MATER

 

L’escriptor valencià Martí Domínguez publicà el passat novembre, en Edicions Proa, la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Proa, Mater, un llarg relat on recrea un món en què la ciència ha aconseguit crear éssers humans modificats genèticament amb la idea inicial que siguen resistents a tota mena de malalties. Aquest món acaba sent regit per unes lleis que emanen de la lògica, el coneixement i la raó. El nou ésser humà ha ocupat el lloc de Déu, no hi ha espiritualitat... Aquesta nova espècie modificada ha aconseguit recuperar l’equilibri ecològic. La fecundació, la gestació i el part han deixat de produir-se dins del cos humà, ara es fan en laboratoris que gestionen empreses especialitzades. A la Terra aquesta nova espècie humana conviu amb cíborgs i es disputa l’espai vital amb els éssers humans no modificats. Com en la conquesta de l’oest nord-americà en la qual l’exèrcit netejava grans extensions del territori d’indígenes americans, per a després donar la terra i la seua explotació a colons d’origen europeu, l’exèrcit format en la seua majoria per cíborgs neteja el territori d’humans no modificats, esclavitza dones joves i assassina la resta alhora que esborra les seues petjades.

Una jove biòloga és infectada per un bacteri que, com a cert tipus d’insectes, fa que les femelles queden prenyades sense intervenció d’un mascle. Una qüestió que sorprén el poder i la ciència i que obri noves vies a la colonització espacial. Aquesta dona, i un jove inconformista, una mica llunàtic i rebel, decidixen fugir i refugiar-se als boscos habitats per l’altra espècie d’humans. Però allí troben un ressentiment, un odi, un desconeixement de l’altre, un fanatisme religiós que els sobrepassa. Només els resta l’esperança d’una ciutat on conviuen en harmonia elements provinents de les dues espècies. Mentrestant, la seua vida es convertirà en una lluita contra els elements i en una eterna fugida. Els perseguix un assassí implacable que va deixant al seu pas un rastre de destrucció i mort.

Martí Domínguez aconseguix atrapar des de les primeres pàgines de Mater el lector amb una prosa diàfana i àgil. Construïx un relat versemblant, dinàmic, amé i amb una gran tensió narrativa. Ens obliga a reflexionar sobre el poder, els seus còmplices i els ressorts que aquest empra per a mantindre el control sobre la societat,  a pensar, però, també sobre el camí pel qual ens portaria una ciència allunyada de l’ètica i de l’espiritualitat. Mater va fins i tot més enllà i té una projecció crítica en el present que és com a mínim inquietant.

Una novel·la d’una gran amenitat, emparentada amb grans obres de la literatura i del cinema de ciència ficció.

L'ESPERIT DEL TEMPS

 

Jo soc un ignorant que a penes sé que existisc, però hi ha qui afirma que el temps és un invent humà, la divisió en porcions de l’eternitat des d’un punt on se situa un abans i un després; que només som temps i que el temps, mentre aspirem a l’eternitat completa, ens acaba devorant. Que cada període de temps té el seu esperit, un esperit amb el qual podem coincidir o no. Un esperit que, com un vent ens serà favorable en la nostra navegació o s’alçarà com un escull terrible que ens farà naufragar i perir.

Cal estar sempre en guàrdia front a l’esperit del temps, ja que mai no ens eximirà dels nostres errors individuals.

Sobre aquesta idea del filòsof alemany Ernst Jünger, l’escriptor valencià Martí Domínguez ha escrit la novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019), que li ha valgut el Premi Llibreries Valencianes que atorga el Gremi de Llibrers de València i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any 2019.

A finals de la dècada dels quaranta del segle passat, en la desapareguda Unió Soviètica, un oficial mèdic austríac fet presoner en el front de l’Est, és obligat, durant el procés de desnazificació, a escriure sobre el seu passat. El que és una obligació acaba sent assumit pel personatge com una necessitat vital.

Escriu sense subterfugis, utilitzant la pàgina en blanc com un espill on es mira i es retroba en diferents etapes de la seua vida. El resultat és una narració en primera persona que s’inicia a Viena just abans que Àustria siga annexionada al Tercer Reich alemany. Prové d’una família burgesa i culta, antisemita, que creu profundament en una nació pura. La figura del seu pare, la seua autoritat moral, és un referent al llarg de la seua vida.

El protagonista és un científic interessat, des de la seua adolescència, en la biologia i les teories darwinistes. Membre del Partit Nacional Socialista, acaba posant al servici de l’argumentari polític del partit les seues investigacions, les quals acabaran convertint-se en un puntal de les pràctiques nazis.

Martí Domínguez, amb ofici i mestria, reflexiona sobre l’ètica i la moral d’una societat que ha estat humiliada i ferida i que se sent seduïda per un discurs supremacista, racista, de culte a la personalitat, autoritari i militarista.

Ens detalla amb precisió el procés en què la raó i l’ètica són capgirades com un calcetí. I en què la situació resultant acaba beneficiant els interessos i les ambicions d’uns individus que de vegades callen i altres acaben justificant la baixada als inferns.

L’esperit del temps és una narració ben documentada. Un relat cru, intens i extens, escrit amb una prosa àgil, amb un discurs diàfan que dota el text d’una gran amenitat. Un relat amb pulsió cinematogràfica que ens invita a reflexionar sobre la condició humana i el depredador cruel, territorial, que s’oculta sota una aparença civilitzada.

Però l’esperit del temps també és capaç de fer que la societat, després d’haver salvat l’abisme, siga capaç de readmetre, de rehabilitar i fins i tot de premiar a gran part d’aquells que encoratjaren i justificaren les accions dels botxins.

L'ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

«Aquella mort no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts». D’aquesta manera tan suggerent s’inicia la darrera novel·la de l’escriptor valencià Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres (Proa, Barcelona, 2017). Una novel·la que, a pesar que se situa dins del gènere policíac, acaba trencant les costures que aquest imposa per a convertir-se en una crítica mordaç a diversos estaments de la societat valenciana actual, la burgesia del cap i casal, els nous rics provinents de l’especulació urbanística, les cases mitjanes rurals, els intel·lectuals i els professors universitaris.

La narració està escrita amb una prosa àgil, un llenguatge aparentment senzill i dinàmic i amb una voluntat per part de l’autor d’amenitat. Un extens relat a través del qual Martí Domínguez, amb humor i acidesa, fa una crítica incisiva i divertida a la societat valenciana, una societat panxacontenta, que apareix retratada amb les seues virtuts, que les té, i amb els seus defectes, els quals sovint oculta sota una voluminosa capa d’hipocresia.

Mentre avança la investigació de la policia, Martí Domínguez va construint paral·lelament amb vigorosa versemblança una extensa galeria de personatges d’estrats socials diversos que li serviran per a parlar-nos de les misèries de la condició humana, de l’amor, dels capritxos del desig, del joc de les aparences, de les ferotges lluites internes dins del món universitari, de les penúries i misèries que patixen els intel·lectuals en una societat amb una trista, per escassa, curiositat per la literatura, el pensament o qualsevol mostra de creació artística en general, etc.

Martí Domínguez, que no és un escriptor de gènere, relata amb eficàcia els detalls d’una investigació policial, així com els moviments interns d’una comissaria de policia. D’altra banda, aconseguix amb destresa i ofici mantindre la tensió narrativa, a pesar de la llarga llista de personatges que amb la seua interrelació creen noves situacions en la novel·la, algunes de les quals esperpèntiques per la gran dosi d’humanitat que vessen. En alguna d’aquestes situacions paral·leles he trobat els moments més divertits de la novel·la, amb personatges, diàlegs i actuacions que delaten la gran capacitat d’observació de la realitat de què disposa l’autor.

Martí Domínguez aconseguix entrecreuar la vida dels personatges alhora que manté en tot moment l’interés en el lector per saber si, després d’aparéixer el segon cadàver, l’inspector Tena aconseguirà aturar el que a primer colp d’ull pareix l’obra ja d’un assassí en sèrie.

"LA SEGA" DE MARTÍ DOMÍNGUEZ

La dècada dels anys quaranta i els primers anys de la dècada dels cinquanta del segle xx van ser un temps realment fosc, ple de privacions, por i on els guanyadors de la guerra civil intentaven construir a colps de força els fonaments per a consolidar un nou estat on no tenia cabuda tot aquell que no es deixara arrossegar pel nou (vell) poder. Va haver-hi un temps que els indiferents i els autoanomenats neutrals no se salvaren de les accions d’opressió de les autoritats del nou règim, ja que aleshores tot el món era culpable d’ocultar-los alguna cosa.

Acabada la guerra civil l’any 1939, i amb més força a partir del 1944, una part dels antics combatents de l’exèrcit republicà es va organitzar en un cos de guerrillers que actuaren en diversos territoris de la geografia espanyola, entre els quals les comarques de l’interior del País Valencià, i d’una manera especial la comarca dels Ports. Aquests guerrillers eren coneguts popularment amb el nom de maquis.

El maquis va estar actuant fins l’any 1952 en què el PCE va decretar l’evacuació general dels seus guerrillers. L’any anterior ho va fer la CNT. Els guerrillers solien efectuar accions de sabotatge, atracaments i fins i tot assassinats selectius. Quan els detenien, solien executar-los sense cap mena de juí, la qual cosa convertia la seua en una lluita a mort.

Martí Domínguez situa la novel·la La sega (Proa, Barcelona, 2015) just en aquest tràgic i cruel període on la caça de l’home no seguia més norma que la de la brutalitat. Una brutalitat institucionalitzada a través dels cossos de seguretat de l’Estat i portada a terme per vertaders psicòpates amb un instint realment criminal. Sense oblidar la crueltat i vilesa d’algunes de les accions dels guerrillers.

Al bell mig, Domínguez situa les famílies masoveres, que vivien i treballaven a masos aïllats de la comarca. Una gent que es trobava entre l’espasa del poder i la metralleta del maquis, obligats a col·laborar amb uns i altres.

Gent humil, treballadora de la terra, que fou perseguida, torturada i assassinada impunement. Domínguez dividix el llibre en tres apartats, La sembra, La sega i La batuda, que a mi personalment m’ha semblat un petit homenatge al Cicle de Cassana d’Enric Valor. Altres homenatges que hi apareixen són la figura de Don Carlos, que recorda tant i tant la del gramàtic, poeta i mestre Carles Salvador.

Domínguez dividix la novel·la d’aquesta manera seguint el cicle natural de la terra. La terra, vull dir el territori i el seu profund coneixement, és un dels grans protagonistes del llibre. L’autor utilitza com a veu narrativa la del protagonista, un xiquet a qui les circumstàncies vitals l’obliguen a madurar a gran velocitat. A través de la seua mirada, que malgrat tot no ha perdut la innocència, assistirem a un drama de grans dimensions produït per l’odi.

La mala relació entre comunistes i anarquistes dins del bàndol dels guerrillers, la delació entre els masovers producte de la por, la tortura i l’assassinat practicats per les forces de seguretat de l’Estat, tot plegat ens ho narra el protagonista amb un accent barreja de sorpresa i ingenuïtat.

Aquest temps del maquis fou, sense cap mena de dubtes, un temps de mort i de misèria econòmica i moral que Martí Domínguez ha sabut retratar amb una gran efectivitat.