BREVIARI D'AMORS NOBLES

 

Joan Borja (Altea, 1968) és un dels principals actius de la cultura catalana al sud del País Valencià. Un home amb una trajectòria acadèmica i cultural més que destacable. Doctor en Filologia Catalana, autor d’estudis i llibres de divulgació, assagista i editor.

L’any 2025 Joan Borja va obtindre el Premi Ciutat de València d’Assaig Josep Vicent Marqués amb el llibre Breviari d’amors nobles. No és habitual que un jurat d’un premi d’assaig faça una aposta tan clara per un gènere literari com l’aforisme, i aquesta és una decisió que els lectors hem d’agrair. Al País Valencià tenim un dels grans referents de la producció aforística en llengua catalana, Joan Fuster, però no és l’únic, sense eixir del País Valencià hi ha altres autors que l’han practicada amb més o menys èxit: Joan Garí Josep J. Conill, Maria Fullana, Agustí Peiró, Vicent Penya i qui signa aquest article. Hi ha autors que oferixen els seus aforismes dins dels seus dietaris: Vicent Alonso, Ramon Ramon, i altres. La nota negativa des del meu punt de vista són les editorials, que publiquen aquests reculls en col·leccions de poesia.

Joan Borja, amb la publicació en Edicions del Bullent de Breviari d’amors nobles, s’afegix a aquesta tradició inaugurada pel savi de Sueca.

El títol d’aquest llibre de clares referències llorentines (vull dir de Teodor Llorente) és tota una delícia per als qui gaudim amb el gènere. Per una banda, ens remarca la brevetat dels textos, i per l’altra, l’estructura del llibre, alhora que ens porta a la memòria aquells breviaris que temps enrere formaven part de les lectures dels nostres ancestres. Soc de l’opinió que aquest llibre s’hauria de llegir i rellegir com un breviari.

L’amor és l’eix al voltant del qual giren les reflexions, els pensaments de Joan Borja, un amor que l’obliga i ens obliga a tindre una mirada positiva, crítica i valenta sobre les coses que ens envolten.

Joan Borja coneix el gènere com a lector, però també com a jardiner expert d’aquests bonsais literaris.

El breviari està dividit en sis parts, en cadascuna de les quals Joan Borja reflexiona sobre l’amor a les paraules, la civilitat, la bellesa, el coneixement, la vida i l’amor.

Al nostre autor li agrada jugar amb els mots, donant-li la volta de vegades al mateix aforisme que ens acaba d’oferir, insinuant-nos que no tot ho hem d’agafar com a llei inamovible. Mostra un gran sentit de l’humor. Ens fa una exposició que defuig la rajola acadèmica i és clara i transparent. Alguns d’aquests petits torpedes van directament a la línia de flotació dels discursos dominants, ja versen sobre les relacions humanes, la literatura, la guerra o l’heroïcitat. La seua és una veu profundament pacifista, demòcrata, progressista, que té una gran fe en el poder de la paraula, en la cultura com a motor social, en la formació acadèmica de l’ésser humà. Per a Joan Borja, aquells que es dediquen a la formació de les noves generacions i els qui amb el seu treball milloren la qualitat de vida dels seus congèneres, són els vertaders herois.

L’ésser humà, per a Joan Borja, ha nascut per a la vida, per a la recerca de la felicitat i el gaudi de l’alegria i de la bellesa, i no per a l’esclavitud, el dolor i la mort.

Trobem en les pàgines d’aquest llibre, a més d’un gran sentit de l’humor, una reivindicació d’aquell sentit comú que, emboirats per tanta falsedat, trobàvem tant a faltar.

Un llibre que cal llegir i fer-ho a poc a poc. La seua lectura ens portarà sense cap mena de dubte a iniciar un diàleg fecund amb el seu autor.

LA VIDA SOMNÀMBULA

 

Enric Iborra, un dels assagistes i crítics literaris més perseverants i intel·ligents que ha donat la ciutat de València, ens oferix aquest 2026, dins de l’editorial Afers, un nou llibre: La vida somnàmbula. Un dietari que recull anotacions d’extensió diversa que tenen, totes elles, un nexe en comú: la literatura.

Al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària. Escriu també sobre el context social en el qual naixen algunes de les veus que han deixat una profunda petjada en la història, com ara el cas de William Shakespeare. La complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica. Aquesta darrera, des del meu humil punt de vista, és també una forma de creació literària que s’hauria de fiscalitzar, ja que la crítica pot patir les fílies i les fòbies personals i també socials que són producte del seu temps. L’objectivitat és un objectiu impossible d’assolir, a pesar de tots els esforços emprats.

Enric Iborra reflexiona així mateix sobre els diversos factors que fan destacar un llibre sobre la resta. Sobre la precisió, claredat i correcció que s’ha de mantindre a l’hora d’escriure.

Dedica un apartat especial a l’escriptor francés Gustave Flaubert, considerat el màxim exponent del realisme literari. Ens parla d’alguns passatges de la seua vida, i de la correspondència que va mantindre amb una de les seues amants mentre escrivia Madame Bovary. Del filòsof, periodista i teòric marxista Antonio Gramsci, del seu pas per les presons del règim feixista de Benito Mussolini, del seu pensament i les seues reflexions, que van influir d’allò més en la intel·lectualitat de les esquerres europees del segle xx. Del reconegut i respectat crític literari de Nova York Lionel Trilling, i la seua obsessió de ser novel·lista que a la fi prengué cos amb la publicació de la seua única novel·la: The Middle of the Journey. De Josep Pla i el Quadern gris, del filòsof i escriptor francés Michel de Montaigne, creador del gènere de l’assaig, de l’escriptor, també francés, Stendhal, de Josep Pla, de Joan Fuster i de Josep Iborra, referents indiscutibles en la seua formació acadèmica i humana.

La vida somnàmbula és un llibre d’una gran intensitat literària, escrit amb un llenguatge clar, senzill i amb una clara voluntat de l’autor de fer-se llegir.

Un llibre que alhora és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista. Un lector ben informat. Un intel·lectual rigorós que treballa per una societat més culta i més lliure.

PELAYO BLUES

 

La nova editorial valenciana Rebel inaugura la col·lecció A contra corda amb un llibre de l’escriptor de Sagunt (Camp de Morvedre) Sergi Durbà Cardo: Pelayo blues. Es tracta del tercer llibre de la trilogia que Durbà ha dedicat a la pilota valenciana després de Colp a colp (2019) i Trinquets trencats (2023).

Pelayo és el trinquet de la ciutat de València que compta amb més de cent cinquanta anys d’història i és considerat la catedral de la pilota valenciana. Un espai on encara es manté viva la llengua i la identitat del poble valencià.

Pelayo blues és un dietari d’un any de visites al trinquet. Durbà, d’alguna manera, agafa el testimoni dels grans cronistes d’aquest esport: Bausset i Millo, però a diferència d’aquests no se centra en la partida o en l’anar i vindre dels personatges per la canxa, sinó que supera els límits del trinquet estricte i retrata el barri i la ciutat que en les darreres dècades s’ha transformat profundament amb l’arribada massiva d’emigrants i de turistes. Critica la baixa qualitat de les infraestructures ferroviàries i fa un estudi sociolingüístic i cultural dels companys de viatge. Ell agafa el tren des d’Alzira, on residix, fins a la ciutat per a veure la partida. El trobem preocupat per la falta de fidelitat a la llengua i a la identitat, per l’excés de franquícies comercials, per la pèrdua de tradicions nostrades que s’han abandonat i l’adopció de costums forans. Està indignat per les actuacions hipòcrites de la classe política. Per la genuflexió que fa la ciutat davant de les divises que aporten els turistes.

A Durbà no li importa ser políticament incorrecte, les seues reflexions naixen de la seua experiència personal i opina sempre des de l’honestedat, mostrant-les amb claredat, una mica d’humor i bastant contundència.

Ens parla del present i del passat del joc de pilota, dels aficionats que es troba cada setmana al trinquet, de les travesses que s’hi juguen, dels jugadors i les seues qualitats, dels millors colps.

No és Pelayo blues un recull de cròniques, és un cant trist, un tan pessimista, d’un individu que observa la realitat que l’envolta i en pren apunts. Un individu que al llarg de la vida s’ha mantingut fidel als seus principis i a la seua identitat. Un individu que inicia un cant trist per un espai de trobada, per una ciutat i un país que no sé si anem fent o desfent.

M’ha interessat d’allò més l’autoretrat de l’autor que acaba eixint a poc a poc entre línies, el fresc que ens esbossa d’un joc centenari, però també com juga en un moment determinat amb la imatge de l’estació i la situació que tenen a un costat i a un altre la plaça de bous i el trinquet Pelayo i com, després de reflexionar sobre les tradicions i la seua evolució i comprovar que d’alguna manera són una al·legoria del model de societat que volem ser, decidix prendre un camí i no l’altre.

ESTIMATS POETES

 

El poeta nascut a la ciutat d’Alcoi l’any 1958 i resident a la ciutat de València des de l’any 1975 Manel Rodríguez-Castelló ha recollit en un volum de 313 pàgines bona part dels seus escrits sobre literatura: cròniques, presentacions, articles... sota el títol Estimats poetes.

Estimats poetes ha estat publicat per l’editorial de Gandia Lletra Impresa i compta amb un pròleg del poeta i assagista de Gironella Josep M. Sala-Valldaura, el qual ens anuncia que «el llibre recorre un trajecte que enllaça qüestions d’abast general sobre la poesia amb tot de lectures i amb un seguit d’experiències personals».

Estimats poetes no és un simple contenidor de textos a l’estil d’una miscel·lània on l’autor ha deixat caure els seus escrits. No. Aquest és un llibre amb una estructura clara, Rodríguez-Castelló ha organitzat els articles en quatre apartats: Constants vitals, Raons de poesia, Dels companys de bord i Cròniques, testimonis, notes i versions.

Com si llançara una pedra en el riu de la literatura catalana, tot creant un seguit d’ones concèntriques, Rodríguez-Castelló partix del punt exacte d’on ha caigut la pedra, Alcoi, i després surfeja d’ona en ona. Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i on sempre torna. Escriu i reflexiona sobre diversos poetes i narradors d’allí, com ara Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Jordi Botella, Robert Llopis, Salomó Dori (el pseudònim sota el qual s’ocultaren diversos autors), per a després passar a Vicent Andrés Estellés i la influència que sobre diverses generacions ha exercit, si més endavant a Josep Mir, Manuel Bellver...

Són petits assajos de diferent origen, escrits amb intel·ligència, amb una gran capacitat d’anàlisi. Rodríguez-Castelló és un home rigorós, precís en el diagnòstic i al qual li agrada anar a l’arrel de les coses de què parla.

Aquest rigor i aquesta profunditat, en el seu cas, no han estat mai sinònim de falta d’amenitat. L’assaig li servix també per a parlar d’altres qüestions de caràcter sociològic o històric que enriquixen d’allò més el seu discurs.

Petits assajos amb arguments sòlids, amb una exposició clara i condimentats amb ofici amb pessics de tendresa, ironia i saviesa.

Rodríguez-Castelló és un home que estima un ofici, el d’escriure, que practica des de ben jove, ja l’any 1978 va ser guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia quan tenia només vint anys, ha participat i ha estat darrere d’un gran nombre d’iniciatives culturals, revistes literàries, premis, taules redones, presentacions... Tot plegat l’ha dotat d’una experiència que ha sabut transmetre en aquesta obra.

Literatura sobre literatura, una mirada subjectiva i incisiva sobre una part de la realitat literària que envolta un gran poeta.

MANEL GARCIA I GRAU. EL POETA DE LA DIGNITAT

El 20 de setembre de 2024 rebia una trucada telefònica en la qual Mercè Claramunt, amb veu trèmula, em deia «Ramon [Guillem] se n’ha anat». De sobte em vingué al cap una altra trucada, rebuda el 5 de juny de 2006, en què el mateix Ramon i amb les mateixes paraules em deia «Manel se n’ha anat». Es referia a Manel Garcia Grau, company generacional, amic i còmplice de tants combats en la defensa, promoció i difusió dels drets i les obres dels nostres escriptors i escriptores.

Nascut l’any 1962 a Benicarló, una ciutat que tants lletraferits ens ha donat, fill de família humil, havia aconseguit ser un dels poetes capdavanters del País Valencià. El 5 de juny del 2006 va faltar a Castelló de la Plana als quaranta-quatre anys, deixant dues filles i una obra important al seu darrere, a la qual s’hagueren sumat, sense cap mena de dubte, nous llibres que els lectors de poesia trobarem a faltar ja que era en un moment de maduresa creativa.

Manel Garcia Grau, filòleg, crític literari, agitador cultural, narrador, però sobretot poeta, fou un dels màxims exponents de la generació dels huitanta junt amb Lluís Roda, Anna Montero, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Marisol González, Teresa Pascual, Xulio Ricardo Trigo, o el mateix Ramon Guillem. Tenia els companys i companyes lletraferits com a membres d’una gran família.

Garcia Grau era un individu prim, aparentment tranquil, a qui res humà li era alié. Tenia en el cap una idea clara i un projecte de país literari i treballava apassionadament des de diversos àmbits per portar-lo a terme.

El seu amic i conveí benicarlando amb el qual compartí hores i projectes culturals, Josep Manel San Adbón, un dels millors artesans de les lletres que ha donat el País Valencià, ha escrit la primera biografia de Garcia Grau amb un títol que definix l’home i el poeta; Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat (Onada Edicions, 2025). Fou realment un home digne que va treballar per la dignitat de la literatura catalana, però també fou un individu generós, solidari, preocupat pel proïsme, treballador incansable, seriós i alhora amb un gran sentit de l’humor. No et deixava mai indiferent.

M’he llegit la biografia que ha teixit amb destresa San Abdón, i ho he fet com si fora una novel·la. San Abdón ha sabut organitzar tot el material que tenia al seua abast i l’ha estructurat dotant-lo d’una amenitat i d’una agilitat narrativa que atrapa el lector. No estem davant d’allò que alguns anomenen un totxo acadèmic, tot el contrari, sense perdre interés acadèmic, el llibre es fa de llegir i té a més la particularitat de donar-li vida de nou al personatge.

Una altra de les qüestions importants és aquella idea dels anells concèntrics, conformats per les diverses ciutats que el veren créixer i madurar com a ésser humà i com a escriptor, Benicarló, Castelló de la Plana, València, Alacant. Situa molt bé el personatge en un temps, un territori i una cultura i sap recolzar-se perfectament en el testimoni d’un bon nombre d’individus que el van conéixer i van compartir experiències amb ell. L’aparició en escena de tota aquesta llarga galeria de personatges, Pasqual Mas, Isabel Marín, Vicent Usó, Vicent Pallarés, Marisol González, Joan Garí... aporta una panoràmica generacional molt interessant, com afirmava John Donne en el seu famós poema Cap home no és una illa. Garcia Grau no fou una illa, sinó un escriptor entre escriptors, un home excepcional amb talent, intel·ligència i amb una estima immensa pel seu país, la seua llengua i la seua tradició literària.

Un llibre necessari per a començar a fer recompte de les aportacions que han fet les generacions dels setanta i dels huitanta a la nostra literatura.

SEMPRE HI HA QUI MIRA

 

Hi ha qui mira i no veu, diu la vox populi. Hi ha qui ho fa amb la morbositat d’un tafaner de llengua viperina. Hi ha qui en mirar es queda només en l’epidermis sense profunditzar. Però hi ha qui, pel contrari, mira cap enfora amb els ulls i la ment oberts, amb un cert esperit crític, però també ho fa cap endins on són els camps ubèrrims de la memòria, dels sentiments i de les emocions, i ho fa buscant respostes a velles preguntes o gaudint amb la presència de la bellesa o evocant-la i recreant-la.

No som una illa, no som sols i fins i tot en els moments de soledat, en les situacions més intranscendents i anònimes, hi ha sempre algú que mira.

L’escriptor Rafa Gomar és d’aquelles persones que miren amb atenció i curiositat cap al món que ens envolta i que alhora passeja la seua mirada pels viaranys de la memòria. Mira i pren nota en el seu dietari. Cada entrada és una reflexió, una ressenya, una posició de l’autor davant de la vida i de la societat de la qual forma part.

Sempre hi ha qui mira, el seu darrer llibre editat per Editorial Afers, recull textos suggerents, crítiques encertades i evocacions de Rafa Gomar durant un període de temps, que no assenyala però que podem endevinar.

Són textos d’un home madur que viu entre la ciutat de naixement, Gandia, la ciutat de València on viu i la comarca de la Marina on passa els períodes de vacances. És un home senzill que gaudix mirant la llarga galeria d’individus amb els quals es troba en la seua vida quotidiana. Un amant de les arts plàstiques, un lector intel·ligent i un escriptor experimentat en plena etapa de maduresa.

Rafa Gomar és un escriptor que ha destacat pel conreu del conte, la novel·la curta i allò que se’n diu la literatura fragmentada, entre la qual se situa el dietarisme.

En Sempre hi ha algú que mira reflexiona sobre arts plàstiques, fotografia i ens descriu paisatges urbans i la diversa fauna humana que els habiten, també els paisatges naturals en un intent de retornar a la terra i a l’origen. Evoca el passat personal, defugint un sentimentalisme enyoradís. Busca l’arrel dels conflictes intergeneracional que va patir. Ens descriu la seua evolució vital i ens oferix un autoretrat d’allò més honest. Encara que hem de ser conscients, com a lectors, que el dietari és un espill que només reflectix allò que interessadament vol el seu autor.

Rafa Gomar escriu sobre literatura, la seua passió és la narrativa curta, i es reivindica com a pioner del conte modern al País Valencià junt amb Tomàs Belaire i Josep Lozano, oblidant-se de Joan Francesc Mira, Josep Franco o Toni Cucarella. Aquest és un país de memòria tan prima com el paper de fumar i cal reivindicar-se. Els autors esmentats obriren un camí que han transitat amb més o menys encert escriptors com ara Vicent Borràs, Ramon Guillem, Vicent Penya, Antoni M. Bonet...

Sempre hi ha qui mira és un llibre dels que es fan de llegir. L’autor sap seduir el lector. Ens oferix un puzle que, en unir-lo, ens dibuixa l’autoretrat d’un individu situat en un temps i en un espai concrets. A Rafa Gomar, en els seus llargs passejos, res no li és alié i tot allò que troba la seua mirada el porta a dir la seua.

LA TERRA I LA PARAULA

 

Juli Capilla, escriptor i editor nascut a la ciutat de València, acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el 2023 el Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués, dins dels XLI Premis Ciutat de València, La terra i la paraula (Edicions del Bullent). Un llibre que se situa al bell mig de la frontera que delimita les memòries i el dietari. Literatura del jo on la mirada personal sobre el món que envoltava l’autor en la seua infantesa i joventut és protagonista i força inspiradora en la reconstrucció literària d’un temps i una geografia.

La terra i la paraula és un llibre en el qual, amb una prosa carregada de lirisme, Juli Capilla evoca el seu passat i ho fa des de l’emoció continguda i la intensitat dels sentiments i sensacions que el van impactar d’allò més i es quedaren gravats entre els plecs del seu cervell.

Juli Capilla fou un xiquet de ciutat que va tindre la sort de gaudir d’una segona residència en un poble dels Serrans valencians, Pedralba, on passava les vacances. Un poble culturalment de frontera on es barregen herències aragoneses, catalanes i castellanes. Un poble de muntanya a la vora del riu Túria amb un passat vitivinícola.

El llibre es conforma com una col·lecció d’articles, les entrades d’un possible dietari. S’obri amb l’aparició sobtada de la mort. La mort d’un amic que deixa profundament ferit l’autor, la presència/absència d’aquest amic serà una constant fins al darrer paràgraf.

L’autor ens fa la crònica social i política dels darrers anys del segle xx d’un poble petit però que no és sinó la mostra de tot un país. Però també és el retrat d’una família, així com l’inventari de les experiències vitals que conformaren en part la personalitat de l’home que ara les escriu. Capilla ens parla de la mort, del dolor que ens produïx, de l’amor fraternal, de l’amor filial, del despertar a la sexualitat, de les absències, del naixement dels fills, del joc de pilota que tant l’apassiona, de la transformació d’un paisatge provocat per l’abandonament dels conreus de secà i la imposició dels regadius.

Textos assagístics amb una gran força poètica.

En aquest llibre Juli Capilla ens oferix el millor de si mateix, tant com a escriptor en plena maduresa, que ha sabut crear-se un estil propi, i com a ésser humà, deixant-nos al descobert les seues experiències i emocions, fins i tot les seues febleses.

Juli Capilla, un home que mai no ha estat sol, al seu voltant sempre ha tingut amics i familiars que l’han estimat i ell ha estimat.

 

PUNXA DE TEMPS

 

 Abans d’escriure una paraula més, he de dir que soc un ferm partidari de l’obra de Raimon. He assistit al llarg dels anys a l’evolució del personatge i la seua obra, des del cantant protesta de la seua primera època, al de l’autor capaç de convertir en cançó la música de Frederic Mompou, passant per les adaptacions musicals dels clàssics de la nostra literatura, en especial d’Ausiàs March, gràcies a la seua mà aprenc a estimar-los, i d’autors del segle XX com ara Salvador Espriu. He llegit el seu llibre de poemes D’aquest viure insistent (1986). No seré jo qui parle dels seus mèrits, la seua trajectòria ha estat reconeguda amb un munt de premis.

L’any 2023, aprofitant l’aparició del dietari Personal i transferible, em vaig capbussar en els seus dietaris i vaig llegir també l’anterior, Les hores guanyades (1983), i aquest mes de maig el que és el seu tercer dietari: Punxa de temps, editat per Empúries.

Són, els tres, llibres extensos, de lectura àgil i amena, que en cap moment decau. En cap gènere literari com en el dietarisme el temps marca el ritme de l’escriptura. El pas de les hores, de la llum, tot allò inesperat que altera la nostra rutina, la nostra vida és la matèria de la qual es nodrix el gènere.

Raimon ha deixat escrit que tenia l’objectiu d’escriure un dietari de la dècada dels huitanta del segle passat, un moment en què intenta deixar enrere la imatge de cantant protesta que té el públic d’ell i oferir-ne una altra. És una etapa de grans canvis en la indústria musical i dels gustos de la gent. És un temps plens de dubte per a l’autor. He fet números i, almenys, encara li’n quedaria un altre volum per a publicar. Personalment, frise per llegir-lo.

En Punxa de temps trobem el creador, vull dir el poeta i el compositor de cançons preocupat per bona part de la seua obra. L’intèrpret que s’inventa cada dia la possibilitat de sobreviure sense haver de trair-se, se sent sovint incomprés, una qüestió que el porta a sospesar una vegada i una altra la idea de deixar-ho córrer. Trobem el lector d’assaig i poesia, de periòdics, un home crític i amb una gran curiositat intel·lectual. L’amic dels seus amics que gaudix de les seues trobades i amb la conversa intel·ligent.

Exigència, coherència i perseverança són els cognoms que més s’adiuen a Raimon.

Hi ha en el dietari la part humana, la part tràgica de la vida, el fill que assistix al deteriorament físic i mental de la seua mare que acabarà morint. L’home enamorat que ha convertit l’estimada en el pilar sobre el qual se sosté la seua existència i que, de colp i volta, es troba davant de la possibilitat de perdre-la per a sempre per culpa d’una greu i cruel malaltia. La mort d’un gran amic i gran escriptor, Salvador Espriu.

Hi trobem reflexions, alegries, preocupacions, tristesa en les més de cinc-centes pàgines del llibre, i també paisatges naturals i urbans. En aquest dietari més que en els altres dos, Raimon es recrea en alguns moments en el paisatge i el clima, en la bellesa sublim, ja siga a Xàbia o al bell mig del desert d’Algèria. Hi ha les ciutats: Barcelona, Roma, París, València, Sueca, Madrid, Xàtiva i Xàbia.

Escriu i reflexiona sobre música i la indústria musical, sobre literatura, escultura, pintura, sobre la situació política catalana, valenciana, espanyola, italiana i mundial.

Raimon ha estat un personatge privilegiat, ha tingut grans amics, que com ell mateix han estat protagonistes d’un temps i d’un país.

En Punxa de temps hi ha l’home Ramon Pelegero Sanchis i el seu personatge Raimon, amb els seus dubtes i les seues obsessions.

Soc de l’opinió que l’aparició de Raimon ha estat una de les millors coses que li ha passat al País Valencià durant el segle XX, junt amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.

ESTELLES SOTA LES UNGLES

 

El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana Josep J. Conill ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’editorial Afers, agrupats sota el títol Estelles sota les ungles.

Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’editorial Afers.

Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.

L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.

La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.

Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.

En Estelles sota les ungles trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».

Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.

FOC DE MAGRANES

La magrana és un fruit que per la seua composició interna es dona a ser emprada com a metàfora d’una col·lecció de textos més o menys breus que s’organitzen o no en diversos apartats. El seu color roig ens porta a pensar en la passió i si li sumem el groc de les seues membranes ens recorda el foc. La seua textura evoca algunes gemmes i pedres precioses.

El foc, amics i amigues, ens dona caliu i refugi davant de la intempèrie que regna en la societat i el suc de les magranes ens nodrix i ens fa forts.

El poeta Ramon Guillem, al qual aquest mes l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha retut un homenatge per la seua trajectòria literària i també pel seu treball constant i perseverant com a agitador cultural, publica un nou llibre dins de l’editorial Vincle: Foc de magranes. Una vegada més, el poeta de Catarroja demostra que és sense cap mena de dubte també un bon prosista.

Foc de magranes és una col·lecció de textos breus en forma de dietari. Notes personals sobre música, art i, sobretot, literatura. Pensaments i reflexions sobre la creativitat humana, opinions de lector sobre els llibres gaudits i anècdotes i històries sobre llibres, escriptors i biblioteques.

He trobat en les pàgines d’aquest llibre la millor versió de Ramon Guillem, l’home apassionat, intel·ligent, sensible, irònic de vegades, un escriptor que domina a la perfecció el seu ofici; un prosista al qual el poeta enriquix la prosa. Hi ha poetes que quan escriuen narrativa resulten embafosos, pedants, laberíntics i pesats. Ramon Guillem no ho és, tot el contrari, narra amb eficàcia, amb agilitat, sense defugir la seua eterna recerca de la bellesa. Mai no es queda en la superfície, sinó que li agrada capbussar-se en cerca de les arrels de tot plegat.

Foc de magranes conté reflexions que obliguen el lector a fer una pausa i a respondre-li, iniciant d’aquesta manera un diàleg amb l’autor que aquest esperava que fora fructífer.

Ramon sap que el difícil camí de l’escriptor no és altre que el d’il·luminar la vida, de fer front a les grans i petites catàstrofes quotidianes que ens fan naufragar en la desolació i trobar un punt d’esperança que albira en la bellesa i en la capacitat de l’ésser humà per a recrear-la.

Foc de magranes, un llibre de maduresa d’un gran poeta i un bon narrador, un home que ha estimat els llibres com un refugi davant l’adversitat, però també com una trinxera contra el desamor i la barbàrie. Un llibre que es gaudix per allò que ens conta l’autor i, sobretot, com ho conta.

VELES E VENTS

 

L’editorial Llibres de la Drassana, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudi i Investigació, publicà l’últim trimestre del 2022 l’estudi Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, que comptaren en aquesta ocasió amb la col·laboració plàstica de l’il·lustrador Santiago Inocencio, que s’ha encarregat de les il·lustracions i els mapes  que apareixen en el llibre.

En Veles i vents hi ha una gran protagonista, la mar Mediterrània. El filòleg anglés Robert Archer i el mariner i poeta valencià Tono Fornes se situen temporalment en el segle XV, fent colps d’ull al passat, però també a segles posteriors i en particular a aquells en els quals es van produir els grans canvis en la navegació.

La Mediterrània, i en especial la seua part occidental, els corrents marítims, els vents, els diferents tipus de vaixells existents en l’època, les diverses rutes de navegació i els instruments emprats pels mariners són descrits amb precisió, per a tot seguit assenyalar-los no sols en l’obra poètica d’Ausiàs March, sinó també en passatges de la Bíblia, del Tirant lo Blanc, de L’Espill o en l’obra de Ramon Llull, Andreu Febrer i en alguns clàssics llatins i de les literatures romances. D’aquesta manera, els autors oferixen als lectors del segle XXI eines per aconseguir interpretar correctament les imatges marineres en l’obra marquiana.

També ens descriuen el temps d’Ausiàs March, la relació dels diversos estaments socials amb el rei Alfons el Magnànim, la lluita de la Corona d’Aragó per controlar la Mediterrània i expandir els seus dominis per Sardenya, la península itàlica i Sicília. Les dues expedicions en les quals va participar el jove Ausiàs March, una experiència quasi iniciàtica d’on extrauria els seus vastos coneixements de la mar i la navegació, que després li servirien per a escriure poemes tan bells com el popular Veles e vents. Un poema que acabaran disseccionant en la tercera part del llibre, just abans d’oferir-nos una relació dels passatges marins en l’obra d’Ausiàs March.

Un llibre que té una lectura amena, a més de ser una obra imprescindible per als amants de la poesia del senyor de Beniarjó, ja que ens ajuda per una banda a entendre millors els seus poemes i per una altra a aprofundir en el temps, el món i la biografia del que és el millor poeta valencià de tots els temps.

PUNTS DE FUGA

 

L’any 2022 Enric Balaguer ens oferia el recull de contes El llibreter Mendel i altres relats (Neopàtria), una col·lecció de narracions curtes extretes de la seua realitat més pròxima, filles de la seua experiència vital, on trobàvem les preocupacions d’un home crític amb el devenir de la societat de la qual forma part. Aquest 2023, Balaguer ens oferix un altre recull, en aquesta ocasió de petits assajos, Punts de fuga (Lletra Impresa), en el qual aprofundix en les problemàtiques socials que l’interpel·len, que l’obliguen a pensar i expressar el seu punt de vista.

Punts de fuga, encapçalat per un encertat pròleg d’Enric Sòria, reunix vint-i-un assajos. Porta com a subtítol un lema: Pensar, crear, resistir que m’ha fet pensar en el d’altres il·lustres, com el de Nicolau Primitiu Treballar, persistir, esperar o el de Xavi Sarrià Lluitar, crear, construir. Tots tres tenen en comú l’allunyament d’una posició passiva davant de la vida.

A Enric Balaguer l’art, la literatura, la filosofia, la televisió, la realitat que imposen les xarxes socials el convida a reflexionar i a dialogar, a dissentir, a dir la seua pròpia visió de les coses. Ho fa des del coneixement amb arguments contrastats i coherents. Som en un temps en què qualsevol persona es veu bombardejada per un excés d’informació, bona part de la qual és tendenciosa i falsa. Hi ha una tendència clara des dels mitjans de comunicació a la banalització fins i tot de les tragèdies més desoladores, a la superficialitat i la vulgaritat. L’ésser humà es veu arrossegat cap a la indigència intel·lectual i l’orfandat espiritual. S’ofega en l’oceà de la veritat líquida.

Balaguer proposa un reencontre amb la natura, que eixim a la recerca del nostre jo interior, que gaudim de la força de la raó i de la bellesa. Que busquem una espiritualitat allunyada del dogmatismes sectari, ell mira cap a Orient en aquest sentit, sense allunyar-se dels grans filòsofs d’Occident.

Reclama Balaguer que ens allunyem de l’exhibicionisme banal que ens imposen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que aprenguem a ser més crítics i també més creatius.

La globalització i l’aparició de les anomenades xarxes socials ens han portat cap al perillós vedat de caça de la mediocritat intel·lectual. Som víctimes d’aquells que, emprant paranys fal·laços, colonitzen perillosament els nostres pensaments i les nostres accions.

Enric Balaguer reivindica l’ésser humà com una entitat lliure, racional, però també espiritual, obert i amb connexió amb la natura, una connexió que hem de desintoxicar i recuperar.

Ja ho déiem quan escrivíem sobre El llibreter Mendel i altres relats, Balaguer té una prosa diàfana i convincent, que atrapa i acompanya el lector sense embafar-lo ni fer-lo ensopegar. Una prosa i una manera de plantejar les seues reflexions, les seues digressions, aparentment senzilles, ben argumentades, directes i sobretot amenes.

Punts de fuga és una arma intel·ligent contra la vulgaritat i la superficialitat que ens ofega.

PROEJANT EL TEMPS

 

El professor de la Universitat de València Rafael Roca publica, en l’engrescadora i necessària col·lecció Moments. Memorialística de l’IVEI Alfons el Magnànim, el dietari Proejant el temps. Proejar és un verb mariner, que ve a significar remar contra el corrent o la força del vent que envestix l’embarcació per la proa. Així, els corrents dels temps actuals ens obliguen a navegar en la seua contra dedicant-los esforços i energies addicionals. Sempre hem navegat proejant, però ara sembla que els embats són més intensos.

Des de l’1 d’abril del 2019 al 7 de desembre del mateix any, i amb l’afegit d’un epíleg escrit en març del 2020, just quan s’inicia el confinament pel covid-19, Rafael Roca reflexiona, investiga, viatja i escriu amb una prosa diàfana.

Aquest no és el dietari d’un novel·lista, ni d’un poeta, ni tan sols d’un assagista, és el d’un filòleg, un estudiós, un divulgador, un apassionat de la història i la cultura popular.

En aquest llibre Rafael Roca escriu sobre els paisatges geogràfics i literaris del nord d’Itàlia, amb epicentre a la ciutat de Verona, Itàlia li interessa, l’apassiona; i el País Valencià, amb epicentre a Alaquàs (Horta Sud) i la ciutat de València. Així, durant aquests mesos del 2019 en els quals viu entre Verona i Alaquàs reflexiona sobre diversos aspectes vinculats a la investigació filològica, la literatura, la docència universitària i la divulgació. Investiga sobre el passat de la seua ciutat i les connexions que aquesta ha tingut històricament amb Itàlia a través dels senyors de la localitat. I escriu sobre literatura i en especial sobre la Renaixença valenciana, reivindicant un seguit de dones escriptores com ara Manuela Inés Rausell (1839-1918) i la figura del nomenat patriarca de les lletres valencianes, l’escriptor i polític conservador Teodor Llorente Olivares (1836-1911), de la vida i obra del qual Rafael Roca és un dels màxims especialistes, fins i tot en un moment determinat s’atrevix a posar-se en la seua pell i ens en fa un retrat convincent. De la família de Llorente, els seus fills Pasqual i Teodor Llorente Falcó, del darrer del qual cita passatges de les seues Memorias de un setentón, i també ens parla del seu besnet Joan Teodor Corbín Llorente, el familiar que més atenció va prestar a l’obra del patriarca i amb qui Roca va mantindre una amistat fins a la seua mort. En parlar de Llorente, ho fa també sobre l’escriptor i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez, sobre les complicades relacions que mantenien i com aquest darrer es desenganxa del valencianisme cultural d’aleshores. Escriu, també, sobre el sainetista Eduard Escalante (1834-1895), el poeta, polític i animador cultural Constantí Llombart (1848-1843) i els seu gran amor, Nelina, i la centenària associació cultural Lo Rat Penat.

Personalment, he gaudit d’una manera especial d’aquest apartat.

Un dietari on el seu autor ens oferix una mirada sobre el present i el passat de la nostra literatura, mentre navega en el seu quefer diari.

PARADISOS SUPORTABLES

 

La conca mediterrània compta amb una gran varietat d’ecosistemes i de racons fabulosos. El clima benigne, la llum, la mar, la varietat de llengües i de cultures, la diversitat gastronòmica i la gent la convertixen en un paradís, si no és que la força de la seua bellesa no ens acaba aclaparant. Un espai per a viure’l, un espai per a crear o recrear-lo i un lloc fins i tot on fixar la residència i arrelar. Així, trobem que al llarg de la Mediterrània s’han instal·lat creadors d’altres contrades com ara la família dels escriptors anglesos Lawrence i Gerald Durrell, que passaren un temps a l’illa grega de Corfú, Juan Goytisolo, que elegí Marràqueix, o Camilo José Cela, que trià Mallorca.

L’escriptor de Ses Salines Sebastià Portell deixa per uns instants la seua tasca com a narrador de ficcions per a escriure justament d’un seguit d’escriptors i escriptores, del país i forans, que van fixar, encara que només fora per un hivern, la seua residència a Mallorca. El llibre porta com a títol Paradisos suportables, seguit d’un subtítol aclaridor, Cases d’escriptors a Mallorca, i ha estat publicat per la barcelonina Viena edicions.

Com a còmplice, Sebastià Portell ha comptat amb la fotògrafa Laura Rosselló, qui ens oferix una col·lecció de fotografies on prima el detall, la força del color i les suggerències de la llum.

Portell és un magnífic comunicador que sap contagiar al lector la seua passió. El lector mai no és un adversari, ni un espectador passiu, que espera a ser seduït, sinó el company necessari en el camí del relat.

Paradisos suportables està escrit amb la prosa engrescadora que li és pròpia a Portell. És un recorregut personal a través de l’experiència mallorquina de set escriptors: George Sand, Joan Alcover, Llorenç Villalonga, Maria Antònia Salva, Robert Graves, Antònia Vicens i Blai Bonet. Escrit entre la crònica i la biografia dels autors, posa una atenció especial als espais i el temps en els quals els va tocar viure. Al llarg dels darrers segles, no hi ha hagut una única Mallorca, sinó diverses. També trobem la mirada atenta a l’obra dels autors, en què destaquen els moments que dediquen aquests set escriptors a l’illa i a l’espai elegit com a residència.

Cadascun dels escriptors elegits per Sebastià Portell té la seua experiència mallorquina, cadascun ha destil·lat d’una manera subjectiva el seu amor o el seu odi.

Un llibre que es fa de llegir i que està ple de detalls interessants, on Portell ens acosta als espais íntims dels escriptors, allà on visqueren, estimaren, patiren i sembraren la llavor que feu créixer l’arbre de la seua obra.

Paradisos suportables funciona també com una guia, ja que algunes d’aquestes residències són visitables en l’actualitat.

CRÒNIQUES DES DE MADRID

 

L’any 2015 el diari El País tanca la delegació al País Valencià i el seu responsable, el valencià Miquel Alberola Benavent, és enviat a Madrid per a exercir de corresponsal de la Casa del Rei. Alberola és una de les plomes periodístiques valencianes més incisives i brillants, amb un estil personal i una mirada que traspassa amb fluïdesa la crosta de la realitat política i social. Fou director del setmanari El Temps i durant vint-i-cinc anys va treballar en el diari El País. Mentrestant, ha coordinat o escrit llibres com ara L’Èmfasi mut del bes del silenci, Fuster sabàtic o Límites del territorio. També va traduir al valencià les novel·les Tramvia a la Malva-rosa i Contraparadís, de Manuel Vicent. Justament Manuel Vicent és qui apadrina el seu nou llibre, Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort, amb un pròleg on definix Alberola com un home «tímid i càustic, intel·ligent i amb un humor derrotista».

Cròniques des de Madrid recull, a tall de notes d’un dietari, les sensacions, les opinions i les reflexions d’Alberola durant els quatre anys que fou corresponsal de la Casa del Rei, però també els moments en què puntualment fou envit especial al Congrés dels Diputats i al Senat, aquest cementeri d’elefants del qual tothom afirma que cal reformar però que ningú toca.

El llibre està escrit amb una prosa cuidada, àgil, que té voluntat de fer-se de llegir i convidar a la reflexió, i alhora de fer gaudir el lector.

Són uns anys convulsos en la política espanyola. Fa un any que va abdicar Joan Carles I, una vegada se li va acabar tot el crèdit guanyat el 23F, i el seu fill, Felip VI, intenta consolidar-se i consolidar la monarquia. Mariano Rajoy, el Don Tancredo de la política espanyola, immòbil al bell mig del despatx del Palau de la Moncloa, deixa passar els esdeveniments. A Catalunya Puigdemont declara la independència. Moció de censura, diverses convocatòries electorals, i esclata la traca, per no dir el castell de focs artificials, de la corrupció.

Miquel Alberola ens oferix la seua visió personal d’aquell temps. Com a referents té l’empordanés Josep Pla i el vinalopí José Martínez Ruiz Azorín, que cent anys abans havien fet com ell de corresponsals a Madrid.

Trobem moments d’una anàlisi lúcida, incisiva de la política i dels polítics espanyols, però també paràgrafs on denuncia els grans drames socials dels quals és testimoni en els diversos viatges amb els Reis dins de la península i arreu dels cinc continents. Hi ha, sobretot en la descripció, en l’evocació dels paisatges, una gran càrrega lírica que desborda els límits del periodisme i entra de ple en els de la literatura.

Un llibre que se’ns apareix com el quadern de bitàcola d’un observador sagaç de la realitat social i política, un periodista experimentat i intel·ligent amb una ploma esmolada, captivadora i, per què no dir-ho, suggestiva quan no irònica.

CAMINS QUE EL TEMPS NO ESBORRA

 

Amb el seu tercer dietari, Camins que el temps no esborra (Editorial Afers), el poeta, assagista i traductor de Godella (Horta Nord) Vicent Alonso ha obtingut enguany el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d’assaig.

Camins que el temps no esborra recull les anotacions que Vicent Alonso va fer des de gener del 2006 fins a finals de desembre del 2008. Un període important en la vida de l’autor, ja que el curs 2007-2008 es va jubilar com a professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, un fet que va viure entre el dubte, el desconcert i la resignació. També són anys en què es troba immers en la traducció dels tres volums dels Assaigs, més el Diari de Viatge, de Montaigne. Alonso dona l’oportunitat al lector de deixar-lo entrar en el taller del traductor i d’assistir al diàleg intens, que manté amb l’obra del Perigordià, i que el porta a dialogar de pas amb els clàssics que són citats en les pàgines dels Assaigs. També són els anys en què el desaparegut poeta Antonio Cabrera està traduint part de l’obra poètica d’Alonso al castellà, i el veiem en el doble paper de traductor i traduït.

Vicent Alonso se’ns revela com un traductor obert als consells i comentaris que li van arribant per part dels lectors i pren nota per a possibles segones edicions.

Trobem l’Alonso viatger, aquell que viatja pel país i el que ho fa per l’estranger. Viatges de plaer o viatges de treball en els quals sempre hi ha un moment per a la literatura i la reflexió. Hi ha la seua vida privada, el seu món íntim entre les cases del Tancat de l’Alter i la de Xodos, les relacions amb la família, la figura de Lola, que és en els darrers anys de la seua vida i que és també una mostra del possible futur que ens espera. La companya, la mare, el germà, els fills i el pare, gran aficionat al teatre i sempre un referent per a l’autor. Hi ha la relació amb el món de la crítica de la qual ell forma part i amb el seu editor

Com en els dos anteriors dietaris, Trajecte circular (2003) i Sobre una neu invisible (2015), hi ha una conversa permanent de caire intel·lectual amb altres escriptors, com ara Albert Camus, però també del país més joves, com Manuel Baixauli, Xavi Sarrià o Ramon Guillem.

Escriu sobre el paisatge rural o urbà amb què es troba, sobre l’oratge, l’amistat, la gastronomia, les il·lusions i allò que sempre les acompanya: el desengany, així com sobre el batec de l’actualitat.

Hi ha qui diu que un dietari és un viatge; altres que si és l’obsessió per atrapar el temps deixant constància del nostre pas per la vida. El temps és un pastor que porta les nostres vivències al camp del no-res i de l’oblit. Només la literatura, aliada amb la memòria, traça camins que el temps no esborrarà immediatament.

ARRELATS. FAMÍLIES VALENCIANES AMB HISTÒRIA

 

L’any 2021 Edicions Sidillà publicava el llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, un volum on es pretenia construir un relat del passat més recent del poble català, basat en la memòria d’un seguit de famílies arrelades al país des de feia segles.

Enguany aquesta petita, però ambiciosa, editorial de La Bisbal d’Empordà publica Arrelats. Famílies valencianes amb història, un llibre que han encarregat a l’escriptor i editor valencià Juli Capilla, el qual a més de ser autor del text també ho és de les fotografies. El llibre té un pròleg de Nèstor Novell, Notes per a una visita al país, un petit assaig que amb pinzellades precises d’història, de geografia, d’antropologia... li fa de magnífic pòrtic, situant el lector i creant-li interés.

Arrelats. Famílies valencianes amb història és un llibre escrit amb elements de l’assaig i del reportatge periodístic, i té una gran voluntat de ser àgil, didàctic i amé.

Després de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, el territori es va repoblar amb persones provinents majoritàriament de Catalunya i en menor mesura d’Aragó, però també hi va haver en les primeres fornades de repoblació i en altres posteriors persones vingudes d’altres contrades, com ara Castella, Navarra, Gènova, Occitània, Malta i fins i tot Mallorca.

Juli Capilla recorre de dalt a baix el País Valencià, des de la comarca dels Ports al nord, fins al Carxe a la regió de Múrcia, buscant famílies arrelades al territori  per una cosa o altra.

És un viatge en què la geografia i la història donen la mà a l’economia, els moviments humans i l’antropologia. Un viatge que ha estat tot un repte per a l’autor, a més d’una aventura de coneixement i reconeixement perquè ell se’n sent part.

Capilla ens descobrix un país divers i plural, amb partida de naixement, que ha anat fent-se amb l’aportació d’individus de nacions diverses que han acabat conformant una comunitat humana nova, una nació d’aquelles que en anglés es diuen de new people.

Com un reporter de la vella escola, l’autor xafa el territori, parla amb la gent, ens descobrix paisatges, des de les planes litorals, l’Horta de València, la Safor, el Camp d’Elx, el secà, la Vall d’Albaida, els Ports, fins a l’illa més petita habitada de la Mediterrània, Tabarca, i sobretot la seua gent. I com aquesta arribà i s’arrelà al país, com ha sobreviscut al llarg dels segles i quines són les seues expectatives de futur.

Un llibre de grata lectura, on descobrim i redescobrim un País Valencià arrelat en el temps i amb una gran personalitat. Un país que compta amb un relat propi, que alguns pretenen ocultar i canviar per un altre més pròxim als seus interessos ideològics.

La importància de tindre un relat que ens explique qui som i d’on venim és fonamental per a continuar existint. Altres vindran a oferir-nos el seu relat, però d’aquest no serem mai protagonistes.

VICENT TORRENT. LA CANÇÓ POPULAR

 

 

Josep Vicent Frechina, crític musical i un dels millors especialistes valencians d’allò que se’n diu músiques de la Mediterrània, acaba de publicar en Sembra Llibres una biografia del que ha estat líder del grup Al Tall: Vicent Torrent. La cançó popular.

Al Tall és un dels grans referents de la música d’arrel tradicional del País Valencià, un vertader taller per on han passat desenes de músics, i que al llarg de més de quaranta anys ha treballat per la recuperació i posada al dia de la música tradicional valenciana.

Fa uns mesos que va faltar l’altre gran pilar del grup, Manuel Miralles.

Josep Vicent Frechina, amb l’amenitat pròpia d’un gran divulgador, amb un llenguatge àgil i precís, ens fa un llarg repàs de la vida de Vicent Torrent, aportant dades i opinions d’altres crítics, escriptors i músics. Una vida dedicada a la música i a l’estudi. Vicent Torrent no és un músic més, és un individu inquiet i amb una mirada clara i analítica de la realitat, la de la música d’arrel tradicional valenciana, que en la dècada dels setanta del segle passat ens oferia un paisatge desolador.

Vicent Torrent és un radical, vull dir que és d’aquella mena de persones que van a l’arrel dels problemes, els observen, els analitzen, els estudien i tracen un pla amb objectius clars i ambiciosos. L’objectiu de la seua vida ha estat recuperar la llengua musical pròpia dels valencians que era a punt de desaparéixer arrossegada per una indústria que prima altres llenguatges i altres gèneres.

Torrent no es conforma només posant al dia la música tradicional, l’actualitza amb el que anomena la riproposta.

Al Tall fou el vehicle principal, però no l’únic ja que a nivell individual Torrent també ha fet una tasca important com a investigador de la tradició popular, recol·lector de material, organitzador i divulgador.

Vicent Torrent, Manuel Miralles, Miquel Gil i tot un seguit de músics que han passat per Al Tall aconseguiren en el seu moment l’èxit, però no es conformaren mai i en cada nou treball discogràfic redoblaren l’aposta per tal d’aconseguir els objectius marcats. Ho feren a risc de perdre pel camí una part del públic, però es guanyaren el respecte de la crítica i de les noves generacions de músics, alguns dels quals s’han mostrat com a deixebles avantatjats.

Vicent Torrent i els seus companys han estat més que uns magnífics professionals, són un símbol de resistència en la defensa de la llengua, la història i la música del País Valencià. Un taller, però també una escola de músics. I això ho saben els enemics de la llengua i la identitat dels valencians, que en tocar una engruna de poder han intentat banalitzar el treball de tota una vida i fer baixar la cara a un home que ve del poble.