humà, la poeta d’Alfara del Patriarca ens parla, moguda per una certa preocupació: aquesta que té com a individu, com a mare i com a professional de la psicologia per la recerca de la felicitat.
El llibre està dividit en quatre parts. Cadascuna de les quals encapçalada per un títol i una petita introducció en què d’una manera lírica ens posa sobre avís del que en el seu interior trobarem. No és aquest un poemari de versos dolços, tendres o fàcils. Maria Carme és una persona que s’assaja en el llenguatge –la llengua és la matèria primera del poeta–, una vegada posades les bastides del poema busca la paraula justa, la imatge exacta que reflectisca amb el to adient el seu missatge. No podem ni hem d’oblidar que també la poesia és música, i la sonoritat la melodia de cada estrofa, això ha de conformar una peça feta per a llegir però també per a escoltar sense que grinyole cap vers.
Clissar les hores és un recull de poemes de vers lliure, amb un contingut dur, arriscat, en el qual la poeta alça la veu i denuncia. Denuncia penes tan amargues com la soledat, la falta de solidaritat, l’excés d’informació i la informació com a element de manipulació. Hi ha poemes en què cada frase és una sageta, una pedra llançada amb rotunditat sobre el cristall de la nostra consciència, esperant badar-lo i traure’n allò humà que encara reste dins.

BASTIR LA MAR ENDINS

La poeta d’Alfara del Patriarca, Maria Carme Arnau, ha publicat un nou llibre, “Bastir la mar endins”, dins de la col·lecció de poesia de Brosquil edicions. Després d’haver-lo llegit un parell de vegades he escrit la següent reflexió:
Una ombra humana que mira a través d’una finestra i observa el paisatge rural o urbà és la imatge viva i crua de la soledat. La imatge de la soledat, però, també és la de l’individu que vagabundeja perdut pels espais del record i s’asseu meditatiu en un banc amb els peus i el cor adolorits i els ulls i les mans plenes de tristesa, amb les butxaques plenes d’amor i d’esperança i les paraules tatuades als llavis: “No hi ha ningú amb qui poder parlar/ de com se t’han escapat les hores pels dits/ i com has deixat sentir créixer els llavis./ Només, un enyor inquietant t’envolta”.
La soledat, dins i fora de casa, que a la poeta Maria Carme Arnau, li fa mal, però que a un mateix temps li és necessària per a poder llepar-se les ferides que li ha deixat “l’empenta apegalosa de la mort” i refer-se dels colp rebuts per la vida. Per repensar-se i repensar el món que l’envolta i construir en el seu mar interior el nou port on proveir-se d’energia positiva per a continuar navegant i trobar l’essència de la vida.
La presència d’alguns elements meteorològics, com la pluja, els núvols grisos i fins i tot el vent “La pluja em fa recórrer capvespres de nostàlgia”. “Entre pluja i pluja descric amb traços trivials/ la fragilitat en el mirall de la vida”, és un recurs literari que usa per a crear l’atmosfera de melangia que portaran a la poeta a evocar els fantasmes de l’absència, els miratges de la memòria “Mire el cel obscur i glaçat/ que presagia la pluja a la vesprada/ i la pols de l’estiu que s’arrugarà amb les gotes”, (quina imatge aquesta última tan bonica).
La poeta vol aturar el temps o almenys asserenar-lo però és impossible, sap, sabem de la seua velocitat i dels enderrocs que va deixant al seu pas, atrapats com estem per una societat que malmet i devora les hores i atrapa els éssers humans en les noves cadenes forjades amb lletres bancàries i hipoteques: “La llibertat és una gàbia d’oficina./ Les hipoteques han embalsamat les utopies”.
L’esguard i les mans, l’escriptura, la capacitat d’imaginar i crear bellesa és “la veu de la salvació”, però no escriu només per a crear bellesa sinó per a crear una eina per tal d’assolir una pau espiritual que li és tan necessària com a individu però també li és imprescindible per aniquilar l’odi i la maldat que domina el món: “Escric, tràgicament angoixada diu” i més endavant afegeix “Estic plena de dolors i patiments d’aquest món”. La poeta està pertorbada per les notícies que li arriben del món exterior i malgrat la lluita, el combat cos a cos que mantén en contra de la desesperança sent que mentre no ens alliberem de l’odi serà impossible el canvi.
El llibre “Bastir la mar endins” amb tot el respecte del món per la seua obra anterior, conté entre les seues pàgines un grapat dels poemes de millor factura i bellesa que ha publicat fins ara Maria Carme Arnau.