UN CRAC DE XIQUETA!

 

Venim al món nus, però no en sèrie com ninots idèntics trets d’una fàbrica, cadascú té les seues qualitats i els seus defectes. El nostre entorn més pròxim, la família, les amistats, l’escola, els mitjans de comunicació que es colen dins de les nostres llars, si el nostre comportament, la nostra personalitat des d’un inici no entren dins del marc d’allò que consideren normal, es veuen obligats a passar-nos per l’adreçador. La seua incomprensió ens pot arribar a destruir d’una manera o altra.

En la societat actual, on la mediocritat i la superficialitat marquen tendència, els ho posen difícil als individus intel·ligents, creatius, crítics i sensibles. Els tenen por. Eixa por fa que sovint les persones amb algunes qualitats fora del comú opten per adotzenar-se per tal de sentir-se acceptats pel grup. I fins i tot que decidisquen autodestruir-se d’una manera o altra.

Mercè Viana, una de les grans escriptores valencianes de llibres de contes i de poemes per a infants, junt amb J.A. Fluixà, Carles Cano, Teresa Broseta, Maria Jesús Bolta, Dolors Pellicer, Enric Lluch o Pepa Guardiola, ha sabut veure eixa por en la mirada d’un gran nombre de xiquets i xiquetes en la seua tasca com a mestra, però també en els seus papers de mare i d’àvia.

D’una manera entranyable, tendra i divertida ha escrit i publicat un relat en el qual ens en parla, Un crac de xiqueta!, editat per Voramar-Santillana en la col·lecció Jo llibre. Les il·lustracions a tot color han estat a càrrec de Laura Miyashiro.

Mercè Viana, amb un gran ofici i destresa, ha creat un personatge protagonista d’una gran precocitat a l’hora de parlar i de moure’s, Ximena. I ens detalla com desperta l’admiració però també temor entre els diversos membres de la seua família.

El relat és fluid i partix del realisme més quotidià per acabar amb un punt de fantasia.

Tot el món se sorprén de les coses que fa i diu la xiqueta. La seua curta vida i les seues qualitats desperten l’interés dels mitjans de comunicació locals, sempre a la recerca de novetats per tal de mantindre en tensió la seua audiència. Novetats que deixaran de ser-ho quan n’apareix una de nova per més ridícula que aquesta siga.

Tota la família està pendent de Ximena. Els seus moviments, les seues paraules, cada membre de la família les interpreta i les pren d’una manera diferent, els uns amb alegria, els altres amb preocupació. Tots no, una de les àvies sap el que realment està passant i en les darreres pàgines li ho revelarà a Ximena i als lectors.

Un crac de xiqueta! és una clara defensa de la individualitat, d’una educació oberta que tinga en compte el potencial però també les mancances dels xiquets i xiquetes.

És urgent i necessari que acceptem i que ens acceptem tal com som. Ens hi juguem la nostra felicitat, la nostra vida.

EL IAIO A NOVA YORK

No soc lector d’allò que els especialistes anomenen LIJ, vull dir literatura infantil i juvenil. De tant en tant, molt de tant en tant si els he de ser sincer, cau en les meues mans un llibre destinat per les editorials al nínxol de mercat dels lectors més menuts, i per vici (tinc el mal vici de devorar amb ulls àvids gran part de la lletra impresa que se’m posa per davant) el llig.

Durant la lectura, la meua cara no és un poema, és un article crític. Sovint demolidor quan tinc en les mans una cosa pensada com un producte de consum sense ànima, superficial i carregat de tòpics del gènere. Un llibre d’usar, tirar i oblidar.

Quan la LIJ és capaç de captar l’atenció i emocionar saltant per damunt de les línies que separen les diverses edats de les persones és quan, des del meu punt de vista, la seua lectura realment paga la pena.

Fa unes setmanes va caure en les meues mans el llibre El iaio a Nova York (Aila edicions, 2019), amb el qual l’escriptor d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Borràs ha obtingut el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Un relat escrit amb gran ofici, aparentment senzill, amb una gran claredat expositiva i una prosa diàfana, àgil i amena. Un relat amb una gran càrrega emocional que l’autor gestiona amb cura i delicadesa.

En les seues pàgines no trobem ni bruixots, ni castells encantats, ni princeses ni cap poció o artefacte màgic, trobem els membres d’una família, com qualsevol altra, d’una ciutat mitjana. Una família en un moment trist, dramàtic, provocat per la sobtada malaltia de l’avi i l’anunci de la seua mort.

L’actitud dels xiquets i els adults davant de la nova situació és descrita evitant els tòpics i en alguns moments amb un humor fi i delicat. La nova situació ve acompanyada per un gran interrogant. Cal dir-li la veritat a l’avi? La veritat és un ganivet de doble tall que pot fer més mal que bé. Així i tot, els xiquets amb gran consideració i afecte acabaran trobant la resposta. Cal enfrontar-se a la mort com un fet natural, però no és necessari mostrar-la amb cruesa, la mort potser és un viatge a una ciutat meravellosa on ens esperen els éssers estimats que iniciaren abans la partida.

Vicent Borràs s’ha enfrontat amb una gran clarividència i honestedat a una de les eternes qüestions, la mort, i amb ella al dolor provocat per la pèrdua i l’absència, i ens ho conta a menuts i grans, aconseguint emocionar-nos a tots.

CONTES CANTATS I CONTATS

Sovint les idees i les propostes creatives apareixen o vénen d’una manera inesperada dels llocs i de les persones més insospitats. Naixen d’una ocurrència, d’un fet anecdòtic i d’una manera lenta i pausada van prenent entitat fins a convertir-se en l’esbós d’un projecte en el qual paga la pena invertir energies. Fa uns anys les mestres de l’escola bressol de Benimaclet li van encomanar al pare d’un dels alumnes que fera una cançoneta per a la festa de fi de curs. La cançó va agradar tant que cada any el pare fou requerit per a compondre una nova peça musical.

Aquest pare era Àlvar Carpi, un músic de llarga trajectòria nascut a Algemesí. Un artesà de la cançó que igual el trobes com a músic d’estudi o d’acompanyament que com a cantautor, recordem el seu darrer treball en solitari, Carrer passeig. Àlvar Carpi, amb tot el material que havia compost per a l’escola bressol, s’ha autoeditat un llibre disc, Contes cantats i contats.

El disc ha estat enregistrat i mesclat per Josep Maravilla, que també s’encarrega del baix i de les guitarres, a l’estudi La Casona i ha comptat amb tot un seguit de col·laboradors de luxe com ara el contacontes i escriptor Llorenç Giménez, autor dels textos que narra en el disc; músics com ara Eduard Navarro o Abraham Rivas; o les veus de Vanessa i Mili Giner, del grup Carraixet; Mireia Vives, Anna Franco, de Soul Atac; Esther Andújar, que acompanyà durant un temps el músic de jazz Ximo Tebar; i Cristina Blanco. Les lletres i la música de les cançons, exceptuant la música d’Els quatre amics i la d’Un caragolet, han estat a càrrec d’Àlvar Carpí.

El disc recull deu cançons divertides, enginyoses i enganxoses a través de les quals Àlvar conta històries que volen transmetre valors positius als infants. Musicalment, és un treball eclèctic on empra diversos gèneres de la música popular amb l’objectiu d’oferir als menuts, però també als grans, un pomell de cançons atractives, que es puguen escoltar, cantar i ballar. El cedé l’acompanya un llibre on apareixen reproduïdes les lletres de totes les cançons amb dibuixos d’il·lustradors com ara Alícia Maties, Cristina Blasco, Maria Casas, Martín Botella i Raúl Climent.

Contes cantats i contats és un treball molt digne, una aposta seriosa i rigorosa per un gènere difícil i complicat com és el del contacançons, que al País Valencià té els màxims exponents en músics com ara Dani Miquel o la companyia Marcel el Marcià.

Un treball que els recomane per a passar una estona de faula amb tota la família.

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES

Marina Guillén i Alapont és una autora que arriba al món de l’edició en plena maduresa i després d’una llarga i intensa experiència com a docent. El contacte diari amb els xiquets i les xiquetes ha fet d’ella una gran coneixedora del món dels infants, d’allò que els mou i els motiva. Marina, a diferència d’altres escriptors de literatura infantil, no s’ha mostrat fins ara massa prolífica, en sis anys ha publicat només tres llibres: La cadira voladora (2005), Una botija amb sorpresa (2010) i La revolta de les llapisseres (2011).
En La revolta de les llapisseres recrea un món ple de fantasia sense eixir de l’aula escolar. Sovint, quan érem menuts, ens preguntàvem què passa dins del col·legi quan no hi ha ningú, o en la nostra pròpia casa quan tots ens n’anem a dormir. Que potser els gats del barri van a classe de cant nocturn per tal d’afinar millor les seues veus quan li miolen a la lluna plena? O el nostre gos veu documentals d’animals per televisió assegut còmodament en el sofà? Marina s’ha imaginat el que passa quan els alumnes i el mestre tanquen la porta de l’aula i se’n van a casa, els uns a fer els deures i a estudiar i els altres a badar pels carrers buscant algú amb qui jugar. I s’ho ha imaginat donant-li vida als diversos materials de l’aula, tot conformant un escenari i unes escenes fantàstics, plens d’una plasticitat que la il·lustradora Empar Piera ha sabut traslladar en part als seus dibuixos.
Els materials de l’aula, tan imprescindibles per a treballar els alumnes, enfadats pel tracte que reben, decidixen en assemblea organitzar-se per tal de fer-se respectar i que els xiquets i les xiquetes canvien la seua actitud. Però l’empresa no és tan fàcil com els pareixia en un primer moment i han de pensar i posar en marxa diverses estratègies fins que troben aquella que millor resultat els donarà.
La revolta de les llapisseres conté grans dosis d’imaginació i algunes gotes d’humor, alhora que dóna al lector unes quantes lliçons sobre el valor de les coses i la importància de reclamar els nostres drets sempre des de la no-violència.
Un llibre que naix en una aula escolar i que jo recomanaria que hi tornara com a lectura imprescindible.

LA TEMPTACIÓ DEL PODER TAMBÉ ENTRE ELS INFANTS

(Mercè i Àgueda Climent. Foto: Francesc Mompó)

L’escriptora alcoiana Mercè Climent ens presenta, en el que és el seu primer llibre, Lina Panxolina i el quadern màgic (Edicions del Bullent, 2010), un relat destinat al públic infantil amb una estructura senzilla però alhora sòlida, on ens mostra com un ésser humà és capaç de passar de víctima a botxí si no sap administrar correctament el poder, qualsevol tipus de poder, en aquest cas màgic.
El pes de la narració cau sobre la protagonista, Adelina, una xiqueta de vuit anys amb una personalitat marcada pel seu aspecte físic: el seu cabell roig, les seues pigues i sobretot la seua panxeta, que la fan víctima de les bromes dels companys de classe.
El món que ens presenta Mercè Climent és el més pròxim a un infant: la família, l’escola i els amics, però també el dels llibres de lectura i la fantasia que alimenten en els joves lectors. Els llibres preferits d’Adelina són aquells que parlen de uendos i fades.
Del món de la fantasia vindrà una fada que li farà un obsequi amb el qual Adelina podrà crear un món on ella se sentirà més integrada i feliç.
El regal és un quadern màgic on tot allò que dibuixe es farà realitat. Una vegada descobrix el poder del quadern, Lina passarà per un procés que a la fi la transformarà en una persona egoista, gelosa i venjativa fins que un dia s’adonarà que la nova Lina és una persona que no li agrada gens ni mica.

El relat està ple d’imatges divertides i altres carregades de fantasia, la qual cosa de segur que ha facilitat en certa mesura el treball de la il·lustradora Àgueda Climent. Aquesta ens oferix unes il·lustracions expressives, on els ulls, la mirada dels personatges, ens parlen de les sensacions i els sentiments que els provoca cada escena narrada. En aquest sentit crec que hi ha hagut una bona connexió intel·lectual entre escriptora i il·lustradora que ha donat un magnífic fruit.
La prosa emprada per Mercè Climent és clara, neta d’artefactes i àgil, la qual cosa convertix el relat en un text atractiu i llegidor.
Lina Panxolina i el quadern màgic és un petit drama infantil amb final feliç i amb una certa sentència moral que els adults hauríem de llegir en companyia de la gent menuda i potser també prendre’n nota.

EL MÓN SECRET DELS DONYETS

Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.
De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.
Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.
La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.
Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.
De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.
Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.

UN REGAL PER A ANDREA

Esther, l’àvia d’una xiqueta de vuit anys que atén pel nom d’Andrea, li regala a la seua néta, un dia que aquesta havia fet els deures, un medalló màgic al qual podrà demanar-li tots els desitjos que vulga. És un regal que exigix una gran responsabilitat a qui el posseïx. «Vés alerta què li demanes», l’avisa Esther. En un principi Andrea no s’ho acaba de creure i així li ho comunica als seus amics, amb els quals fa un pacte: «Que siguem sempre amics i que ens puguem ajudar a comprendre els majors».
Però Andrea prompte oblida la recomanació de la seua àvia i d’una manera egoista decidix utilitzar el medalló per a fer desaparéixer algunes assignatures i alguns elements de l’escola que no li agraden. El resultat és un món sense llibres, sense números, que no li acaba d’agradar. Però abans de poder-ho solucionar haurà d’aprendre una gran lliçó.
El regal de l’àvia Esther (Edelvives, Baula, 2009, Albades sèrie blava, núm. 23) és la primera incursió en el món de la narrativa infantil del castellonenc Albert Garcia i Pascual, un narrador que fins ara ens havia ofert diversos llibres per a adults i joves com ara La revolta ignorada, Contes inversos: dispersos i diversos i Aquell matí era perfecte, entre altres. Així i tot, es mostra sense complexos, directe i força imaginatiu, oferint una prosa pensada per a un lector del segon cicle de primària, però que també podem gaudir els més grans.
El llibre, que té una bona edició, ha comptat a més amb les il·lustracions de Jordi Sunyer.

LA MIRADA DEL LINX

L’últim linx, de l'autor de Castelló de la Plana Santiago Forné (XIXé Premi Carmesina de Narrativa Infantil, il·lustracions d'Antoni Laveda, col·lecció Els llibres del gat en la lluna número 32, Edicions del Bullent, Picanya 2009), és un relat en el qual el protagonista és un jove linx una mica especial, primer per la seua cua blanca i també perquè a diferència dels altres membres de la seua espècie no li agrada viure sol. Però, al contrari del que abans d’iniciar la seua lectura ens puga paréixer, no estem davant d’una faula fantàstica on els animals prenen personalitats humanes per a explicar coses d’humans, ací els animals que apareixen exercixen d’allò que són.
El relat està narrat en primera persona. A través de la mirada i les paraules del protagonista, anirem descobrint com viuen, com cacen, com busquen un territori propi i com el defenen, a quins problemes s’enfronten, les relacions amb altres individus de la seua espècie, com s’aparellen i crien els seus cadells, com els arriba la mort i les difícils relacions que tenen amb l’ésser humà, que causa bona part dels seus mals. Santiago Forné fa posar amb bon ofici els seus lectors en la pell d’un linx, un linx que inicia per una banda l’aventura de viure i per l’altra la recerca del seu germà que l’ha abandonat, a través d’aquesta recerca recorrerà diversos ecosistemes fins que el troba. No estem ni davant d’un llibre melindrós ni davant d’un pamflet ecologista, ací hi ha relatada una història amb els suficients elements per a ser considerada una bona i interessant narració literària.
El linx és un animal preciós, intel·ligent, que a la península ibèrica es troba en perill d’extinció. La lectura d’aquest llibre ens farà veure les coses des del punt de vista dels altres animals, i sentirem com el seu espai vital es va reduint, de tal manera que el simple fet de traslladar-se d’un lloc a un altre es convertix en una cursa d’obstacles mortal.

TEMPS DE CANVIS PER A MORGANA

Morgana és una xiqueta que està a punt de complir els dotze anys. Acaba de començar sisé de primària, un curs durant el qual li passaran importants esdeveniments en la seua curta vida. És desperta, intel·ligent i esportista. Morgana, a més, és la protagonista del llibre de Pasqual Alapont El quadern taronja de Morgana, (Il·lustracions Montse Español. Col·lecció El Club de la Ciència. Bromera edicions, Alzira, 2009) un relat escrit en forma de diari, el diari del primer trimestre del curs. Morgana, d’una manera directa i irònica, quan no àcida, anirà introduint el lector en el seu món, un món amb diferents apartats, l’escola i la relació amb els companys de classe, els primers amors, els mestres i algunes de les matèries que impartixen, la seua família: les difícils relacions paternofilials, diverses generacions hereves de diferents educacions que conviuen en un espai; i en eixe petit microcosmos d’una nena que està assistint amb una certa perplexitat als canvis del seu cos i a les necessitats afectives que aquests canvis comporten.
La lectura d'El quadern taronja de Morgana és fluida, la redacció és aparentment senzilla, cal no oblidar que el text el redacta una xiqueta d’onze anys, però tampoc cal no oblidar que darrere del personatge es troba Pasqual Alapont, un autor experimentat, amb grans recursos, que no sols és capaç de construir una història més o menys atractiva i traure-li punta a qualsevol escena, sinó que també sap omplir-la de continguts didàctics i transversals, alhora que ens oferix un model de llengua dúctil i ric.

UNA MASCOTA ESPECIAL

La mascota que no existia (Il·lustracions d'Antoni Laveda. Col·lecció el Micalet Galàctic, núm. 142. Sèrie roja. Edicions Bromera, Alzira, 2009) és el llibre amb el qual l’escriptora de Simat de la Valldigna Lourdes Boïgues va obtindre el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre 2008. David, el protagonista d’aquesta novel·la, que l’editor recomana a lectors a partir dels deu anys, és un xiquet a qui van abandonar els seus pares i que viu amb la seua àvia i el seu oncle. És un xiquet solitari, que no té més amics que una xiqueta d’origen xinés anomenada Magnòlia. Però David té dos grans desitjos, el primer que sa mare torne al seu costat, el segon tindre una mascota. Tots dos pareixen un somni impossible d’aconseguir, ja que de la seua mare no tenen cap notícia, mentre que el segon l’impossibilita una greu al·lèrgia als animals del seu oncle.

Un dia troba en el terra del parc un ocellet caigut del niu. El recull, el cuida i l’alimenta en secret durant unes setmanes amb l’ajuda de la seua amiga. El pollet creix molt de pressa i prompte s’adonen que no és una au, sinó un grifó, un animal mitològic amb cap d’àguila i cos de lleó.
Una nit el grifó, d’una manera instintiva, portarà els nostres amics al món dels animals imaginaris on ell es retrobarà amb la seua família. Després d’unes quantes aventures, David, amb l’ajuda de la seua amiga i d’un drac xinés, tindrà l’oportunitat de demanar-li a un unicorn dos desitjos.
Aquesta és una narració en la qual, partint d’una realitat d’allò més quotidiana, l’autora ens projecta amb versemblança al món de la fantasia. Una història imaginativa, ben construïda, amb una prosa fluida, amena, que atrapa el lector des de les primeres pàgines i el porta fins el final d’una manera còmoda i alhora entretinguda. Un llibre que també recomane a lectors adults que encara coven en el seu interior l’esperit del xiquet que foren.
He seguit d’una manera o altra la trajectòria de Lourdes Boïgues fins i tot des d’abans de publicar el seu primer llibre i, la veritat siga dita, és una autora que ha anat creixent i millorant amb cada nou lliurament.

L'HEREU DELS TRETZE

Els Tretze és el malnom que reben els membres d’una família de Xàtiva que conserven bona part de la tradició, de la saviesa i de la cultura popular de la comarca de la Costera, tot aplicant-la en el seu dia a dia.
Els anomenen els Tretze perquè tretze foren els fills d’un matrimoni xativí avantpassat seu; però el temps, els accidents i alguns esdeveniments històrics han fet minvar la família fins quedar-ne quatre membres, una tia àvia, dos oncles avis i el fill orfe d’una neboda.
La trobada de la colla A colp de pedal que és de visita cultural a Xàtiva amb els tres membres de major edat de la família i la posterior recerca del més menut per diversos indrets servixen a Toni Cucarella per a fer als lectors de guia en un veloç i interessant recorregut per bona part de la seua comarca, la Costera.
Àngel, el tretze més jove, va deixant per cada lloc que passa un doble enigma amagat que cal resoldre per a poder trobar el lloc on s’oculta el següent. El joc és una cursa trepidant en què amb enginy i intel·ligència cal aconseguir atrapar-lo. Encisat com està per la dinàmica del joc, Àngel no és conscient que es juga part del seu futur en l’aventura, ja que hi ha uns parents llunyans que se’l volen endur lluny de Xàtiva. Si ell se’n va, tots els seus vells parents no li podran transmetre la saviesa que han heretat dels seus avantpassats i l’hereu dels tretze deixarà de ser-ho.
Aquesta és una nova aventura de la colla A colp de pedal creada pel mestre i escriptor Alfred Ramos i que comarca a comarca valenciana diversos escriptors han anat fent seua. Cucarella, amb una prosa destra, àgil, plena en els diàlegs de frases fetes amb pedigrí i agafant-se alguna que altra confiança amb els membres de la colla, a través d’una petita aventura ens mostra una comarca rica, carregada d’història i on es conserva encara bona part del patrimoni de la cultura popular del nostre país.
En acabar de llegir el llibre he tingut la sensació que el missatge de Cucarella es troba en el fet que els més menuts han de ser conscients que són hereus d’una llengua, d’una cultura que durant generacions ha subsistit a través de la transmissió oral de pares a fills, i que no es pot trencar la cadena que ens fa ser qui som.
Com en tota la resta d’aventures de la colla A colp de pedal, L’hereu dels tretze (Abril-Prodidacta) compta amb les excel·lents il·lustracions de Robert Amoraga.

EL PIRATA QUE VA ROBAR LES ESTRELLES

(Il·lustració de Carles Ortin per al llibre El pirata que va robar les estrelles)

Arcadi Garcia és un pirata atípic. En primer lloc, perquè no té nom de pirata, almenys de pirata de novel·la o de pel·lícula; en segon lloc, no és atractiu ni té un cos atlètic i damunt li agraden la lectura i la cuina. A més, Arcadi, que es fa dir John Buck, té dos problemes: no té llum elèctrica a casa i és un pirata sense tresor. Per tal de resoldre aquest dos incovenients el pirata tira mà a una recepta de cuina amb la qual fa un gran bunyol de vent en forma de vaixell. Navegant pel cel, dalt d'una nau impossible, aconseguirà atrapar les estrelles una a una i se les emportarà a sa casa així podrà tindre llum i alhora un valuós tresor. Però el pirata no se n'ha adonat que a la resta dels mortals ens ha deixat sense estels i ací és on comencen a sorgir els problemes... Aquest és l’inici del conte per a infants El pirata que va robar les estrelles (Marjal, 1999) de Carles Cano, del qual jo no contaré el final, el que sí que diré és que es tracta d’una narració escrita amb sensibilitat i imaginació, ben estructurada, dual, vull dir que funciona bé la seua lectura i alhora una vegada menjada i digerida pel lector funciona també d’una manera oral. El pirata que va robar les estrelles és un llibre que per descomptat recomane a qualsevol xiquet o xiqueta, però també el suggerisc als adults que tinguen ganes de somniar. No és necessari ser un nen per a llegir bona literatura infantil. Nosaltres, els adults, també cabem al país de la fantasia, i fantasia viu perquè nosaltres l’alimentem.

EL LLEÓ DE MARTA RIVERA FERNER

No solc escriure sobre llibres de literatura infantil, perquè pocs d’ells han aconseguit seduir-me. Ara, aquest no ha estat el cas d’El lleó de set colors (Brosquil Edicions), de l’escriptora i il·lustradora argentina resident a la ciutat de València Marta Rivera Ferner, que sí que ho ha fet. Amb aquest llibre, des de fa uns anys, tinc una relació personal i íntima, ja que he estat el seu traductor al valencià i a més el tinc incorporat al meu repertori quan exercisc el divertit i entranyable ofici de contacontes. La veritat és que no sé què té, però en arribar al punt més àlgid del relat sempre se m’acaba trencat la veu d’emoció.
Marta té un estil molt personal per a compondre les il·lustracions dels seus llibres, i no dubta en utilitzar i barrejar tècniques diverses.
El lleó de set colors conforma un tot entre les il·lustracions i el relat, però el relat, a diferència d’altres llibres d’aquestes mateixes característiques, vull dir llibres de narrativa il·lustrada, funciona també sense les mateixes i fins i tot funciona passant-lo del registre escrit a l’oral.
Marta Rivera Ferner ens conta la història de Zimmy, un cadell de lleó que en créixer i eixir-li la cabellera descobrix un dia que aquesta és multicolor. Ningú de la seua família no sabrà explicar-li per què la seua cabellera és diferent. Així que un dia deixarà la seua bandada i anirà pel món buscant algú que li sàpiga donar una resposta. Ningú no la tindrà, ni aquells que tenen en el seu cos tants colors com ell ni tan sols l’home més savi. Només serà el poeta qui tindrà una resposta per a ell.
El lleó de set colors és un cant als valors de la diversitat, a la necessitat que tenim de conéixer-nos a nosaltres mateixos, i a la nostra capacitat per a bastir la fantasia amb el material eteri dels somnis.

REFLEXIONS AL VOLTANT DE VICENT MARÇÀ

(Vicent Pallarés i Vicent Marçà a la llibreria Ausias March de Vila-real)

Vaig conèixer Vicent Marçà i Duch (Castelló de la Plana, 1956-2004) abans que publicara el seu primer llibre Viatge a l’interior l’any 1995. Va ser durant un dinar que Emili Marín, aleshores director de Saó, organitzà per als col·laboradors de la revista. Jo era un aprenent d’escriptor (encara continue sent-ho), Vicent era un mestre que s’entretenia fent cròniques periodistiques. Mai no m’haguera pogut imaginar que acabaria convertint-me en un dels diversos editors de l’obra d’aquest castellonenc de mirada clara i tracte afable.
En posar-se a escriure ficció cap a mitjan dècada dels noranta del segle passat, Vicent Marçà se’ns va descobrir com un autor prolífic i tenaç. La seua obra és extensa i majoritàriament pensada per als infants i els joves (Jordi Túrmix aprenent de pirata, Massa casualitats, El detectiu Camaperdiu, La història de Vilafartera, La fórmula màgica, Sense perdre la calma, Guillem Bellés de feres entés,..., en l’apartat infantil, pel que fa a l’apartat juvenil destaquen: Viatge a l’interior, Foc al gran recorregut i Han segrestat l’entrenador), però també va escriure narrativa per a adults; el 1997 va obtindre el premi Ciutat de Vinaròs de narrativa curta amb La prima de l’assegurança i el 1998 publicà el recull de contes Relats de l’altra veritat així com un estudi escrit junt amb Joan Andrés Sorribes, El campanar de Castelló. Les campanes del fadrí, que li va valdre obtindre el Premi d’Humanitats Ciutat de Castelló. Al llarg de la meua relació amb ell vaig poder descobrir la seua bonhomia i el seu voluntarisme, així com les diverses vessants d’una personalitat rica i polièdrica: mestre i activista per una escola valenciana i progressista, ciutadà responsable, esportista, l’amic dels seus amics, el contacontes (una de les darreres vegades que el vaig veure tenia al seu voltant una bona colla de xiquets i xiquetes que l’escoltaven amb gran atenció) i el pare orgullós dels seus fills.
Què era el que movia Vicent a escriure? En la meua modesta opinió, Marçà s’inicià com tants altres docents amb la idea d’aportar materials literaris en valencià a les seues classes, és a dir, arriba a la literatura a través de l’estima per la llengua i per la seua vocació de mestre. També, i això li ho he sentit dir a més d’un professional de l’ensenyament, perquè el contacte diari amb els infants i el seu món és com un revulsiu que a la persona amb la suficient sensibilitat creativa li provoca la necessitat d’escriure. Les muses i els col·laboradors voluntaris i involuntaris de Vicent tenen el nom dels seus alumnes. Un dels llibres que més s’ajustaria a aquesta idea és L’hospital tranquil (I Premi de Teatre Infantil Vila de Massamagrell), una petita peça teatral que abans de donar-la a la impremta havia treballat amb els seus alumnes fins arredonir-la.
Com altres escriptors, Vicent, va estar empès a la literatura per la necessitat de deixar constància d’uns fets o d’una passió. La seua passió pel ciclisme la trobarem a Hem fet el Tourmalet, on ens relata la crònica d’un viatge en bicicleta a aquest cim dels Pirineus.
La seua ciutat, Castelló de la Plana, i les comarques que l’envolten foren l’escenari de bona part dels seus relats, fou un gran coneixedor del paisatge i de la gent de la seua contrada i no debades va ser escollit per dues editorials, Abril prodidacta i Brosquil edicions, per a escriure sengles llibres que ens en parlen: La fórmula màgica i Un lloro en les Gaiates.
Vicent Marçà i Duch a través dels seues llibres intentà transmetre als lectors tot un seguit de valors positius com ara l’amor per la natura, l’amistat, la solidaritat, etc. i això en un dia com el d'avui és bonic de recordar.